Avui us hauria d’haver parlat de Katia Kabànova, però una feliç celebració familiar va fer que hagués de canviar les entrades d’ahir en abonament per dijous vinent.

Avui us parlaré del streaming del dia 4 de novembre de la Staatsoper de Viena que va retransmetre Les Troyens, una de les meves òperes de capçalera, un monument, un cim operístic absolut que requereix de tot un gran equip de direcció i vocal per fer mínima justícia a  una obra tan imponent.

Viena coproduïa l’excel·lent  producció de David McVicar amb la ROH (ja coneguda i comentada a IFL), Scala i San Francisco, per tant en aquest aspecte es garantia una espectacle teatral prou potent i convincent i “només” calia trobar un director musical que edifiqués la immensa estructura musical amb autoritat i personalitat, alhora que acompanyar l’extens cast vocal amb destresa i sensibilitat.

M’ha agradat la direcció del director musical de La Monnaie Alain Altinoglu, potser no és Colin Davis, Antonio Pappano o John Nelson, però extreu de l’orquestra vienesa grans moments orquestrals, no corals, perquè la formació vienesa és incapaç de dotar de qualitat a la brillant partitura coral i només llueix quan es situa en el forte del tutti, ja que qualsevol intent de matis o qualsevol intervenció menys global, evidència perilloses carències i segurament un desànim preocupant.

Vocalment aquesta òpera és exigent, perquè la llista de rols és gran i si es vol obtenir un èxit sense discussió cal apostar fort i bé.

Les Troyens necessita a banda d’un tercet de grandiós nivell (Didon, Enée i Cassandre) un equip vocal de gran categoria, malgrat que rols com Chorèbe, Narbal, Anna, Iopas o  Hylas, siguin petits, tots ells tenen intervencions molt notables com a solistes i necessiten cantants amb veu, personalitat, distinció i estil. Jo crec que Viena hagués hagut d’apostar per cantants més notables, ja que no n’hi ha prou amb mitjanies, perquè aleshores àries com “De quels revers” que canta Narbal, en mans del discret Sr Park, aleshores un moment gloriós queda reduït a un tràmit i com aquests altres moments importants amb una Anna poc contralt de Szilvia Vörös o un Iopas de discreta fascinació com Paolo Fanale. Benjamin Bruns és un Hylas més poètic però el gegantí Adam Plachetka com a Chorèbe em fa rumiar una vegada més com és possible que una veu tan poc definida i una línia de cant tan discreta, pot haver arribat tan llunys com ell.

No pot ser que Viena es conformi amb tan poc. Si no tenen pressupost per programar uns Troyens, millor és no fer-ho i esperar a comptar amb personalitats vocals que facin justícia a aquests rols en la vessant més conflictiva.

Del tercet protagonista cal destacar amb lletres grans i d’or la Didon de Joyce DiDonato. La seva exquisidesa, elegància i distinció estilística sobrepassen aquell ingrat tremolo que la caracteritza en la zona de pas, però com que aquest rol no necessita d’un registre agut de soprano, aquesta característica que sovint la perjudica en algunes de les interpretacions, sortosament en aquest rol queda minimitzada a la categoria d’anècdota. Està senzillament exquisida.

La gran Cassandre d’Anna Caterina Antonacci no és aquell esclat tràgic de l’edició al  Chatelet dirigida per Gardiner fa 15 anys. Els anys no passen en va, però la gran cantant italiana conserva el sentit èpic del rol i atorga un gran dramatisme a les seves intervencions dels dos primers actes. Hi ha molta teatralitat en els seus recitats i en el seu incisiu fraseig. Vocalment aguanta amb força i manté una digníssima solidesa. Antonacci pertany a la raça pràcticament extingida de cantants que deixen la pell a l’escenari i que emocionen.

L’Enée del tenor nord-americà Brandon Jovanovich és poc distingit. Sense haver res que sigui digne de retret, no hi ha en el seu cant i en la seva actuació res que sigui digne de menció. Poca heroïcitat, poc lirisme, poca fascinació vocal en la “Nuit d’ivresse” o cap notorietat en els “Inutiles regrets”. Hi ha una certa solidesa, però no pot ser que el rol protagonista sigui tan anònim. Oblides massa fàcilment el seu pas anònim per a una part de tanta rellevància.

El conjunt no és dolent, hi ha un nivell, però no hi ha dubte que una òpera tan difícil de veure a dalt d’un escenari, estic segur que a tots plegats ens agradaria més memorable.

A primers d’any La Bastille ha programat una nova producció amb un cast en principi més consistent que ofereix unes certes garanties d’això que demano en aquesta de Viena i que no he sabut trobar. Esperarem amb delit, mentrestant aquesta per anar fent boca, sobretot si tens a Berlioz com un indispensable a la teva vida, pot servir per escalfar motors. 

Hector Berlioz
LES TROYENS
òpera en 5 actes, llibret d’Hector Berlioz segons l’obra de Virgili.

Enée Brandon Jovanovich
Chorèbe Adam Plachetka
Panthée Peter Kellner
Narbal Jongmin Park
Iopas Paolo Fanale
Ascagne Rachel Frenkel
Cassandre Anna Caterina Antonacci
Didon Joyce DiDonato
Anna Szilvia Vörös
Hylas Benjamin Bruns
Priam Alexandru Moisiuc
Griechischer Heerführer Orhan Yildiz
Schatten des Hector Anthony Robin Schneider
Hélénus Wolfram Igor Derntl
1. trojanischer Soldat Marcus Pelz
2. trojanischer Soldat Ferdinand Pfeiffer
Soldat Igor Onishchenko
Mercure Igor Onishchenko
Hécube Donna Ellen

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper
Direcció musical: Alain Altinoglu

Direcció d’escena: David McVicar
Escenoigrafia: Es Devlin
Disseny de vestuari: Moritz Junge
Disseny de llums: Wolfgang Goebbel
Coreografia: LynnePage

Wiener Staatsoper, 04 de novembre de2018