L’any 2016 us deia a proposit de l’estrena de la producció de Pikovaia Dama a Àmsterdam:

La nova genialitat de Stefen Herheim, el director noruec que ja havia fet per a aquest mateix teatre (Òpera Nacional Holandesa) una producció genial d’Evgeni Onegin on al llarg de la representació passava per sobre de l’escenari tota la història de Rússia, com pocs anys més tard faria passar tota la història de Alemanya en aquell monumental Parsifal a Bayreuth, es podrà discutir per l’obsessiva manipulació del llibret per explicar moltes més coses de les que el propi llibret pot arribar a suggerir, ja que la inventiva teatral del director no té ni límits ni aturador, i per aquesta Pikovaia Dama, que no traeix mai l’original, Herheim ha volgut explicar-nos el conflicte vital del propi Txaikovski, que és l’eix central de la dramatúrgia.

Txaikovski és també el princep Jeletskyy, un personatge condemnat a casar-se amb una dona que pot admirar però no estimar, ja que la seva homosexualitat en el tortura i condiciona.

El plantejament és sorprenent, si voleu rebuscat, però és un treball teatral admirable, grandiós i colpidor.

Com sempre succeeix en Herheim  envolta l’acció en un marc imponent  gràcies a una escenografia de Philipp Fürhofer que situa l’acció en els salons de la casa de Txaikovski, un disseny de vestuari elegantíssim i imaginatiu, un disseny de llums que atorga a cada escena el clima just i variat, tot i situar l’escena sempre en el mateix entorn.

Amb la qüestió estètica esplèndidament resolta, el director ens fa viure el procés creatiu de l’òpera, amb un Txaikovski sempre assegut al piano i envoltat dels personatges, amb els que interactua, personatges que a vegades són el mateix compositor, en un desdoblament psicològic complexa i críptic.

L’acció escènica s’inicia abans de que l’orquestra ataqui l’inquietant preludi i intuïm a Txaikovski fent una felació a un militar assegut en una butaca d’esquena al públic. Aquest militar no serà altre que Hermann, que cobrarà els respectius honoraris pel servei abans de marxar i deixi al compositor abatut a punt per començar a sonar el malaltís tema del destí. La imatge és més potent que provocadora i tot el que es desenvoluparà després en aquell saló elegant i burgés de la casa de Txaikovski és un perfecta simbiosi de la lluita personal del compositor i dels seus torturats personatges de l’òpera.

Hi ha molts copets d’ull  en el muntatge, com sempre farcidíssim de detalls i referències erudites que necessiten més d’un visionat i sense cap mena de dubte un coneixement que a molts espectadors, com em succeeix en a mi, els passaran per alt, però coneixent l’admiració que Txaikovski sentia per Mozart, no ens ha d’estranyar gens la referència a Zauberflöte a l’inici de  l’obra i més tard en la gran pantomima del segon acte, amb Plutos i Daphnis personificant el famós duo d’ocellaires mozartians.

Són genialitats d’un treball teatral profund, erudit, enginyós i atrevit, amb acabats luxosos i càrregues de profunditat que van molt més enllà d’una posada en escena brillant i provocativa.

Sempre cap la possibilitat de no pensar, quelcom que sembla impossible en els muntatges de Herheim, i deixar-se endur per l’allau d’imatges, totes elles tan potents com belles i elegants. Fixeu-vos que no se m’acut dir-vos tancar els ulls i gaudir de la imponent banda sonora com altres vegades he aconsellat. En els muntatges de Herheim això és contraproduent.

No vull intentar explicar-vos més del compte, amb Herheim sempre resulta fascinant anar descobrint tot el que amaguen les seves propostes sense gaires explicacions prèvies i per això em limito tant.

Doncs bé, una vegada re visitada en ocasió de les representacions d’aquesta òpera al Covent Garden, em reafirmo amb el que vaig dir, si bé l’experiència ha estat radicalment diferent ja que la representació londinenca m’ha semblat globalment molt decebedora i notablement inferior en la totalitat del seu conjunt a aquella enlluernadora representació holandesa.

Per començar ni el sempre excel·lent Antonio Pappano, ni la meravellosa orquestra de la Royal Opera House Covent Garden brillen a la mateixa alçada que la del Royal Concertgebouw sota la direcció de Mariss Jansons. Potser Pappano amb un equip vocal millor hauria brillat més, però tot i els bons resultats no aconsegueix aquell esplendor passional del letó amb la luxosa orquestra.

I el cast londinenc és molt decebedor, en algun moment al límit de la catàstrofe. Només  el Jeletzki de Stoyanov i la Polina de Goryachova que curiosament ja varen cantar aquests rols a Amsterdam, estan bé, tot i que ell per sota de l’any 2016, la resta m’han semblat poc rellevants i en alguns cas desastrosos, començant pel rol protagonista, el Hermann del tenor Sergey Polyakov, absolutament insuficient i només vàlid si el considerem com un substitut d’última hora per salvar una representació, perquè el resultat és caòtic per la poca qualitat del cant, la veu i la tècnica.

Eva-Maria Westbroek continua lluint una veu sumptuosa quan es situa en una zona còmode al voltant del centre del seu registre, però a la que ha de pujar a l’extrem de la seva zona aguda, aleshores tot és problema, un neguit i una indecisió que culmina normalment amb un agut estripat, calat, obert i imprecís. És una llàstima perquè la cantant continua sent poderosa, però segurament provar en repertoris excessivament dramàtics l’ha portat a un deteriorament prematur de la veu.

John Lundgren fa un correcte, però sense més Tomsky, mentre que la veterana Felicity Palmer no pot dotar a la seva Comtessa de la grandiositat mítica que cantants de primer nivell en la darrera fase de la seva vida operística li han atorgat.

Fantàstica la Polina d’Anna Goryachova. Veu fresca i vellutada i condemnadament malaltís i nostàlgic  el Jeletzki/Txaikovski de Vladimir Stoyanov.

Amb tantes mancances al capdavant de l’equip vocal, els rols més petits, servits amb la deguda professionalitat van quedar ofegats en un arepresentació més aviat gris que la brillantor escènica es va mostrar incapaç de fer aixecar el vol, perquè agradi o no, les veus continuen sent les protagonistes principals d’una representació operística. .

Piotr Iliitx Txaikovski
PIKOVAIA DAMA

Sergey Polyakov, Hermann
John Lundgren, Count Tomski, Zlatogor
Vladimir Stoyanov, Txaikovski/Prince Jeletzki
Alexander Kravets, Tschekalinski
Tigran Martirossian, Surin
Konu Kim, Tschaplizki
Michael Mofidian, Narumov
Felicity Palmer, Countess
Eva-Maria Westbroek, Lisa
Anna Goryachova, Polina, Milovzor
Louise Winter, Governess
Renata Skarelyte, Mascha
Jacqueline Stucker, Prilepa
Harry Nicoll, Master of Ceremonie

Royal Opera Chorus
Director del cor: William Spaulding

Orchestra of The Royal Opera House
Director musical: Antonio Pappano

Director d’escena: Stefan Herheim
Escenografia: Philipp Fürhofer
Disseny de vestuari: Philipp Fürhofer
Disseny de llums: Bernd Purkrabek
Dramatúrgia: Alexander Meier-Dörzenbach