IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA: LA TRAVIATA


La Traviata MET 2012 Producció Willy Decker Foto Ken Howard MET

La Traviata MET 2012 Producció Willy Decker Foto Ken Howard MET

Ahir va acabar la temporada del MET per a tots aquells que l’hem seguit mitjançant les transmissions cinematogràfiques, potser un altre dia farem un balanç, però avui ens hem de centrar en La Traviata protagonitzada per Natalie Dessay, Matthew Polenzani i Dmitri Hvorostowsky, dirigits per l’omnipresent Fabio Luisi, i Willy Decker en la famosa producció del Festival de Salzburg que van mitificar Anna Netrebko i Rolando Villazón,

Ahir la retransmissió al cinema va ser més equilibrada i natural, i per tant donava la sensació que tant l’orquestra com els cantants arribaven amb més naturalitat i diferenciació de plans, és més les veus no eren sempre tan presents com altres vegades i per tant la sensació era més teatral que altres vegades.

Fabio Luisi el principal director del MET després de que el seu titular James Levine passi per moments de salut delicats, va dirigir a la fantàstica orquestra del MET, amb especial encert tant en els ritmes, com en la tensió dramàtica. Va acompanyar molt bé i els principals desequilibris amb l’escenari van ser més per problemes dels cantants que no pas per manca de cura en la seva magnífica concertació. Luisi va portar uns temps amplis, deixant fluir les grans frases melòdiques verdianes amb elegància i morbidesa, no volent ser mai el protagonista, sense dirigir amb originalitats  i excentricitats. Luisi és poc arriscat, però en canvi és una garantia de seguretat i potser per això és el principal director invitat del MET.

Natalie Dessay (Violeta) a La Traviata deñ MET 2012. Producció de Willy Decker Foto Ken Howard MET

Natalie Dessay (Violeta) a La Traviata deñ MET 2012. Producció de Willy Decker Foto Ken Howard MET

La Violeta de Natalie Dessay ja ens va fer parlar l’estiu passat després del seu debut en el Festival d’Aix-en-Provence i ja en aquell moment vam dir que el rol de Violeta li suposava un risc i un esforç vocal potser per sobre de les seves possibilitats vocals.

Ahir tampoc semblava que l’estat vocal fos el millor, però tenint en compte que el dimarts 10 d’abril vaig escoltar la retransmissió radiofònica via Internet i els problemes van ser més o menys els mateixos, sobretot com ahir, durant el primer acte, cal pensar que aquest rol suposa un esforç massa gran per una veu masa malmesa i perillosament fràgil. Si per radio no vaig ser capaç de passar de la primera escena del segon acte, ahir en canvi, em vaig quedar meravellat de l’actuació i la capacitat que té Dessay de sentir i fer sentir el seu personatge. Ho fa de tal manera que les seves mancances vocals acaben passant a un segon terme i la seva capacitat de transmetre les emocions et fa oblidar els aguts poc encertats,  les nombroses frases entretallades o la manca de impostació en la zona més greu. La seva Traviata s’ha de veure i sobretot en aquesta producció de Decker on tot recau en la capacitat dels cantants de transmetre amb la seva actuació escènica tota la força dramàtica.

Si bé vocalment l’escena final del primer acte va ser el més fluix de la seva actuació vocal, amb un agut final tan innecessari com desgraciat, amb nombroses notes trencades, una emissió afona i algunes zones greus més parlades que no pas cantades, tot plegat feia preveure un segon i tercer acte més conflictius encara, però no va ser així. Dessay un cop superat l’escull del “Follie, Follie…Sempre libera” amb els sempre perillosos “Gioire” i malgrat els evidents esforços que va haver de fer fins acabar l’òpera, ho va donar tot malgrat saber que la representació podia ser més accidentada, i sobretot la seva vivència del rol va fer que fos ella la gran triomfadora, com en qualsevol cas ha de ser en una representació de La Traviata. Grans moments com el “dite alla giovine” en el cabdal duo amb Germont o una sensacional lectura de la carta amb un “É tardi” colpidor, seguit d’un “Addio, del passato” amb les dues estrofes així com un “Gran Dio! morir si giovane” de calfreds garantits i un “È strano…” final que va fer humitejar més d’un llagrimall, tot farcit de subtileses i un sentit tràgic veritablement emocionant, fan de la seva Violeta quelcom veraç. Per Dessay cada paraula, cada frase, cada gest, cada mirada i òbviament cada nota, tenen un sentit, res està fet a l’atzar, aquests petits detalls que en un teatre tan gran com el MET passen malauradament desapercebuts, en el cinema donen una dimensió gegantina a l’artista. No cal dir que quan escolteu la mateixa representació en els enllaços que us deixo al final, tot canviarà, ja que malgrat percebre la intensitat de la seva interpretació, tan sols ens quedarà el cant i aleshores les serioses dificultats en les que es va trobar durant tota la representació, quedaran molt més evidenciades.

Molt possiblement aquest és un rol que no cantarà molt (té previst cantar-lo al Liceu), en tot cas jo penso que l’hauria d’evitar si no vol acabar abans del que seria desitjable la seva carrera com a cantant, tot i que no sé si a ella això l’importa molt. En alguna ocasió ha dit que quan no pugui cantar es dedicarà al teatre. No m’estranya, tan sols veure l’actuació de Dessay mentre l’orquestra interpreta el preludi del primer acte, arrosegant un caminar malaltís i com canvia l’expressió quan sent la música de festa amb la irrupció dels invitats, denoten que és una actriu sensacional.

Matthew Polenzani (Alfredo) La Traviata MET 2012 Foto Ken Howard MET

L’Alfredo de Matthew Polenzani, tot i que no tan sols ell, ha de lluitar amb els intèrprets de la producció original. Si Dessay i les seves grans capacitats dramàtiques fan oblidar a una pletòrica Anna Netrebko, no succeeix el mateix amb Polenzani. En altres apunts ja hem parlat i sempre molt bé, d’aquest tenor líric nord-americà, però l’Alfredo per aquesta producció de La Traviata on el treball escènic és tan important, és poc adequat. Polenzani tot i haver abraçat repertoris més lírics (Hoffman, Werther o aquest mateix Alfredo), continua tenint una veu de líric lleuger i a vegades durant els moments més intensos, la veu perd gruix o s’esblanqueeix. És un cantant molt musical i quasi sempre exquisit, amb un italià millorable i que ha de lluitar amb una escassa convicció escènica. És clar que actuant al costat de Dessay, és molt difícil estar a l’alçada.  Ella ho viu, la resta fan teatre. Polenzani és molt aplicat i fa tot allò que li demanen, però sense naturalitat i credibilitat. La seva actitud escènica és més madura que la del seu pare. En cap moment és veu un noiet capaç d’enamorar-se d’una dona com Violeta, no és teatralment creïble.

Musicalment va tenir el seu millor moment en el duo del primer acte amb Violeta, i en l’acte tercer, és un Alfredo correcta, no pas rellevant.

Dmitri Hvorostowsky (Germont) La Traviata MET 2012 Foto Ken Howard MET

Dmitri Hvorostowsky (Germont) La Traviata MET 2012 Foto Ken Howard MET

Dmitri Hvorostowsky té una veu sensacional, de baríton de veritat, alhora que bonica i ben projectada. A vegades l’emissió és una mica fictícia, però en el Germont no es va evidenciar com en altres rols més dramàtics com va ser el cas aquesta mateixa temporada amb l’Ernani. No debades aquest rol sempre l’han assumit barítons més lírics.

A part que la seva actuació escènica sempre és d’auto admiració per lo guapo que la fet la mare natura i per tant poc adequat a les projeccions cinematogràfiques,  el problema que jo tinc amb ell és aquest vici (no és pot titllar d’altre manera), que té d’aspirar l’aire en cada acabament de les frases de forma ostensiblement sonora. És sorollós i molt molest, tant que embruta irremediablement el seu cant. Això ho hagués hagut de corregir fa molt temps, ara ja és un vici que difícilment es podrà treure del damunt i menys obtenint els triomfs que obté.

Ell malgrat tenir una veu i emissió molt segures, va passar per una lleu contratemps mentre cantava la famosa “Di Provenza il mar”, ràpidament recuperat en la posterior cabaletta “Copriam d’oblio il passato” que molts cantants o produccions obvien.

Escènicament està més pendent de com li queda al barret (per entendre’ns) que de donar l’austera autoritat que el rol requereix. La seva entrada al segon acte fa riure comparada amb Hampson en la representació de Salzburg i la confrontació amb el fill, però no tan sols per culpa seva, va resultar poc impactant, malgrat els intents de Decker de donar molta autenticitat a una escena que normalment és resolt malament.

Va obtenir, com sempre al MET, un gran èxit Si aprengués a respirar sense fer soroll….

La Traviata MET 2012. Producció Willy Decker. Foto Ken Hoeard MET

La resta de la llarga llista de secundaris queden en l’anonimat, penso que volgudament, en aquesta producció, tret del personatge del Doctor Grenvil, que està pràcticament durant tota l’opera present a l’escenari, malgrat que tan sols canta en el tercer acte. Luigi Roni que va estrenar la producció a Salzburg, ja no està per gaires frases, però és inqüestionable que la seva severitat escènica és inquietant.

Flora, en aquesta producció travestida d’home va estar correctament cantada per Patricia Rysley i l’Annina de Maria Zifchak, algú m’haurà d’explicar per què és l’única que no porta un vestuari contemporani, va estar eficient.

La resta de rols discretament correctes i perfectament integrats en la producció que tot i ser prou coneguda no m’agradaria deixar de dir alguna cosa.

Comprenc que sigui una producció no apta per teatres grans, i curiosament l’escenari de Salzburg és gegantí, així com el del MET o Amsterdam que són els altres teatres on també s’ha fet aquesta magnífica producció de Willy Decker. Jo crec que no és apte per què la producció es centra en els personatges i és molt important concentrar l’atenció en els quatre protagonistes, els tres habituals i l’omnipresent Dr. Grenvil. Els escenaris tan grans, acostumen ser-ho de teatres molt grans i aleshores la distància que hi ha entre una butaca i l’escenari és enorme, impossible doncs que produeixi el mateix efecte que el magnífic DVD original de Salzburg o aquesta transmissió cinematogràfica on podíem copsar tots els detalls, al teatre això que sempre és impossible, en aquesta producció encara més.

Dit això em sembla una producció esplèndida que necessita forçosament de tres intèrprets molt creïbles i grans actors i ahir no va ser el cas. Per sort Dessay ho arrossega tot, però no és suficient, ja que en les poques escenes que no surt ella, l’acció perdia tota credibilitat.

En canvi ella fa immensos, moments que no tindrien gaire importància en un altre producció. Ja he comentat el preludi del primer acte, però també les mirades al Dr. Grenvil (la mort) durant el quartet del tercer acte demanant que ara que Alfredo ha tornat la deixi viure. Aquests grans moments de teatre i la coherència de quasi totes les innovacions com fer que Violetta estigui present mentre Alfredo canta la seva ària al inici del segon acte, o el impacte visual del trànsit entre el final del segon acte i el tercer mentre s’interpreta el preludi, em semblen de grandiós nivell teatral.

El joc del immens i omnipresent rellotge que va marcant el temps de vida que li resta a Violetta o que tots els integrants de les festes siguin personatges masculins, així com el descobriment de Violetta durant la música del Carnaval, que els seus amics ja tenen una nova joguina sexual que s’enduen amb el seu rellotge, són detalls inoblidables d’una producció que comprenc que amb cantants més aviat mediocres pot resultar lenta o directament insoportable.

Com ja us he dit, us deixo els enllaços de la retransmissió efectuada per l’emissora nord-americana CBC2, amb un so  excel·lent i deixeu-me que us posi tota l’escena del tercer acte amb el “Teneste la promesa”i el “Addio al passato”, que podeu escoltar mentre us aneu baixant l’àudio, és una notable interpretació, més enllà dels signes evidents d’una veu irremediablement perduda.

Metropolitan Opera House
April 14, 2012 Matinee,

LA TRAVIATA
Giuseppe Verdi-Francesco Maria Piave

Violetta…………….Natalie Dessay
Alfredo……………..Matthew Polenzani
Germont……………..Dmitri Hvorostovsky
Flora……………….Patricia Risley
Gastone……………..Scott Scully
Baron Douphol………..Jason Stearns
Marquis D’Obigny……..Kyle Pfortmiller
Dr. Grenvil………….Luigi Roni
Annina………………Maria Zifchak
Giuseppe…………….Juhwan Lee
Messenger……………Joseph Turi
Guest……………….Athol Farmer
Gentleman……………Peter Volpe

Conductor……………Fabio Luisi

Production…………..Willy Decker
Designer…………….Wolfgang Gussmann
Associate Costume Designer…Susana Mendoza
Lighting Designer…….Hans Toelstede
Choreographer………..Athol Farmer
TV Director………….Gary Halvorson

ENLLAÇOS:

M’oblidava dir-vos que conèixer en persona al Xavier C va ser tot un esdeveniment i no va caldra portar a les últimes conseqüències el duel anunciat (fins i tot amb padrins).

25 comments

  1. Xavier C.

    Esplèndida crítica. Tot i que a jo (molt místic darrerament) em penso que Grenvil representa més Déu que no pas la mort, coincideixo plenament amb el que dius. Sembla que ahir sí que hi érem tots a la mateixa funció 😉 . Em sembla que Hvorostovsky m´agrada força més que a tu, però ahir va estar realment insuportable tant absorbir la sopa. Polenzani no me´l vaig creure en cap moment. El mastegot que li foten ho diu tot: li diuen que ha de rebre´l, i ell va amb convicció, i l´encaixa molt bé. Però és massa homenot per trobar-se en aquestes, per molt que Hvorostovsky sigui encara més armari que ell. I Dessay… quina gran actriu! El seu É tardi val per tota una func… podria valer per tota una funció si no fos perquè això és òpera i es suposa que en aquesta les veus encara haurien de ser importants.

    M'agrada

    • Benvolgut amic i veí (:lol:), les veus, si parlem d’òpera és el més important i en aquest cas l’estat vocal de Dessay és precari. Com a cantant és molt notable i si com a actriu superlativa, per això varem poder aguantar una representació que si no hagués estat per ella, seria definitivament oblidable.

      M'agrada

  2. Josep Olivé

    L’estat vocal de Natalie Dessay fa patir molt. Sabia que no estava com en els seus grans anys però ahir la vaig sentir desmillorada. I efectivament estem parlant d’una artista de cap a peus, un autèntic animal escènic, creible, colpidor. Les seves dots dramàtiques són espectaculars, i tant pot fer de desgraciada cortesana com de filla de tot un regiment que lo que et vol dir t’arriba. Per cert, li vaig llegir què donat el cas es dedicaria al teatre, com dius, però tambè que pensava fer un any sabàtic, probablement el 2014. Voldrà descansar la veu? No sé si podrà ser, vocalment parlant, la que un dia va ser, si al Liceu li podrem sentir les coloratures del “sempre libera” sense patir, però és artista entranyable i sempre benvinguda.

    Dmitri Hvorostowsky està molt bé de veu, a pesar de l’accident a la famosa romança, però fa un possat escènic antinatural, afectat i amb una entrada hasta diria que ridícula. No vaig veure per enlloc la gravetat, del que fa i del que diu, d’un pare envers a Violeta i al seu fill. És a dir, les prestacions de Dmitri van ser tot lo contrari de les de Natalie.

    A “La Traviata” el paper d’Alfredo sino és interpretat d’una manera sensacional aleshor lógicament passa sense pena ni glória, donat que Violeta és el centre, la superficie i l’embocall de tot el que en aquesta òpera passa. I aixi va ser ahir.

    I l’escenografia i la dramaturgia doncs molt bé. M’agrada molt. L’escena de la festa és sencillament genial.

    M'agrada

    • També se la veia preocupada, sobretot en acabar el primer acte, i al final del tercer, esgotada. Senyal de que les coses no van anar del tot bé.
      És una grandíssima artista que quasi dels defectes en fa virtuts, però la realitat és crua i dura.
      L’escena de la festa és sempre complicada, els toreros i gitanes costa assumir-los en mig del que està passant, Decker és brillant i ho resolt de manera imaginativa i convincent, amb l’escarni que els invitats fan al pobre Afredo, sense adonar-se’n que demà seran ells mateixos qui ocupin possiblement el seu lloc, de la mateixa manera que em sembla genial l’encontre fugaç entre Violeta i la seva substituta, com si fos el final de “All about Eve” (Joseph L. Mankiewicz 1950), la meva peli predilecte. Genial la cara d’ambdues protagonistes, Dessay semblava que li digués baixa del rellotge noia, baixa ja! i l’altre sense saber interpretar el missatge que li envia aquella ombra, òbviament no la veu. Molt gran Decker!

      M'agrada

  3. Alex

    De lo poco escuchado por radio, solo final del primer acto y una parte del segundo, parece que Dessay estuvo emotiva interpretativamente, pero con la voz totalmente desgastada, sin brillo y galleando algun agudo como el sobreagudo final del primer acto. ( su estado vocal ya fue más que problemático en la Manon que le vi en Paris a finales de enero).
    Dmitri H. es una gran voz de barítono autèntico, pero el problema es que no sabe cantar y solo vocifera ( ya estuvo francamente deficiente como Carlo, en el reciente Ernani del Met).

    Una pena lo de Dessay, posible consecuencia de sus dos o tres intervenciones quirúrgicas en las cuerdas vocales y de quizás una desafortunada selección de roles operísticos , ya que escenicamente siempre ha sido una gran actriz, pero en la òpera eso no es suficiente si te falla la voz

    M'agrada

    • Es la suma de ambas cosas.
      Una vez superadas las dos intervenciones quirúrgicas ella fue consciente que su voz no volvería a ser la misma y que ya no podría hacer las notas estratosféricas propias de su repertorio, con lo cual pensó en ir cambiando las operas, hacia terrenos más líricos. Eso que ha funcionado en otras cantantes no ha sucedido en su caso y su voz no se ha ensanchado, con lo cual el desgaste y deterioro es más rápido y evidente.
      Aún así intenta darlo todo, incluso algún sobreagudo innecesario como es el caso de ayer al final de la cabaletta del primer acto. Lo que en otro tiempo era fácil ahora se convierte en una aventura infranqueable, costosa y demasiado riscosa.
      Realmente una lástima.

      M'agrada

  4. Juli carbó i montardit

    Joaquim, malgrat no vulguis reconèixer els teus comentaris com a crític, la veritat és que estàs reaccionant com a tal. El teu comentari envers la Traviata en questió així ho demostra. Estic d’acord que cadascú exposi la seva opinió però els teus comentaris exposats d’aquesta manera mostren la teva visió més com a crític que com a comentarista.
    Amb aixó no vull dir que tinguis o no la raó pèrò et recordo que tots els cantants són persones humanes i n o tenen sempre el seu moment d’inspiració encertada.
    Un dia poden tenir una actuació excel·lent i altres no tan però no per això se’ls pot juntjar d’una manera global.
    Natalie Dessay està reconeguda com una de les millors veus actuals i pèrquè en aquesta representació no hagi estat a l’alçada que ens té acostumada no se la pot considerar desafortunada.
    Jo no sóc quí per a jutjar a ningú i menys en el terreny operístic però et recordo que en un comentarim meu fet fa molt de temps vig exposar com exemple la meva opinió sobre la Montserrat Caballé que tot i essent una Diva reconeguda mundialment, darrerament dóna la sensació que està de baixa.
    No serà que a la Natalie Dessay li està succeint més o menys el mateix, tot i eseent una cantant actual ?
    No es pot jutjar a un cantant per una actuació puntual, Hem de valorar-lo pel seu currículum artístic i crec que la Natalie Dessay el té sobradament reconegut.
    L’òpera té aquests inconvenients, en un rol determinat no tots estan a la mateixa categoria requerida.

    M'agrada

    • Res a veure Juli, quan es parla del declivi de la Caballé estem parlant d’un declivi de fa molts anys d’una senyora que acaba de fer-ne 79 i Natalie Dessay aquesta propera setmana (el dia 19) en fa 47.
      Els problemes o defallences vocals de Dessay ja venen de fa anys i després de dues intervencions quirúrgiques a les cordes vocals i un repertori molt exigent, els resultats són prou evidents. No estem parlant d’un problema puntual, malauradament.
      Cordialment

      M'agrada

      • Alex

        Toda la razón, Joaquim.
        Desgraciadamente, la decadencia vocal ( que no escenica ni interpretativa) de Dessay no es puntual de ayer, ya lo es desde hace un tiempo, lo penúltimo fue la Manon que le vi y escuchè en Paris en enero donde incluso, recibió un par de buuhs al final.
        Una pena esos problemas vocales que ademàs, hacen que Dessay cancele con alguna frecuencia ultimamente, por ej.en esas Traviatas del Met creo que Dessay ha sido sustituida en una o dos funciones por una coreana llamada mas o menos Hyuk…Hong. La voz a Dessay, no le corre a partir del paso del centro al agudo, por los citados problemas y la voz ademàs ha perdido el brillo de antaño

        M'agrada

  5. maria teresa

    Ahir vaig reafirmar-me en un cosa, i ara ja no en dubto gens: la veu es de cabdal importància, pero si l’emissor de la veu no fa creible el personatge no hi ha emoció. I es que aixó es el que ahir la senyora Dessay em va fer viure: una emoció com poques vegades havia sentit al teatre. Ella es moria i jo m’ho creia, i esclar, plores! Realment la seva veu te (quina pena!) moltes mancances, que fins i tot jo, que no soc entesa les noto, pero carai…com arriva! Jo n m’hagués esgarrifat mes si hagués estat perfecta, em penso.
    Coincideixo amb les opinions respecte als dos intèrprets masculins. La respiraciò del D.H. ahir em va resultar tant insuportable, que em feia dificil copsar si la veu era maca o lletga, nomes sentia aquelles inspiracions..
    Una llástima si la Natalie Dessay no canta mes sovint Violetta, perque es ella realment.
    Gràcies.

    M'agrada

    • Curiosament qui més emoció va donar va ser qui va estar pitjor de veu, amb el que la teva reafirmació encara té més fonament, ja que ella va fer seguir tota l’acció fins al final.
      Una cantant en el mateix estat vocal però sense la capacitat escènica i dramàtica de Dessay hagués obtingut una bronca garantida.

      M'agrada

  6. Sens dubte, mai havia vist (escoltat si) una Violetta tan convincent i creïble com la que ahir fa composar la Dessay. Llástima que la veu no acompanyi del tot, però veient-la, això, increïblement queda en un segon pla. Polenzani, bona veu però estaquirot i DH bona veu però asmàtic, en cap moment van fer creïbles els seus personatges. Aquesta escenografia no m’ha agradat mai, la trobo molt, molt freda, per a una obra que es tot passió, i ahir, si no arriba a ser per la Dessay, se m’hauria fet insuportable.

    M'agrada

    • Efectivament l’escenografia és freda, quasi inexistent, però el treball amb els actors/cantants la fa genial, sempre sota el meu discutible criteri.
      En el cas del DVD oficial, tots tres ho fan absolutament creïble, ahir malauradament tot va recaure en la genialitat de Dessay.

      M'agrada

  7. tenorino

    Realment és una llàstima l’estat vocal de la Sra. Dessay. La considero una de les millors sopranos que hem tingut les darreres decades i on se li ha de reconèixer la reinvenció de papers possiblement no del tot correctament valorats com són la Olympia, Lakmé o la Euridice, papers on la Dessay NO ha tingut rival.
    Espero que per a la temporada vinent del Liceu el seu estat hagi millorat tot i que reconec que escenes com la mort d’Olympia poden arribar a ser autèntics desastres en una veu desgastada.
    Salutacions companys!

    M'agrada

    • Benvingut a IFL tenorino.
      Possiblement assolint tots els tres rols protagonistes de Les Contes d’Hoffmann el que farà és obviar els sobreaguts de l’Olympia que en la primera versió no hi eren.
      Seria el més recomanable, tot i que potser sorprendrà negativament a molts i decebrà a aquells que esperen allò que ja no pot tornar a ser.
      Espero tornar a llegir comentaris teus. Salut també per a tu.

      M'agrada

      • Giacomo

        Es la primera vez que entro en este foro y os encuentro muy educados pero poco criticos. Tengo que recorrer 120 km para ver estas representaciones y en la hora quince de la ida iba temblando con el trio de espadas (perdon por el simil taurino) del cartel a sabiendas de la obra al que se enfrentaban, y eso es culpa de este MET de baratillo.
        Violeta estuvo floja en el primer acto que, digo yo, era el suyo. Me espaer a que Germont le echara un capote y la arropara en el segundo ( aun sin superar todavía su insustancial D. Carlos/Ernani) pero que va….Dimitri para decir lo que se dice a quien se dice y por que se dice hay que hacerlo de manera vertical, asentado con potencia…y lo tuyo fue de guaperas con Armani.
        No voy a seguir, frío todo muy frío. Tuve que oirme cuatro segundos actos con dúos diferntes para entra en calor.. sí que volví a emocionarme con todos los Dite alla giovine…que encontréa mano.
        Entiendo: era la noche del Titanic.
        Lo de Alfredo en vuestra línea.
        Yo hago kilómetros para ver y oir cantar a profesionales, si encima actúan mejor que mejor…Para ver teatro me quedo en casa

        M'agrada

        • Bienvenido Giacomo y gracias por comentar.
          A veces el blog se convierte en un foro muy concurrido y participativo, pero esto es un blog, en ningún caso permitiría algo que a menudo sucede en los foros donde se pierden las mínimas normas exigibles de educación.
          Aquí la gente se expresa como quiere y normalmente a nadie le hace falta “gritar” para poner a caldo a nadie, aún así por mi parte si creo que una cosa es inadmisible te aseguro que no me corto ni un pelo. Si repasas el blog podrás comprobarlo.
          Lo que has leído es lo que pienso. Seguramente yo no recorrería jamás 200 quilómetros para ver una Traviata en el cine, pero si lo hubiera hecho, muy posiblemente me habría gustado un poco menos. También es cierto que cuando la escuché cuatro días antes por Internet, no me gusto ni la mitad de lo que me gustó en el cine, que tampoco fue mucho, pero más.
          Espero volver a leerte por aquí.

          M'agrada

        • Giacomo

          Joaquim gracias por contestar, espero colaborar en este blog compartiendo todo lo que esta pasión por la ópera me descubra. Pero en realidad lo que hago leyendo ciertas opiniones de este blog es aprender que es lo que realmente me gusta.
          Hoy voy a ver en cine, pero a1 km de mi casa, el Rigoletto del Royal Opera House.
          Hasta pronto.

          M'agrada

  8. He fet bé de prescindir d’una òpera que m’agrada moltíssim. Em sap greu -i ja es veu venir fa temps- que la veu de Dessay es vagi malmetent. Confio en que plegui aviat -l’any que ve el farà operísticament sabàtic-i es dediqui al teatre atesa la seva important dotació com a actriu d’enorme ductilitat.
    A Polenzani el vaig sentir en aquest rol per la ràdio i el vaig trobar inadequat. De Hvorostovsky només puc dir que els seus bufets em varen fer malbé un Rigoletto londinenc i que els considero un defecte inqüestionable per un cantant d’òpera.
    Salutacions!

    M'agrada

  9. dandini

    Crec que Natalie Dessay no gaudia de bona salut a jutjar pels petits accidents constants que va patir.Malgrat aixó la seva Violetta és extraordinaria i molt més emotiva que molts gloriosos noms del passat.Potser li convindria reposar una mica.Matthew Polenzani és un actor discret i el seu físic és més “tea party” que Alfredo pero caram el seu gust musical exquisit fan d’ell un Alfredo de primeríssim nivell.Ho podeu comprovar en els audios.Per cert el famós do sostingut de la seva cabaletta li va resultar molt fàcil.Dmitry Horovstovsky va cantar un Giorgio Germont insuperable per facultats i capacitat de matitsar.La seva respiració sonora no m’impedeix gaudir del seu cant i del seu llarguíííssim fiato i dubto molt que si algun dia desapareixés fés canviar d’opinió als seus detractors.Dona la sensació que que hi ha algún motiu extra de descalificació no massa profund.En Jordi Labanda diría :No me cae nada nada bien…

    M'agrada

    • Carlos R.

      No sé si vimos la misma representación, pero realmente no se parece en nada a la que vi el sábado en el cine.
      Dessay es una Violeta demasiado discreta, un actriz fenomenal, pero su voz que nunca ha sido la idónea para cantarla, ahora está maltrecha.
      Polenzani es un pasmarote, cantando y actuando.
      Hvorostowsky con la mejor voz de la noche, desaprovecha una vez más la ocasión, lejos de interpretar, solo se mueve y lee. Sus vicios de respiración afean el resto.
      La producción me parecía antológica cuando cantaban Netrebko, Villazón y Hampson, sin ellos no es lo mismo, pero ahí tengo que agradecer a Dessay que me aligerara la pesadumbre de una velada anodina.

      M'agrada

  10. pio

    non ho visto il video e ho solo ascoltato la trasmissione radio e lo stato vocale della dessay è oramai al di là del sopportabile, gli acuti sono striduli, spesso parla più che cantare (il duetto con germont padre) e gli applausi del publico sono davvero inspiegabili

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: