Avui us parlaré del Falstaff de Verdi i la nova producció de Mario Martone que es va presentar a la Staatsoper Unter den Linden de Berlín el passat mes de març de 2018 i que ha tornat a la temporada 2018/2019 amb tres representacions a finals de desembre repetint el mateix repartiment i direccions escènica, òbviament, i musical, a càrrec “master of the house”, Daniel Barenboim.
Magnífica direcció de Barenboim d’innegable atractiu dramàtic, vigorosa, fluïda i degudament optimista, si bé potser mancada de la poesia que tampoc Martone assoleix. El director té una orquestra fabulosa al seu càrrec, de luxosa sonoritat, qualitat superlativa i virtuosística tècnica, ductilitat i expressivitat, una joia.
Amb aquesta producció debuta Michael Volle com a Falstaff. El baríton alemany en fa una autèntica creació, un treball de curosa expressivitat i impacte dramàtic, amb personalitat, carisma i talent teatral d’una eficàcia abassegadora, si bé vocalment li manca legato i calidesa en un fraseig a vegades massa sec, en definitiva no té la italianitat dels grans Falstaff, però no ho ha dubte que és tota una creació d’un cantant privilegiat.
El baríton mexicà Alfredo Daza interpreta un excel·lent Ford, de sonoritats més fosques del que és habitual i amb una gamma expressiva intensa que contrasta i és diferencia amb l’extraversió del protagonista. En la famosa escena primera del segon acte en l’encontre amb Falstaff mostra de manera brillant les diferents cares d’un mateix personatge brillant en el seu monòleg dit de manera portentosa.
M’ha agradat molt, potser la primera que em convenç plenament, el Fenton del tenor italià Francesco Demuro, amb una veu molt lluminosa i jovenívola com correspon al rol i una actuació escènica espontània.
En els rols petits destaca el Pistola del prometedor baix Jan Martiník, mentre que Jürgen Scaher (Dr Cajus) i Stephan Rügamer (Bardolfo) compleixen sense problemes totes les exigències vocals i escèniques.
L’equip femení està encapçalat per la radiant Nanetta de la soprano Nadine Sierra, un prodigi de simpatia, lluminositat i seducció sonora i expressiva. Alice Ford és una seguríssima Barbara Frittoli a la quer li manca un punt més de distinció vocal per fer-se amb el domini de les grans frases concertants on ella hauria de sobrevolar els conjunts i en canvi queda hi camuflada. És una llàstima perquè Frittoli està esplèndida dramàticament, però no brilla.
Daniela Barcellona és una bona Quickly, allunyada del que estem acostumats, però que queda lluny de Barbieri, Simionato o Elmo, tres compatriotes del passat que van deixar uns llistons referencials definitius.
En canvi Katharina Kammerloher es distingeix com a Mrs Meg Peg, un rol on quasi totes queden sepultades per la personalitat de les altres dues comares de Windsor, ella aprofita bé tots els moments que té per dotar de presència el seu càlid i fresc fraseig.
La producció de Mario Martone funciona bé durant 5 dels 6 quadres sempre i quan no analitzis gaire el motiu per el qual dues comunitats tan allunyades com són els habitants d’una comunitat okupa d’una nau industrial de la perifèria de qualsevol gran ciutat arriben a tenir tractes amb els habitants d’una classe mitja alta d’un barri residencial de la mateixa ciutat, perquè tots els personatges s’han de encaixar en aquests dos mons, força ben representats i treballats per Martone. Entre aquests okupes que bé podrien ser tots ells fills dels de l’altre zona, hi trobem uns quants vells rockers, amb jupes de cuir, tatuatges i patilles prominents entre els que destaca Falstaff, no tan gros i gras com és habitual, però si mostrant uns accessos allunyats de la vida sana, del spa i el gimnàs que caracteritza la família Ford.
Tot es desenvolupa segons el guió previst per Boito hi ha alguns gags propis de la contemporaneïtat, prou simpàtics i bens resolts en l’acció escènica, però és clar, la història ha de concloure al bosc misteriós i màgic de Windsor i aquí Martone ho esguerra sense possibilitat de salvació, evitant tota mena de fantasia poètica i reconvertint les nimfes, esperits del bosc i elfs, en assistents a una festa dark on la poètica brilla per la seva absència i on tot es torna groller, sent la música fascinant d’aquesta segona escena el veritable escull a una escena que segon Martone necessitaria més música de Metalica que no pas la nocturnitat flotant del “Sul fil d’un soffio etesio”.
Un Falstaff sense cap mena de dubte notable, que no aconsegueix la meva màxima valoració degut una vegada més a una escena que malgrat les bones intencions i moments assolits, s’estavella estrepitosament al final. Musicalment el resultat en línies generals és òptim, orquestralment immillorable i vocalment a un gran nivell.
Una manera brillant d’acabar l’any operístic, sense cap mena de dubte.
Giuseppe Verdi
FALSTAFF
Òpera en tres actes llibret de Arrigo Boito
Sir John Falstaff: Michael Volle
Ford: Alfredo Daza
Fenton: Francesco Demuro
Dr. Cajus: Jürgen Sacher
Bardolfo: Stephan Rügamer
Pistola: Jan Martiník
Mrs. Alice Ford: Barbara Frittoli
Nannetta: Nadine Sierra
Mrs. Quickly: Daniela Barcellona
Mrs. Meg Page: Katharina Kammerloher
STAATSOPERNCHOR
STAATSKAPELLE BERLIN
Direcció musical: Daniel Barenboim
Direcció d’escena: Mario Martone
Escenografia: Margherita Palli
Disseny de vestuari: Ursula Patzak
Moviment escènic: Raffaella Giordano
Disseny de llums: Pasquale Mari
Staatsoper Unter den Linden, Desembre 2018
IN FERNEM LAND 
Un reparto muy interesante, Barenbpim es sinònimo de calidad
M'agradaM'agrada
Si no em falla la memoria, he vist un Falstaff al Liceu en alguna temporada passada, pero no la recordo com una gran cosa, de fet ni en recordo l’argument. Aprofitare aquesta opcio que ens oresentes per a veure si trec la pols als records. Gracies per la ressenya.
M'agradaM'agrada