IN FERNEM LAND

EL GUILLAUME TELL DE ROSSINI SEGONS ANTONIO PAPPANO


Ahir vaig rebre el mateix regal per vies i persones diferents, a qui com és lògic aprofito públicament per agrair el detallàs d’un sant Joaquim prou avançat. Es tracta de Guillaume Tell, l’últim enregistrament de la darrera òpera de Rossini que acaba de sortir al mercat i que he devorat amb fruïció només arribar a casa. Tota sencera, sense interrupcions.

El primer l’he rebut en format virtual i l’altre físic, d’aquells que aviat desapareixeran, és a dir una caixa amb llibret i tres discs que contenen el darrer llançament de l’EMI, amb el que suposa un altre treball rossinià del mestre Antonio Pappano, que després del Stabat Mater, ens presenta aquesta gravació en l’original francès, que tan sols comptava fins ara amb la versió també de la EMI gravada l’any 1973 amb Gedda, Caballé i Bacquier, dirigits per un pulcre i musicalíssim Lamberto Gardelli, però potser mancat de la genialitat que una obra com aquesta necessita.

Després de les integrals en italià de Chailly (en estudi i un cast molt rellevant 1978/79) i la de Muti en directa a la Scala i un cast més irregular (1988), ara ens apareix aquesta versió provinent de la inauguració de la temporada passada (octubre del 2010) a Roma, amb l’orquestra i cor de l’Accademia Santa Cecilia de Roma, sota la direcció del seu director titular i amb un cast molt notable, però discutible pel que fa al rol d’Arnold.

Guillaume Tell, és la darrera òpera de Rossini i va representar un repte tan gran, que el compositor va decidir deixar-ho quan va veure que ell mateix s’endinsava en un terreny nou que suposava masses canvis a les estructures que durant tants anys van fonamentar el seu  immens llegat artístic en el camp operístic, on tant i tan bo ens va deixar.

Conec a moltes persones que consideren Guillaume Tell o la versió italiana (Guglielmo Tell) una òpera poc digerible, llarga, inacabable i malgrat els grans moments musicals que conté, una bírria. Jo no comparteixo gens aquesta valoració i no dic que és l’òpera de Rossini que més m’agrada, ja que jo mateix considero que és la menys rossiniana i per tant sembla que dient que és la que més m’agrada, vulgui dir que no m’agrada Rossini i res més lluny de la veritat i òbviament de la meva intenció, com els que em coneixeu bé, sabeu.

Antonio Pappano és el gran artífex d’aquesta nova gravació i compta amb els fonaments essencials d’una magnífica orquestra i cor. L’orquestra és càlida i de sonoritat sumptuosa i sempre respon a les extremes exigències i dinàmiques a que el mestre Pappano la sotmet. La tensió dramàtica està sempre present i això s’agreix en una òpera tan llarga, on ell deixa cantar i esplaiar-se als cantants, però sense que ells acabin esdevenint els únics protagonistes absoluts. Magnífica versió i extraordinària prestació de l’orquestra romana.

La vocalitat emprada per Rossini en els rols greus originals era la de baix, als barítons encara se’ls anomenava baixos, si bé la vocalitat del Guillaume és massa aguda per un baix. Guillaume Tell va ser estrenat per Bernard-Henri Dabadie que en realitat era un baríton o un baix cantant, que va cantar la part de Belcore a Elisir de l’estrena milanesa, així com el Pharaon del Moïse et Pharaon o el Rimbaud del Comte Ory, així com obres d’Auber i Halèvy. El Guillaume Tell va ser el seu rol més apreciat. Pappano ha escollit al baríton canadenc Gerald Finley, el Hans Sachs de Gyndebourne d’enguany, i l’elecció és excel·lent. Més expressiu que Zancanaro (Muti) i molt més idiomàtic que Milnes (Chailly), l’elegant, sensible i musical Finley, assoleix en aquesta gravació moments de intensitat notable, si bé l’ajuda dels micròfons fa que el seu cant ens arribi nítid i sempre present, malgrat que l’orquestra és nombrosa i brillantíssima.

El rol de Guillaume no té cap gran ària, si bé es fa un bon tip de cantar. Segurament l’inspirat duo amb Arnold del primer acte i el seu gran moment en solitari, el famós “Sois immobile, et vers la terre” que més que una ària rossiniana és un gran recitat dramàticament essencial i musicalment precursor de la teatralitat verdiana, amb un acompanyament dolçament melangiós.

Escoltem a Finley?

Era necessària una nova versió d’aquesta òpera, si bé l’elecció del rol d’Arnold sempre és un repte de difícil solució, ja que trobar un tenor que sigui capaç de cantar les notes tal com ho volem ara, sense deixar de ser romàntic, heroic i belcantista, és quelcom quasi impossible. El rol el va estrenar el mític Adolphe Nourrit i en la versió italiana Luigi Duprez, els dos màxims exponents de la corda de tenor per aquells anys. Nourrit encara cantava emprant la tècnica del falsettone per fer les notes sobreagudes, per bé que el seu cant ja es situava entre el contraltino i el baritenore, però Duprez alternava l’emissió en falset de les notes, amb l’emissió de pit dels sobreaguts, pràctica que escandalitzà al mateix Rossini. Eren temps de canvis que varen acabar per desterrar, al cap de pocs anys, al baritenore del panorama vocal operístic.

L’Arnold modern que s’acostava més a l’ideal vocal, segurament va ser Pavarotti, si bé la monotonia del seu cant em fa decantar per  Gedda, com el millor Arnold gravat, ja que per a mi és més elegant, de variada expressió i adequadíssim a l’escola francesa. Pappano ha llençat amb aquesta gravació, a John Osborn, un tenor nord-americà que em va agradar moltíssim a Paris cantant el príncep Leopold de La Juive. Osborn canta magníficament i fins i tot es permet ser elegant i cantar apianat en la seva esperada escena del quart acte. Que els cantants que es fan càrrec del Guillaume Tell tinguin un cant elegant i una línia d’acurada musicalitat, és quelcom primordial i que agraeixo enormement , però a Osborn li cal una mica més d’heroïcitat tímbrica, d’alè vibrant i segurament de presència vocal.   És un típic contraltino i ja us he dit que tant Nourrit com Duprez feien un repertori que de ben segur Osborn, com tampoc Juan Diego Florez, hauria de cantar. Espero que el tenor peruà no es deixi temptar pels cants de sirena que pretenen que canti l’Arnold (diuen que a la ROH).

Us deixo a Osborn cantant “Asile héréditaire”:

Arran de la seva Elena a I Vespri Sicilianni de Ginebra, que va ser un apunt celebrat d’aquest blog, la soprano sueca Malin Byström, no ha parat de cridar-me l’atenció i tot el que trobo d’ella m’interessa i m’agrada. La veu té un timbre molt particular, diferent i interessant, la seva tessitura és àmplia i punyent i l’emissió d ela veu, de moment i que duri, no és gens feridora. És tota una troballa inesperada que caldrà seguir amb devoció, tot esperant que amb aquest prodigi vocal, no caigui en temptacions perilloses.

Escoltem-la en l’ària del tercer acte “Pour notre amour plus d’espérance”

En la resta de rols, hi ha un bon equip de cantants, començant per  Matthew Rose com a Walther, Frédéric Caton com a Melchtal o l’Edwige de la contralt Marie-Nicole Lemieux, però sobretot cal esmentar al pescador del tenor espanyol Celso Albelo que inicia l’òpera amb la seva celebrada i compromesa cançó, amb total domini de l’estil i la generositat d’una veu sonora i us cant acurat.

La presa de so és brillant i ben equilibrada i s’agreeix que sigui en directa, tot i que si cal corregir el que sigui, sabem que els enginyers fan miracles.

Una gravació excel·lent que complementa les ja existents d’aquest títol cabdal, oferint notables punts d’interès i sobretot una brillantíssima, enèrgica i dramàtica direcció del inspirat mestre Pappano.

Ara tan sols cal esperar que el mateix director i soprano, és decideixin a gravar Les Vepres Siciliennes de Verdi en el seu original francès i així sumar a les gravacions existents del Don Carlos i  aquest Guillaume, la recuperació de les versions originals de títols que m’estimo molt.

GUILLAUME TELL
òpera en quatre actes llibret de Victor-Joseph-Étiene de Jouy e Hyppolyte Bis, música de Gioachino Rossini

Guillaume Tell: Gerald Finley. baríton
Arnold Melchtal: John Osborn. tenor
Walter Furst: Matthew Rose.  baix
Melchtal: Frédéric Caton. baix
Jemmy: Elena Xanthoudakis. soprano
Gesler: Carlo Cigni baix
Rodolfo: Carlo Bosi. tenor
Ruodi: Celso Albelo. tenor
Leutoldo: Dawid Kimberg. baríton
Matilde: Malin Byström. soprano
Edwige: Marie-Nicole Lemieux. mezzo soprano
Un Chasseur: Davide Malvestio. baix

Orquestra i cor de l’Accademia de Santa Cecilia de Roma
Director: Antonio Pappano

El proper dissabte (16 de juliol) la BBC oferirà la retransmissió del seu segon PROM d’enguany amb Guillaume Tell amb els mateixos intèrprets, tret del protagonista que serà el baix baríton italià Michelle Pertusi. No cal dir que In Fernem Land us ho farà arribar tan aviat disposi de l’àudio o el vídeo.

Apunt relacionat:

https://ximo.wordpress.com/2011/07/18/proms-2-2011-guillaume-tell-de-rossini/

14 comments

  1. Aquesta versió, en quant a veus, personalment em sembla molt fluixa, a excepció de la soprano Malyn Biström
    Estic d’acord en que la versió de Gedda, Bacquier i Caballé es bona,
    no obstant m’agradaría ” trencar una llança”, per una versió de final dels 50, dirigida per l’eminent Mario Rossi, i amb el gran Giuseppe
    Taddei. Mario Filippeschi i Rosana Carteri (versió en italià) i que, per-
    sonalment considero extraordinaria, reconeixent que Filippeschi era un cantant sensa la elegancia i pulcritud de l’Osborn, pero “quines fa-
    cultats” i no diguem de Taddei i Carteri.
    Gràcies per aquest blog.

    M'agrada

  2. Jaume T.

    Jo vaig veure Filippeschi cantant el TELL un 26 de desembre del 1959 i encara me’n recordo.
    Potser amb el temps ho he mitificat, potser sí, però aquells aguts continuen sent els aguts més esclatants que jo he sentit en tota la meva vida. Recordo que després de cabaletta, teló (perquè les òperes tenien actes i quadres i se saludava cada cop) i sortida de Filippeschi. Un exaltat va cridar “El millor del món!”, un altre “No serà tant!”. Jo vaig quedar trasbalsat, tant, que vaig anar caminant des del Liceu fins a casa, que era més amunt de plaça Bonavova.
    Bona nit!

    M'agrada

  3. Carlos, y sin mover un dedo. Soy muy afortunado.
    Joaquim, conec el Guglielmo Tell que cites i no et negaré que Taddei sobretot, sigui un Tell remarcable, però la resta ….
    Jo he anat canviant el meu concepte operístic i allò que abans em semblava espectacular, moltes vegades em resulta vulgar.
    No us negaré a tu i a en Jaume T., que la veu de Filippeschi fos una cosa extraordinària, fins i tot en el disc, però que voleu que us digui, l’òpera és quelcom més que molts aguts ben col·locats i esclatants.
    Per a mi aquest nou enregistrament aporta sobretot ens fa conèixer amb cantants molt estilistes, la versió original francesa i mai gosaria dir que els intèrprets siguin fluixos, ara bé, si el model a seguir és Taddei, Carteri i Filippeschi, els interprets, com a molt, són radicalment diferentys i jo afegiria un polèmic, si tu vols, Gràcies a Dèu!.
    El Guglielmo Tell de Rossi, des de la direcció al cantants, em sembla molt poc rossinià i l’apropa a un Verdi o fins i tot a un pseudo verisme, que l’allunya per complert de l’original, ja sigui per l’estil del cant i de la mateixa interpretació arrauxada d’una partitura que requereix d’una elegància, musicalitat i virtuosisme, per sobre d’aquella força més propera a un Trovatore mal entès.
    Tants caps tants barrets, és clar, però per a mi i malgrat que com ja he dit Guillaume Tell és la més rossiniana de les òperes de Rossini, no es pot interpretar com si l’hagués escrit un altre compositor. La mala praxis de molts cantants i d’una tradició imposada per una escola de cant equivocada, no pot esdevenir el model a seguir, amb tot el respecte per la vostra opinió i pels aguts del senyor Filippeschi.
    Seria com si amb els anys a venir, Handel es cantés com ho fa Plácido Domingo, senzillament perquè ell no ho pot cantar d’altra manera.

    M'agrada

  4. colbran

    Los tracks se oyen muy bajos de volumen y yo no puedo elevarlo. No obstante me han parecido bien cantados, pero el único que encuentro interpretado con verdadera alma es el de Malin Byström. Se da la circunstancia de que en “Guillaume Tell”, aparte de la maravillosa obertura, las páginas que más me agradan son aquellas en que interviene el personaje de Mathilde.

    Indudablemente prefiero la versión original francesa que la adaptación al italiano y para mi la completa de Gardelli con Caballé, Gedda y Bacquier es un auténtico tesoro. Espero poder escuchar completa esta nueva versión (que supongo algo recortada dada su duración), para juzgarla con total conocimiento de causa.

    Comprendo que es la ópera más ambiciosa de Rossini pero no es mi preferida. no obstante, siempre que la escucho me agrada más. El tratamiento de la orquesta se adelanta en bastantes años al quehacer posterior de los grandes compositores y Rossini siempre creyó en ella, a pesar del mal trato que sufrió en su estreno y en posteriores representaciones, mutilándola o escenificando sólo un par de actos y a veces uno. Su verdadera valoración llegó con el siglo XX y el gran compositor estaría sumamente contento de saber que existen grabaciones íntegras de su última ópera, ya sea en el francés original o en la adatación posterior al italiano.

    En un alarde de modestia, cuando se le preguntó a Rossini qué obras le sobrevivirían contestó que “Il barbiere di Siviglia”, el tercer acto de “Otello” y el cuarto acto de “Guillaume Tell”. Afortunadamente se equivocó y durante el siglo pasado se han representado todas sus óperas y algunos “pasticci”, aparte de sus obras religiosas, composiciones de cámara y canciones.

    Bienvenida esta nueva grabación, en la cual Pappano parece ser que por fín ha encontrado el Norte Rossiniano.

    M'agrada

  5. Josep Olivé

    Al seu dia, em vaig comprar el “Guglielmo Tell” amb una il.lusió bàrbara. La portada del CD donava peu a la meva expectació: Milnes, Pavarotti, Freni, Ghiaurov! Dirigits per Chailly. Doncs tot i reconeixent la seva gran qualitat musical s’em va fer molt pesada. Pensava que era circumstancial aixi que hi vaig tornar, dues, tres vegades, i la sensació de que s’em feia feixuga mai va desapareixer. El segon acte m’agradava moltissim, però poco cosa més. Ho vaig atribuir a l’estil musical i format dramaturgic propi dels inicis del romanticisme. I encara em dura. Quelcom molt semblant em passa amb la teva estimada “I vespri siciliani”. Si, és Verdi, el gran Verdi, però en sentir-la em passa el mateix que amb el Guglielmo de Rossini.

    Com és que “Mosse in Egipto” o “La donna del lago” les trobo moltissim més atractives i no s’em fan gens llargues ni pesades? Com és que “Don Carlos” la trobo genial de dalt a baix i incomparablement superior? Per alguna cosa deu ser, i no sols pot ser per la música. És, crec jo, degut al rigid format de sequències musicals i dramatúrgiques, que en ser massa repetitives esdevenen indectiblement amb la sensació de fatiga i sopor.

    En llegir aquest post, brutal post per cert, amb una erudició digna de ser destacada, em pregunto si sentint les respectives versions franceses (“Guillaume Tell” i “Les Vespres Siciliennes”) em passarà el mateix que amb les versions italianes. Totes dues obres sovintegen a In Fernem land i són “declarades” entre les millors dels seus autors, declaració que fins el moment no puc compartir. Les vull tornar a repassar, les vull tornar escoltar de dalt a baix, aviam si d’una vegada em deixen satisfet i puc copsar el que fins ara no he pogut copsar. Intentaré començar demà, amb la retarnsmissió del PROMS.

    M'agrada

    • Segona escoltada en tres dies i ja puc dir definitivament, que aquesta, si aquesta, és la més ben dirigida de totes les versions que conec d’aquest monument operístic.
      Sensacional Pappano, amb una energia, una força i un lirisme excepcional, traient tot el suc orquestral i dramàtic, fins i tot dels recitatius que són la part que fan més feixuga aquesta òpera. Pappano és molt intel·ligent i sap que en una versió de concert, com era la d’aquesta gravació, calia reforçar aquests aspectes i se’n surt de manera espectacular. Magnífica versió que passa a compartir, sinó a encapçalar el rànquing dels meus Tell (Guillaume i Guglielmo).
      Els cantants no tenen l’anomenada dels de Chailly, però allà no hi ha ningú veritablement implicat en la tasca de creure que l’òpera (també la rossiniana) és quelcom més que cantar bonic.
      Absolutament recomanable Josep, de veritat i si després d’escoltar-la et continua no agradant aquesta òpera, deixe-ho córrer.

      M'agrada

  6. bocachete

    A mi, ara mateix, el Guillem Tell, de les moltes obres que encara no he vist en viu i que no solen fer-se, és l’òpera que em faria més il·lusió de poder veure al Liceu. Em fa la impressió que serà difícil, però musicalment és bellíssima, i amb una bona escena, pot resultar molt efectiva. A banda del paper d’Arnold, la dificultat de trobar un repartiment no deu ser major que per a un Don Carlos, per exemple, i aquest encara es va fent de tant en tant… Per què triga tant? No crec que sigui per la bomba de 1893, que ningú no se’n recorda… Confiem-hi, doncs, a veure si algú s’anima en els propers vint anys…

    M'agrada

    • Mira bocachete, jo crec que l’Arnold és complicat, és cert. Osborn que ara se’n farà un tip (tot i que tampoc crec que els teatres es llencin com a bojos a programar-la) salva més que dignament els mobles. El que és més important és trobar a un director que cregui realment en aquesta òpera i tregui dels cantants tot el que s’ha de treure. Pappano a partir d’aquests concerts ha esdevingut referència i ja sigui amb l’elegant Finley o amb Pertusi (avui als PROM) i la resta del mateix repartiment, ho aconsegueix.
      L’orquesta de l’Accademia Santa Cecilia de Roma, com ja va demostrar-nos a l’Auditori en un intercanvi amb l’OBC, que no va anar gaire bé pels romans, però per nosaltres si, ja ens va demostrar que era una de les grans orquestres europees i amb aquest revitalitzant Guillaume Tell signa una interpretació modèlica.
      La ROH programarà aquesta òpera ben aviat, a veure si el Liceu s’apunta a co-produir-la. Ho ha fet amb una obra de molt menys vàlua com és la deliciosa Cendrillon de Massenet, no veig motiu per no fer-ho amb l’òpera que va acabar amb la vida de la Mariona Rebull, tan nostrada ella. Ni que sigui per això caldria homenatjar-la (a l’òpera, no pas a la Rebull)

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: