Teatro alla Scala, “Va pensiero” Nabucco – producció 2013 de Daniele Abbado Fotografia Rudy Amisano
Creia sincerament que aquest Nabucco del bicentenari podria enlairar el llistó de les darreres òperes verdianes, hi havien sobre el paper alguns aspectes que deixaven albirar-ho, malgrat que mai vaig arribar a pensar que pogués desbancar aquelles representacions ja llunyanes (com passa el temps!) de l’any 1987 amb Muti en estat de gràcia dirigint a Bruson, Dimitrova, Burchuladze, Beccaria i Pierotti.
Encara és l’hora que escolti una direcció de Luisotti que m’agradi de veritat. No crec que la direcció musical d’aquest Nabucco honori a aquesta òpera tan scaligera, tan plena de significat, també musical. Luisotti està massa lluny de dirigir amb la grandesa, elegància i èpica que aquesta partitura necessita a la Scala, on el referent en l’esmentada edició de 1987 amb Riccardo Mutti és massa present malgrat els anys transcorreguts. Luisotti opta més per la precipitació que no pas per l’agilitat. Tampoc m’ha agradat que massa sovint utilitzes un volum exagerat que no sé si a la sala ha arribat a tapar als cantants, confonent tremp amb decibels.
A l’Orquestra de la Scala sembla que li hagin passat els millors anys quan no la dirigeixen directors de contrastat renom i amb Luisotti no m’ha semblat res especialment notable.
Lluny també queda aquella emoció després del “Va pensiero” dirigit per Muti en la inauguració de la temporada l’any 1987 tan meravellosament cantat. O bé la formació coral ja no és el que era, o el mestre Luisotti és incapaç de crear el clima i el crescendo que culmini amb una catarsi. Jo em decantaria cap a la segona hipòtesi.
Leo Nucci com a Nabucco a la Scala 2013 Fotografia Rudy Amisano
El Teatro alla Scala s’ha assegurat el tret amb Leo Nucci que ha assumit totes les representacions que ha deixat Maestri en el rol titular. Oficialment a Nucci ningú li discuteix res, és més li continuen lloant totes les virtuts i els defectes com si la veu no mostrés cap del signes de desgast a més dels habituals portamentos, nasalitats, “appoggiature” i histrionismes diversos, que en molts casos són venerats per els seus admiradors. Cert que davant de l’alarmant precarietat baritonal, ell d’ençà que el darrers grans barítons italians com Cappuccilli, Zancannaro o Bruson (sempre discutit en Verdi), ha esdevingut l’únic exponent del cant italià en la corda de baríton. Precarietat verdiana diria jo, però en alguns rols i en algun moment més gloriós que l’actual, podia ostentar aquest ceptre, ara tot i algun moment notable, es manté en la dignitat i prou. La Scala li haurà d’agrair que hagi “salvat” aquestes representacions i el seu públic, el normal no els talibans dels loggione, en altre temps jutge impecable de l’essència verdiana, ha claudicat i s’ho empassa tot amb una fredor i distanciament encomiable (representació del 13/02/2013).
D’ençà que la grandiosa i enyoradíssima Ghena Dimitrova ens va deixar, no hem tornat a escoltar una soprano dramàtica verdiana. Guleghina no ho és i canta pitjor. L’aparició de la soprano ucraïnesa Liudmyla Monastyrska ens ha omplert d’esperances, ja que després de la notable Lady Macbeth (ROH) i l’Aida (MET) jo era el primer en creure que cantaria una Abigaille notable. No us diré que no m’hagi agradat, però m’ha decebut i ha mostrat el seu límit. Avui per avui Monastyrska no és una soprano dramàtica. He llegit alguna crònica que diu que la veu no és molt voluminosa, però no és aquest fet el que determina si una veu és dramàtica o no, més aviat hauriem de parlar d’extensió i registre central, i aquí la soprano ha mostrat els seus límits, sobretot en la primera octava on la veu sovint quedava feble, sorda, sense l’impacte que els perillosos i espectaculars salts d’octava requereixen i no acaba de resoldre les escales cromàtiques descendents . En canvi els intents d’apianar sempre els resol de manera magnífica, tenint cura de la bellesa en l’emissió, així com dels passatges de coloratura. Alguns aguts no acaben d’estar del tot ben impostats i poden apropar-se al crit, sobretot en la temible cabaletta “Salgo già”. Crec que estem davant d’una soprano líric spinto, en cap cas una autèntica dramàtica, ja que li falta la solidesa d’un centre molt generós i sobretot els greus que l’apropin a una mezzo. Potser amb el mestre Muti al capdavant de l’orquestra els resultats haguessin estat millors.
Vitalij Kowaljow (Zaccaria) i Veronica Simeoni (Fenena) Fotografia Rudy Amisano
El cas del baix o seria millor dir baix-baríton? ucraïnès, Vitalij Kowaljow és més greu. No em va agradar com a Wotan (també a la Scala i substituint a Pape) i tampoc com a Zaccaria. No crec que sigui aquest rol verdià adient a la seva vocalitat. No té greus rotunds i com a la soprano, la primera octava li queda sorda i en aquest cas tractant-se d’un baix, és quelcom poc admissible. En canvi a la zona alta la veu perd consistència, oscil·la l’emissió i l’entonació és dubtosa.
El rol de Fenena és relativament rellevant, si bé en l’arieta del darrer acte ha de demostrar un cert sentiment. La mezzosoprano italiana Veronica Simeoni va mostrar-se més correcta que inspirada, però diríem allò que va complir. Francament pocs esperen de Fenena una actuació memorable ja que no té oportunitats per poder-ho ser.
Que Aleksandrs Antonenko es fes càrrec del rol d’Ismaele és allò que abans en dèiem un luxe. El tenor letó és un Otello cotitzat (a Les Arts el proper mes de juny) i aquest rol és una anècdota. Ell el canta amb una dosi de testosterona una mica alta, però sense cap mena de dubte es fa notar molt més que altres tenors que han interpretat aquest rol i amb una veu així es troba a faltar algun moment més lluit.
Discrets Giuseppe Veneziano (Abdallo), Tatyana Ryaguzova (Anna) i una institució com Ernesto Panariello (il gran sacerdote).
Nabucco (Atto IV, Quadro II): Nabucco (Leo Nucci), Fenena (Veronica Simeoni), Abigaille (Liudmyla Monastyrska) Fotografia: Rudy Amisano
La producció, una coproducció amb el Gran Teatre del Liceu, la ROH Covent Garden i la Lyric Opera de Chicago és de Daniele Abbado, i això vol dir minimalisme, fredor, distanciament i grisor, molta grisor.
Blocs de pedra que recorden el memorial de l’holocaust a Berlín, sorra del desert, miralls que mostren una acció paral·lela en un pla en picat (recurs massa sovintejat), una violència moderada, res a veure amb les tesis estètiques de McVicar i un vestuari d’austeritat monacal.
Transportar l’obra a una contemporaneïtat passada (anys 40 del segle XX) en el que suposem que podria ser la fundació de l’estat d’Israel, aportaria una certa proximitat si no fos que a Abbado (regista) li fa por mostrar els sentiments i s’estima més despullar l’escena i les relacions dels personatges fins esdevenir asèptiques. Com que ja la veurem al Liceu ja tindrem temps de parlar-ne, però mirant les fotografies és fàcil entendre que no estem davant de cap provocació però si del tedi.
Nucci (Nabucco) i Simeone (Fenena) al Nabucco del Teatro alla Scala, producció de Daniele Abbado, fotografia de Rudy Amisano
NABUCCO
Giuseppe Verdi
Nabucco: Leo Nucci
Ismaele: Aleksandrs Antonenko
Zaccaria: Vitalij Kowaljow
Abigaille: Liudmyla Monastyrska
Fenena: Veronica Simeoni
Abdallo: Giuseppe Veneziano
Anna: Tatyana Ryaguzova
Il gran Sacerdote: Ernesto Panariello
Director musical: Nicola Luisotti
Director d’escena: Daniele Abbado
Escenografia i vestuari: Alison Chitty
Disseny de llums: Alessandro Carletti
Coreografia: Simona Bucci
Vídeo: Luca Scarzella
Col·laborador de la regia: Boris Stetka
Us deixo els enllaços de l’àudio de la primera representació d’aquesta nova producció, retransmesa en directa per la RAI3. Hi ha un petit tall al final del recitatiu d’Abiagille totalment aliè a la meva voluntat i també escoltareu una petita protesta a Luisotti a l’inici de la segona part i immediatament aquelles discussions tan habituals i fins a cert punt tant penoses com divertides del públic.
I mentre van baixant també us deixaré sentir com van cantar Leo Nucci i Liudmyla Monastyrska el passat dia 1 de febrer el duo del tercer acte ” Donna, chi sei?”
ENLLAÇOS àudio 01/02/2013 mp3
Aquest proper dissabte viatjarem altre cop al MET per assistir a un altre Verdi, Rigoletto. Tot i que l’escoltada de la transmissió (de matinada) de la primera representació no em va motivar gaire, espero que aixequi una mica els ànims verdians d’un bicentenari que de moment no resulta gaire reeixit.
IN FERNEM LAND 
I entre Scala, Liceu, ROH i Opera de Chicago no ajuntaven prou diners per comprar-li a Nucci una camisa de la seva talla i no fer-lo anar com si fos prestada?
M'agradaM'agrada
Vestuari de rebaixes i dels últims dies, o sigui aquestes són les talles que em queden si s’ho emporta és una ganga 🙂
M'agradaM'agrada
Joaquim “das en el clavo”
M'agradaM'agrada
No lo he escuchado todavía, así que no puedo opinar. Pero sí quisiera puntualizar algo. Yo he escuchado a Monastyrska en directo y discrepo absolutamente de los que digan que su voz no es voluminosa. Es una voz enorme. Y además frasea y la moldea con un gusto exquisito.
Otra cosa, y tienes razón, es que posiblemente le falte más peso abajo para que podamos hablar con rigor de una soprano dramática verdiana
M'agradaM'agrada
Yo me limito a leer y opinar por lo que yo he oído. Me extrañó ya que muchos habéis dicho que la voz es voluminosa.
A mi me pareció más dramática en Macbeth, pero en Aida ya intuí que es más propia de una spinto que de una dramática
M'agradaM'agrada
Ayer fue mi primera experiencia viendo y escuchando ópera en directo via cines ( me resistía hasta ahora, por las presumibles alteraciones de las tomas de sonido y su repercusión en las voces) y después de lo sucedido anoche, creo que tardaré en regresar a tal via teniendo en cuenta una larga experiencia de más de más de 34 años asistiendo a los teatros.
No sé si fue mala suerte, pero ayer en un Cinesa Diagonal repleto hasta los topes, hubo bastante deficiencia en la toma de sonido ( no sé si de la realización de la RAI o que la sala cinematográfica estaba corta de tecnología en cuanto a altavoces), pero en los dos primeros actos las voces sobre todo en los registros graves, se escuchaban como si cantaran desde la lejanía ( no así, coros y orquesta).
De los comentarios de Joaquím , diría que discrepo en dos puntos .
– Monastyrska si es una voz amplia y poderosa ( reconozco efectivamente que en su recitativo inicial y principio del aria, hizo un par de incursiones al grave donde mostró cambio total de color, entubamiento y ciera pérdida de volumen), pero luego estuvo espléndida no solo de voz, sino de matices, linea de canto y medias voces. Para mi gusto y del panorama actual, es la soprano spinto dramática de agilidad más solvente ( bastante más que las Lucrezias García, Meade, Dyka, etc..). Sus agudos son espectaculares y no los chilla
– No me pareció tan vulgar Luisotti. Efectivamente, hubo desajustes en la obertura y alguna aceleración excesiva, pero la calidad de sonido en general, fue buena.
Claro que Luisotti ( dirigió excelentemente un MEFISTOFELE en Valencia hace un par de temporadas) n o es Muti , ni siquiera Santi, ni siquiera Noseda. Es un más que digno maestro de los actuales como pueden ser Palumbo , Armiliato,etc..
De la coproducción que veremos en el Liceu creo que en el 2.014 y tengo entendido ” con posible sorpresa “, añadiría que hubo detalles para mi absurdos aunque efectivamente no era provocadora, simplemente feota : no puedo concebir un Nabucco y acompañantes con traje y corbata, ni con reloj de muñeca y donde además, no se distinguían quienes eran los babilonios y los hebreos ( salvo alguna levita o kippah por parte de estos). Otro detalle absurdo
M'agradaM'agrada
Decía…. otro detalle absurdo es cuando Nucci al iniciar la cabaletta…o prodi miei… pide el brando ( la espada), allí no aparece ni espada, ni puñal.
Me parece como conclusión´, o de antemano tengo garantizada una buena toma de sonido o ya no acudo más a un cine a presenciar ópera en directo
M'agradaM'agrada
Esos detalles poco importan si el resto tiene la fuerza teatral necesaria. Cuando no es el caso, todo peligra.
M'agradaM'agrada
La opera en el cine es lo que es, y hay que tomar todas las precauciones, como ocurre en la transmisiones de radio y con los propios discos, hasta que una voz no se escucha en directo no se aprecia realmente la dimensión de la misma, aunque si hay problemas de otro tipo, ya sea fiato, técnica o expresión, eso se aprecia perfectamente, por otro lado visto como está el patio, es la manera más económica de viajar por los teatros de opera. Yaquisiera yo presenciarlos in situ, pero…
Para mi las puestas en escena han dejado ya de preocuparme, sobretodo estas que son tan poco interesantes y queriendo ser modernas son insulsas.
Los cantantes:
Que sea poderosa no quiere decir que sea dramática. Por lo tanto no hay discrepancia.
Lo de Luisotti si que no lo paso. Verdi no puede ser nunca ruido y tanto en la grabación que os dejo (el primer día), como ayer, aunque en menor medida, la concertación, cuadratura y equilibrio entre escenario y foso fue problemática.
M'agradaM'agrada
En la primera escena, el poble d’Israel (encara no cautiu) implora protecció i pietat a Déu davant l’amenaça imminent de Nabucco que assetja Jerusalem. Apareixen infants, de diferents edats, disposats al sacrifici… Espero que quan aquesta producció arribi al Liceu (està co-produida per idem) ho expliquin bé. A la Biblia hi ha abundància de fets truculents, però era necessari mostrar aquest sacrifici? Està narrat? Hi consta en el llibret de Temístocle Solera? I en l’original francés d’Anicet-Bourgeois i Francis Cornue? Potser sí, ho desconec, però si la producció és escènicament minimalista, si res ens ha distreure visualment de l’esència dels fets, si colors diferents al gris-blavós en la roba i en l’espai no poden existir no fos cas que els espectadors penséssim que estem en una cel.lebració d’aniversari enlloc d’un cautiveri, si tot ha de ser tan arràtic, sec i espartà en decoració i moviments per a que no ens distraguem…aleshores, per què el cor en la primera escena no es limita a cantar i punt? A què bé que se’ns mostri un pretés sacrifici? No distreu això? Doncs a mi em va distreure, tot pensant què coi em volian explicar.
No em va desagradar la representació. Musicalment em va semblar més que acceptable, agradant-me la Abigaille de Liudmyla Monastyrska i l’Ismaele de Aleksandrs Antonenko. Leo Nucci (quans anys té?) doncs encara déu n’hi dó (malgrat els primers plans que mostren el seu extens repertori de ganyotes impossibles) i la direcció musical de Nicola Luisotti doncs que que sempre és la part orquestral la que m’és més dificil d’avaluar en una retransmisió per cinema, ja que està clar que els micròfons primen a les veus i mai put copsar clarament el volum/intensitat real de l’orquestra. Si m’haig de mullar diria que ni fu ni fa, que potser Nabucco demana molta més “marxa”, i perdona l’expressió tan poc musical.
El que passa és que l’història d’aquesta òpera, l’energia vital i musical del primer gran Verdi, els fets que narra i l’impacte que va provocar és de tal magnitud que em costa situar-la en el paràmetres musicals i escènics en que ahir se’m va presentar, de tal manera que encara no he trobat cap Nabucco que em fes borrar el gran record que tinc del Nabucco liceístic (en versió de concert) del 2006 (Nello Santi, Guleghina, Nucci, DiDonato, Machado, etc…).
M'agradaM'agrada
Tractant-se del poble d’Israel i totes les lluites que pateix i fa patir, és normal que hi hagi sacrifici, encara que el llibret no ho digui, el problema és que l’escena acaba sent absolutament intranscendent. Em tenia el pitjor i en canvi és un cromo i prou.
Dels cantants cadascú busca coses diferents, però per a mi no van complir les expectatives i tot plegat va acabar sent un Nabucco més amb res excepcional i el Nabucco a la Scala i en la temporada del bicentenari hauria de tenir alguna cosa excepcional. van fer bé començant amb Wagner, els va sortir millor que els dos Verdi que porten fins ara.
M'agradaM'agrada
Discrepo de la teva opinió.Només he sentit el duo i m’ha encantat.
És cert que Leo Nucci ja está en decadència pero caram els recursos i la categoria remanents són encara molt importants.Hi han notes que evidèncien l’edat pero el cant verdià és autèntic.En la seva prestació hi ha una constant recerca de l’expressió i intenció que jo valoro molt potser més que el valor d’una nota escadussera. El seu “Deh perdona” ens mostra l’excel·lencia belcantista i m’agrada més que Piero Cappuccilli que de bel canto no en sabía gaire…
Liudmila Monastyrska m’ha entusiasmat .El seu cant sap ser agressiu quan convé i dolç en altre moments.La veu és sana i la seva interpretació em sembla d’una espontaneitat electritzant que recorda la jove Elena Souliotis.Les agilitats i son i prou ben fetes i com li passa a la seva compatriota Maria Guleghina el centre i el greu tenen menys projecció.De totes formes aquest darrer aspecte l’hauriem de contrastar dins del teatre per encertar de ple.En resum em sembla una gran interpret que tant desde el punt de vista d’estil com expressiu està a un nivell superior que la pletòrica pero més inexpressiva Ghena Dimitrova.
Dins d’aquest repertori hi han a l’actualitat forces sopranos ben interessants que crec que ens asseguren una continuitat verdiana de gran nivell:
*Tatiana Serjan em sembla una soprano que sap donar-li una subtilesa extra.
*Csilla Boross que ja ha cantat part d’aquest repertori sota la direcció de Riccardo Muti amb molt bons resultats.
*Angela Meade que al ser una gran belcantista aixó que té al seu favor.
*Lucrezia Garcia que malgrat ser especialment valenta té una especial cura per les agilitats.
*Jennifer Larmore que ha estat una gran sorpresa a Ginebra on ha cantat una esplèndida i molt ben preparada Lady Macbeth.
M'agradaM'agrada
Res estrany, les nostres discrepàncies són prou conegudes.
He deixat el duo perquè és el que més em va agradar, la resta va ser d’anar fent, amb un Nucci que jo no valoro com tu i amb una Monastyrska voluntariosa però no definitiva. Per cert la Suliotis, més enllà d’alguna anècdota, com a cantant va arribar a ser gran, sent jove ja es va esconyar.
Quan tinguis l’oportunitat d’escoltar tota l’obra no sé si opinaràs igual, ja que al menys en altres trobes que els canvis de color, veu i impostació al canviar de registre són un defecte o un aspecte a millorar i t’asseguro que ahir els greus, les escales descendents i alguna part del seu registre central més aviat resultava poc audible o poc impostat.
Qualsevol,comparació amb l’Abigaille de Dimitrova esdevé una ombra. Fins i tot és més freda que la malaguanyada búlgara. No per això deixa de ser una soprano que m’agrada molt, però vista la Lady Macbeth i l’Aida, creia que aquesta Abigaille seria un altre cosa.
Abans d’ahir em vaig escoltar el Macbeth de Larmore a Bologna i no puc compartir la teva opinió, ho sento.
M'agradaM'agrada
a mi se me gusto mucho musicalmente . sobre la parte teatral, ya seria mas discutible con esta mania de modernizar las operas, pero hemos visto cosas peores, en el mismo liceo … chocaba la propuesta pues todos iban vestidos igual , estoy de acuerdo con vuestros comentario .
pero nabucco es una obra muy poderosa, sus coros, etc .. y para unos no tan entendisisisios como vosotros, resulto muy bien . el grupo que iba yo, salimos muy contentos .
y sobre el comentrio sobre la retrasmision, creo que de todos los cines que retrasmiten, los mejores son el cinesa diagonal y el gran sarria muy bien. el peor el girona, que el audio es bastante lamentable, o demasiado fuerte muchas veces .lel bosque, un intermedio .
el girona es el mas barato, pero os tengo que decir que elcinesa diagonall por ejemplo que cuesta 22 euros, por internet, peroooooooo si vais a taquilla, con la cinesacard, ( que te ladan alli mismo ) cuesta 16 euros. que vale la pena la diferencia de 3 euros con el girona, por la mejora de audio y vision en aquella pantallaza enorme . ( y el cine con sus sillones comodos etc…)
y el ycaria tambien elaudio es muy a mejorar .
hasta otra .
M'agradaM'agrada
Els cinemes Girona no tenen un so espectacular, però tampoc em sembla un so deficient com si succeeix a vegades als Icària. El preu, ni que siguin 3 o 4 euros és important.
M'agradaM'agrada
No va er un Nabucco per deixar un gran record, tampoc va ser un Nabucco desastrós, possiblement tots recordem altres Nabucco millors que aquest i com diu Josep Olivé, la versió de concert de fa uns anys al Liceu em va semblar clarament superior.
Nucci és el que hi ha i el prefereixo a un Domingo fent de baríton, però mai comparat amb Cappuccilli o aquell gran Bruson que menciones. Si l’hem de comparar amb els barítons actuals tipus Hampson, és un notable Nabucco, però no resisteix comparació amb qualsevol dels barítons italians com Becchi, Taddei, Protti o Bastianini. El panorama és el que és.
Monastyrska és millor Lady, potser allà no li demana tants salts, però és una cantant molt interessant i la veu és molt bonica, sobretot quan no la força. Fa uns pianos poc habituals en les cantants d’aquests repertoris. No sé si té el volum de la Dimitrova o la Guleghina, encara que la veu sembli més lírica que la d’aquestes dues Abigaille de manual.
La resta si que va ser ben pobret i l’escena i vestuari podria ser la de Les contes d’Hoffmann que aquests dies es fa al Liceu.
M'agradaM'agrada
Ahir també comentàvem “la grisor” de l’escena com un fenomen de moda. Potser val molts diners, però sembla que sigui una producció que costi 4 rals, és a dir, un ral per teatre i això està bé, encara que una mica d’imaginació no estaria malament, això no costa diners, és qüestió d’enginy.
Certament els barítons que esmentes fan molta patxoca i Nucci no tanta.
M'agradaM'agrada
Por la radio me había parecido una función bastante mediocre, y así lo expresé al terminar la escucha… Habrá que esperar a que aparezca el vídeo.
Por cierto, ¿qué versión es esa de Abbado en el 75? No tenía conocimiento de que eso existiera.
M'agradaM'agrada
El Nabucco del 75 no existe, es el Macbeth (sensacional), ahora lo corrijo, el lapsus es lamentable. 😳
M'agradaM'agrada
Lástima. Por un momento me había ilusionado.
Ya hay por ahí algún vídeo de esta producción de la Scala, espero que alguien lo suba con la mayor calidad posible, si bien el sonido parece defectuoso en origen. Vamos, que es culpa de la RAI.
M'agradaM'agrada
La producción no es gran cosa, más bien lo contrario, aunque no llega a molestar, con lo cual casi te diría que con el audio sería suficiente, y en el audio tengo dudas que me producen bostezos.
El Nabucco de Abbado también me interesa a mi 😉
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim,
a prescindir d’ una valoració crítica, m’ ha agradat i molt divertit la teva definició de ” els talibans del loggione!!! “.
Jo també he molt freqüentat el Loggione de La Scala i vaig ser un
d’ ells…
Una cordial salutació.
M'agradaM'agrada
Tu quoque, Enrico, fili mi? 😆
O no són talibans? 😆
M'agradaM'agrada
Iba con mucha ilusión a esta retransmisión desde La Scala, centrada casi exclusivamente en Liudmyla Monastyrska, y salí muy defraudado, prácticamente por todo. Monastyrska que me entusiasmó en “Macbeth” y “Aïda” no acabó de convencerme. Esperaba encontrar en ella a la sucesora de la grandiosa Dimitrova que hizo de Abigaille uno de sus mas grandes triunfos, pues bien la soprano de Ucrania no ha terminado de entusiasmarme. Le falta registro grave para este rol. Tiene buenos agudos que ataca sin portamentos y sabe como emitir interesantes pianísimos, pero todo ello no es suficiente para Abigaille. Además ayer como actríz estuvo muy limitada, siempre con la misma expresión y la misma postura.
El resto, incluído Nucci -que hay que valorarlo porque sí-, todo dentro de una mediocridad alarmante, aunque destaque la buena voz de Antonenko.
La dirección musical de Luisotti rozando lo rutinario, tanto es así que consiguió hacerme pesada una ópera que es sumamente atractiva cuando la dirige Riccardo Muti.
Y en cuanto a la escena, vestuario y dirección escénica, es que hubo escena, vestuario y dirección escénica?
M'agradaM'agrada
Vaig pensar molt amb Ghena Dimitrova, amb Bruson i amb Burchuladze, però sobretot amb Riccardo Muti responsable d’aquell miracle i d’aquella segona estrofa del “Salgo già” en piano que Dimitrova no va tornar a fer mai més i que era un prodigi de dramatització i intensió escènica formidable.
M'agradaM'agrada
y comentando lo teatral, con la mania de modernizar las operas, la verdad cuando aparecieron todos los judios, vestidos en plan”ana Frank”… me asalto el susto por si aparecia nabucco vestido de SS nazi, horror, cosas parecidas hemos visto … menos mal que fue mas comedido .
M'agradaM'agrada
No te creas que la propuesta que nos “propones” sea un disparate, alguna producción he visto muy similar a lo que tu describes.
M'agradaM'agrada
No t’han agradat les variacions de la 2ª estrofa de la caballetta de Jennifer Larmore? Jo trobo que són ben originals i molt interessants.El so de la veu en aquest rol em recorda lleugerament al de Leyla Gencer o Josephine Barstow.
Respecte a Ghena Dimitrova s’hauria de dir que va debutar al Liceu amb l’Amelia del Ballo in Maschera (1975) Aquella interpretació no va tenir res de grandiosa ni de prodigiosa.Va lluir una veu gran i molt important pero no va convencer jo crec que a ningú.
Al 1976 va venir a fer Manon Lescaut que va donar una impressió similar, per cert va està plagada d’errades de part seva i la sensualitat de la protagonista va estar absent.
Si no estic mal informat l’any 1978 va incorporar el rol de Lady Macbeth a l’Opera de Marsella i la crítica internacional la va elogiar considerablement fent referència el “re” bemoll conclusiu del sonnambulisme en pianíssim.En interpretacions posteriors podem verificar que va optar per suprimir aquella fatídica nota.
Al Liceu va tornar a cantar el Requiem,Odabella i Abigaille la temporada 1983-84.En aquests rols si va assolir finalment un gran èxit tot i que s’ha de dir que a la caballetta “Salgo gia del trono “se la notava ben allunyada de l’habilitat belcantista i les passava “canutes” en el registre agut.El millor que li varem veure va ser l’Odabella d’Attila.
Personalment en aquest repertori prefereixo Cristina Deutekom,Maria Guleghina,Marisa Galvany,Ludmila Monastyrska o Tatiana Serjan.Al menys 3 d’elles han treballat també amb Riccardo Muti.
M'agradaM'agrada
Els gustos personals són personals, però sincerament, la Deutekom….en fi, és igual, tenia les agilitats això si, per cert agilitats que la Guleghina no ha tingut mai, ara bé, Maria Guleghina és una cantant calenta i temperamental i això sempre és bo, molt millor que fer-ho perfectament gèlid.
M'agradaM'agrada
Segueixo sent totxo com sempre peró he de dir que m’han agradat molt tots dos,potser perqué amb Verdi gairebé ho tolero tot.Quàn començava la meva época de fanàtica lírica ja feia anys que Nucci cantava,el vaig veure al Liceu en Rigoletto i també a la seva dona Adriana.Crec que ja va ser llavors que Verdi formava part de les meves preferències en escreix.A banda de comentar les veus jo com soc una romàntica empedernida sempre em fixo en les històries personals del cantants i Nucci en particular ha demostrat que el cant es el seu mitjà però la seva vida privada va per davant de tot.Per mí pot seguir cantant tot el temps que vulgui.
Com sempre,perdoneu la llarga perorata…
M'agradaM'agrada
El problema de Nucci és que encara viu a mitjans del segle passat i a hores d’ara hauria de saber que l’òpera és un equip i que ell forma part d el’equip, i a part del seu lluïment personal hi ha una implicació global que per a ell li és aliena. Va a la seva bola, intenta fer el seu èxit personal en la seva ària i caixa cobri.
L’òpera ha canviat molt i ell encara és un divo de la bellíssima escola.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies! Una crònica magnífica!
M'agradaM'agrada
Benvingut Juan, gràcies per subscriure’t i comentar, espero que no sigui la darrera vegada.
M'agradaM'agrada
Eccomi qui, caro Joaquim, come promesso.
Non posso riferirmi alla serata del 13/2 (non ho visto il video) ma a quella del 15/2, in cui una indisposizione della titolare(Lucrecia Garcia) ha riportato sul palcoscenico Maria Guleghina (sostituta di gran lusso). Devo dire che all’inizio La Guleghina ha avuto qualche piccola difficoltà, ma poi è uscita la tigre. Un’Abigaille ferina e fiera. Un’Abigaille che chiede perdono ma mantiene la dignità di condottiero. Una grande Abigaille? vocalmente non proprio perfetta (ha risolto qualche passaggio col mestiere) ma interprete maiuscola.
Nucci: se l’intento era quello di mostrare un Nabucco ferito e corroso, l’obiettivo è stato raggiunto. La forza e la fierezza però sono mancate: il confronto con Abigaille lo ha visto sconfitto sin dall’inizio… però… Nucci ha 72 anni! la voce è stata timbrata e intonata sempre e ha impartito pure qualche lezione di stile. Avrei voluto un Nabucco più giovanile (e magari sentire la cabaletta col da capo) ma… se penso che in disco Muti aveva dato la parte a Manuguerra (che cantava col naso)…
Zaccaria era Dmitry Beloselskyi: voce timbrata, potente, appena appena carente nei bassi più profondi. Ieratico e insieme pronto all’azione: uno Zaccaria da tenere in considerazione.
Fenena era Nino Surguladze: canta bene e regge il confronto con la Guleghina: riesce a dare l’idea della “regina in pectore” e non fa la figura dell’agnello sacrificale che altri mezzosoprani le fanno fare.
Antonenko: un Ismaele scuro, non particolarmente svettante. La voce ricorda vagamente quella di un caro amico, Bruno Prevedi, (cui va un mio pensiero…). Buono.
Abdallo: “Scusi a che ora parte il treno per Babilonia?”. Questo era il senso di qualunque cosa uscisse dalla bocca di Giuseppe Veneziano. Sembrava capitato lì per caso.
Panariello, Gran Sacerdote di classe e prova generale di Ramfis e Della Pennetta (Anna) ottima ed espressiva, completavano il cast della serata.
Veniamo a Luisi. 1) non è Muti (e neanche Abbado) 2) aveva di fronte un’orchestra che fa fatica a ritrovarsi, 3) aveva un coro che sembra aver perso lo smalto e la compattezza di un tempo. Però dirige con sufficiente gusto e ha il pregio di far sentire sempre e comunque i cantanti (in teatro non si è persa una parola). Poi se lo giudichiamo dal “Va Pensiero” capisco che mostra la corda. Quello che era in grado di fare Muti (e che fece Abbado nel solo “Va Pensiero” in concerto nel 1981 (ma c’era Gandolfi a dirigere il coro!) non è minimamente confrontabile.
Daniele Abbado: una regia grigia, hai ragione Joaquim, con l’aggravante di andare talvolta contro la musica (Nabucco che entra passeggiando invece di precipitarsi a spada sguainata ha creato un effetto di straniamento brechtiano). L’inizio aveva fatto ben sperare con quella vista da terra (dal vivo) e dal cielo (il filmato) ma tutto si è fermato lì. Non so se è stata sua o un’intuizione della Guleghina, ma l’idea che Abigaille potesse essere quasi un’icona della lotta di classe l’ho trovata grande (anche se folle).
Una nota sul pubblico: tanti abitanti dell’ex Unione Sovietica che hanno orrendamente sconciato l’esecuzione del “Va Pensiero” (per noi italiani è un pezzo sacro alla Patria). La Scala sta diventando un carrozzone turistico. Chiedo a Lissner e al suo futuro successore di badare di più alla classe nella partecipazione piuttosto che alla eleganza pacchiana del vestito. Più blue jeans commossi e meno smoking che puzzano di vodka, please!
M'agradaM'agrada
Grazie Gianluca per questa nuova cronaca in prima persona.
A Nucci mi sembra che la produzione non importa più di tanto, è un cantante del secolo scorso, individualista, che prima di tutto ricerca del successo personale, anche il bis si è possibile, sopra il successo complessivo della performance.
Ora le cose sono cambiate, ma Lui rimane lo stesso, come unico rappresentante di una scuola che non sarà mai più accattivante.
Venticinque anni fa, non avrei mai immaginato che finirebbe per essere l’esponente del baritono verdiano.
Sono molto grato per il tuo commento, anche se è una recita diversa a questa trasmessa in cinema, chiarisce molto lo stato attuale della Scala di Milano.
Ti ringrazio e saluto
M'agradaM'agrada
Grazie Joaquim. Su Nucci penso che in gran parte tu abbia ragione: anch’io 25 ma anche 30 anni fa avrei mai pensato di ritrovarlo come baritono verdiano di riferimento. Ho solo un dubbio sul suo individualismo; ricordo qualche anno fa una recita di Otello con Muti e Domingo: Domingo stava poco bene (e in ogni caso era già impari al ruolo), Muti soffriva di Kleiberite (e come si fa a dirigere Otello senza pensare alla suprema visione di Carlos), ma Nucci in più di un passo ha sostenuto Domingo non coprendolo o costringendo Muti a rallentare per dare modo a Placido di respirare. Il risultato fu che un potenziale disastro si trasformò in una recita sì imperfetta ma anche piena di fascino.
A presto con Der Fliegende Hollaender!
M'agradaM'agrada
D’accordo, ma quello che Io volevo dire sull’individualismo non era in questo senso, quello che tu ci dici è la solidarietà con il compagno, ma Io parlo dell’ossessione per bissare la vendetta, per esempio
M'agradaM'agrada
Devo dire che non sono del tutto contrario ai bis: persino Muti alla Scala bissò il “Va pensiero” (e Paolo Isotta – sua “tromba” ufficiale – disse che aveva fatto bene). Florez, sempre alla Scala, bissò “pour mon ame” de “La Fille du Regiment” (e lo stesso Isotta tuonò che si era violata una regola che non doveva essere toccata etc. etc.). L’opera `e nata coi bis, con le cabalette e le arie col da capo (da variare se possibile) e anche con le puntature in acuto non scritte. Senza vertigine l’opera è noia, poi, se per fare il bis non faccio il da capo… allora mi viene voglia di fischiare il cantante (pigro) e il direttore (senza nerbo).
A proposito di emozioni: ieri sera ho sentito Das Rheingold in forma di concerto a Santa Cecilia diretto da Kirill Petrenko. Un’esecuzione praticamente perfetta e un’interpretazione emozionante, innovativa e rivelatrice. Capisco perché gli abbiano affidato il Ring del bicentenario a Bayreuth!
M'agradaM'agrada
Va bene, ma sempre ripetendo la vendetta sembra malaticcio, non ha senso. Si perde la spontaneità, e se un giorno non fa il bis, è un disastro. Non penso che sia normale.
Sarò alla ricerca di questo Rheingold, grazie per averci fatto sapere.
Buona settimana
M'agradaM'agrada
Se non sbaglio lo dovrebbe trasmettere RAI Radio3 domani sera. spero che lo streaming sia ascoltabile ance in Spagna!
M'agradaM'agrada
e se non possiamo ascoltare direttamente la trasmissione, al meno ottenere la registrazione sulla rete, forse il video.
M'agradaM'agrada