La felicitat de retrobar-me amb un dels millors títols rossinians, Semiramide, al “meu” teatre sense haver de desplaçar-me fora de Barcelona, és immensa i sobrepassa l’enuig de trobar-me davant d’una versió en forma de concert i massacrada per un director d’orquestra Paolo Arrivabeni, que ha confós la subtilesa i transparència de la mestrívola orquestració rossiniana, en un Verdi o fins i tot amb un romàntic germànic.
Cal tenir en compte que l’orquestra rossiniana a La Fenice, on ja us vaig dir en l’apunt preparatori, que és on es va estrenar la Semiramide, l’orquestra no sobrepassava els 40 músics i òbviament situada al fossat. La partitura autògrafa parla de: 2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets, 2 fagots, 4 corns, 2 trompes, 3 trombons, la secció de corda sense determinar el nombre de músics i la percussió. Ahir al Liceu eren 54 músics a dalt de l’escenari amb la corda situada sobre el fossat i fustes i metalls esglaonats a dins de l’escenari, amb el cor al darrere, tancats amb la corresponent caixa acústica. Els cantants tots amb el seu faristol, s’han situat davant de tot, però les intensitats emprades pel mestre Arrivabeni han estat tan exagerades, que semblava que s’interpretés Nabucco o Freischütz, però Rossini, en cap cas.
Estic segur que no hi ha hagut gaires assaigs i això s’ha fet palès amb la interpretació de la famosa obertura, on a banda de la “finezza” que he trobat a faltar en tota la representació, s’han produït dubtes en entrades i en acabaments, fins i tot m’ha semblat que algun solista de l’orquestra sonava a destemps. També hi ha hagut algun malentès amb els solistes, el més notori en la cabaletta de l’ària d’entrada d’Arsace “Oh, come da quel di tuttoper me cangió”, però també ha mancat sensibilitat per intentar no estabornir als cantants, sobretot en els fortes amb orquestra i cor. El cor, en un estat magnífic, ha aclaparat en excés, semblava que ja assagessin la vuitena de Mahler i això és una tasca del director musical, que a vegades m’ha semblat que estava més pendent de quadrar que no pas de concertar i donar les degudes intensitats belcantistes. Portava el metrònom posat i es feia difícil trobar la inspirada sonoritat rossiniana. Alguns cantants han estat més perjudicats que altres, però amb una direcció més subtil tots hi haguéssim sortit guanyant. El cor que tanca l’òpera, “Vieni Arsace al triomfo” ja de per si poc inspirat després del reguitzell d’inspiradíssimes melodies que atresora aquesta òpera, semblava una marxa prussiana.
L’orquestra ha salvat els mobles, però amb la formació actual es poden fer brillar els instruments solistes, cosa que en mans del mestre Arrivabeni, no ha succeït. La corda ha quedat molt tapada i hi havia un excés del metall, crec que massa enlairat, el que provocava que el so fos excessivament present. Llàstima, llàstima, llàstima.
L’equip de cantants era com es preveia de qualitat i per sobre de tots ha triomfat de manera aclaparadora la Semiramide de la soprano Vasilisa Berzhanskaya, amb una veu molt apropiada pel rol, entre soprano i mezzo, amb tots els greus i el registre central necessari (made in Colbran) i uns aguts i sobreaguts ferm que la Colbran ja hagués volgut, utilitzats de manera magnífica. L’estil és totalment rossinià, amb un domini de la coloratura extraordinari i uns recursos tècnics abassegadors, amb trinats, escales i un cant legato elegantíssim, però allò que acaba d’arrodonir una interpretació perfecta i que era, segons les cròniques, el punt fort de la minvada Colbran en el moment de l’estrena, és a dir, la intensitat i sentit dramàtic del fraseig i el cant, han estat també el tret diferencial d’una cantant excelsa. El cant és elegant, la veu bonica, la intensió en cada frase, la precisió en una tècnica enlluernadora. Abraça un amplíssim registre sense cap mena de tensió, fent notes acontraltades i sobreaguts d’autèntica soprano. El seu belcanto és magnífic i estem sense cap mena de dubte d’una de les cantants amb més projecció perquè el ventall de rols que pot fer és molt estimulant. No cal dir que totes les reines belcantites (colbranesques, bellinianes i donizzetianes), però ahir i potser per influència del director, s’intuïa una Abigaille. M’ha agradat molt i ha agradat molt. Què torni!
Sentint cantar a Franco Fagioli et transportes a allò que penses que eren els orígens del belcanto. Ell posseeix la virtut de fer aturar el temps quan utilitza la veu com un vehicle per crear bellesa, que, al cap i a la fi, és l’essència del belcanto rossinià. Quan el sents cantar sempre escoltes una contralt, mai un contratenor i això és tot un encert alhora de triar aquest rol, creat com ja us vaig dir per a una contralt en travestí, mai un castrat, ni per a un contratenor, és clar, ja que aquests no cantaven als teatres. Fagioli això ho domina amb una excel·lència aclaparadora. Però els anys passen i a la zona més aguda la veu perd calidesa i color, mentre que en el centre i els greus que tendeix a obrir de manera exagerada, potser per contrarestar les carències, sona sense cap mena d’artifici, d’autèntica contralt, i això, és un prodigi. Però, hi ha peròs, el Liceu és molt gran i amb una orquestra a dalt de l’escenari i desbocada, ha desaparegut en molts, potser masses i cabdals moments. Quan canta amb poc acompanyament es gaudeix aquest estil autèntic del cant del “primo ottocento” i no costa gens traslladar-se en aquells teatres, la majoria molt més petits, on les veus amb orquestres més petites i el primo violino fent de director, estaven al servei dels cantants, però amb el cant modern, aquests aspectes, fins i tot en les versions de concert, han desaparegut i Fagioli en surt clarament perjudicat. Per a mi ha fet coses precioses, d’un virtuosisme extraordinari, lluint aquella coloratures, aquell legato i control del fiato, prodigiosos que li coneixem d’altres visites a Barcelona, però li manca volum en els moments més heroics de les cabaletes i en els passatges concertants on ha desaparegut i a vegades amb una mica de sort, s’intuïa. En els duos amb la Berzehanskaya ha estat magnific tot i que la russa el triplica en volum vocal, però Rossini els reserva un “Giorni d’horror” que han cantat per emmarcar, amb les veus en perfecta comunió i passant-se el testimoni de la bellesa de l’una a l’altre i de l’altre a l’una, amb aquell magnetisme fascinant que només el trobem en el més grans.
Oblidem-nos de Samuel Ramey, perquè és un artista irrepetible. Mirco Palazzi ha cantat un Assur més que digne. Estil, intenció i sí, algun problema a la zona més aguda, però amb suficiència en el greu, han estat el global de la seva interpretació. El rol necessita un registre ampli de baríton baix i Palazzi el cobreix bé. Ha estat òptim amb els magnícis duos amb Arsace i Semiramide, i en la seva gran escena de bogeria “Il dí già cade”, l’ha iniciat amb autoritat, però s’ha esgotat o precipitat en la cabaletta “Que’ Numi furenti”, amb un final poc satisfactori en un agut destemprat, mal col·locat i allargat de manera errònia amb intenció d’arreglar-ho, però amb poca fortuna. De no haver estat per aquest final poc satisfactori, l’actuació hauria estat notable.
Maxim Mironov ha tingut la magnífica gosadia de cantar les dues àries d’Idreno. A la primera “Dovè· il cimento”, i més difícil que la impossible segona “La speranza più soave”, m’ha agradat molt. Amb uns salts d’octava i unes notes estratosfèriques atacades amb seguretat i un fiato portentós, fent front a les temibles coloratures i escales. Sent un típic contraltino ha fet notes greus que s’apropaven a sonoritats baritenoresques. A la segona ària no ha estat tan segur i potser estava més cansat tot i que el seu rol es limiti a aquestes dues àries i als passatges concertats, on si que té moments de lluïment i que ha fet molt bé. M’ha agradat i sorprès la seva valentia.
Antonio Di Matteo és un baix rotund potser més que profund. Ha tingut la mala sort que en la seva entrada s’ha mig accidentat amb una nota aguda i semblava que això l’hagués repercutit en intervencions posteriors, però ha estat digne en un rol exigent i poc agraït. La veu no és espacialment bonica, sobretot després de l’ensurt ha sortit una mica esporuguida, però ha anat recuperant seguretat.
El rol d’Azema, el personatge més desitjat de la trama, és molt poc lluït. La soprano Patricia Calvache l’ha resolt de manera molt més que suficient. La veu és per fer coses amb més compromís, però s’agraeix que s’hagi tingut cura per oferir-lo així de bé.
Com també ha estat magnífic que Carlos Cosías com a Mitriane hagi exhibit una veu de tenor ample, que semblava voler compatir amb l’Idreno, potser sense gaire estil rossinià. Caldria veure’l en rols on pogués esplaiar-se i hauria estat bé pensar en ell per l’Eloi de la pròxima temporada.
Marc Pujol ha cantat l’espectre de Nino amb suficiència i correcció, però potser aclaparat per les intensitats orquestrals.
L’òpera és molt llarga tot i que s’ha escurçat respecte a l’edició crítica, ha durat tres hores i mitja de música, més la mitja hora de descans. Semblava que el públic tingués ganes de marxar, potser per agafar el darrer tren o metro. S’Hauria pogut començar a les 7 de la tarda per facilitar al públic que viu lluny del Liceu, un més fàcil retorn a casa, sobretot tenint en compte que només s’ha representat una única vegada. En qualsevol cas mereixia més aplaudiments al final i més enfervorits. Ha estat una bona (millorable, però bona) versió d’una òpera molt difícil.
Continuem esperant l’estrena de Rossinis cabdals, mai representats a la casa.
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
He vist la funció d’aquest dia 13-V de “Semiramide”. Crec que el comentari és molt encertat. Ratificar l’excel·lència de la Vasilisa Berzhanskaya: fantàstica.
M'agradaM'agrada
Jo em vaig avorrir una mica. Menys del que ho hauria fet de no ser pel generós apunt preparatori, salpebrat d’audios.Em limito a escoltar tot el que aneu dient perquè desconec el Rossini seriós i no tinc opinió millor sobre aquesta òpera. Em va agradar també molt ella i vaig disfrutar el duo del 1r acte. En Franco Fagioli és molt bon actor, tot i l’òpera ser en versió de concert. M’agradaria poder veure-la algun cop amb una escenografia clàssica
M'agradaM'agrada
Em sap greu que t’avorrissis, ni que fos una mica.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Joan Manel.
Seguirem amb passió a la Berzhanskaya.
M'agradaM'agrada
Molt gratament sorprès amb Vasilisa Berzhanskaya. Em va semblar sensacional. En sentirem a parlar.
M'agradaM'agrada
I tant, i es farà habitual del blog, espero 😉
Gràcies per comentar.
M'agradaM'agrada
En primer lloc, moltes gràcies pel preparatori que estic gaudint molt i que no he acabat encara, em va fer comprar una entrada quan no ho tenia previst.
La vaig gaudir molt ahir, i tots van estar fantàstics. En Fagioli no l’havia sentit mai en directe i la veu és petita, però jo estava assegut a prop i el vaig disfrutar molt.
Ella la vaig descobrir en el teu preparant i encara em va agradar més ahir. Quina artista més hipnòtica i atractiva!
Tota la resta molt bé. També cor i orquestra.
Gracies una altra vegada per descobrir-ne aquesta òpera i per motivar-los a sortir de casa.
Ens fas molta falta!
M'agradaM'agrada
Hola, Lluís.
Em fas ben content amb el comentari. A vegades penso que els preparatoris són per a mi només.
Torna a comentar, tant si és per estar a favor o en contra de la meva opinió.
M'agradaM'agrada
No es gens estrany que no es programi sovint perquè és llarga i extenuant pels cantants. Quin fart de fer notes!
És una òpera esplèndida i ahir va estar molt bé.
Recupararé aquest apunt preparatori que em vaig perdre.
Visca Rossini !
M'agradaM'agrada
Gràcies, Carme, espero que t’agradi el preparatori, per a tu un post, post. 🙂
M'agradaM'agrada
Doncs… com sempre, poc més a dir, però cal remarcar que la senyora Vasilisa Mihailovna Beržanskaja (que sona Berjanskaia) té una veu formidable i canta meravellosament bé. On estava amagada aquesta joia i com és que no té una carrerassa internacional? En general, la interpretació de tots va estar molt bé (un bon tenor, baix interessant, el Fagioli exquisit tot i que se sentia poc en molts moments, un Cosías molt, molt bé, també…) però ella… Que torni i que faci el que vulgui!
Llàstima que no es faci més dies; el teatre no estava ple del tot, però hi havia bastant ocupació: potser un altre dia hagués estat bé. En fi… Esperem que aquests cantants tornin sovint, especialment la Berjanskaia.
M'agradaM'agrada
Vàrem gaudir molt, per l’obra i pels cantants, sobretot perquè pels liceistes “A star is born”.
M'agradaM'agrada
Si, es veritat que la veu de Fagioni té tres octaves i fa uns greus i aguts extraordinaris però. a diferència del barroc amb Rossini això no hi ha prou, la veu ha perdut esmalt i brillantor sobretot a la part central, moltes notes sense sentir, tapat per l’ orquestra no ajuda, i ser un divo enfadat encara menys
M'agradaM'agrada
Segurament, però així hi tot, és més Arsace que moltes mezzosopranos que han intentat cantar aquest rol.
M'agradaM'agrada
Estupendo apunte sobre la reposición tan esperada de una ópera fundamental del repertorio serio de Rossini que comprende unos 26 títulos, incluídos los dos pastiches autorizados por el compositor de Pesaro. Dicha espera ha valido la pena por el reparto de solistas y no por la desorientada, turbia y marcial dirección de Arrivabeni que ha conseguido masacrar la tansparencia rossiniana aplicando unos volúmenes y tempos propios más de Spontini (Agnes von Hohenstaufen), Beethoven y otros que del Rossini que estaba dirigiendo. Ya al escuchar los primeros compases de la preciosa obertura (la más larga compuesta por Rossini) me preparé para la que se avecinaba. Afortunadamente las voces escogidas consiguieron salvar la velada. En primer lugar la mezzo rusa Berzhanskaya estuvo impresionante en el rol protagonista con unos descensos de contralto a la zona grave y unos ascensos sopraniles en la zona aguda muy por encima de los escritos por Rossini para su esposa Colbran que desde Elisabetta Regina d’Inghilterra (1815) ya limitaba en el La agudo. En la habitual entrada de la protagonista/Colbran a ritmo de bolero español, Arrivabeni cambió el tempo y el bolero español se convirtió en algo indefinido. Por cierto este tema lo convirtió Rossini en el famoso “Bolero español” (“En medio a mis colores”) tan famoso cuando lo estrenó y que ha perdurado muy bien en el tiempo, pues suele escucharse en algunos recitales y conciertos y está presente en muchas grabaciones.
El resto del reparto no estuvo a la misma altura de Berzhanskaya pero Faggioli dió muestras de conservar una línea de canto ágil con ascensos y descensos de contralto, si bien algo mermado de volumen con respecto a su Haendel de hace unos años al lado de Joyce diDonato, no ayudándole nada los volúmenes exigidos por Arrivabeni a la orquesta. Los sutiles duos de Semiramide-Arsace estuvieron muy bien cantados pero les faltó un acompañamiento adecuado en los momentos más elegiacos. El Tenor Miromov estuvo muy destacado en todas sus intervenciones con una voz no muy grata pero con un canto impecable, sin variar de color en todo su registro y con perfecto ascenso al agudo y descenso al grave próximo al baritenor. Mirco Palazzi estuvo más que suficiente con un peligro próximo en el agudo añadido a su “Aria de la locura” (la primera escrita para una voz grave masculina en toda la historia de la Opera) que en este caso el excesivo volumen orquestal consiguió disimular. El resto del reparto adecuado. Pero lo más destacable fue la interpretación de Berzhanskaya que está preparada para los 10 roles que Rossini compuso para su esposa, para los Verdis más dramáticos y para lo que quiera, con su brillantísima tesitura de mezzo lírica/soprano dramática, dominando una coloratura envidiable, sorprendiendo su volumen generoso, afinación y emisión vocales.
En resumen, una versión lamentablemente en concierto de “Semiramide” que si la hubiera dirigido Michele Mariotti, como ejemplo destacado, me hubiera satisfecho mucho más.
M'agradaLiked by 1 person
Gràcies, Fede per comentar.
Costa molt comentaris teus a IFL.
M'agradaM'agrada
Oh, com vaig gaudir Joaquim! Fins i tot de la direcció d’Arribaveni, que potser sí no era gaire rossiniana, però em feia pensar en Spontini i fins i tot Verdi (ja no cal dir en el papà…).
Per mi, el més fluix va ser la pròpia orquestra. Se sentiren massa pífies. Segurament els assajos han estat mínims per a un monument com aquest i no crec que l’Arribaveni pogués fer miracles i va tirar pel dret. També és una pena tanta feina només per un únic dia. Jo hagués tornat un segon dia. Què hi farem… art efímer.
M'agradaLiked by 1 person
Jo estava assegut al segon pis tocant l’ escenari i sort que l’ orquestra estava al darrera dels cantants, amb una representació escenificada segur que els cantants queden tapats per una orquestra passada de decibels, la mezzo o soprano russa increïble, ha estat la gran triomfadora de la nit, el tenor contrariament al que s’ ha dit aquí, no m’ agradat, ja no em va agradar quan va cantar l’ italiana en Alger, des del cinquè pis no se’ l sentia, poc volum de veu, aguts esblanqueits, veu feble, tècnica si, però un tenoret, Fagioli va quedar tapat per el volum de l’ orquestra, la densitat d’ una orquestra simfònica amb Rossini no és igual que actuar en una orquestra barroca se’ l sentia bé en els greus i algun agut, però les mitges veus molt febles, els duets entre mezzo i contratenor molt reeixits, aquest paper d’ Arsace quan sents La Marylin Horne trobes tots els altres a un nivell inferior, feia temps que no veia els músics vestits de frac , potser des del concert de Villalobos
M'agradaM'agrada
Jo crec que quan l’orquestra està a salt, per molt que els cantants se situen al davant, és pitjor per a ells, que quan toca al fossat.
M'agradaM'agrada
Era evident que faltaven assaigs. Pífies, descoordinació, manca d’entesa, descuits i despites imperdonables.
I quan això succeeix en una òpera i compositor que estimes, l’enuig és més gran: Arrivabeni go home!.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies, mestre!
He buscat i estic escoltant aquest “en medio a mis colores”de Rossini en bucle que trobo molt divertit: Valentini_Terrani, Horne, Cecilia Bartoli, di Donatto… Berganza… i Maxim Mironov amb Richard Barker al piano ( Illiria ) i l’estic comparant amb l’Eccomi alfine in Babilionia ( Horne, Podles, Viotti, Abrahamayan,…que em té molt entretingut per si no tenia prou feina amb l’apunt 😀 :DSabia que era un compositor molt donat al reciclatge, però no aquesta!
M'agradaM'agrada
Con todo, bienvenida sea “Semiramide” con una gran protagonista.
Ojalá la hayan grabado y salga un día por radio.
Un saludo, infernems.
Leonor
M'agradaM'agrada
Sin duda, pero me temo que no se podrá disfrutar en diferido, yo no vi micrófonos de retransmisión.
Seguro que había más de un Boccanegra que sacará en un momento u otro piratería por alguna de las redes.
M'agradaM'agrada
Pues es una lástima, la verdad. Es cierto que en yutú he visto dos fragmentos: de Mironov y de Fagioli.
Gracias y un abrazo.
M'agradaLiked by 1 person
Hola Joaquim i companyia. Soc aficionat de l’òpera que va des del barroc fins al bel canto italia, i no puc profunditzar musicològicament com vosaltres ho feu per manca de vocabulari i conceptes musicals, així que parlaré de les meves impresions..
En primer lloc, vull fer esment que m’hagués agradat quedar-me fins al final per aplaudir com es mereixien a tots el músics, però visc a Sant Cugat i l’últim tren dels FFGG surt a les 00h des de Plaça Catalunya, i el fet de perdre`l em costaria un taxi que s’afegiria a l’alt cost de l’entrada.
El primer que em va sorprendre va ser el baix volum de l’Obertura. Em va decebre i em va baixar les expectatives del que podria venir més endevant, però per sort, després no va ser així. Em conec l’òpera bastant bé i vaig gaudir-la molt. Però a vegades crec que el públic va sense haver-la escoltat mai. Per exemple, no entenc la rebuda tan tèbia a Franco Fagioli en la seva primera Ària. Es veu que el públic del Liceu entra amb certa timidesa en les primeres intervencions. Poc després, la reacció a les intervencions solistes dels altres protagonistes van ser més efusives. Crec que com a conseqüència d’això-és una percepció meva- en la segona ària, que Franco Fagioli va cantar, i que va executar extraordinàriament, va fugir evitant quedar-se – tal com han fet els altres cantants a esperar-se per rebre i agrair les ovacions. (estic deixant anar la meva imaginació i prejudicis a la estereotipada idea del Divo emprenyat ). Estic d’acord que en els duos la Mezzo es menjava en volum a Fagioli, però les imperfeccions en el directe no em desagraden. No m’agrada la perfecció, cosa que encara ens distingeix de l’AI i del Shazam.
El tenor em va encantar perquè tenia un timbre diferent, molt agradable i gens cansi.
L’aparició de l’espectre crec jo que està molt inspirat en la mort del Comendatore de l’òpera de Mozart, i que quan sonava l’orquestra, el cor i els cantants alhora, el Liceu era una capsa de música a tot tren, espectacular. Alguns d’aquests temes, com diu el Joaquim deurien inspirar a Verdi en el seu Rèquiem.
I finalment, la no escenificació de l’obra no em va molestar gaire, ja que veig moltes vegades la Semiramide de Joyce DiDonato a Casa. L’únic que no vaig entendre és com van resoldre de malament la mort accidental de Semiramide per part del seu fill, simplement que omitin-la en la següent escena sense un mínim d’escenificació.
Una abraçada a tots
Jordi Pallàs
M'agradaM'agrada
Haurien d’haver començat mitja hora abans, estem d’acord.
No entenc que et queixis del baix volum de l’orquestra quan des de l’obertura va ser un so gruixut, fort i poc transparent com demana Rossini, a banda de les pífies, que això ja és un tema, per a mi, d’assaigs.
Fagioli també crec que es va emprenyar després de la segona ària. Potser si ell hagués estat assegut al meu seient ho entendria una mica millor.
És un cantant excel·lent, un rara avis, que canta divinament aquest repertori que no sé si a Rossini li hagués agradat. A mi sí perquè em va fer pensar en com es cantava aquest repertori en el temps de l’estrena, més enllà si era un home o una dona, el color de veu i els greus que te Fagioli, d’autèntica contralt, ja els voldrien moltes mezzos.
M'agradaM'agrada