IN FERNEM LAND

LISE DAVIDSEN CANTA BEETHOVEN, WAGNER, VERDI, CHERUBINI I MASCAGNI


La cantant que segurament m’interessa més de l’actualitat, la soprano noruega Lise Davidsen va enregistrar a l’agost i a l’octubre del 2020 a Londres el seu segon CD no només amb obres de Beethoven, Wagner i Verdi com veieu a la portada, si no també amb Cherubini i Mascagni, i que fa relativament poc que ha sortit a la venda i que com ja he escoltat volia compartir l’opinió amb vosaltres per si també heu tingut l’oportunitat de fer-ho.

Davidsen ja és la wagneriana de referència, tot i que esperem amb ànsia i també amb la prudència necessària per no prendre mal, que en els propers anys assoleixi els rols emblemàtics de Brünnhilde i Isolde, per situar-se en el Walhalla dels grans cantants que s’erigeixen per mèrits propis i no pas per absència de veus apropiades, en la gran successora dels noms mítics dels 40, 50 i 60 del segle passat, ja que la seva morfologia vocal és l’absolutament adequada per cantar el repertori més exigent per a sopranos dramàtiques del repertori germànic, per tant també penso en els grans rols straussians, òbviament.

Ella diu que no es vol encasellar en Wagner i com han fet totes, vol cantar repertori italià i altres rols que no signifiquin un esgotament prematur de la veu, sabent a hores d’ara que ja deu tenir compromisos signats a anys vista i en els principals teatres, orquestres i directors, per fer front al repertori més exigent.

Amb l’instrument que té pot fer quasi tot el repertori que abraci els rols de lírica a dramàtica, ara bé, cal? Jo crec que no i a jutjar pel que ens ofereix en el disc entenc que les aproximacions al repertori italià són més un caprici que es pot permetre que no pas una aportació meritòria a un repertori i estil en el que té poc a aportar.

El CD s’inicia amb dos clàssics del repertori germànic dramàtic: l’ària de Leonore “Abscheulicher! Wo ellst du hin?” del Fidelio i l’ària de concert “Ah! perfido” ambdues de Beethoven

Davidsen està vocalment còmode, ho fa bonic i aparentment fàcil, sense tibantors i exhibint el fantàstic registre sense canviar el color, ni emmascarar per semblar el que no és perquè ella ja és una veu dramàtica, tot i que jove i per tant encara dúctil per atendre primer els rols de caire més líric. En l’ària de Leonore s’exhibeix exultant i en l’ària de concert, en idioma italià, ja mostra una limitació idiomàtica que crec que hauria de treballar més intensament si vol deixar veritablement empremta més enllà del repertori germànic. Vocalment mai hi ha retrets a fer, l’instrument en el centre i el registre agut, amb una mica més de feblesa en la zona greu que fa bé en no forçar mai. Els recursos tècnics, són notables pel que fa al legato, les mitges veus i les notes apianades també en moments compromesos. En els moments on ha de mostrar més d’agilitats evidència manca de naturalitat però sense esgarrar res. El gust és exquisit i gens artificiós per fer-ho maco. Hi ha intensitat dramàtica i un bon control sense que la tècnica encotilli l’emotivitat del cant, que crec que pot ser una mica més punyent sense perdre qualitat. El seu Beethoven fa goig

Tot seguit passa del classicisme beethovenià a la Medea de Cherubini, jo hagués preferit un endinsament en els rols mozartians més dramàtics, però s’estima més fer la seva versió de “Dei tuoi figli la madre”. Es fa difícil seguir el text sense l’ajuda del llibret i possiblement a la sala de concert o al teatre impressioni més en aquesta ària, No vull comparar-la amb versions antològiques del passat perquè en la majoria ella quedarà per sota perquè en cap moment m’ha trasbalsat. És una bona lectura però res més.

L’error d’haver inclòs el “Voi lo sapete” de Cavalleria Rusticana és monumental. Ho canta amb un distanciament i una fredor incomprensible, s’aproxima més a un lied de Wolf que no pas a una de les àries més intenses del repertori verista. Al seu costat l’equivocada Santuzza de Victoria de los Angeles sembla la Cossotto. Tampoc l’ajuda gens la direcció lànguida i sense vida de Mark Elder i una decrèpita Rosalind Plowrigt com a Mamma Lucia. El primer error de l’estimada Davidsen.

De Verdi ofereix en primer lloc el “Pace, pace mio Dio” de “La Forza del destino”, on a banda d’un pianíssim espectacular i preciós (Invan la pace) i un agut final di tutto rispetto” (Maledizione) m’ha deixat glaçat. Tot és estrictament estudiat, no hi ha cap moment de sentiment en el fraseig, les notes estan en el seu lloc i els pianos i pianissims també, però i l’anima?. Amb Chailly en el concert que ha reobert la Scala en fa una versió més intensa, perquè el director sap molt millor com s’ha de fer aquesta ària, però amb Elder és inútil, ella fa el que vol i ell es limita a seguir-la. Versió.

Per acabar-ho d’adobar ens canta la preciosa “Ave Maria” de l’Otello. Hagyués estat bé si abans hagués cantat una ària o una interpretació vibrant d’una altra obra verdiana, però malauradament el letàrgic discurs de la Leonora verdiana segueix, quí justament, amb la pregària de Desdemiona, rematada com era d’esperar amb una nota etèria bellíssima. Això té el seu efecte després de la cançó del “salice” , així de manera isolada és com amolt bonic, i això després de l’estona que portem escoltant el CD, ja no és novetat.

El disc acaba amb una bona versió dels Wesendonck-Lieder de Wagner, que d’haver comptat amb un director musical més enllà de la correcció hagués pogut ser magnífica. Ella aquí si que diu i sap com dir. El seu fraseig no és tan estudiat, no llegeix, ho viu i ho transmet amb intensitat, bellesa i creativitat.

No n’hi a prou amb tenir la veu, cal que aquesta veu sigui el vehicle idoni i perfecte per fer arribar cada paraula i cada nota allà on ens vol portar el compositor i Davidsen demostra de manera molt fefaent i sense que l’oient s’hagi d’esforçar gaire, on sedueix, brilla i excel·leix, i on simplement és una veu fent coses boniques.

La London Philharmonic acompanya de manera quasi sempre somorta, una direcció avorridíssima.

Per poder dir-hi la vostra us deixo l’enllaç del lloc web de la DECCA…

https://www.deccaclassics.com/en/artists/lise-davidsen/news/lise-davidsen-presents-second-studio-recording-beethoven-wagner-verdi-261733

 

Un comentari

  1. Miguel

    Totalmente de acuerdo, la he seguido a través de sus discos y sus (sorpresivamente en relación con otros cantantes) abundantes actuaciones en este período que estamos viviendo y, como tu dices, es o se está convirtiendo, en una de las sopranos wagneriaras de referencia y, además, con su juventud. Un abrazo

    M'agrada

    • Hola Miguel, si no la has escuchado aún en directo ni te imaginas lo que supone esa voz y esta soprano, claro. El disco se agradece, pero como ocurre siempre, cuando escuchas a los cantantes en directo es cuando te das cuenta de la importancia que supone la irrupción de Lise Davidsen en el panorama más bien acomodaticio de las voces actuales,, anodinas y con falta de personalidad. Ella por suerte posee una voz privilegiada y parece ser que lo tiene todo para ser una cantante excepcional, eso si, en su repertorio natural, porqué las aproximaciones que hace al repertorio italiano,, sobretodp, me parecen prescindibles.

      M'agrada

  2. LUis Valle

    Yo también la sigo. La nueva Nilsson pienso… Canta la Chrysothemis en el Met, el año que viene creo…con mi idolatrada Stemme en el rol principal. Voy a ir a verla, si puedo y nos dejan viajar. Nunca escuché a la Stemme en directo y no quiero que se retire sin escucharla, y la Davidsen me parece lo mejor de la actualidad. busquen en youtube la escena “O hehrstes Wunder” hace de Sieglinde con la Stemme está espectacular
    LINK https://www.youtube.com/watch?v=a08o1iGM1Z0
    Saludos

    M'agrada

    • Más que una nueva Nilsson todo el mundo la asocia a Flagstad. Ya se verá. No creo que sea bueno empezar a buscar comparaciones, aunque es evidente que una voz con esa calidad y ese volumen solamente tiene parangón posible comparándola con las grandes y añoradas voces del pasado glorioso wagneriano.

      M'agrada

  3. Retroenllaç: Enlaces de junio de 2021 | Beckmesser

  4. Jordi T

    Estic molt d’acord amb tu, Joaquim. Recordo que ja ens vas cridar l’atenció sobre aquesta cantant fa un temps i, efectivament, va cobrir totes les expectatives. Personalment vaig tenir el goig de veure-la en directe un sol cop, cantant l’Ariadne i va estar impecable. Amb Wagner i Strauss no hi ha cap dubte, però quan intenta altres rols (sobre tot verdians) tot i que és molt correcta, no acaba de transmetre del tot. Em passa una cosa molt similar amb el Jonas Kaufmann, que també grinyola en segons quins papers. De totes maneres el disc en conjunt, quan el vaig escoltar en el seu moment (el van presentar fa unes setmanes els amics de Catmusica) em va agradar força i el vaig rebre amb molta il·lusió.
    Una abraçada!

    M'agrada

  5. Albert G

    No puc estar més d’acord amb tu. A mi la Davidsen em fascina. Vaig escoltar-la per primer cop amb l’Agathe i em va trasbalsar de valent. L’any següent va debutar l’Elisabeth del Tannhäuser aquí a Zurich abans de cantar-la a Munich i a Bayreuth. Un altre “trasbalsament” total. Seguint el seu operabase vaig veure que cantava la Santuzza i ja em vaig posar les mans al cap. Entenc que aquestes cantants vulguin abraçar el repertori italià, potser per què els pot donar més feina, però realment si no han d’aportar-hi res, llavors no entenc als teatres que les vulguin en aquest repertori. Com bé dius, per què no intercala els mozarts més dramàtics que són un bàlsam per la veu, per no malmetre’s abans d’hora, enlloc de gèlides i poc estimulants Santuzzes i Leonores?

    M'agrada

Deixa un comentari