UN BALLO IN MASCHERA SEGONS LA FURA: (Secco-Siri-Petean-Lemieux-Kim;Ollé-Rizzi) vídeo

Avui us porto la darrera producció de La Monnaie de Brussel·les: Un ballo in maschera de Giuseppe Verdi, segons la producció deguda a La Fura dels Baus, en aquesta ocasió sortosament signada per Àlex Ollé, el que com a mínim garanteix un treball més dramàtic que no visual, tot i que la potència de les imatges, una de les marques identitàries de la companyia catalana, persisteix com un dels trets d’aquesta coproducció entre els  teatres de Oslo, Sidney i Buenos Aires.

Malgrat el que us pugui semblar per les fotografies que encapçalen l’apunt és un Ballo “ben tradicional” i en aquest sentit podria ser que molts quedin decebuts per aquesta “convencional” posada en escena, que fonamenta més l’acció en els aspectes polítics d’una societat futurista i opressora, un món proper al descrit per Orwell, adotzenat, alienat i oprés per uns poders que sobrepassen fins i tot l’autoritat del líder, aquí de manera poc comprensible sota la personalitat del Rei Gustau III de Suècia, que era la pretensió inicial de Verdi. Continua llegint

LICEU: MADAMA BUTTERFLY (Racette-Secco-Lemieux-Òdena;Callegari)

butterfly 003Ahir va tenir lloc la darrera representació de les 8 programades de Madama Butterfly per aquest mes de juliol que demà acaba, i per tant la darrera representació de la temporada 2012/2013. No podia acabar millor, va començar malament, recordem-ho, amb aquella “La forza del destino” que ja ningú recorda i que demostra un cop més que quasi sempre és una òpera malastruga i que el bicentenari Verdi, també al Liceu, va començar malament. Però avui toca tornar a parlar de Butterfly i ho faig amb goig.

És sense dubte el millor repartiment dels vists aquesta temporada, incloent les representacions del mes de març i aquestes de juliol, per a mi, no caldria que ho digués però encara hi ha algú que creu que en aquest blog l’opinió és pontifical i res més lluny de la meva intenció. És la meva opinió, això sí, amb la que podeu o no estar d’acord, i jo magnànim, em deixo a vegades fins i tot maltractar per tots el que penseu diferent.   Continua llegint

LA LADY DE LA URMANA, UNA REFLEXIÓ

Macbeth a la ONP segons la producció de Dmitri Tcherniakov

Macbeth a la ONP segons la producció de Dmitri Tcherniakov

Ja us vaig dir ahir, que el Macbeth del passat mes d’abril a la ONP, era un dels objectius per ser postejats a In Fernem Land, però en escoltar a Violeta Urmana en la temible sortida de la Lady, em vaig refredar molt. Avui alguns de vosaltres m’heu escrit, interessats malgrat tot, per aquesta representació. Doncs bé aquí la teniu.

Fins ara Violeta Urmana es caracteritzava per un instrument extraordinàriament homogeni, amb un registre agut exuberant i un centre potent. A part, l’excel•lent tècnica li permetia atacar les notes més compromeses amb bellíssims pianíssims i una mezza voce de gran efecte.

Ja havia comentat més d’una vegada, que Continua llegint

LA ULTIMA MANON

Ahir es varen acabar (ja era hora) les interminables Manons.

La darrera havia de cantar-la Inva Mula amb el primer repartiment, és a dir Inva Mulaamb Rolando Villazón de Des Grieux. Era la única oportunitat a part de la substitució sobtada del diumenge tarda, on la Mula va cantar el quart i el cinquè acte.

Ha estat una llàstima no poder veure i escoltar la parella prevista. Inva Mula m’ha agradat moltísim. Un fraseig, una veu, una emissió de les notes i un domini dels pianíssims, extraordinaris. La seva veu m’ha recordat a la Freni dels primers anys.

Certament li manca l’animal escènic de la Dessay. És una actriu correcta i voluntariosa que fa allò que li han dit que te que fer, mentre que la Dessay ho viu intensament. Són dos concepcions absolutament vàlides i una no pot excloure mai a l’altra.

Stefano Secco és un cantant correcta, amb bona línia i una veu tirant a impersonal. Li manca carisma i una certa seguretat escènica. Vocalment fa coses boniques però no entusiasme. Fa us del falset i aleshores la veu esdevé quasi blanca. En el seu “En fermant les yeux” li manca seducció i a Ah fuyez! ha hagut d’eixamplar el so tan controlat fins aquell moment. A el duo de Saint Sulpice ha estat tapat per l’orquestra i ha forçat el instrument per no ser cruspit per la Inva Mula.

Jo crec que la Mula amb el Villazon hauria estat una Manon magnífica.

Després he marxat del teatre. No he vist ni el quart ni el cinquè acte. Estic una mica tip de Massenet, m’ho sabreu perdonar?