IN FERNEM LAND

STAATSOPER DE VIENA 2018/2019: LES TROYENS


Avui us hauria d’haver parlat de Katia Kabànova, però una feliç celebració familiar va fer que hagués de canviar les entrades d’ahir en abonament per dijous vinent.

Avui us parlaré del streaming del dia 4 de novembre de la Staatsoper de Viena que va retransmetre Les Troyens, una de les meves òperes de capçalera, un monument, un cim operístic absolut que requereix de tot un gran equip de direcció i vocal per fer mínima justícia a  una obra tan imponent.

Viena coproduïa l’excel·lent  producció de David McVicar amb la ROH (ja coneguda i comentada a IFL), Scala i San Francisco, per tant en aquest aspecte es garantia una espectacle teatral prou potent i convincent i “només” calia trobar un director musical que edifiqués la immensa estructura musical amb autoritat i personalitat, alhora que acompanyar l’extens cast vocal amb destresa i sensibilitat.

M’ha agradat la direcció del director musical de La Monnaie Alain Altinoglu, potser no és Colin Davis, Antonio Pappano o John Nelson, però extreu de l’orquestra vienesa grans moments orquestrals, no corals, perquè la formació vienesa és incapaç de dotar de qualitat a la brillant partitura coral i només llueix quan es situa en el forte del tutti, ja que qualsevol intent de matis o qualsevol intervenció menys global, evidència perilloses carències i segurament un desànim preocupant.

Vocalment aquesta òpera és exigent, perquè la llista de rols és gran i si es vol obtenir un èxit sense discussió cal apostar fort i bé.

Les Troyens necessita a banda d’un tercet de grandiós nivell (Didon, Enée i Cassandre) un equip vocal de gran categoria, malgrat que rols com Chorèbe, Narbal, Anna, Iopas o  Hylas, siguin petits, tots ells tenen intervencions molt notables com a solistes i necessiten cantants amb veu, personalitat, distinció i estil. Jo crec que Viena hagués hagut d’apostar per cantants més notables, ja que no n’hi ha prou amb mitjanies, perquè aleshores àries com “De quels revers” que canta Narbal, en mans del discret Sr Park, aleshores un moment gloriós queda reduït a un tràmit i com aquests altres moments importants amb una Anna poc contralt de Szilvia Vörös o un Iopas de discreta fascinació com Paolo Fanale. Benjamin Bruns és un Hylas més poètic però el gegantí Adam Plachetka com a Chorèbe em fa rumiar una vegada més com és possible que una veu tan poc definida i una línia de cant tan discreta, pot haver arribat tan llunys com ell.

No pot ser que Viena es conformi amb tan poc. Si no tenen pressupost per programar uns Troyens, millor és no fer-ho i esperar a comptar amb personalitats vocals que facin justícia a aquests rols en la vessant més conflictiva.

Del tercet protagonista cal destacar amb lletres grans i d’or la Didon de Joyce DiDonato. La seva exquisidesa, elegància i distinció estilística sobrepassen aquell ingrat tremolo que la caracteritza en la zona de pas, però com que aquest rol no necessita d’un registre agut de soprano, aquesta característica que sovint la perjudica en algunes de les interpretacions, sortosament en aquest rol queda minimitzada a la categoria d’anècdota. Està senzillament exquisida.

La gran Cassandre d’Anna Caterina Antonacci no és aquell esclat tràgic de l’edició al  Chatelet dirigida per Gardiner fa 15 anys. Els anys no passen en va, però la gran cantant italiana conserva el sentit èpic del rol i atorga un gran dramatisme a les seves intervencions dels dos primers actes. Hi ha molta teatralitat en els seus recitats i en el seu incisiu fraseig. Vocalment aguanta amb força i manté una digníssima solidesa. Antonacci pertany a la raça pràcticament extingida de cantants que deixen la pell a l’escenari i que emocionen.

L’Enée del tenor nord-americà Brandon Jovanovich és poc distingit. Sense haver res que sigui digne de retret, no hi ha en el seu cant i en la seva actuació res que sigui digne de menció. Poca heroïcitat, poc lirisme, poca fascinació vocal en la “Nuit d’ivresse” o cap notorietat en els “Inutiles regrets”. Hi ha una certa solidesa, però no pot ser que el rol protagonista sigui tan anònim. Oblides massa fàcilment el seu pas anònim per a una part de tanta rellevància.

El conjunt no és dolent, hi ha un nivell, però no hi ha dubte que una òpera tan difícil de veure a dalt d’un escenari, estic segur que a tots plegats ens agradaria més memorable.

A primers d’any La Bastille ha programat una nova producció amb un cast en principi més consistent que ofereix unes certes garanties d’això que demano en aquesta de Viena i que no he sabut trobar. Esperarem amb delit, mentrestant aquesta per anar fent boca, sobretot si tens a Berlioz com un indispensable a la teva vida, pot servir per escalfar motors. 

Hector Berlioz
LES TROYENS
òpera en 5 actes, llibret d’Hector Berlioz segons l’obra de Virgili.

Enée Brandon Jovanovich
Chorèbe Adam Plachetka
Panthée Peter Kellner
Narbal Jongmin Park
Iopas Paolo Fanale
Ascagne Rachel Frenkel
Cassandre Anna Caterina Antonacci
Didon Joyce DiDonato
Anna Szilvia Vörös
Hylas Benjamin Bruns
Priam Alexandru Moisiuc
Griechischer Heerführer Orhan Yildiz
Schatten des Hector Anthony Robin Schneider
Hélénus Wolfram Igor Derntl
1. trojanischer Soldat Marcus Pelz
2. trojanischer Soldat Ferdinand Pfeiffer
Soldat Igor Onishchenko
Mercure Igor Onishchenko
Hécube Donna Ellen

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper
Direcció musical: Alain Altinoglu

Direcció d’escena: David McVicar
Escenoigrafia: Es Devlin
Disseny de vestuari: Moritz Junge
Disseny de llums: Wolfgang Goebbel
Coreografia: LynnePage

Wiener Staatsoper, 04 de novembre de2018

3 comments

  1. JordiP

    Jo veig comprar uns troians en cd que vau recomanar amb Di Donato, Lemieux, Spyres i la veritat es que he gaudit amb les interpretacions, pero com diu en Guillermo, encara no domino l’obra com per a poder jutjar una audicio o altra. A mes nomes n’he escoltat versions, no l’he vista mai, amb el que el seguiment de l’argument i escenes es fa mes complicat. Potser aquesta sera un oportunitat.

    M'agrada

  2. Fernando S.T.

    Hace días que no dejo comentarios en el blog, problemas de trabajo y salud me lo han impedido y no he podido atender tus siempre interesantes propuestas. Tampoco he podido asistir a algunos de los conciertos y óperas que tenía previsto asistir. Por suerte ya pasó la mala racha.
    Una de las cosas que me supo más mal de este parón de la actividad lúdico musical fue la cancelación de mi viaje para ver estos Troyens en Viena que comentas y que recuperé en el streaming del teatro.
    Te agradezco el post y aunque nunca es lo mismo el directo que una retransmisión televisada, por muy buen equipo audiovisual que se tenga, lo disfruté.
    Antonacci ya no es la del Chatelet pero aún se impone y vence. DiDonato está espléndida, aunque me gustan voces más llenas para el rol y Jovanovich que también lo cantará próximamente en París sustituyendo a Hymel que está en decaída tras decaída, es un buen Enée, pero no sobresaliente.
    El resto cumplen bien y la dirección musical me entusiasmó.
    Algo es algo y en unos Troyens se agradece todo.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: