Divendres 24 de juliol de 2026. Comiat del mestre Josep Pons com a director musical del Gran Teatre del Liceu. La vuitena de Mahler. Foto IFL
No era només l’apoteòsic final d’una temporada notable, era l’apoteòsic final d’un projecte entusiasmant, difícil, ple d’entrebancs interns, externs i aliens, no era, tractant-se de la dels mil, la cirereta de cap pastís, perquè aquesta obra quasi impossible, ho és tot menys una cirereta, però sí que era una culminació perfecta i impensable anys enrere, d’un treball intens, tossut, valent i arriscat, no sempre ben entès i no sempre degudament agraït, del mestre Josep Pons, que hauria pogut acabar amb qualsevol obra o òpera adient al seu talent com a director, sense tanta complexitat, però a l’hora d’arriscar i demostrar que el projecte s’havia de culminar amb l’èxit que sempre acompanya la feina ben feta, el mestre de Puig-reig va triar l’Everest de les simfonies com ell sempre titlla a la vuitena de Mahler. Era el més gran regal que podia fer a la seva orquestra i cor, al seu teatre que els acull i al seu públic. Quan es va acomiadar de l’Orquesta y Coro Nacionales de España, Pons va escollir Das Lied von der Erde amb el Der Abschied (L’acomiadament) final com a rúbrica a un treball també molt difícil i complicat *, però amb el Liceu ha culminat el projecte anomenat Univers Mahler amb aquest repte majúscul. Cal dir que en contra del que s’ha dit aquests dies i en l’emotiu discurs que ha fet Salvador Alemany, president del Patronat del Gran Teatre del Liceu, també ho ha repetit, que aquesta vuitena no culmina l’integral de les simfonies de Mahler, només heu de repassar l’apunt anterior per adonar-vos-en: el 2020 va dirigir la segona simfonia, el 2023 la tercera, el 2024 la cinquena, el 2025 la sisena i en aquest 2026 la novena i l’octava. Tant de bo en visites següents com a director honorari ens acabi aquest cicle mahlerià amb la primera, la quarta i la setena.
*Com bé em corregeix en Josep Olivé, el mestre Pons es va acomiadar de l’ONE també amb la vuitena de Mahler i hi ha un fantàstic DVD que també tinc a casa, editat per la DG. Una traïció inexplicable de la memòria. Cal dir que dos mesos abans d’aquest comiat es va produir la interpretació de Das Lied von der Erde que jo esmentava, que en cap cas és una excusa.
Al Liceu no hi cabia ni una agulla, ni a la sala, amb totes les localitats esgotades, ni a l’escenari, ampliat fins a la paret del carrer Unió diria jo, per encabir la feliçment orgullosa Orquestra del Gran Teatre del Liceu amb els reforços necessaris, el Cor del Gran Teatre del Liceu, el Coro Nacional de España, tan vinculat també en la trajectòria del mestre, la Polifònica de Puig-reig, el prestigiós cor amateur que tantes vegades ha vingut a reforçar al del Liceu en òperes i concerts i que per qüestions prou evidents està tan lligat al mestre i el Cor Vivaldi-Petits cantors de Catalunya, més els solistes. Impressionava tot plegat.
Abans de començar el concert i com ja he dit el Sr. Alemany després de les entranyables paraules de gratitud ha entregat la L d’or al mestre i s’ha projectat un petit documental amb la trajectòria del director Josep Pons a casa nostra, amb les inquietants imatges que sempre evidencien com passa el temps. Tot plegat predisposava a la nit de “jo hi era”.
Us confessaré una vegada més que la vuitena de Mahler no és una obra que jo estimi gaire, no és com la Missa Solemnis de Beethoven, que encara estimo menys, però una mica em passa el mateix, no les acabo d’assimilar o entendre. En el cas que ens ocupa em succeeix amb el llarg moviment inicial, aquell “Veni Creator Spiritus” que sempre em produeix un profund desequilibri i on em fa la sensació que tots s’acabaran estavellant, solistes vocals, orquestra i cor en una exigència que m’arriba a crispar. Després amb la segona part centrada en l’escena final del Faust de Goethe, la cosa pren un altre caire, amb els solistes que malgrat les dificultats de les parts, s’humanitzen en un desenvolupament que culmina amb el gloriós “Alles Vergängliche ist nur ein Gleichnis…” (Tot allò que és transitori és només un símbol) que ens retorna aquell Mahler catàrtic amb els finals de la segona i tercera. Bé, aquesta és la meva opinió que espero que em sapigueu respectar i que sempre condiciona l’audició d’aquesta immensitat sonora, espiritual i vivencial.
Que el mestre Pons és un expert mahlerià no ho dic pas jo, que en totes les versions d’aquest Univers Mahler ho ha demostrat i ha servit per constatar l’evolució del projecte de l’orquestra del Liceu, sempre al voltant de les òperes cabdals, com el Ring, Parsifal o Tristan und Isolde, no debades el cicle no ha estat triat només per a un lluïment personal del mestre, ja que tot formava part per a fer front a obres que compartien complexitats similars, això també és una evidència, i ves per on, amb aquesta vuitena que tant qüestiono, és on més m’ha fet electritzar l’espinada. D’acord l’ocasió era propícia a deixar anar la llagrimeta, però per a enlairar aquesta immensitat, cal molt més que emocions particulars, en qualsevol moment tot se’n pot anar en orris. Per a començar l’espai físic disponible ja és un obstacle, sobretot el cor tan allunyat i per l’equilibri sonor. No negaré que a l’inici de l’himne de l’Esperit Sant m’ha semblat que la presència de l’immens cor no s’equilibrava amb el de la molt més present orquestra, ha estat només en els minuts inicials, després sortosament el mestre ha sabut equilibrar-ho tot, amb aquella ja demostrada cura per aquesta nitidesa i equilibri dels diferents i aquí tan múltiples plans sonors. Aquest control de Josep Pons és admirable, però permeteu-me concentrar-me en l’orquestra, perquè tot i les ajudes externes, ella era l’orquestra de la casa, el resultat d’aquests catorze anys de feina compartida entre el seu mestre i els músics, i aquí rau, a banda dels altres grans encerts musicals de la interpretació, el gran triomf, l’orquestra sonava esplèndidament, amb un so gran, sumptuós, ple, càlid i nítid, atenent a totes les intensitats i a totes les dinàmiques, amb intervencions solistes de categoria, una orquestra sense complexos, sense pors i sense dubtes, a l’altura del repte i de la gratitud envers qui l’ha fet possible. La comunió plena. Extraordinària interpretació magníficament dirigida, sense que mai decaigués la tensió, amb heroïcitat lluminosa i que del no-res i de sobte, omple amb una sonoritat plena el moment d’explosió de la creació i que després va ser capaç d’arreplegar-se a la segona part amb uns pianíssims catàrtics i sublims. El mestre Pons domina absolutament els tempos i l’obra mai es desfigura ni decau, els contrasts són lògics, coherents i perfectament integrats en la narració i l’orquestra ho ha interpretat a la perfecció, sense perdre mai la transparència malgrat l’enormitat de l’estructura orquestral i ressaltant el refinament de l’orquestració i la variadíssima paleta de colors del teixit contrapuntístic de l’obra. La interpretació ha evidenciat la categoria dels solistes de la formació, trompa, primer violí i violoncel, les celestials arpistes, les fustes les cordes exultants (8 contrabaixos, 8) Quin goig!
La formació coral immensa i formada de tres cors ben diferenciats de repertori, sempre és un hàndicap. Ho he dit moltes vegades, bons cors junts no sempre fan un bon cor, però ahir i tret del moment inicial, que no m’agrada ni el cor de les gravacions més referencials, les tres formacions van estar esplèndides, sobretot en una segona part gloriosa. Pel que fa al Cor Vivaldi, una absoluta debilitat personal, com bé sabeu, ho ha tronat a fer, una vegada més ha demostrat que és el millor cor infantil que tenim a casa nostra. A banda de la complexitat de fer-se presents en una massa coral tan enorme, en els moments que esdevenen solistes han demostrat una vegada més la qualitat del so, allunyat de les veus esblanqueïdes i tibants. Bravo per a totes quatre formacions, a vegades al límit, però expressives en el fraseig i sobiranes en la intensitat.
Pel que fa als solistes, tots prestigiosos, cal dir que no es van estalviar recursos per tenir 8 noms de categoria. Així i tot, a la primera part esdevé impossible emetre un judici just perquè allò voreja el col·lapse auditiu. Elles van estar esplèndides i ells més apagats, ara bé, a la segona part tots tenen moments solistes i sí que es pot dir que van ser totes elles notòries i alguna molt satisfactòria.
Elisabeth Teige va estar segura, esplèndida i acurada, amb una veu preciosa i penetrant sense ferir, un petit accident el va resoldre amb molta dignitat, tot i que el moment era descarat. També Jacquelyn Wagner, que substituïa a la inicialment anunciada Jacquelyn Stucker, tot i que la veu no és tan sedosa com la de la seva companya, va estar segura i determinant en les seves intervencions. Elena Villalón que substituïa a l’inicialment prevista Serena Sáenz, va estar esplèndida en el solo de Mater Gloriosa des de la llotja de proscènic del tercer pis (banda esquerra) i em va agradar moltíssim la mezzosoprano de sonoritats acontraltades Beth Taylor com a Mulier Samaritana. La sempre seguríssima en la seva discreció i mítica Mihoko Fujimura va cantar la Maria Aegiptiaca amb la professionalitat reconeguda tot i que em va semblar menys que mai, una mezzosoprano.
El prolífic i estel·lar Michael Spyres i la seva particular veu fosca i d’emissió curta, va estar esplendorós. Com succeïa fa una setmana amb el seu Kaiser de la Die Frau ohne schatten a Aix-en-Provence, no es pot cantar millor, en ambdós casos estem parlant de parts molt exigents, extremes, però la seva musicalitat, el seu control i domini de l’instrument ho fan tot, a banda d’aparentment fàcil, molt bonic. Sap que no pot lluitar amb masses sonores enormes i fa bé de no esforçar-se a morir en l’intent de fer-se notar. És intel·ligent i sap que Mahler li reserva tres moments per lluir-se i els aprofita, sobretot la invocació “Höchste Herrscherin der Welt!” on va utilitzar reguladors, legato i elegància per donar i vendre. És un fuori classe a qui només se li pot retreure que moltes vegades el color sigui més baritonal que de tenor i la veu no corri lluminosa i solar, la gran contrapartida és que pocs tenors ho poden fer així de bé sense semblar que moren traient el fetge per la boca o mostrant sonoritats castrants.
La gran esperança de baix-baríton, el Wotan de referència i no sé quantes coses més, Nicholas Brownlee va fer front a la part de Pater Ecstaticus. El volum és generós i l’extensió molt notable, tot i que l’exigència en el registre agut el posi al límit, en qualsevol cas la seva participació va ser un luxe.
El veteraníssim Albert Dohmen ha cantat la part de baix, Pater Profundus, sense ser un baix i ja amb l’instrument gastat, però “a músic vell, sempre li queda el compàs” i ha mantingut la categoria i la presència.
Un goig, amics, un grandíssim goig.
Tot allò que és transitori
és només un símbol;
allò que és insuficient,
aquí esdevé realitat;
allò que és indescriptible,
aquí s’acompleix;
l’Etern Femení
ens atreu cap a les altures.
Impossible no electritzar-se amb aquest final, impossible no enlairar-se i sentir la plenitud en el crescendo “Das Unbeschreibliche, hier ist’s getan” del cor amb l’orgue, les campanes i els metalls situats a la llotja de prosceni del tercer pis (banda dreta) fent que el misticisme esdevingués música i la humanitat s’enlairés a la divinitat (l’etern femení).
No ho podia acabar millor el mestre Pons, com a director del concert òbviament i com a culminació d’una tasca a la qual li haurem d’estar eternament agraïts., més encara.
Mahler no ho posa fàcil i el públic no va respectar allò que hagués estat, ara sí, la cirereta del pastís, fent uns quants segons de silenci després del darrer acord. Massa tensió emocional reconcentrada va fer esclatar immediatament una unanimitat absoluta d’aplaudiments i bravos, que han durat moltíssima estona, per a tots i totes, orquestra, cors i solistes que en aquesta ocasió han sortit en conjunt i també un a un, com si es tractés d’una representació operística, un fet poc usual en un concert simfònic coral amb solistes, però sobretot cap a un eufòric i emocionat Josep Pons.
No ho podia haver acabat millor. Bravo i totes les GRÂCIES, mestre.
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
Bravíssimo, Mestre Pons i tots els cors i orquestra! Quina obrassa, que emocionant i que ben resolta. Gràcies!
M'agradaM'agrada
I Bravo també per a vosaltres.
Gràcies
M'agradaM'agrada
Noche perfecta, pues. Me alegro muchísimo por todos y en especial, por ti; ojalá la hayan grabado y retransmitan un día.
Enhorabuena a todos los intérpretes y, especialmente, a Josep Pons, director de todos ellos, que os regresará, de seguro.
Qué bello es partir dejando tan buen recuerdo. ☺️
Un saludo, infernems.
Leonor
M'agradaM'agrada
Si se ha grabado, seguro que el sonido será manipulado y quizás eso mejore el desequilibrio inicial.
Preguntaré
Gracias, como siempre, por tu presencia fiel.
M'agradaM'agrada
Jo també hi era, segurament hi érem tots i a la sortida et vaig veure parlar entre una colla, com sempre i no vaig gosar molestar.
Va ser, com bé descrius, una nit pel record.
Moltes gràcies al mestre Pons per tota aquesta tasca culminada d’aquesta immillorable manera.
M'agradaM'agrada
Hola, Carles.
Jo no et conec o no potser sí de vista, però no t’associo al Carles del blog, per tant et demano que en una propera ocasió no deixis de saludar-me encarea que estigui parlant amb algú.
Gràcies per comentar
M'agradaM'agrada
Cert: va ser una gran interpretació per part de tothom i no ha de ser gaire fàcil cohesionar tantíssima gent que ni es veia on acabaven. I, com ja havíem constatat altres vegades, és evident la gran tasca de Pons, al llarg d’aquests catorze anys, en donar a l’orquestra un nivell i una regularitat que no tenia quan va començar. També coincideixo en que no és, ni de bon tros, la millor obra de Mahler: monumental, sí, però poca cosa més. Diria que, en viu, en aquests quaranta i tants anys, la dec haver sentit, amb la d’ahir, tres cops i… mai no m’ha acabat d’entusiasmar (ara bé, la Missa solemnis, sí: amb això ja no hi estem tan d’acord).
El que no em va quedar clar era si allò que l’Alemany va dir que era un “pin”, era o no la medalla d’or del Liceu, que també va dir-ho, però que ja li havien donat l’any passat. Si ho era, penso que necessitava una mica més de solemnitat, aquesta concessió; si no ho era i era una insígnia com la que podem comprar a la botiga del Liceu… home, no sé si valia la pena dir-ho.
En tot cas, ha estat una gran nit i un merescut homenatge a un director que ha sabut fer una gran i important tasca.
M'agradaM'agrada
La medalla d’or del Liceu ja la tenia, ahir li van donar un pin d’or amb la L del Liceu, suposo que el mateix que li van donar al mestre Tribó pel seu 50è aniversari de treballador al Liceu.
M'agradaM'agrada
No tinc paraules per agraïr tota la feina que ens ha ofert el gran mestre Pons. També recordar que gràcies a ell va poder fer seny i ordre a l.orquestra del Liceu que tan poca sort havia tingut amb directors anteriors sobretot al infame Bertrand de Billy mentre va estar a Barcelona ( oh casualitat que quan va marxar a altres orquestres van elogiar-lo tant ). La petita espina que tinc clavada del gran mestre és que es dignés a dirigir i gravar Pepita Jiménez en anglès ja fa uns anys, de totes maneres per sempre gràcies.
M'agradaM'agrada
Infame? Em sembla cruel, a ell li va tocar amb la més lletja.
M'agradaM'agrada
Cruel es tenir que aguantar temporades amb un director que no fa la seva feina. Cruel va ser tenir que aguantar en ben mig d.una aria o una cabaletta desafinacions de les quals quan jo hi era i em dedicava a comptar-les i eren mes de 10 en cada funció que ell dirigía. Cruel era pagar una entrada o abonament creient que anava a un teatre reconegut però que en realitat era de cinquena categoría amb ell al front de l.orquestra ( ho va dir fins i tot Johnas Kauffman quan va venir amb el seu rol mediocre Andrea Chenier ).
M'agradaM'agrada
Res del que em diu, a banda de ser opinions personals molt respectables, denoten crueltat, poden mostrar moltes coses que caldria considerar en el moment just i les condicions d’aleshores, però si tan dolent hagués estat aquest director, no faria la carrera operística que fa a teatres d’aquells que vostè situa en el rànquing, com Viena, MET, ROH o París.
Potser també caldrà una bona dosi d’autocrítica cap aquella orquestra que es va quedar feta un nyap després de l’incendi, li calia una neteja en profunditat, neteja que ni ell, ni Boder, ni Weigle varen voler fer i no va ser fins a l’arribada de Pons que es va fer la sempre difícil tasca d’acomiadar o jubilar a molts dels seus desanimats músics.
Per altra banda, li recordo que aquell teatre de cinquena categoria, com diu vostè, hi van apostar els principals segells videogràfics per publicar títols de les seves temporades, alguns dirigits per De Billy, amb un Ring inclòs. Cal que li recordi?
Finalment, Jonas Kaufmann va sortir escaldat d’aquell Andrea Chénier, on Radvanovsky i Álvarez van sortir aclamats i ell, justament, no. Les seves declaracions tenen valor 0, sobretot perquè a un teatre de cinquena categoria no hi confien els noms de totes les figues vocals que han passat aquests anys, ni els directors, musicals i escènics.
Per altra banda, quan Kaufmann va mal cantar el Chénier (març de 2018) feia molts anys que De Billy no era el director musical. Excuses de mal pagador i d’un cantant molt poc professional que és incapaç de mantenir la professionalitat i deixa un teatre penjat per anar a fer un recital en un altre, sense haver d’assajar res i cobrar, segurament més.
La crueltat, és tota una altra cosa. Mira els TN? En veurà a dojo de crueltat.
El seu comentari, una vegada més, sembla més fruit d’un ressentiment personal.
M'agradaM'agrada
Puc equivocar-me, però crec que en l’últim concert com a titular de la OCNE del mestre Pons es va programar, precisament, aquesta mateixa octava de Mahler. I gairebé amb el mateix motiu d’ahir: tancar una etapa de direcció amb una simfonia espectacular i de les més estimades del director. Com també es donava el cas de tancar el cicle simfònic mahlerià, tant amb l’OCNE com al Liceu, malgrat que en el Liceu no s’ha tancat del tot (senyor Alemany) ni tampoc totes les simfonies amb l’OCNE varen ser dirigides per Pons. Hi ha una sensacional gravació en directe d’aquest darrer concert de Pons com a titular de l’OCNE en DVD de la Deutsche Grammophon, amb extens llibre inclòs, amb unes molt bones explicacions musicològiques de tota l’obra simfònica de Mahler. Val la pena, de veritat.
El que lamento dir és que jo no vaig sortir tan content ahir. Després d’assistir a tres Falstaff esplèndids, tancant la temporada operística (molt irregular, per cert) de la millor manera possible amb l’òpera més superba de Verdi, ahir m’esperava tancar-la en l’aspecte simfònic-coral de la mateixa manera, i no va ser així.
No es obra preferencial de Mahler, per a mi, la octava. Gens. La línia vocal no té el color melòdic ni harmònic mahlerià, cosa que sempre m’ha estranyat molt. Més aviat sona un Strauss, però no el millor Strauss. Només en la gran tutti i coda final torno a sentir a Mahler, l’ambientació musical tant seva dels seus meravellosos lieders, torno a sentir el molt més brillant finale de la segona, els lieds de la segona, tercera, quarta i del Cant de la Terra.
Una gran part del meu fracàs personal en el concert d’ahir es degut a la disposició del cor. Estava el cor tan allunyat, tan extraordinàriament allunyat que el so (so que, a més, havia de travessar a tota l’extensíssima orquestra) arribava apagat, sense força, esmorteït. Una massa coral tan potent i nombrosa no pot donar un resultat tan pobre, perdent-se el so compacte i homogeni cor-orquestra que una bona sala de concerts pot proporcionar. No es que m’agradi massa l’aclaparador inici de la simfonia, però es que ha de sonar aclaparador, del tot i més, i ahir no va ser així. I vet aquí la qüestió: el Liceu no és sala per oferir aquesta simfonia, senzillament perquè les opcions físiques que ofereix per enquibir tan colossal massa de componets instrumentals i vocals ho fa impossible. Ni els laterals dels diferents pisos poden ser utilitzats per la dispersió de components vocals que causaria el seu estret espai.
L’època de Pons al capdavant de la direcció musical ha tingut alts i baixos. Jo no estic tan cofoi com ho està el president de la fundació Salvador Alemany i crec, sincerament, que els cossos estables estan encara lluny dels estandarts de qualitat europeus. Parlar, com va fer Alemany, d’excel.lència em sembla pel agosarat. En Pons ha tingut bones direccions i d’altres, que potser no s’avenien a les seves preferències estilístiques, de ben fluixes. Cal dir que Pons no era un director operístic (de “carrera”, vull dir, perquè dirigir algunes òperes sí ho havia fet) quan va accedir a la titularitat del Liceu i, per tant, també ha hagut d’adaptar-se a la nova funció. No vull desmerèixer la seva feina, crec que l’orquestra ha millorat en so i qualitat, que calia reestructurar-la i ho ha fet, però jo també recordo el pas de Weigle i Boder que varen deixar molt bones funcions pel record. D’altra banda, la direcció artística del Liceu caldria que fes l’esforç de portar-nos mestres de cert prestigi contrastat, perquè aquesta orquestra ha demostrat que quan està ben dirigida es motiva i funciona millor. El fitxatge de Jonathan Nott és un gran primer pas, però em refereixo a les funcions que no són dirigides pel mestre titular.
Sí vaig sortir satisfet de la prestació vocal dels solistes, sobretot de Spyres i Brownlee, a més de tornar a escoltar a Dohmen.
M'agradaM'agrada
Tens tota la raó, no t’equivoques, després de dirigir el cant de la terra va acabar el juny de 2012 amb la vuitena i el més trist de tot és que aquest magnífic DVD que menciones el tinc a casa en un lloc preeminent perquè va ser un regal molt apreciat.
És obvi que no es pot comparar l’Auditorio Nacional amb el Liceu i que la disposició amb el cor al darrere de tot va crear sobretot a l’inici, un efecte de desequilibri notori, que ves per on, me’l va fer més suportable.
Jo torno a dir que la gran satisfacció va ser veure l’actitud de l’orquestra totalment diferent de la que tenia quan ell la va agafar, estem en un altre escenari, sortosament diferent.
Pons va ser l’encarregat de fer una orquestra per sobre de la seva idoneïtat com a director operístic, on ha tingut brut nits de tot, i jo en contra del que penses, vaig gaudir més ahir que no pas amb el seu Falstaff, tan pulcre, però sense ja guspira verdiana.
Pel que fa a la ubicació de músics a les llotges ho hem vist moltes vegades, per obtenir un efecte sonor, també al Palau, sense anar gaire lluny en el Rèquiem de Verdi dirigit per Chailly. Crec que la ubicació era més per obtenir vots un efecte acústic que no pas per no tenir cabuda a l’escenari.
En qualsevol estem d’acord en moltes coses del que dius i no cal dir en la incompleta integral de les simfonies.
Gràcies per l’aclariment i per comentar.
M'agradaM'agrada
M’hauria agradat molt ser-hi, pel que he llegit va emplenar. Em quedo amb les poques simfonies del cicle que li he pogut escoltar, perquè moltes m’han agafat fora. Afkham enguany es va despedir amb la 9a ( potser perquè Pons ho havia fet amb la 8a ) hi vaig poder ser i va ser yambé un èxit de públic m’hauria agradat fer doblet però no va poder ser. Intentaré no perdre’m l’amor brujo i els homenatges del lliure.
M'agradaM'agrada
A mi també. Tant de bo un dia la passin per algun canal
M'agradaM'agrada
Cal no baixar la guàrdia contínua el Liceu contractant músics externs per omplir l’ orquestra en certes òperes i concert quan fan falta més músics, ja que manquen molts instruments de corda i això crea un desequilibri, i alhora quan es contracten músics extra el nivell artístic no està assegurat, veiem com el nivell no és manté quan venen directors mediocres a dirigir l’ orquestra, l’ orquestra ha de trobar un só propi i això és molt difícil de conseguir amb aquesta pràctica de contractacions externes
M'agradaM'agrada
Me alegro por esta exitosa culminación de la temporada 25/26..
Reconozco y ya sabes que a veces, no he sido demasiado fan de Josep Pons con alguna concertación operística , que su labor desarrollada por él durante estos años al frente de la orquesta ha sido más que notable, trabajando y cuadrando las diversas secciones. Muy profesional y merecido reconocimiento.
M'agradaM'agrada
Doncs a mi em va encantar. Mahler és un compositor que li tinc gran estima i veure la novena i la vuitena al Liceu ha estat increíble per poder descobrir aquest bon home.
Demà vaig al Palau a escoltar la segona i ja finalitzo temporada 25/26.
Amb ganes de descobrir més d’ell i de la temporada en general del any que ve de les tres institucions.
Bon estiu a tothom!
Marc.
M'agradaM'agrada
Gràcies Marc, t’espero la propera temporada, és a dir, el setembre. Tot i així a l’agost hi haurà incentius 🙂
M'agradaM'agrada
Mai no agrairem massa la gran feina del mestre Pons fent créixer l’orquestra del Liceu. Va ser un goig, doncs, veure aquest comiat tan calorós de part del públic i dels músics, i també saber que no és ben bé un comiat sinó que només el moment del seu pas de director musical titular a honorari.
Per tant jo també, com tu, vaig arribar al teatre disposat a gaudir d’un final apoteòsic, catàrtic, sublim, gloriós, electritzant, eufòric, immillorable. Malauradament no ho vaig assolir en absolut. Estic envejós però content que tu hagis tingut aquest goig. Tanmateix puc assegurar-te que desafortunadament sí, és absolutament possible no electritzar-se amb aquest final, no enlairar-se, no sentir cap plenitud mística.
El nostre punt de partida és el mateix: estimo molt vuit simfonies de Mahler; m’agraden els seus cicles de cançons, incloent-hi Das Lied von der Erde; nogensmenys no arribo a entendre la visió còsmica desmesurada d’aquesta Vuitena Simfonia, que tampoc no em sembla de debò una simfonia. Esperava que l’hauria finalment entesa escoltant-la per primera vegada en viu, dirigida per Pons que n’és un gran coneixedor i estimador, i amb uns solistes de luxe. No va ser prou.
No va ajudar, evidentment, la sala. Veure aquella enfilada interminable de coristes fins al carrer de la Unió va ser curiós, impactant, una mica còmic. Però els problemes d’equilibri i de projecció no podien no ser-hi i sí que hi van ser, tot i la bona feina de Pons per controlar-los. No va poder ser la ressonància de l’univers sencer, sinó que només els anomenats mil músics acorralats en una capsa darrere de l’arc de prosceni.
Per la qüestió més important de la profunditat musical, què hi farem? Adorno també no l’hi trobava i li donava tota la culpa a Mahler. Jo no sóc tan presumit: més aviat me la puc agafar tota jo. Però em sembla honest afegir que aquest cicle mahlerià de Pons i jo no estem encaixant bé.
Em va encantar la seva Cinquena: no em recordo si ho vaig comentar ja en el seu dia, o si la vam escoltar en una de les pauses del blog. Al contrari, vaig decidir estalviar-me el comentari negatiu aquesta primavera, però em va avorrir la seva Novena, malgrat que hi ha enregistraments que em commouen profundament. Vaig pensar que potser no l’havien assajada prou. De totes maneres el resultat va ser el que va ser.
Les altres tres simfonies me les vaig perdre: la Tercera i la Sisena perquè no estava a Barcelona aquells dies; la Segona perquè no estic endollat amb Montserrat. Ja que tots tenim el costum de queixar-nos sempre de les gestions liceistes que ens molesten, no perdré aquesta ocasió per a tornar a subratllar que és un escàndol tocar una simfonia de Mahler en una església que no té ni un terç de l’aforament del Liceu, ni de l’Auditori, ni tan sols del Palau.
Tot plegat, a dies d’ara tinc més records negatius que positius d’aquest fragmentari cicle mahlerià. Si Pons retorna a dirigir Primera, Quarta i Setena, segur que tindré la lleialtat d’anar-hi. Però ja no podré anar-hi amb grans expectatives.
M'agradaM'agrada
Una vuitena de Mahler he arribat a la conclusió que és impossible arreu, segurament en auditoris gegantins la interpretació serà més factible. A L’Auditori de Barcelona és millor que al Liceu i no cal dir el Palau, però dubto que les veus solistes, es posin on es posin es puguin destacar com l’obra demana.
La del Liceu era emocionant, segurament per moltes més altres coses que sobrepassaven el fet interpretatiu i així ho vaig acabar vivint jo, en una obra que no estimo i que em va emocionar. Són aquests altres factors que no tenen res a veure fins i tot amb Mahler, els que van arribar al moll de l’os i això sovint, també és determinant.
Aquell dia em vaig sentir orgullosament, músic de l’orquestra del Liceu.
Un altre dia parlem de Mahler i la seva vuitena.
M'agradaM'agrada
I quines percepcions tens de la segona? Jo la vaig anar a veure al Palau amb l’orquesta jove de comarques Gironines juntament amb el cor jove de Catalunya i Pais Vasc. Vaig sortir del Palau de la Música amb una sensació que no havia tingut mai. L’impacte que em va causar va ser enorme, potser més que la vuitena al Liceu.
Jo no tinc l’oida que teniu, espero poc a poc obtenir-la, però tret de l’espectacularitat de la vuitena, noto la segona amb més equilibre entre les parts i no s’em va fer gens pesada. La vuitena van haver-hi trossos del final de Faust que em va costar. El veni creator spiritus s’em va passar volant
M'agradaM'agrada
No vaig veure aquet concert de la segona, però és una simfonia gloriosa, res a veure amb la vuitena.
Me n’alegro que t’agradés tant.
M'agradaM'agrada