La inauguració de la temporada del MET amb l’estrena de la nova producció del Ring, després de quasi un quart de segle amb la producció clàssica d’Otto Schenk, encarregada al director canadenc Robert Lepage i amb la direcció de l’amo musical de la casa, James Levine, també ha inaugurat aquest abonament cinematogràfic de luxe, que ens permetrà assistir a una dotzena dels títols més suculents de la envejable temporada novaiorquesa, on sembla que no existeixi la crisi, tot i que sabem que als Estats Units les coses no van gaire bé i molts teatres d’òpera han tingut que reduir les temporades o fins i tot tancar.

El MET és un teatre que reuneix a totes les lluminàries del panorama vocal i es nodreix d’una companyia, diríem que estable, de cantants autòctons de gran nivell. Tot veient la propaganda prèvia a l’inici de la retransmissió, et quedaves bocabadat dels noms congregats per cantar les òperes. És en aquest sentit i sense cap mena de dubte, el primer teatre del món.

Abans de parlar de Das Reinghold voldria puntualitzar una cosa. Correm el perill que les persones que assistim a aquestes retransmissions, la majoria assidus també als teatres d’òpera, ens acostumem a escoltar les funcions tal i com es retransmeten al cinema, amb un so absolutament fals, on totes les veus, fins i tot aquelles de volum escàs, semblin  poderoses, ja que arriben a l’oient sense dificultat, sense ser tapades per una orquestra contundent com la wagneriana i on el tècnic de so, esdevé el salvador de la precarietat vocal existent avui en dia, sobretot en els repertoris més heroics.

Cal anar en compte, ja que si ens acostumem a aquestes didàctiques retransmissions, podria ser que no ens acabés d’agradar el que veiem al teatre, que es on s’ha de veure l’òpera, tal i com ens ha recordat la senyora Voigt en la presentació, i seria lamentable que ens acabés agradant més l’òpera al cinema i que acabéssim justificant obertament l’amplificació als teatres per sentir-ho com al cinema. No dic cap ximpleria, temps al temps.

Recordo que Patricia Pardon, la contralt que ahir feia l’Erda, quan va cantar al Liceu, en les dues ocasions que l’he vist (Giulio Cesare i L’Incoronazione di Poppea), mostrava menys de la meitat del volum de l’Erda d’ahir, que semblava una veu poderosa. Podríem dir que el mateix succeeix amb el tenor Richard Croft, qui sap si sorprenentment protestat en acabar la representació, per l’escàs volum que feia que no arribés prou bé a la sala, ja que aquesta és una característica coneguda del tenor (tothom ho sap i és profecia) i en canvi nosaltres l’hem escoltat sense cap mena de dificultat cantant el Loge.

Dit això, entrem en matèria.

James Levine, físicament molt desmillorat, ha tornat a posar-se al davant de la seva orquestra, tot i que cada vegada espaia més les seves actuacions i es reserva per les grans ocasions (inauguració i el pròleg del Ring, casi res). El director nord-americà dirigeix un Wagner de color claríssim, quasi transparent amb uns temps més aviat morosos, que tot i controlar en tot moment el discurs musical, m’acaba per fer perdre l’interès que sempre em provoca la seva acurada direcció. És cert que la fabulosa orquestra del MET respon de meravella, amb un so arrodonit, bellíssim i espectacular en els moments de més brillantor, mostrant-se sempre atent als detalls i a controlar en tot moment el teixit organitzatiu d’una orquestra i cantants que el segueixen fil per randa. Com sempre, quan parlem del Wagner dirigit per Levine, li trobo a faltar el pathos que em trasbalsi. No ni ha prou en alentir el tempo en la baixada al Nibelheim, ja que aquest viatge ha de fer por, ha de crear una tensió i un misteri que en mans de Levine em sembla més solemne que altre cosa. Ja ho sé que estem parlant de gustos i el seu Wagner, des de fa molts anys, té tants defensors, com detractors.  Jo m’estimo més Thieleman, no cal dir-ho, però acostumats com estem a casa nostre, a coses molt més “senzilles”, no em feria res tenir una orquestra com la del MET i al capdavant al mestre Levine dirigint. Ja em vagaria de discutir-lo o criticar-lo.

L’equip vocal, escoltat assegut a la butaca del cinema, semblava més solid del que estic segur que resulta al teatre, però si he de jutjar pel que he sentit jo, us diré que el Wotan de Bryn Terfel m’ha agradat, però sense arribar a embadalir-me del tot. Terfel amb els anys, s’ha tornat més baríton que baix, quan semblava que tenia que ser al revés, segons l’evolució natural de les veus. L’agut però, comença a denotar problemes i l’ha de treballar a consciència, mentre que en els greus li manca la rotunditat dels Wotans clàssics. Canta molt bé i potser amb un treball més intens de la direcció escènica, el resultat final m’hagués acabat convencent del tot.

El Donner de Dwayne Croft m’ha semblat poc contundent, poc wagnerià, tot i que ben cantat, i això ja és molt, si tenim en compte que a Bayreuth aquest rol acostuma a ser cridat.

No m’ha agradat el Froh d’Adam Diegel, ja que la veu no era gens heroica i estem parlant d’un déu, no pas del “sposino” de la Lucia. Fisicament, aixó si, donava la talla.

El Loge és un personatge cabdal i complicat. Sempre he desitjat veure un Loge que a la següent jornada faci el Siegmund i per tant, m’hagués agradat que el proper Siegmund del MET, hagués fet el Loge. ç

Durant molt de temps aquest rol s’ha donat a tenors característics, tenors acabats, o tenors que també fan el Mime, en tots els casos i segons la meva opinió, els responsables muscals s’equivoquen. Per aquesta producció s’ha buscat a un tenor que canta com els àngels i això ja és d’agrair, però ai! és un tenor acostumat al repertori barroc i mozartià i aleshores la cosa comença a perillar. Al cinema no tant, ja que com he dit, no hem perdut paraula, però la veu de Richard Croft no és l’adient. Tampoc ho és la concepció del personatge, ja que li ha mancat una mica de cinisme o de la fatxendaria que requereix aquest semidéu tan murri, com malcarat.

Els que si han estat magnífics han estat els més que sòlids Franz-Josef Selig (Fasolt) i Hans-Peter König (Fafner).

La revelació vocal d’aquest Rheingold ha estat el magnífic Alberich d’Eric Owens, un baix-baríton rotund, del que no tinc record d’haver escoltat abans i que a partir d’ara seguiré amb atenció.

Molt bé en la seva curta intervenció el sigil·lós i prou conegut Mime de Gerhard Siegel.

En l’apartat femení cal destacar en primeríssim lloc a la Fricka més que solida de la mezzo tot terreny Stephanie Blythe i l’Erda de la mencionada Patricia Pardon, que sense ser la contralt de la meva vida, ha donat molta autoritat i presència en la seva cabdal entrada de la penúltima escena. La Freia de la ignota Wendy Bryn Harmer ja l’he oblidada, recordo vagament que la veu era feridora i poc distingida per a una deessa de la joventut, això sí, quedava molt cinematogràficament convincent.

Les tres filles del Rin, Lisette Oropesa, Jennifer Johnson i Mumford Tamara, han cantat ben conjuntades, tot i que m’han semblat tres veus agradables però de colors molt similars, poc contrastades.

baixada al Nibelheim

En l’òpera i en la vessant escènica, una de les emocions més grans de la meva vida me la va produir Robert Lepage a La Bastille de Paris, amb una incommensurable producció de La Damnation de Faust de Berlioz i potser per això quan es va anunciar que la nova producció que havia que retirar definitivament la Tetralogia de la Disney, d’Otto Schenk, que havia perdurant al llarg de més de vint anys al MET, la signaria Lepage, faig fer un salt d’alegria.

Aquest salt, ahir, va quedar parcialment en un saltiró.

Tot i que queda molta Tetralogia per endavant, estic convençut que una de les principals cartes ja s’han posat sobre la taula. Aquesta Tetralogia, amb uns mitjans tècnics impressionants, que han obligat a construir dues torres a dins l’escenari, per a poder moure les plataformes que configuren l’espectacular escenografia que ha costat 17 milions de dòlars, és tan tradicional com l’anterior. Ras i curt, no cal donar-hi més voltes.

Hi ha en aquesta producció tres moments inoblidables, de màgia escènica fascinant, no debades Lepage prové de la fàbrica de somnis del Circ du Soleil: L’inici amb les tres filles del Rin penjades a l’aire, mentre la juxtaposició d’imatges reflectides en els panells mòbils, configuren un fons marí perfectament creïble, amb bombolletes d’oxigen incloses. Bellíssima i impactant imatge que donarà pas a una llarga i convencional concepció escènica en l’escena següent, fins que no arriba el segon moment gloriós, la baixada al Nibelheim, amb uns dobles de risc de Wotan i Loge, creuant l’escenari sobre la plataforma que va girant, mentre ells estan agafants amb uns arnesos que els faciliten caminar perpendiculars al pla horitzontal, temptant a la gravetat més elemental. Impactant i misteriós, per bé que poc dramàtic i vorejant el circ acrobàtic. El tercer gran moment, com és d’esperar  és la pujada dels déus al Walhalla, amb el pont i l’arc de Sant Martí com manen els cànons més clàssics de la concepció wagneriana. Altre cop els déus, o dobles de risc (Blythe ni amb una grua pot pujar aquella pendent) temptant la llei de la gravetat en una imatge final de grandiosa teatralitat. BRAVO Lepage, però…

Si, però, l’espectacle és tan previsible com el de Schenk. Dramàticament no passa res nou, no hi ha cap relectura, cap intenció de ruptura o d’anar a buscar l’enèsima visió possible a una història que d’ençà que Chereau va trasbalsar el món operístic amb el Ring del Centenari a Bayreuth, ja s’ha dit i fet quasi tot, però Lapage, sorprenentment, no fa absolutament res. Els personatges i les situacions, mentre l’enorme i sofisticada passarel·la no esdevé protagonista, deambulen per l’escena de la manera més tradicional que hom pugui imaginar, i ja m’agrada que el protagonisme el tinguin ells i no els comparses com succeeix amb el Ring de La Fura, on costa trobar als cantants al mig de l’escena, però és que aquí, m’hagués agradat quelcom més arriscat en el discurs teatral, un treball amb els actors més intens, no tan convencional o acrobàtic (Loge caminant enrere),  és clar que una producció que costa 17 milions de $,  a part dels 100.000$ que ha costat remodelar tècnicament l’escenari, potser no és per arriscar tant i que posi potes enlaire al conservador teatre novaiorquès. És una producció del MET, de les de tota la vida, cara, luxosa, “pour epater” i sense arriscar res, això si, visualment impressionant.

Pel mig i per oblidar, en mig de tanta modernor, queda una serp/tiranosaurus, digne d’uns luxosos pastorets i un gripau de fireta, que provoca una rialla i no pas la sorpresa bocabadada, que és el que hom espera d’un mag visual de la categoria de Lepage, davant el repte de l’escena del Nibelheim.

Si la impactant escenografia de les 24 plaques d’alumini dissenyada per Carl Fillion, és innovadora i espectacular, el vestuari, dissenyat per François St-Aubin i inspirat en els dissenys de l’estrena, m’ha semblat lleig i ridícul en la majoria de figurins i gens integrat en la modernitat escenogràfica i visual. En canvi el disseny de llums de Etienne Boucher i els vídeos de Boris Firquet, si que han satisfet les meves expectatives de veure un espectacle innovador del segle XXI

Fricka i Wotan (Blythe i Terfel) Das Rheingold MET 21010

Veurem quines sorpreses ens ofereix la plataforma inquieta, que preveig que serà la protagonista absoluta de les tres properes jornades. De moment aquesta temporada veurem Die Walküre, que la conclourà i per l’any vinent quedaran els dos plats més forts, Siegfried i Götterdämmerung.

Si Wotan ens ho permet, allà hi serem, vull dir al cinema, ja que NY de moment….em sembla que no serà possible.