IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA: AIDA


Roberto Alagna (Radames) a l'escena del triomf de l'acte 2on d'Aida. Producció de Sonia Frissell (MET).

Roberto Alagna (Radames) a l’escena del triomf de l’acte 2on d’Aida. Producció de Sonja Frissell (MET).

Una setmana després d’assistir a la representació de un Ballo in Maschera, ahir vam tornar al MET virtual de les emissions cinematogràfiques per, assistir a una representació d’un altre òpera verdiana, la popular Aida i en la producció cecilbedemillesca estrenada l’any 1988, deguda a Sonja Frissell.

Em resisteixo a pensar que Aida no es pugui representar de manera efectiva, intel·ligent i teatralment convincent, sense caure amb alguna provocació absurda, en el minimalisme obsessiu de Bob Wilson o en la grandiloqüència de cartró pedra, veritablement monumental però buida de qualsevol treball psicològic dels personatges.

Malgrat tots els clixés i la paràlisi creativa d’una producció tan monolítica,  el producte funciona molt bé si els cantants funcionen i el cast d’ahir oferia moltes garanties, al final no del tot satisfetes, de funcionar. I si la setmana passada tenia dubtes de la viabilitat verdiana dels cantants actuals, dramàticament confirmada després d’escoltar un Macbeth vergonyós des de el Teatro Real, ahir aquesta Aida del MET sense deixar l’hospitalització al menys ens va fer abandonar l’UVI, ens oferia una certa esperança.

Fabio Luisi, que alterna la direcció d’Un ballo in maschera, Aida i Les Troyens que veurem la vigília del dia de Reis, va fer una direcció molt professional que en els dos darrers actes em va agradar molt més que en els inicials, molt més lents i sense interès dramàtic. És clar que per a mi Aida també comença al tercer, malgrat que l’única ària del tenor, la primera d’Aida i el duet entre les dues rivals es troben en els dos primers actes, el climàtic nocturn que inicia el tercer acte ho canvia tot radicalment i tant la música com el drama s’humanitzen, deixant enrrere trompeteries, desfilades i càntics sacerdotals.

A partir d’aquest moment Luisi va aconseguir crear més tensió, donant a cadascuna de les escenes el to, el clima i el color idoni, acompanyant als cantants però també organitzant i equilibrant les escenes amb creixent impacte sonor, gràcies a la sempre esplèndida orquestra del teatre novaiorquès, que ahir va mostrar alguna feblesa en les trompetes inicials, però molta bellesa sonora. És un instrument esplèndid i una garantia de qualitat.

Si el gran concertant del segon acte és sempre un bon examen de la capacitat d’un director i Luisi va tenir a tothom sota control malgrat algun despiste d’algun solista, on el mestre  va crear grans moments orquestrals va ser a l’escena del Nil, amb sonoritats bellíssimes acompanyant l’ària d’Aida i també tensionant les les emocions en els dos grans duos d’Aida, amb Amonasro i Radamès.

A l’escena final de la tomba també va aconseguir un climàtic pathos que va ajudar molt a emocionar en una escena que agafa als cantants esgotats.

Liudmyla Monastyrska (Aida) i Olga Borodina (Amneris) a l'Aida del MET, producció de l'any 1988 de  Sonja Frisell

Liudmyla Monastyrska (Aida) i Olga Borodina (Amneris) a l’Aida del MET, producció de l’any 1988 de Sonja Frisell

La soprano d’Ucraïna, Liudmyla Monastyrska ja em va agradar molt com a Lady Macbeth en el DVD de la ROH, amb Simon Keenlyside, però en aquesta Aida m’ha entusiasmat per l’amplíssima gamma de recursos emprats, per el domini vocal i per la bellesa d’una interpretació vocalment molt intensa, plena, homogènia i emocionant.

Liudmyla Monastyrska té un ampli registre i una veu de tonalitats fosques clarament dramàtiques, però la ductilitat de l’emissió, el control i el domini en els meravellosos pianíssims que enlluernen tant en el tercer acte com en el duet final, la fa també especialment apte per el rols de soprano líric spinto que tant sovintegen en les òperes verdianes.

Té coses importants a resoldre: una dicció absolutament incomprensible i una actuació escènica molt precària, però si es capaç de fer-se entendre una mica més, estem davant de la gran verdiana dels propers anys i ni cal dir que cal que vagi en compte amb els reptes futurs, els teatres i els agents. Diguem-ho clar, té que continuar perfeccionant el seu cant, cal que s’esmerci en l’aprenentatge i no cregui que ja ho té tot aprés després de rebre una merescudíssima standing ovation al MET.

Escoltem-la en la magnífica interpretació de “Qui Radamès verrà…O cieli azzurri”

Roberto Alagna (Radames) Producció de Sonja Frisell (1988) MET.

Roberto Alagna (Radames) Producció de Sonja Frisell (1988) MET.

El Radamès de Roberto Alagna em va agradar molt al Liceu, tot i les crítiques que va rebre de tots aquells que creuen que l’heroi verdià no pot ser cantat per un tenor líric, que és el que continua sent el tenor francès.

Jo en canvi crec que Radamès és ideal per un tenor líric, si bé ha de tenir un centre prou consistent per fer-se notar en els moments de més intensitat dramàtica i també un registre suficient per no fer-lo parlar en aquelles frases que Verdi li demana baixar a tessitures incòmodes per a un líric. Alagna ho sap fer, com també sap fer uns falsets allà on la partitura demana pianos, si bé ho resolt bellament i no n’abusa i per tant els resultats denoten intel·ligència i sensibilitat en aquests moments compromesos que reserva la partitura i que sovint són maltractats per els destralers que canten Radamès.

En el famós “Celeste Aida” de ben segur no agradarà a aquells que volen un “vicino al sol” d’esclatant resolució. Ell argumentant les indicacions de la partitura, el va acabar en un fil de veu, “perdendosi” i amb la solució Tamagno en la repetició de la frase conclusiva, és a dir a l’octava baixa. És una bona solució ja que Alagna sap falsejar-la amb un falsetone que tergiversa el pianíssim demanat però que té el seu encant, tot sabent que durant tota la llarga òpera haurà de demostrar que té aguts que justifiquin la denominació d’origen. Ara, ahir que no tenia un dia especialment segur, com podreu percebre, va desafinar

Escoltem-lo

Alagna en el duet del tercer acte amb Aida va “prendre mal”. Ell no pot compatir amb  Monastyrska i el duel vocal el va perdre, acabant l’acte com va poder i donant una certa sensació d’inseguretat i d’estar al límit de les seves possibilitats. Una mica més tard en l’altre duet, abans de l’escena del judici i aquest  amb Amneris, es va recuperar molt bé, però la veu no estava en la seva plenitud i en l’escena de la tomba, intentant fer més falsets que acompanyessin els meravellosos pianíssims de Monastyrska, va tornar a evidenciar els seus límits.

Escoltem el tens duet del tercer acte

Alagna té classe, és expressiu i li agrada agradar, però quan ha de forçar una mica, el seu Radamès pateix i fa patir. Tot i així mai és groller, ni monòton, ni tan sols correcte, és un cantant que té moltes coses a dir-nos i ho fa adequant-se de manera intel·ligent a les seves possibilitats, ahir potser més febles, esperem que de manera circumstancial, però en tot cas és un cantant amb tremp que comença a veure com els anys l’haurien de fer replantejar compromisos signats de rols inadequats. Penso que encara pot dir-nos moltes coses.

Olga Borodina (Amneris) al MET Foto:  Jonathan Tichler/Metropolitan Opera

Olga Borodina (Amneris) al MET Foto: Jonathan Tichler/Metropolitan Opera

M’agrada la veu d’Olga Borodina i trobo que massa sovint ens oblidem d’ella quan parlem de les mezzosopranos actuals. La seva carrera ja ha passat la frontera dels millors anys i la veu ja denota unes certes dificultats quan ha d’emetre els aguts, en canvi el centre i el poderós greu són bellíssims i encara molt aprofitables. Com a interpret no és que sigui especialment original, però amb un parell de mirades assassines en té prou per construir el personatge, si bé no estaria gens malament un treball una mica més subtil en alguns moments prou interessants com són el duet amb Aida al segon acte i l’espectacular escena del judici al quart. És en aquesta escena, on jo creia que faria aixecar el public dels seus seients, va evidenciar problemes en les notes més agudes i això va fer que cantés amb una certa prudència. Aviat se’n va adonar que no podria compatir amb les facultats d’antuvi per intentar fer ombra a la fabulosa companya de repartiment. “L’anatema su voi” final, va ser curt i esforçat, vorejant el crit. Però compte!, no per això la seva Amneris va perdre categoria, ja que l’estil, la intenció, la temperamental força dramàtica del seu cant i la penetrant projecció vocal la fan idònia per aquest preciós rol.

Escoltem a BorodinaMonastyrska en el duo del segon acte.

El baríton ucraïnès  George Gagnidze no em va agradar gaire com a Tonio i menys cantant el pròleg de Pagliacci al Liceu, llegint la crònica que vaig fer en el seu moment, sembla que no el vaig sentir gaire i en canvi el seu Amonasro dóna la sensació que té una veu de gran volum. Si més no curiós.

En aquest rol sense gaire ventall emotiu i en permanent estat d’enuig, el baríton s’imposa, tot i que potser una mica més de varietat expressiva en el duet del tercer acte no li hagués anat gens malament. Assegut a la sala del cinema i amb els micròfons com aliats,  enganya.

Així va cantar el duo amb Aida

Stefan Kocan, Ramfis a la producció d'Aida al MET

Stefan Kocan, Ramfis a la producció d’Aida al MET

Hem escoltat altres vegades al baix Stefan Kocán (Ferrando a Il Trovatore, Comendador a Don Giovanni, sempre al MET) i m’havien agradat més que el Ramfis d’ahir. La veu és magnífica, no de baix profund, però si de qualitat i amb bonics harmònics quan emet els greus, però ahir va tenir algun problema en la zona més aguda que va deslluir una mica aquest rol important però secundari.

El baix Miklós Sebestyèn, cantava el Rei i ho va fer prou bé, no així el missatger de Hugo Vera. La sacerdotessa de Jennifer Check va sonar prou present, malgrat no veure-la en mig de la gegantina escena, per adonar-nos de la correcció en la seva curta però magnífica intervenció.

Aida al MET, acte 2on escena 2ª, producció de Sonia Frisell (1988)

Aida al MET, acte 2on escena 2ª, producció de Sonja Frisell (1988)

La producció de Sonja Frissell té tot allò que hom vol veure en una Aida i que els teatres no s’ho poden permetre. És un gran espectacle de cartró pedra molt ben fet i amb algun moment espectacular. És com l’Aida de Mestres Cabanes però les columnes no oscil·len quan els coristes passen pel costat, ni la perspectiva es deu desvirtuar si el teu seient no està perfectament centrat a la platea.

L’escenografia és aparatosa, gegantina, s’ho menja tot. El vestuari és exagerat, acolorit i idoni per un technicolor a hores d’ara desfasat.

Aida és possiblement quelcom més que tot això i per això confio que algun dia un director ens vulgui explicar aquesta historia sense necessitat de fer donar la volta tres vegades als mateixos actors que fan la figuració per fer-nos creure que l’exercit Egipci és molt nombrós.

AIDA
música:Giuseppe Verdi
llibret:
Antonio Ghislanzoni

Aida………………..Liudmyla Monastyrska
Radamès……………..Roberto Alagna
Amneris……………..Olga Borodina
Amonasro…………….George Gagnidze
Ramfis………………Stefan Kocán
Il Ré………………..Miklós Sebestyèn
Un messaggero……………Hugo Vera
Una sacerdotessa……………Jennifer Check
Ballarins solistes……………….Laura Otto i Scott Weber

Conductor……………Fabio Luisi

Production…………..Sonja Frisell
Set designer…………Gianni Quaranta
Costume designer……..Dada Saligeri
Lighting designer…….Gil Wechsler
Choreographer………..Alexei Ratmansky
Stage Director……….Stephen Pickover

Metropolitan Opera House,  NovaYork 15 de desembre de 2012

ENLLAÇOS mp3 (retransmissió de Catalunya Música)

http://rapidshare.com/files/4253034792/AidaMet12_A1.mp3

http://rapidshare.com/files/1848884268/AidaMet12_A2.mp3

http://rapidshare.com/files/679256120/AidaMet12_A3.mp3

http://rapidshare.com/files/137116816/AidaMet12_A4.mp3

 

Bon diumenge!

29 comments

  1. Excel•lent crònica, com sempre. He après molt sobre el que fa i deixa de fer Alagna. Gràcies. Dit això, tres cosetes:

    No recordava Gagnidze del Liceu, però ahir va estar impressionant. Em va agradar moltíssim i encara estic sorprès pel que és capaç de fer amb els ulls.

    Et vas perdre l´ensinistradora de cavalls. Resulta que les pobres bèsties es coneixen la música, o si més no quan comença la part en que han de sortir ells. S´aixequen i frisen per sortir, com dient “eh!, que ara em toca a mi”. Curiós.

    Darrera dels Icària, just sortir a mà esquerra, foten uns kebabs espectaculars. Perdoneu, però algú ho ha havia de dir.

    M'agrada

    • No me la vaig perdre, la vaig evitar, que és molt diferent.
      Entenc que s’ha d’omplir l’estona dels entreactes però Fleming és la segona vegada que entrevista a ensinistradors (també ho va fer a La Fanciulla), potser té comissió per la propaganda que suposa per l’empresa? No et sembla que hi havia aspectes operístics més interessants per esbrinar d’una representació d’Aida?.
      Per altre part el cavall de l’esquerra del carro que portava a Radamès/Alagna durant l’escena del triomf, semblava que no estava gaire d’acord amb alguna cosa (el tempo que portava Luisi, la bijuteria de les coristes,…) i tenia una inquietud mal dissimulada que feia anar de corcoll al ensinistrador vestidet d’egipci de Port Aventura.

      M'agrada

  2. Alex

    Escuchada la funcion por radio, a travès del directo por Catalunya Musica, desde el punto de vista vocal y musical , estoy bastante de acuerdo con tus comentarios Joaquim.

    Me ha parecido esplèndida la voz y el gusto de la ucraniana Monastyrska que se ha lucido y mucho en los dos ultimos actos, pese a su pobre diccion italiana. Excelente su combinaciòn de poderîo vocal junto a medias voces esplendidas
    Bastante bien Borodina que al menos, es mezzo de verdad aunque en su gran escena del cuarto acto, ha trampeado recortando algun que otro agudo incómodo para ella.
    Alagna no me ha gustado en el acto del Nilo, con un canto esforzado y casi desfiatado, aunque si se ha recuperado en el ultimo. No deberia cantar roles de spinto
    Gagnidze y los dos bajos, no me han gustado nada , sobre todo estos con una voz estrangulada y màs que gutural
    Bien Luisi y coros, aunque algunos tempi algo lentos

    M'agrada

    • Alagna desfiatado del todo. No podia con su alma. Padecí, se veía a venir.
      En fin él sabrá.
      Ahora a por Les Troyens del próximo verano i anar fent…
      Insistiendo con Radamés i el Riccardo del Ballo esperando
      Es una lástima que siendo un cantante de clase y con una voz privilegiada haya escogido tan mal sus últimos roles. Ahora no es capaz de hacer bien un Nemorino, ni acabe por convencer en Radamés, aunque el venda que alternar con pocos días de distancia ambos roles, sea una proeza.

      M'agrada

      • Yo creo que Alagna en repertorio verdiano, sus límites deberían ser el D.Carlo y como mucho, el Riccardo que estrenará en un mes y medio en Viena.
        Y cuidadito que el Riccardo es un rol muy complicado y con una tesitura de constantes cambios de registro y donde el passaggio ( que Alagna portamentea a veces, en exceso ) al agudo, es muy frecuente en esta partitura de IL BALLO.

        M'agrada

  3. JaumeM

    Mira que ja fa uns anys que segueixo el blog, però encara me fascina.El blog i el seu responsable.
    Si, jo soc un ignorant principiant i solament m’atreveixo a dir el que m’agrada i no per que m’agrada (no ho se!).
    Aida l’he vista i escoltada una partida de vegades però no havia mai reparat amb el cant de la sacerdotessa!! i menys encara si les trompetes o les violes tenen poca força o si en el complex quadre sonor dels concertants a cinc o sis veus i cor algú es despiste.
    Les ments privilegiades existeixen! per sort moltes es dediquen a ajudar i no a fer nos la guitza (com algun financer i /o polític).
    M’agrada l’analisi-defensa de RAlagna, me confirme els meus sentiments contraposats envers d’ell.
    Intentaré recordar el complicat nom de la soprano d’Ucraïna.
    Gracies Joaquim per la excel·lent crònica, a partir d’ara escoltaré Aida d’una altre manera.

    M'agrada

  4. Rosa

    Joaquim, ahir, quan ens vam veure al segon entreacte, et vas queixar de la posada en escena. Amb tota la raó del món. És molt espectacular, les preses de la càmera a la part suerior de l’escenari li feien encara mé. Molts teatres europeus no se la poden permetre, però penso que sene tanta espectacularitat es podria fer una representació més “arqueològica i historicista” no posant còpies de frisos i columnes de l’Imperi Nou a l’època en que es desenvolupa l’obra, l’Imperi Antic, quan la capital d’Egipte era Memfis.
    Pel que fa al vestuari semblava un “ball de disfresses egípcies”, un aiguabarreix de totes les dinasties faraòniques. Bastant risible. És una òpera en la qual els cantans surten sempre vestits d’egipcis antics, dons que surtin vestits una mica “arqueològicament”. Les joies semblaven l’anunci d’una empresa de còpies de joieria pseudoegípcia.
    El que dius dels cavalls, Àlex, em va semblar excessiu en el MET i els cavalls em van fer pena.
    Les dues veus femenines les millors.
    Liudmyla Monastyrska em va agradar molt al “Macbeth” del Covent Garden de 2011, i tal i com tu molt bé dius Joaquim, ahir vam descobrir altres aspectes de la seva veu. Em va agradar moltíssim.
    Olga Borodina amb la seva Amneris – el personatge que personalment m’agrada més de l’òpera – va estar bé amb peròs que tu, Joaquim, expliques molt bé.
    Roberto Alagna sap cantar i en sap molt, i va tractar de dissimular els problemes que va tenir durant la representació.
    Esperem quina versió ens faran al MET de Troia i Cartago a “Les Troyens”.

    M'agrada

    • M’ho temia que tot allò que veiem, pretesament tan fidel a l’original, fos un batibull d’estils i incongruències històriques que fan enrajolar als erudits.
      Gràcies Rosa.
      La producció de Francesca Zambello per a Les Troyens, que és del 2003, va assolir unànimement molt bones crítiques. Tenia moltes ganes de veure-la. El dia 5 serà, així ho espero, un bon regal de Reis.

      M'agrada

    • Josep Olivé

      Caram, per pendre nota tot el que dius en relació a les incoherències històriques. Tinc en DVD la meteixa producció (Levine, Domingo, Millo…) i l’estic repassant avui i em va molt bé el que comentes. Moltes gràcies!

      I per cert, crec que si les trompetes de la marxa triomfal són de les de pistons (encara que diferents a les convencionals) doncs que millor que es quedin a dins de l’orquestra. I si s’han de mostrar en escena aleshores trompetes sense pistons, que estem a Egipte, Mr. Gelb!

      M'agrada

  5. SANTI

    Jo no trauria el cant verdià de l’UVI, ahir hi havia algunes constants que podien albirar esperances com Monastyrska, però Alagna que pot i sap cantar Verdi, no hauria de fer aquest Verdi. Va estar millor al Liceu que ahir. El tercer acte va ser penós, com a resultat d’un cant forçat en els primers actes i el recurs del Celeste Aida es va descobrir com la impossibilitat de fer amb garanties l’agut en lloc de la recerca de la veritat del compositor com va voler donar a entendre. D’això se’n diu tenir barra.
    Tant de bo que els accidents de Borodina fossin això, tan sols accidents, ja que perdre una veu, aquesta també verdiana, sempre és motiu de dol, ja que no està escrit en lloc que quan se’n perd una en tinguis una altra que asseguri el canvi generacional.
    I la resta, al menys per a mi, una molt greu situació, un quadre hospitalari complicat.
    Kocán no té prou autoritat vocal, potser li tocaria fer el Rei i no el Ramfis i a per fer el Rei al Metropolitan a Sebestyèn li manca categoria vocal.
    Luisi ho va portar bé, potser si que una mica lent i de la producció ja ho has dit tot tu.

    M'agrada

  6. Josep Olivé

    Caram, he llegit la crònica avui i m’anava dient…”…però on puc ficar avui jo cullerada, perquè aquest home no em deixa, està dient exactament el que jo penso d’Aida com a òpera per un cantó i ha tingut les mateixes sensacions envers el cantants, direcció i producció per l’altre, això si, amb un anàlisi de les veus que jo algun dia, quan sigui gran, potser hi podré arribar…”. Doncs aquí em quedo, perquè fins i tot amb lo de l’Amonasro de Gagnidze jo tambè em feia creus…”…deu ser un altre Gagnidze, no pot ser el del Liceu, no pot ser-ho…”. I això si, vull destacar la sensació que em va causar Liudmyla Monastyrska. Em va encantar, em va agradar moltíssim la seva veu i sobretot els seus preciosos i delicats pianissims.

    Desprès d’algunes representaciones verdianes en lo que va de temporada, una francament lamentable (el Macbeth que cites) i d’altres que no estan a l’alçada del genial compositor, per fi he donat amb la que honora, o al menys no li fa cap mal, al dos-cents aniversari verdià. Ja començava a tenir els meus dubtes de si aquest any era veritablement de celebració. D’altre banda, i en relació a l’òpera que avui ens ocupa, destacar el curiós procès que (crec) molts tenim a mida que escoltes molta música: les obres, en funció d’un munt de circumstàncies, i exceptuant les que en cada cas particular considerem com “sagrades”, guanyen i perden punts en les preferències personals. Gairebè com a la borsa. Aida ha tingut moltes oscil.lacions “bursatils” en la meva vida musical, i ara per ara cotitza clarament a l’alça. Molt a l’alça.

    M'agrada

    • Durant els dos primers actes hi ha grans moments, però el tercer i el quart, quan s’ha acabat la Grand Opera, aleshores tenim a l’abast el millor Verdi.
      Potser la mandra que produeix aquesta òpera és deguda precisament a allò que la fet més famosa. Com fer l’escena del triomf sense que allò quedi definitivament passat de moda?.
      Per altre part Verdi s’inventa un Egipte musical fascinant, amb una orquestració admirable i un treball dels colors i de les sonoritats antigues solament a l’abast d’un geni. Tractament de la corda i les fustes que res té a veure amb el que havia fet fins aleshores i que tampoc tornaria a repetir.

      M'agrada

  7. dandini

    Coincidim força .Em va agradar molt la direcció de Fabio Luisi i el so lleugerament millorat del cinema va fer que ja desde el preludi pogués gaudir d’una precisió i sonoritat preciosa per part del músics de l’Orquestra.
    Dels cantants podriem dir que desde el punt de vista idiomàtic i estilístic els mes destacables van ser Alagna i Gagnidze.
    Roberto Alagna ho va cantar preciós ,se l’intenien les paraules ,donava intenció i els seu fraseig verdià dona goig de sentir.Els seus pianíssims en falset(horror del reclamadors de squillo) van fer un efecte preciós que si no s’en abusa queden fanatàstics.Llastima que el seu registre agut en forte es va mostrar bastant insegur,esperem que sigui una devallada passatgera.
    George Gagnidze em va agradar molt i poques pegues vocals i interpretatives se li poden posar.També em va agradar molt la seva actuació al Liceu i em va sorprendre molt la teva opinió tant negativa?
    La sorpresa de la funció va ser sens dubte l’Aida de Ludmila Monastyrska que va fer un gran paper i va assolir un triomf molt merescut.Es veritat que la dicció es millorable pero aquest rol està ple de paranys:fortes i filats per totes bandes, ascenció al mític” Do” que moltes grans dives han esgarrat,necessitat d’una veu spinto de fraseig expressiu.Aquesta senyora va demostrar que podia amb tot ,ni 1 defalliment en tota la representació.Queda per certificar quina és la projecció del seu registre greu dins del teatre que a mí em va semblar discret una mica en la linea de Guleghina i Marton(es a dir veus que s’expandeixen de forma espectacular del registre central cap a dalt) i quina es la projecció en els concertants.
    La veu de Olga Borodina sempre m’ha semblat espectacular pero el seu registre agut ja porta varios anys amb signes de tibantor.Ahir va optar per saltar-sen 1 i fer els altres molt curts i girar qua rapidament per dissimular.Desde el punt de vista escènic m’agradaria un caire més combatiu-histèric que no pas la seva perpètua prepotència -despreci que segons el meu parer acaba per allunyar l’empatia del públic.
    Sorpresa positiva la del rei de Miklos Sebestyèn i lleugera devallada de l’opinió que tenía de Stefan Kocan (Ramfis),una mica insegur.

    Us deixo un enllaç amb la(per mí) millor Amneris possible dels darrers 60 anys.Artista predilecte de Herbert von Karajan, Claudio Abbado i Riccardo Muti.Les seves actuacions feien enfollir de forma similar els públics del Colon,Met, Scala ,Liceu ,etc. L’any 1971 el seu estat vocal era d’una plenitud absoluta.Els greus eran rotunds ,l’agut esclatant,l’estil exacte i l’entrega com fins el dia de la seva retirada:total.Aquest és un document preciós que us recomano vivament ,al seu costat ens trobem un Franco Corelli veterà i alhora esplèndid.

    M'agrada

    • La Cossotto era una Amneris sensacional i la seva escena del judici feia aixecar de la seves tombes a les mòmies més momificades.
      És potser la darrera gran mezzo verdiana, amb el permís de la Sr. Zajick, d’espectaculars medis, això si.
      Dit això, Karajan abans de Cossotto tenia en exclusiva a la més variada Simionato, que ja saps que per a mi és la més gran mezzo verdiana i sense fer aquelles sobreactuacions que tant agradaven a la gran Fiorenza Cossoto.

      M'agrada

        • Tu mateix has posat l’evidència a l’abast de tothom 🙂
          No hi ha color i no ho dic per l’evidència del blanc i negre o el color del vídeo, mira com diuen les frases, la intenció, l’elegància del fraseig, l’autoritat vocal molt més treballada que llençada a cops de geni.
          És tot un altre món interpretatiu del cant verdià, avui malauradament perdut. Les prioritats, el gust, la classe i el reclam és tot un altre.
          Comprenc que la cantant que has vist en directa la valoris més que aquestes mòmies del passat, també em va passar. Durant molts anys per a mi no n’hi havia un altre com Cossotto, la veiem sovint al Liceu i allò era apoteòsic, però renoi, quan comences a demanar algunes coses més o quan t’en adones que altres cantants són capaços de fer el que fan els que a tu t’agraden però encara ho fan millor, vas canviant els criteris i malgrat conservar l’estima de qui t’ha fet vibrar com ningú, comences a veure que no tot és com semblava ser.

          M'agrada

      • Jan

        No creus que la frase “anatema su voi!” li queda molt lletja?, és que a mi la Amneris de la Zajick m’encanta encara que a molts de vosaltres us sembli una berruera i basta! 🙂 Però el que no es pot negar, i qui ho negui és que no sap el què és diu, és que tant la Simionato com la Cosotto són dues de les grans mezzo-sopranos de tots els temps, i que en general segurament li donen 1.000 voltes a quasi totes les mezzos de l’actualitat!
        Esperarem a que la Sra Garanca canti verdi, que segur que ens donarà grans nits!!! 🙂

        M'agrada

  8. Concep

    Tret d’Alagna que no em va agradar, la resta si, sobretot elles. No vaig anar al cinema ho vaig escoltar per Catalunya Música.
    El tercer acte que va fer aquesta Aida em va recordar molt a Caballé, ja creia que no tornaria a escoltar aquells pianissims mai més.

    M'agrada

  9. dandini

    Aquí la teniu en la escena del judici minut 34,Hamburg 1971.El seu cant sense reserves(la gran indiscutible la nomenava el critic) produeix un efecte trasbalsador que malauradament no experimento en la versió de Simionato i la reacció del públic és l’habitual dalt i baix propi de les circumstàncies que la cantant agraeix amb la seva habitual simpatía i felicitat.

    M'agrada

    • també ets molt jove…. 🙂 Pensa que el vídeo que he posat, per tal de que poguéssiu veure, encara que precàriament, els ninotets bellugant-se, Simionato ja tenia 51 anys, però tan sols cal anar a les gravacions en viu o en directa més antigues per adonar-se’n de la diferencia que hi ha entre Simionato i Cossotto. Seria com comparar Bergonzi amb Corelli, potser així ens entendrem millor.

      M'agrada

  10. Marta B

    Ni vaig anar al cinema ni vaig escoltar Catalunya Música, he escoltat els àudios que has penjat i molt bé Monastryska i també Borodina. Monastryska ja em va agradar força fent de Lady Macbeth. Gràcies pels enllaços, així podré escoltar l’òpera sencera.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: