Anna Netrebko Manon al MET. Producció Laurent Pelly
La línia que separa la sensualitat de l’obscenitat és molt fina i jo vull creure que Anna Netrebko no ho té gaire clar i per això tot sovint passa la línia o potser sempre es manté en la part més obscena i la seva Manon esdevé massa explícita i vulgar. És clar que potser no tot és culpa seva i Laurent Pelly, el responsable escènic d’aquest muntatge estrenat a la ROH de Londres i definitivament fallit segons els meus criteris, no ha sabut trobar la manera de frenar a aquesta gran i vulgar personalitat que es desborda tant a dins com a fora de l’escenari.
Vocalment Anna Netrebko està en moment de plenitud extraordinari, la veu és més ample que mai i també s’ha enfosquit. Si cantés la Manon sense l’obsessió de fer les notes que les lleugeres fan, no hauria calat notòriament els dos sobreaguts de Cours-La-Reine. Han estat dues errades tècniques, res més, o potser si que hauríem d’afegir alguns greus quasi parlats a Saint Sulpice i altres poc audibles, poca cosa al costant de tanta opulència vocal, de tanta expressivitat i de fer coses tan maques a “Adieu! notre petite table” o en el notable cinquè acte, però Anna Netrebko no m’ha acabat de convèncer. Sent la gran soprano del moment, la soprano tot terreny que pot abraçar gran part dels rols de quasi tots els repertoris, ha desaprofitat la gran oportunitat de fer un altre gran triomf al MET. Aquest cop no ha estat així, senzillament perquè la seva interpretació és poc treballada, gens detallista i sobretot de poca varietat expressiva i emocional.
En el primer acte ja canta “Je suis encor tout étourdie” com una donassa, sense mostrar la ingenuïtat d’una noia massa espavilada per l’edat que té i motiu per el qual a casa seva, preveient el perill la volen tancar a un convent, però caram! no m’estranya, ja que la nena de Can Lescaut va absolutament llençada, massa. No em convenç ni l’opulència vocal mostrada, que tots sabem que grandíssimes cantants sabien dissimular de manera extraordinària, ni la seguretat escènica que l’allunya de l’adolescent que emprèn una aventura inconscient sense acabar de saber-ne les possibles conseqüències. La Manon de Netrebko/Pelly sap molt bé que ha de fer des de el moment que la seva mirada es creua amb Des Grieux, però dóna la sensació que si no hagués passat ell per la Fonda d’Amiens, quasi estic segur que De Brétigny se l’hagués endut a Paris. Aquesta Manon del primer acte no és gens ingènua i sembla que s’escapi no pas per l’enamorament sobtat, sinó per anar a fer senyors.
Anna Netrebko Manon acte 1 al MET 2012. Foto Ken Howard/Metropolitan Opera
Eliza Doolittle, Maria von Trapp o Manon?
Al segon acte la Manon Netrebko/Pelly convenç més, té moments realment colpidors, però quan no se’n adona, Netrebko es deixa anar i surt la vedette de revista que porta a dins seu, i flirteja amb la càmera. Ai, quina llàstima!, es nota tant que està pendent de quedar sempre sexy i ensenyant una mica d’escot per aquí i de cuixa per allà, que la seva credibilitat escènica perd molt. No perd mai l’oportunitat d’ensenyar-nos que està per sucar-hi pa.
Anna Netrebko, Manon al MET 2012. Producció de Laurent Pelly. Hanna Glawari o Manon?
A Le-Cours-la-Reine és el gran moment de Netrebko. La seva entrada en escena “”Je consens vu que je suis bonne à laisser admirer me charmante personne!…Je marche sur tous les chemins” és talment com la baixada de Barbra Streisand per les escales del Harmonia Gardens a Hello Dolly!. Ella se sap el centre d’atenció, la més maca, la que té millor veu i la que tots els teatres es barallen per tenir-la en les millors produccions. No és el cas d’aquesta Manon, però això és un altre problema, el cas és que la Netrebko està encantada de si mateixa i es nota. És exuberant i exagerada en els formes, flirteja amb els personatges que l’envolten, cosa que ho requereix en aquest moment l’acció, però també ho fa amb les càmeres i això fa que la seva interpretació quedi poc natural, és clar que les càmeres l’estimen i aleshores pot acabar embafant de tanta estimació compartida. Cours-la-reine ja és una mica això, i tret d’aquelles dues notes mal acabades i notòriament calades, la seva Gavotte és extraordinària.
Tot seguit anem a la cabdal escena de Saint Sulpice i Netrebko/Pelly perd els papers i no en té ni idea de seduir, ella va directament a refregar-li al desconcertat seminarista, totes les protuberàncies que Déu nostre senyor li ha donat a la senyora, però no en té prou i ensenya l’aparador fins on calgui i encara en un deliri de desenfrenament obscè s’arremanga les faldilles com la Mercedes Milà al GH. El duo de Saint Sulpice fins ahir era una altre cosa. Hi hagués hagut d’haver un joc de seducció passional que Netrebko/Pelly menysprea des de el primer moment que entra a l’església amb un vestit impossible ni en les èpoques més permissives del Concili Vaticà segon i acaba obrint-se de cames a dalt d’un llit més incomprensible encara, en un lateral de l’escena que enriua-te’n tu de les coses que passen i amaga la capella dels Atavanti a Sant’Andrea della Valle a la Tosca pucciniana.
Piotr Beczala i Anna Netrebko a Saint Sulpice (Manon MET 2012), producció de Laurent Pelly Foto de Ken Howard/Metropolitan Opera
No, Manon no es pot limitar a un furor purament sexual, cal, perquè la música de Massanet també ho demana, una elegància i un refinament, una seducció i un joc passional que esclati en el “Je t’aime!” conclusiu, però mai sense semblar un gossa en zel.
A l’Hotel de Transylvanie, malgrat el vestit fúcsia que li encanta portar, ella està escènicament molt convincent, allà si que la Manon de Netrebko/Pelly està èbria de diners i riquesa, maltracta a des Grieux fins la degradació, amb plena convicció escènica i vocal, rematant amb un esclatant sobreagut el concertant final.
Finalment en el cinquè acte a Le Havre, i després d’un ultratjant i colpidor atonyinament en escena que justifica el seu estat pre agònic abans de ser embarcada, Netrebko/Pelly es mou amb massa naturalitat de banda a banda de l’escenari i canta tota l’estona a peu dret. No té cap sentit que tan sols sigui en les darreres frases quan cau a terra, no en té cap ni un, i és que Netrebko sembla que també pateixi d’una hiperactivitat escènica potser encomanada a la seva època villazonista. Tanmateix és en aquest cinquè acte on vocalment Netrebko mostra un cant veritablement emotiu i de plena convicció dramàtica, més enllà de la seva habitual i generosa opulència.
És clar que han passat un quants anys i la veu d’Anna Netrebko està en constant evolució, però de les tres Manon que li he vist (sempre en vídeo), aquesta és la que menys m’ha agradat, tot i que el “menys” s’ha de saber llegir.
Anna Netrebko i Piotr Beczala a Manon (MET 2012) Foto Ken Howard/Metropolitan Opera
Piotr Beczala és un tenor prodigiós per aquest repertori francès. A part de la bellesa de la veu i l’homogeneïtat de registre i emissió, el tenor polonès far ostentació d’un cant bonic, elegant i aristocràtic, tan adient a aquest repertori. És capaç de fer un pianíssimportentós en l’enlluernadora “En fermant les yeux” sense canvia de color, ni fer capm tipus d’emissió en falset, però també és capaç de cantar amb passió mai verista a Saint Sulpice. Beczala no té rival possible si parlem d’estil i l’únic que hauria de treballar molt és la dicció, és clar que tampoc és pot emmirallar en Netrebko. Oblido massa sovint a Beczala i és que ell tampoc es prodiga gaire, tot mesurant molt el què i el com. Ell és el que m’ha agradat més sense cap mena de dubte.
El baríton brasiler Paulo Szot, fa un molt bon Lescaut i m’agradaria veure’l en un rol més complert. Quan va venir al Liceu a cantar Le portrait de Manon també de Massenet, tot just començava a despuntar i encara havia de fer el seu llançament mundial amb Emile De Becque en la reposició de South Pacific a Broadway (2008). La veu és solida i la seva actuació escènica és creïble en tot moment.
David Pittsinger cantant el Comte Desgrieux ha agradat més del que m’ha agradat en a mi, correcta sense més ja que l’he trobat mancat de l’autoritat vocal que ha d’impressionar en les seves tres breus intervencions, sobretot al quart acte, en una situació calcada de la segona escena del segon acte de La Traviata.
Christophe Mortagne fa un bon Guillot, amb dicció perfecte, és clar, i odiós, com ha de ser. Bé el Brétigny de Bradley Garvin i les tres mademoiselles que sempre m’han tret de polleguera. Quan Massenet es posa pesat ho és molt i a aquestes tres els toca demostrar-ho.
La direcció de Fabio Luisi m’ha agradat, potser no és genial, però està plena de detalls i m’ha semblat que respectava l’encès i passional lirisme massenetià sense necessitat de ser el protagonista, tot i que sóc incapaç de valorar correctament l’orquestra que ha sonat fabulosa de qualitat i molt present, i això crec que és més culpa dels enginyers de so de la retransmissió que no pas del director musical. Per altre part a la sala que he vist la transmissió el volum era exagerat, sobretot al inici.
De la producció i per tot el que he anat dient, podeu deduir que no m’ha agradat. Cert, no m’ha agradat gens. Una gran decepció tractant-se d’un treball de Laurent Pelly. Aquest cop i no negant un treball interessant d’actors, crec que no ha sabut envoltar correctament l’atmosfera de cada escena.
Anna Netrebko Manon (MET 2012) Produccíó de Laurente Pelly. Foto Ken Howard/Metropolitan Opera
El vestit impossible per entrar a Saint Sulpice
La producció és molt lletja, amb uns decorats plans, sense cap relleu, però també sense ànima. Sembla que els decorats de Chantal Thomas siguin un esbós i que s’hagin acabat els diners de la producció, per altre part canviar la temporalitat de l’obra sembla que tan sols sigui per poder oferir un vestuari més econòmic, sobretot de cara als elements masculins, però en realitat avançar en cent anys l’acció no aporta res nou i desequilibra la coherència musical i dramàtica a Cours-la-Reine, amb un ballet musicalment anacrònic.
Jo creia que precisament respectant el ballet original amb música de reminiscències del segle XVIII, Pelly s’inventaria algun gag escènic, com ja va fer de manera genial a la producció de Cendrillon, però aquí no ha estat capaç de donar cap tipus de relleu a una producció molt plana, que tan sols ha mostrat unes certes possibilitats, amb lleus moviments del cor falsament masculí a l’entrada de Manon.
Piotr Beczala i Anna Netrebko al cinquè acte de Manon (MET 2012) Produccíó de Laurente Pelly. Foto Ken Howard/Metropolitan Opera
La lletjor de l’immens escenari pràcticament buit del segon acte, de les rampes al tercer, l’incomprensible llit enmig de les columnes tortes de Saint Sulpice, del tuguri amb llums florescents de l’Hotel de Transylvanie o la perspectiva tan poc televisiva del port de l’Havre, fan d’aquesta Manon un espectacle tristíssim, amb un vestuari falsament sumptuós i definitivament lleig i trampós (cremalleres imperdonables al vestit blanc, un fúcsia inexistent a l’època, o uns barrets i pedreries de revista del Paral·lel), un disseny de llums pla i un concepte teatral decebedor, que no ajuden gens a enlairar una producció que musicalment semblava que mereixia molta més rellevància.
La transmissió televisada ha tingut notables esgarrades en la planificació visual.
La setmana vinent acabarem la temporada 2011-2012 del MET amb Natalie Dessay cantant la Traviata en la producció triomfal que va donar la volta al món gràcies a Netrebko i Villazón, amb permís de Verdi, és clar. Penso que patirem, tant de bo m’equivoqui!
Metropolitan Opera House
7 d’abril de 2012
MANON
Jules Massenet-Henri Meilhac/Philippe Gille
Manon……………….Anna Netrebko
Des Grieux…………..Piotr Beczala
Lescaut……………..Paulo Szot
Count des Grieux……..David Pittsinger
Guillot……………..Christophe Mortagne
Brétigny…………….Bradley Garvin
Poussette……………Anne-Carolyn Bird
Javotte……………..Jennifer Black
Rosette……………..Ginger Costa-Jackson
Innkeeper……………Philip Cokorinos
Guard……………….Alexander Lewis
Guard……………….David Crawford
Maid………………..Kathryn Day
Conductor……………Fabio Luisi
Production…………..Laurent Pelly
Set Designer…………Chantal Thomas
Costume Designer……..Laurent Pelly
Lighting Designer…….Joël Adam
Choreographer………..Lionel Hoche
Associate Director……Christian Räth
Prement AQUÍ accedireu als arxius de l’àudio de la representació.
IN FERNEM LAND 
Distinguido Sr. Joaquim,
Lamento comunicarle que las opiniones expresadas por Ud. en la madrugada de hoy en relación a la Sra. Anna Netrebko resultan una grave ofensa para el honor de dicha señorita y todos sus allegados, con menoscabo para su dignidad e integridad moral y personal.
Requiero por ello de Ud. reparación pública e inmediata de dichas ofensas; o en su defecto ruego tenga a bien designar padrinos que, en contacto con los que en este instante y a tal efecto designo yo, puedan convenir cuanto sea necesario en relación a la resolución por armas que este agravio de honor exige.
A su disposición,
El Palanganero
M'agradaM'agrada
Pues mire Sr. Palanganero, aunque sea en la hora de la muerte ya va siendo hora que nos conozcamos. Tiene delito que compartiendo tantos espectáculos y sabiendo que estaré allí y conociéndome como me conoce (yo no), sea incapaz de tirarme el guante en persona.
Como también conoce a mi Padrino (Gràcies Josep), solamente espero día y hora.
¿Qué tal en el primer entreacto de La Traviata del próximo sábado?
Glorioso momento después de escuchar a papa Verdi, ¿No lo cree así, Palanganero?
🙂
M'agradaM'agrada
Del tot imperdonable. Donat que, comprovarà vostè, no tinc justificació per greuge tan notori, aprofitaré l´appuntamento per presentar-li les meves excuses. Consideri aquest present (tot i la mala qualitat de l´àudio) part del desagravi.
M'agradaM'agrada
Segueixo pensant que tens una poció màgica . M’has explicat molt del que penso abans de que tingués temps de pensar-ho. Quina barbaritat.
Humil coincidència amb quasi tot, però jo m’ho vaig passar molt bé i segur que ho entens. 😉 Brczala al podi de la temporada, em va recordar a Plácido Domingo. Netrebko em va fer patir molt quan es puja al llit perquè, de debò, em pensava que el trencava. Fins al darrer acte, emocionalment molt poc comunicativa, però no sé fins a quin punt la culpa la tenen els primers plans, perquè la seva expressivitat facial es nul•la, i quan no li veia la cara millorava molt. Al repàs que li dones caldria afegir que tampoc la té masa interesant. I així que aquella mini desafinada doble que va fer es diu calar… ¿com els cotxes?
M'agradaM'agrada
Tu quoque Brute fili mi! Vaig de puntetes que tampoc vull fer ara una defensa aferrissada de la Netrebko, però sí em sembla que sou una mica massa estrictes amb ella. Vocalment va estar esplèndida, i escènicament és una bèstia (se´m cau una arracada? No res: em trec l´altra com qui no vol la cosa i tal dia farà un any). Una mica excessiva? Oh, i tant. Ella s´agrada (a mi també 🙂 ), i ahir es va deixar anar. Però tal com Pelly ha ideat aquesta Manon, tampoc se li pot retreure gaire. Si no vols caure en el ridícul més absolut, hi ha cap manera de portar aquells sis modelets sense assumir que allò és excessiu i apuntar-te a la gresca? Penseu-hi. O una Netrebko (o Gheorghiu) excessiva o una Manon impossible. Això és al que Pelly ens va condemnar amb aquell llit al mig de l´esglèsia. Com s´ho fa una soprano per reconvertir aquesta grolleria en sensualitat? Si us plau! Quina Manon us podríeu creure al cinquè acte si cada vegada que sortia un personatge pel fons de l´escenari era tres vegades més gran que els edificis de mà dreta? Jo no em podria creure cap. Sort vàrem tenir ahir de Netrebko i Beczala (lo d´aquest també és per treure´s el barret) perquè qualsevol altra parella que m´imagino amb aquesta producció s´atura a esbufegar al final del primer acte quan han de dir allò de ‘Ah! partons!’ pujant les escales a corre-cuita.
M'agradaM'agrada
Massa estrictes?
Cal ser-ho, no és ella la divina?, La Cristiana Ronalda de l’òpera?, Doncs que s’esmeri com ho va fer amb l’Anna Bolena i es deixi estar de numerets innecessaris i si Pelly li diu nena puja al llit o fes el salt del tigre, ella li ha de dir, com ho faria qualsevol diva de veritat:
Però tu que t’has cregut Palanganero?. Qui ets tu?, Què no saps que sense aquest cos que la santa mara esglèsia de totes les russies va batejar fa quatre dies, ningú com jo podria lluir aquest aparador que has dissenyat personalment (Ai Pelly, Pelly!) per a mi?, No hi ha cap altre que pugui fer d’Eliza Dollitle, Hanna Glawary, Brabra Streisand i Lana Turner en una mateaixa nit, com jo? Coi! (ella segurament ho diria d’un altre manera) no em facis fer aquestes grolleries que jo sóc tota una senyora. Tema conillet Pasqual a banda.
M'agradaM'agrada
Poció màgica que no sempre funciona, i no cal anar massa endarrere.
L’expressivitat facial la guanyarà amb els anys i les arrugues, segur!
M'agradaM'agrada
Jejeje…no, no és com els cotxes, encara que tot sembli indicar-ho, i si fos com en els cotxes seria espantós pels cantants…hahaha… Crec, si no vaig errat, que el terme “calar” en òpera s’utilitza quan es desafina clarament una nota. Jo estic amb tu, lo d’ahir va ser una mini-doble-calada, és a dir, una mini-doble-desafinada, un mini-doble-“accident”. 🙂
M'agradaM'agrada
Ja. ja, quina disparitat d’opinions. En l’òpera el mateix que en altres afers mai no coincidiran les opinios quan aquestes són tant disperses i personals.
En l’òpera com en l’art escultural no tothom coincideix en els valors estructurals, cadascú observa i valora segons els seus criteris personals.
En l’òpera, l’opinió personal depèn en gran part de la formació cultural de cadascú, coincideixi o no, amb el criteri popular.
És ben notori que no tots els cantants són perfectes en cada representació, el mateix cantant pot ser excel·lent en una òpera determinada i no pot ser-ho tant en una altra, depenent com he dit en els criteris de cada observador i del moment facultatiu de actor o actriu.
Una cosa és buscar-li tres peus al gat i una altra és valorar globalment el resultat final d’una obra determinada.
Molt sovint succeeix que els comentaristes i els crítics mostren les seves opinions respectables i en canvi el públic no opina el mateix i les parts que els comentaristes mostren els petits o grans errors dels cantants el públic en general no hi està d’acord i opina que ha estat una representació excel·lent.
La perfecció no existeix i menys quan aquesta depèn de l’esta físic i anímic personal.
M'agradaM'agrada
AI Senyor!
Si haguessis vist el llit en mig de Saint Sulpice! 🙂
M'agradaM'agrada
Una interpretació general molt bona, llàstima que la producció del Sr.Pelly fos tan poc imaginativa, i en algunes ocasions “cutre”.
La Sra.Netrebko em va agradar però el seu exhibicionisme (en tots els aspectes) li juga males passades com les dues “pifies” en la Gavotte (imperdonables en una primeríssima figura com ella). Si no es pot fer, no es fa i no passa res, però ella no, ella ho ha de fer encara que la cagui. Al seu costat, un Beczala EXCELS amb majúscules. Ahir vespre vaig estar buscant interpretacions del “En fermant les yeux” pel youtube i no en vaig trobar CAP que em fes oblidar la que vaig escoltar del tenor polonès. Gallina de piel!!.
Ah!, si et fa falta algún padrí, aquí en tens un.
M'agradaM'agrada
Grandiós “En fermant les yeux”, si senyor!. No m’estranya que et costi trobar una versió millor, segur que algú en trobarà alguna de la l’edat de pedra, no dels discs de pedra, d’abans de néixer Massanet.
M'agradaM'agrada
99% d’acord,
afegir:
1. els homes, tots, excel.lents
2. Piotr B ha passat a ser el meu nº1
3. Les dones, psé i l’Annita, ja la coneixem, fa tot el possible amb l’ajuda de Pelly per carregar-se el romanticisme de l’obra, en especial al St Sulpice
4. Vestuari cursi, mala barreja i còpia de pelis com la Fair Lady i la dels diamants de la Marilyn
5. La baixada al pàrking-casino verdós, el pitjor de les escenes
6. No entenc el rapte final de les ballarines Degas (per cert fluixetees ballant la gavota)
7. on està el recat de les dones fi de segle? aquí totes van perseguint als senyors de barret de copa..no lliga.
8. sort que la modista li treu el bunny de pasqua a la burra de l’Annita, que si no, al canalillo es fonia la xocolata i li tacava el vestit..mira que és enganxifosa!
9. Malgrat tot, ha estat una bona nit d’òpera gràcies a Luisi, Beczala i tancant els ulls, la donota aquesta.
10. Bona pasqua a tots!
M'agradaM'agrada
i aquest 1% de discordància?
A té la bonna Pasqua!
M'agradaM'agrada
1 %= Comte Desgrieux m’ha agradat molt
M'agradaM'agrada
Si, efectivament Anna Netrebko és molt poc convincent des del punt de vista dramàtic. No l’ajuda ni la seva exegerada sobreactuació, dins i fora de l’escenari, ni sobretot una producció pobre, pobre, mil vegades pobre en quasi tot. Incompresibles escenificacions gairebé a tots els diferents actes, amb detalls de dubtossa lógica i encara més dubtós gust. Prou que has fet ja esment de les més hilarants, però m’agradaría fer menció de l’escena del ballet, que m’ha fet recordar l’impagable diàleg entre Burton (Wagner) i Moreau (Petipa) en la llarguíssima película de Tony Palmer sobre Wagner: quan Wagner veu com serà la bacanal que li prepara el coreògraf queda petrificat. Jo, sense ser Wagner, tambè hi vaig quedar ahir, veient tu-tus, de ben petrificat, com els murs del Sena. Això si, Netrebko canta de meravella, amb una facilitat vocal (i gimnàstica, pujant escales al galop en ple sobreagut sense defallir la respiració ni per un instant) impresionant, encara que per a la Manon de Massanet prefereixo una veu més lleugera i una dramatització molt menys “madura” (la Dessay del Liceu de fa uns anys, per exemple).
Fantàstic Piotr Beczala, de principi a fi, grandísima veu de tenor de l’actualitat, de timbre molt agradable, aguts nets, que executa amb facilitat i amb pianissims sublims, com molt bé has destacat, a “En fermant les yeux”, sent aquest per a mi, sens dubte, el millor moment de tota la representació.
M’ha fet gràcia el paralelisme que has fet entre el quart acte de Manon i la segona escena del segon acte de La Traviata. Aixi és, l’ambientació, el joc de cartes, les partides guanyades sense fi, i sobretot l’aparició sobtada del pare fa que si s’escoltés el…”Di sprezzo degno…dov’é mio figlio?…” (enlloc de preguntar-se si ell tambè seria llançat per la finestra), crec que ningú s’en adonaria. J
M'agradaM'agrada
Benvolgut Josep, Si el Sr. Pelly volia veracitat escènica fent pujar cames ajudeu-me a Manon per l’escala de le petit appartement avec une petite table, posant en risc el fiato de la tot poderosa Netrebko, que hi pinta un llit a mig Saint Sulpice i les beates xafardejant les pregàries del seminarista Des Grieux?
No hagués estat millor una arrambada a un confessionari, si tenia ganes de fer aixecar les faldilles de la divina?
Quan està colla de regisseurs són patètics, en són molt!
M'agradaM'agrada
Jo el que vull a Saint Sulpice és un Bieto…hahahaha! De traca i mocador!
M'agradaM'agrada
Bé, és una opció, però t’asseguro que en lloc de veure a Cours-la-Reine My Fair Lady, haguéssim anat al Bagdad.:-)
M'agradaM'agrada
Anna Natrebko, és una cantant fantàstica, una veu preciosa amb un registre agut esplèndid que no decau en cap moment, però,per mi aquesta Manon no està a l’alçada d’altres cantants en menys potencial. Les sopranos líriques- lleugeres són la meva preferència i, la Natrebko actualment està lluny d’aquestes característiques.
La seva interpretació escènica no m’ha agradat gens. N’oblido que la Manon és una nena, que se’n va de casa obligada pels seus familiars, per ingressar en un convent. Jove, bonica, amb el cap ple de pardals, enlluernada per un món que desconeix de disbauxa, cau en el parany d’uns desaprensius, maltractant i aprofitant-se de la seva ingenuïtat i ignorància.
Netrebko ha interpretat una Manon vulgar, i una maduresa que no si l’escau al personatge, més aviat sembla tret d’una revista, gairebé diria “porno” lluny enllà de la meva visió. Possiblement Laurent Pelly tingui part de culpa, però no tota. Tenim l’altre cara de la moneda amb Piotr Beczala cantant meravellosament bé, veu bonica i una tècnica admirable, amb un registre agut ben col·locat arribant esplèndidament, però a escena l’he trobat fred i una mica “estaquirot”, cosa difícil davant una Manon tan “fogosa”. Crec que els artistes d’aquest nivell, també manen, i posen el seu granet de sorra personal.
M’ha agradat molt la direcció orquestral de Fabio Luisi.
M'agradaM'agrada
Què ha de fer DesGrieux davant d’aquesta Netrebko, qualsevol cosa que faci serà poc?.
Jo no trobo que sigui un estaquirot, més aviat l’altre és un belluguet i cantant és excels, que al cap i ala fi és del que estem necessitats, de cantants que sàpiguen cantar el DesGrieux sense necessitat de treure el fetge per la boca.
M'agradaM'agrada
Estava esperant aquesta Manon amb candeletas, no tant per la Netrebko , que estàn força d’acort amb el que ja s’ha dit, no per aixó va deixar d’agradarme, ella ès així i diicilment canviarà, ès una diva ,com ho ès la Gheorghiu i ès el preu qué s’ha de pagar per escoltar aquestes maraveloses veus. El qué esperaba amb candeletes era Piotr Beczala amb el seu Des Grieux i no va defraudar-me gens , ja fà molt de temps que el segueixó, i certament penso que està a la seva plenitut vocal , té un cant segur i elegant ,una veu de sommi, i per mí juntament amb Kaufmann , amb una veu ni millor ni pitjor, diferent, els dos tenors de l’actualitat nº1. Després d’escoltar a Beczala dins del repertori francès en el qué tant l’hi escau el Faust , Romeo , Des Grieux, ara en falta un Werther, tant de bó el pogem disfrutar amb aquets paper bén aviat.
Joaquim và ser un veritable plaer poder saludar-te en persona ahir . Una abraçada
M'agradaM'agrada
Si hi ha una cosa que em fa veritable emoció i il•lusió és quan se’m apropa algú desconegut i em pregunta, Tu ets en Joaquim, oi?, i es dóna a conèixer.
També va ser per a mi un goig compartir l’estoneta.
Gràcies Montserrat per ser-hi des de fa tant temps.
M'agradaM'agrada
Decepcionante representación de Manon por culpa de una dirección teatral que queriendo centrarse en el detalle olvida el conjunto, aún así y aparte del lamentable lecho en medio de Sant Sulpice, tiene un trabajo de actores notable y algunos detalles preciosos.
Netrebko es muy disciplinada en la escena, pero lo tendría que ser más en lo musical y no respirar cuando le viene en gana, tiene fiato suficiente y como comentas, esforzarse más en la dicción. Tiene una voz privilegiada y un cuerpo de diosa.
Beczala es el gran DesGrieux de nuestros días y lejos de apoquinarse ante Nertrebko, cantando divinamente le da una lección de como hay que cantar a Massenet. Es el mejor tenor lírico de la actualidad, al menos en el repertorio italiano y francés.
Luisi quizás un poco exagerado, como Netrebko, pero esa orquesta es un lujo.
En NY no ha gustado nada la producción y Gelb está recibiendo palos por todos lados, en una temporada donde la crisis ha dejado muchos asientos disponibles y al público no le están gustando las apuestas por algunas de las producciones que se han realizado. Como bien sabéis las operas en el MET se repiten año tras año y hay quien dice que nos e imaginan esta Manon en próximas ediciones de esta opera.
M'agradaM'agrada
Hola Carlos. Parece ser que con el Ring, Gelb también tiene problemas con la crítica y el público.
Era impensable que con un mini ciclo del Ring en Nueva York no se agotaran las localidades y parece ser que la respuesta de los críticos ha sido que ni la producción de Lepage, ni el cast lo merecen, cosa que ha exasperado al Director General.
M'agradaM'agrada
Joaquín es un placer leer tu crónica sobre ésta “Manón” que yo teniendo entrada no pude ver por un problema personal. Así que me ha venido muy bien leerte…muy interesante…y ni que decir de los comentarios con un juego de seriedad y buen humor que me ha encantado.
Aprovecho para saludarte deseandote Muy Felices Pacuas de Resurreción.
M'agradaM'agrada
Gracias Nilda, buena Pascua también para ti.
Un beso desde Barcelona
M'agradaM'agrada
Be sempre m’ha semblat que Manon(15-16 anys) gira en un eix que no és altre que l’irresistible atractiu i desig sexual i de luxe de la protagonista.De fet l’envien cap al convent perqué el tema sembla força difícil de controlar.Com deia molt be David MacVicar al primer acte la simple visió de Manon causa una erecció en el Chevalier Des Grieux(17 anys).En les tres setmanes en que viuen junts a Paris ja té temps de posar-li banyes amb De Bretigny.Finalment a l’escena de Saint Sulpice, Massenet va ser molt explicit amb la seva música sensual.Es fácil d’intuir que no estaven fent simplement “manetes”.La conclusió suggereix una apoteosi afectiva més que no pas aixeca-t maca i anem a agafar un taxi.L’Anna Netrebko sap que és una dona atractiva i una actriu d’una espontaneitat insòlita en l’història de l’Opera que es menja l’escenari amb facilitat. Una soprano de 130 Kg,mala actriu, de genolls i empaitant al Chevalier que inicialment la rebutja pot esdevenir fácilment la riota d’un públic que espera que li expliquin i li faigin viure aquesta obra.
M'agradaM'agrada
Creo que ayer ví la versión más completa de cuantas he visto y he oído. Completa en el sentido de que incluso escuché dos pequeños fragmentos musicales nuevos para mí y además se conservaron los momentos de melodrama (parte hablada con subrayado musical), pero no la parte estrictamente hablada -no hay que olvidar que “Manon” es una “opera comique”, estrenada en la Sala Favart, lo que obligaba a contener parte hablada-, que hoy en día no creo necesario que se incluya (no como se hizo en el Liceu con “Die Entführung aus dem Serail”, con 90 minutos hablados!!!).
Pero como representación no es ni mucho menos la mejor que he visto. La escena y dirección de intérpretes decepcionante. Anna Netrebko -mi soprano preferida desde hace unos 10/12 años- no estuvo a la altura de sus dos “Manon” anteriores -al lado de Alagna y Villazón-. Aunque a mí me gusta este rol por soprano lírica -tal como se escribió y estrenó- su voz se ha robustecido tanto que ya es casi una spinto y en el primer acto no puede aligerar su instrumento vocal como debiera e hiciera en sus dos versiones anteriormente citadas. En los actos siguientes mejora, hasta culminar en un quinto acto extraordinario. Existe un paralelismo evidente en el desarrollo del personaje de “Manon” y el de “La traviata” y ello obliga a una graduación de la voz, a lo largo de la representación. Es cierto que caló dos sobreagudos que, no estando escritos, no sé por qué tuvo que intentarlos, cuando ninguna soprano lírica tiene necesidad de hacerlo -esto queda para las ligeras que asumen este rol-, si bien Renèe Fleming en París, hace unos 12 años, los emitió espléndidos porque, aún siendo otra soprano lírica, en aquél momento podía hacerlo. Sus mohínes yo creo que van bien para el personaje: frívolo, caprichoso y sensual, pero sus kilos de más no. En sus dos versiones anteriores lucía una figura colosal. Es decir que me gustó con reservas, pero no estuvo a la altura de siu inmensa “Anna Bolena y, por lo tanto, salí algo decepcionado. El vestuario mejor no mencionarlo.
Piotr Beczala debutaba en este rol y no se le notó en lo más mínimo que lo hiciera. Fabio Luisi también debutaba y sí que se le notó. La orquesta del Met es maravillosa y Luisi es un director excelente, pero estuvo excesivo y grandilocuente en muchos momentos y no entendió que esta ópera es muy intimista y no una Grand Opera. Si se hubiera interpretado así en suy estreno, la Sala Favart hubiera estallado, cosa imposible porque el foso de la orquesta es mucho más pequeño que el del Met y no caben tantos profesores. A mí Luisi no me gustó. Otra cosa es que la orquesta sonara bien, pero la intensidad fue excesiva.
Vuelvo a Beczala. Dudo que haya un tenor de voz más hermosa en estos momentos y que cante tan bien. Fue lo mejor de toda la represenación y en el “Instant charmant” estuvo sublime. Cómo estará cuando aún esté más familiarizado con el Chevalier!!! Yo no lo encontré estirado, su personaje es muy ingenuo e introspectivo y así lo interpretó, aparte de que demostró pasión cuando tuvo que hacerlo. Para mí perfecto.
Al buen barítono brasleño Szot el director de escena le marcó unas gracias -con las cuales estaba tan satisfecho el cantante- que a mí me hicieron muy poca gracia. “Manon” es una “opera comique”, pero no una ópera cómica.
El resto de cantantes discretos sin más.
Salí del cine un poco decepcionado, la verdad. Esperaba mucho más y ese plus sólo me lo proporcionó Piotr Beczala.
M'agradaM'agrada
Bé a mi em van agradar els cantants i per sobre de tots el Piotr Beczala. No em vaig poder quedar a veure l’últim acte, la qual cosa lamento molt.
A mi el que no m’agrada és l’òpera en cinema. La trobo menys creible. Al primer acte la Manon representa que té 16 anys… En el teatre això no és tan evident. A més a més el so era massa fort. Prefereixo escoltar un CD.
El vestit blanc-camisa de dormir i el llit al costat de l’altar (mes o many) ho vaig trobar deplorable.
M'agradaM'agrada
Volia dir “més o menys”.
M'agradaM'agrada
Vi y escuché Manon por Beczala que no me desagradó,al contrario,confirmó mis expectativas(positivas)sobre él aunque un punto más de lirismo pediría en “Je suis seul… Ah,fuyez,douce image!“;sugerente su media voz en el “sogno“ y bien como actor de la horrorosa producción donde una Netrebko(bella y gran voz, hermosota mujer)me ofreció una Manón vulgar,buscando ser la star,la diva… Pero no el personaje que,personalmente,a mí me gusta mucho. Eso sí,es conocedora de sus virtudes y las aprovecha. Lescaut no me desagradó. Lo del ballet,prefiero olvidarlo y el duo en S. Sulpice,me dejó… Asombrada,vamos a dejarlo así. ¡Feliz Pascua a tod@s!
M'agradaM'agrada
Penso que ja s’ha dit tot el que es podia dir de la “Manon” que vam veure i escoltar ahir.
La Sra. Netrebko té una veu maca, indiscutiblament. Però la seva interpretació de Manon va ser no la d’un ingènua que esdevé experimentada, si no la d’una total experimentada des del primer moment. Com molt bé dius a la crònica i deies ahir, Joaquim, no sap donar la sensualitat que el personatge necessita.
La seva arribda de Mae West a Le-Cours-de-la- Reine va ser espectacular, no es pot negar.
L’escena de Saint-Sulpice, una dels duos més passionals de Massenet, no va tenir desperdici. L’abbé Prevost haguès quedat parat i nosaltres també hi vam quedar.
Per que fa als vestuari en general i el de la Sra. Netrebko en particular, no sé si per deformació professional, vaig quedar admirada del vestits que li van fer portar. Una cosa es canviar l’època d’una òpera i l’altra és fer uns vestits que no tenen res a veure amb cap de les dues èpoques. I, amb una pèrdua total del sentit del ridícul, se li va fer l’entrevista a la soprano al costat dels vestits i parlant d’aquests. No parlo de les cremalleres perquè ja en vam paralar ahir, Joaquim.
Afortunadament el Chevalier des Grieux va ser cantat per Piotr Beczala, que potser serà un dels millord des Grieux actuals. Em va agradar molr al “Faust” del Liceu i em va tornar a agradar molt ahir.
M'agradaM'agrada
Hola, primera vez que opino aquí,me parecieron muy divertidas algunas de las críticas y estoy de acuerdo con todos, excelente Beczala e imponentemente vulgar la Netrebko,la he visto matandole un bichito a Jonas de su solapa lanzando un grito de ramera, en cuanto al escenario del cours de la reine había un balón café inmenso, inexplicable para mí y el vestido blanco y el sombrero de plumitas ojalá fuera el que lució Audrey Hepburn
M'agradaM'agrada
Bienvenido dmitri y muchas gracias por comentar.
M'agradaM'agrada
Doncs jo vaig veure aquesta producció a Londres i no em va pas desagradar tant. Durant el primer acte, Netrebko es va mostrar suficientment jovenívola. Sí que quan s’ha fet rica, semblava un arbre de Nadal però crec que convé a un personatge “ric nou”. L’escena de Saint Sulpice no la podré oblidar mai fins al punt que, he arribat a la conclusió, que totes les esglésies tenen algun llit a mà no gens lluny de la trona. A Londres va cantar molt bé. Llàstima del tenor de qui no vull ni escriure el nom perquè ja em poso nerviosa recordant-lo cridant “Manonc”. Celebro l’èxit justificat del magnífic Piotr Beczala que té la virtud de brodar el que canta i, a més a més, és molt simpàtic.
Si algú vol experimentar un bon Des Grieux que ja cria cava ha de demanar Edmond Clément (1867-1928).
Gràcies i salutacions, Joaquim i co.
M'agradaM'agrada
jajajaajajaja, això de l’arbre de Nadal m’ha fet molta gràcia.
ja he deixat l’àudio i podràs gaudir de Beczala, estic segur que t’agradarà molt.
M'agradaM'agrada
Altra cop els de wordpress em diuen kirieleison. Sóc l’Olympia i aprofito per afegir al meu comentari anterior que la senyora Netrebko hauria de perdre 85 quilògrams perquè acabarà trencar el llit eclesial i xafant l’abad que ha perdut l’oremus.OLYMPIA
M'agradaM'agrada
Crec que s’ha perdut el meu comentari. Resumeixo: Jo he vist aquesta Manon a Londres i em va agradar força. El primer acte era ben bé una noieta. després es torna una “courtisane” rica i resulta hortera. Va canta molt bé i és llàstima que ho fes amb un tenor que ni anomanaré. Em poso dels nervis quan recordo els seus crits de Manonc!!!.
També he dit que m’alegrava de l’èxit de Beczala que és meravellós en tot el que canta.
Un tenor canònic: EDMOND CLÉMENT (1867-1928).
Que em perdoni el senyor Carlos R. quan diu de Netrebko: “Tiene una voz privilegiada y un cuerpo de diosa”. La veu, si senyor. El cos el té enterrat entre un tsunami de greixos.
OLYMPIA
M'agradaM'agrada
però encara pot lluïr-lo, el problema és el vestuari, poc apropiat, en tots els sentits.
M'agradaM'agrada
Moltissimes gràcies Joquim per aquesta crònica tant detallada. De fet la Netrebko no me l´he cregut mai com a Manon, ni vocal ni artísticament.
Artísticament potser perquè les produccions que li he vist no m´hajuden a fer-me la idea de que es una noieta innocent de 15 o 16 anys, i vocalment perquè amb aquell volum tant carnós i exhuberant surt a l´escenari a menjar-se al Des Grieux de torn.
Mai m´ha convençut com a intèrpret, tot i que quan estava descobrint-la el seu timbre de veu avellutat m´agradava. No puc dir que ara no m´agradi, no, tampoc és això, però en prefereixo d´altres abans que ella, i sobretot en aquest paper.
Estic baixant l´audio en aquest moment, on la meva principal curiositat es centra en el Beczala.
I per cert, la descripció que en fas de la Netrebko i la seva actuació és motiu per mi suficient per no anar-ho a veure. Que es centri i canti el que ha de cantar, i si vol fer de “vedette” de revista que se´n vagi al Molino.
Una abraçada,
M'agradaM'agrada
Hola brunilda.
No voldria que per la descripció que en faig de tot plegat deixessis de veure la funció, si en tens oportunitat, sempre és millor fer-te una opinió pròpia
M'agradaM'agrada
No Joaquim, ni molt menys!
I de ben segur que si hagués pogut anar-hi hi hagués anat, però la Netrebko no em motiva, francament.
Ja n´hi he vist masses dalt d´un escenari i no combrego absolutament amb les seves maneres. L´escoltaré, això si, sempre millor que veure-la.
Una abraçada,
M'agradaM'agrada
Perdoneu l’intromissió…no sempre Netrebko es mostra com a la Manon o com a Don Pasquale (Norina)…aquest mateix any va estar vocal y escènicament esplendorosa fent l’Anna Bolena i no diguem fa uns anys amb una Traviata de somni a Salzburg, amb un fisic impactant i una movilitat escènica realment captivadora. La veu? La de sempre, fantàstica. Bé, tot segons el meu criteri, esclar. 🙂
M'agradaM'agrada
per mi la netrebko va fer una gran Manon, està clar que està en uns dels seus millors moments, en veu, en físic, no és la traviata de salzburg, però s’ha aprimat, cosa que l’ajuda a actuar millor. Beczala ho va fer fantàstic, molt millor que kaufmann. la resta del repartiment era bastant justet, pel meu gust. Per mi no és la Anna Bolena de Netrebko, però val la pena escoltar-la.
M'agradaM'agrada