IN FERNEM LAND

LA ROH AL CINEMA: MANON LESCAUT


Ahir va tenir lloc la retransmissió al cinemes d’una de les produccions més esperades de la temporada operística que està a apunt d’acabar, la Manon Lescaut de del Covent Garden sota les direccions de l’incommensurable Antonio Pappano al davant de la seva orquestra operística i Jonathan Kent en la responsabilitat escènica, però sobretot per la parella protagonista, la soprano Kristine Opolais i el tenor alemany Jonas Kaufmann, ambdós debutants en els seus rols.

Antonio Pappano és un d’aquells directors que crea addicció per el seu coneixement operístic (en tots els repertoris brilla) i per el rendiment que sap treure de partitures mil i una vegada escoltades i que sota la seva direcció ofereixen sempre moments de revelació i intensitats desconegudes.

El mestre ja ens ha deixat prova del seu mestratge puccinià en versions discogràfiques i videogràfiques referencials, tant amb el segell EMI (meravellós debut en una Bohème difícilment superable i un cim absolut amb una Rondine per emmarcar), com en els DVD de la ROH, sobretot Il Trittico.

La Manon Lescaut sota la direcció de Pappano és tota passió, des d’un guspirejant i quasi inofensiu  inici del primer acte, a un segon acte luxuriós, sobreeixit d’una una teatralitat abassegadora, però també hi ha una desolació meravellosament explicada al piano per ell mateix durant la mitja part i després luxosament plasmada en un interludi del tercer acte que voreja el wagnerisme desolat del preludi també del tercer acte de Tristan, o el impactant desplegament orquestral en un quart acte de demolidora solitud.

L’orquestra de la Royal Opera House sona meravellosa, càlida i farcida de riquíssimes sonoritats, però sobretot expressiva fins l’emoció sota el mestratge del director que avui per avui no té rival possible amb Puccini.

El cast reunit  per l’ocasió fa molta enveja. Tot i que Kristine Opolais té una veu més idònia per a Mimi que no pas per la intensa i més dramàtica Manon, la interpretació de la soprano letona és molt completa, fent un retrat de Manon dramàticament del tot convincent, des de la noieta agosarada al primer acte, fins a un superb segon acte  on fa un retrat molt versemblant d’una mantinguda d’un capo que podria ben bé regentar un club a l’autovia de Castelldefels. En els dos darrers actes el patetisme i dramatisme aconsegueixen que la manca d’un registre greu més desenvolupat, no desvirtuí una actuació veritablement molt notable.

La Manon de Puccini és un rol molt complicat, molt més que Tosca o Mimí, i  no cal dir Minie. Potser Cio-Cio-San en la seva evolució s’apropa a la transformació del personatge, que malgrat la seva joventut ha de mostrar una intensitat en el registre que em sembla que Opolais non acaba de tenir. En el cinema ha quedat tapada més d’una vegada per l’exuberància orquestral i també per Kaufmann, que tots sabem que no té un volum ensordidor. Potser en el teatre l’efecte serà un altre, però al cinema, on les veus no haurien de tenir problemes per arribar als espectadors, s’ha apreciat aquesta manca de registre i també s’ha pogut escoltar perfectament en quart acte, que la meravellosa unitat de registre s’ha trencat sempre que havia de cantar en una zona molt incòmode per ella, tant que ha parlat més que cantat. Això no treu que m’hagi agradat molt, que m’hagi fet viure meravellosament el personatge i amb ella he patit i commogut, transmet veritat i això sempre és determinant i definitiu.

Jonas Kaufmann es transforma en aquest des Grieux, fent un retrat verista sensacional. Mai havia escoltat a Kaufmann cantar d’aquesta manera tan heroica, tan esquinçada i alhora tan matisada, sensible i fins i tot vulnerable. Aquest des Grieux si que demostra que és el primer tenor de l’actualitat, lluny d’aquell decebedor Manrico o el seu Alvaro poc noble. La força de l’emissió en els moments més desbocats del intens duo del segon acte, però sobretot del dramatisme del tercer i quart, m’han semblat excepcionals. Fins ara només en el seu Don José l’havia percebut d’una manera similar o aproximada a com el vaig sentir ahir, però el dramatisme intens i punyent carregat d’heroïcitat en una veu quasi sempre brunyida, ahir gens engolada i sobretot de sonoritats tan fosques, alhora que delicades, ens va mostrar un Kaufmann pletòric i en perfecta forma Va estar valent en els passatges més compromesos on mai va defallir i sobretot no va escapolir cap dels compromesos i difícils paranys, van ser un retrobament amb el millor Kaufmann possible, ja que no deixa de sorprendre i sobretot no deixa d’evolucionar. On són el límits d’aquest tenor? El millor rol italià que li he escoltat fins ara a Kaufmann.

Magnífica composició la que fa Christopher Maltman de Lescaut. Rellevant com a cantant i excel·lent com a actor, oferint un personatge perfectament identificable i cantant amb extraordinari gust i distinció en el segon acte, a ,’escena amb la seva germana.

Notable sorpresa la de Benjamin Hulett com a Edmondo, extraordinàriament caracteritzat i excel·lent sense màcula el Geronte de Maurizio Muraro.

Notable la cantant del madrigal Nadezhda Karvazina, amb algun petit problema finalment resolt, mentre que la resta de la companyia va complir a la perfecció  la modèstia de les seves intervencions.

La nova producció, atenent les fotografies vistes des de l’estrena em neguitejava una mica. La transposició “obligada”  per ser moderns, era molt radical i a Manon Lescaut el tercer i quart acte són quasi impossibles de traslladar a l’actualitat i el segon presenta unes dificultats molt notables.

La sorpresa després dels dos primers actes va ser molt notables, ja que em va semblar una producció brillantíssima, molt treballada, amb uns personatges perfectament identificables i reals. El treball d’actors és perfecte i les situacions estan molt ben resoltes i transformades. Malgrat això es fa difícil acceptar segons quines actituds que la partitura obliga a fer als personatges, que en el segle XVIII són comprensibles però en el XXI de cap manera. Tot el tracte de Lescaut i Geronte al primer acte, aquí un perfil empresarial que podria ser d’una de les moltes màfies possibles, i un Lescaut proxeneta de la seva germana no es comportarien mai de la manera que es comporten. La gran sorpresa me l’he endut en un segon acte brillantísism per idees i per la provocació genial d’unes situacions que segueixen fil per randa la partitura i que no m’han grinyolat en cap moment. Les filmacions en vídeo de la dansa, el madrigal lèsbic, els vells de primera fila. el perruquer el mestre de dansa convertit en director de pel·lícula porno, el vestuari grotesc de Manon que fa veritable mal o l’aparició de des Grieux per cantar el passional duo,  en fi, mil i un detalls que no acabaria mai. Bravo!

El tercer acte aïllat, com també el quart, funcionen a la perfecció, es representa allò que s’ha de representar, sobretot el quart, però Jonathan Kent no ha estat capaç de lligar-ho bé i explicar-ho millor. És una llàstima l’acte de la deportació esdevingui tan confós. Primer he cregut que es tractava d’una cosa però la resolució tan confosa com tradicional, del passeig de les prostitutes a un no sabem a on i la incorporació final de des Grieux no l’he entés. D’acord es tracta d’un reality show amb càmeres per allà el mig, però estem a un macro-prostíbul, d’acord? i el cor que hi fa allà?. A on porten a Regina, Claretta, Violetta, Nerina, Elisa, Ninon, Giorgietta i Manon, tan atrotinades elles? El minuciós treball del segon acte es perd en aquest tercer.

El quart tampoc té cap connexió, si bé l’escenari giratori mostra que el mur de pat¡per que el sergent trenca al final del tercer acte, ara és un anunci d’una autopista abandonada, on lloc inhòspit que no porta en lloc i que obliga a Manon i el seu amant, és a dir als cantants a fer l’escena a uns quant metres enlairats, cosa que deu fer el seu efecte en el teatre, però que no s’explica gens bé. Què hi fan allà?. Jo m’he imaginat que Geronte introdueix a Manon en el món de la droga per tenir-la ben depenent i que en marxar a no sabem on i sense saber el motiu, acaben amb des Grieux en un escenari desolat del lumpen d’una gran ciutat, a la recerca d’una dosi que no troben i per això mort Manon, sinó de què?. M’ho he hagut de fer jo, ja que Kent definitivament va acabar les seves brillants idees en un magnífic i sorprenent segon acte.

Tot i així m’ha semblat una producció molt notable que explica bastant bé Manon Lescaut i no tota la culpa és de Kent, ja que Puccini i la munió de llibretistes emprats no van saber explicar el final de Prevost, ja que ningú pot entendre com Manon i des Grieux van a parar al mig d’un desert a Luisiana.

Creuaré els dits per tal de que tots els que no heu pogut gaudir-la al cinema la tingueu a disposició el més aviat possible.

Giacomo Puccini
MANON LESCAUT

Manon Lescaut: Kristīne Opolais
Lescaut: Christopher Maltman
Chevalier des Grieux: Jonas Kaufmann
Geronte de Ravoir: Maurizio Muraro
Edmondo: Benjamin Hulett
Dancing Master: Robert Burt
Singer: Nadezhda Karyazina
Lamplighter: Luis Gomes Naval
Captain:Jeremy White
Sergeant: Jihoon Kim
Innkeeper: Nigel Cliffe

Chorus and Orchestra of the Royal Opera House

Director musical: Antonio Pappano

Director d’escena: Jonathan Kent
Escenografia i vestuari: Paul Brown
Disseny de llums: Mark Henderson
Coreografia: Denni Sayers

Royal Oprera House Covent Garden, Londres

24 de juny de 2014

46 comments

  1. Joanela

    Oh!, quant m’aguès agradat ser-hi.Pero ha estat un goig llegir el teu comentari, prenent el cafè del dematí . Una forta salutació .Joanela

    M'agrada

  2. Retroenllaç: Noticias de junio de 2014 | Beckmesser

  3. Maribel i Victor

    Estábamos esperando ansiosamente tu comentario a esta retransmisión. Casi no podemos esperar al próximo sábado. Un fuerte abrazo a todos los infernemlandaires.

    M'agrada

  4. SANTI

    Puntual com sempre.
    El trasllat d’època ha de tenir alguna justificació especial, la sistemàtica utilització d’aquest recurs arriba a cometre incoherències tan grans com el que succeeix al final del segon acte i el desenvolupament posterior de la historia. A la França del segle XXI tenir diversos amants no motiva una reacció tan poc clarificadora com la del tercer acte, senzillament des Grieux ho podria denunciar a la policia i la xarxa de prostitució queda intervinguda i Manon alliberada.
    Les paraules que Prevost posa en nom Des Grieux reflectides sobre el teló durant el preludi del tercer acte perden tota versemblança. El que apuntes de la droga podria ser una bona sortida, però tenir que rebuscar tant i tergiversar tant, per fer quadrar els capricis del director és absurd i ridícul.
    McVicar en la producció que varem veure al Liceu de la mateixa trama però amb la música de Massenet va respectar l’època i va ser modern. McVicar és llest, aquest Kent no.
    La part musical em va semblar extraordinària, tant Pappano com Kaufmann, Opolais i tota la resta demostren que el Coven Garden és l’únic teatre capaç de fer competència al Metropolitan al mateix nivell.
    He anomenat a Kaufmann per davant de la bellíssima Opolais perquè ahir va estar superb.

    M'agrada

    • En un trasllat d’època és inevitable que hi hagiu coses que grinyolin. Jo entenc que al final del segon acte Geronte segresta a Manon mitjançant el seu servei privat de seguretat, ara bé després la meva història trontolla en el tercer acte, ja que Des Grieux podria denunciar aquesta i altres fets. Per això crec que el tercer acte no està ben explicat, és impossible fer-ho quadrar tot
      El Coven Garden deu ser el primer teatre europeu

      M'agrada

  5. Marta B

    Sensacional la Manon Lescaut d’ahir, començant per Pappano, continuant amb Kaufmann, Opolais i la resta de cantants. Pel que fa a la posada en escena, bé el primer i el segon acte, incomprensible (almenys per a mi) el tercer i una escenografia lletja al quart.

    M'agrada

      • MartaB

        Ja he començat, moltíssimes gràcies. Per cert, no havíem quedat que això del blog t’ho pendries amb més calma? No sé perquè, però em dóna la sensació que has tornat a agafar el mateix ritme d’abans de la vaga. Sobretot cuida’t.
        Una abraçada

        M'agrada

      • Marta, encara que no ho sembli, l’activitat ha baixat una mica, però ara ja he decidit que això ha de continuar i per tant no em puc permetre relaxacions, ja que és important per el projecte que les visites no baixin, i la relaxació relativa l’havia fet baixar, ara sembla que remuntem, gràcies també a JK, és clar.

        M'agrada

  6. simone

    Gràcies per la teva crónica Joaquim. on es la careta de plorar? 😦 no vaig poder anar-hi finalment, per aixo espero que tard o d’hora podrem disposar del video….;-)
    de moment amb consolo amb aquesta entrevista…

    M'agrada

  7. dandini

    Em dic Dandini i tambe sóc adicte a les direccions i als comentaris del maravellós Antonio Pappano.
    La d’ahir va ser una funció inoblidable d’una opera que m’estimo moltíssim d’ençà d’aquella versió liceista on Virginia Zeani i Plácido Domingo ens varen ensenyar com s’ha de cantar el verisme i quina repercussio pot tenir en el públic.El resultat va ser un un autèntic daltabaix on públic i interprets compartien el plor de l’emoció a parts iguales.
    Amb aquest referent es dificil competir pero haig de dir que el resultat va ser tambe apoteòsic tant desde la vessant escènica com vocal.
    El rol de Manon necessita una soprano spinto que sapiga alternar la dolçor amb l’energia i el poder combatiu.Kristine Opolais té una veu molt important amb un registre greu escas pero molt ben utilitzat per aconseguir aquella expressivitat desitjada.Els pianíssims son preciosos,l’agut esclatant,la dicció cuidada i l’estil adient.Va tenir el detall de marcar-se algun trinat a “L’ora o tirsi”.L’unic retret que li podriem trobar fora un xic més de charme o sensualitat en el fraseig dels dos primers actes en la linea d’ Olivero,Zeani ,Freni.Desde el punt de vista visual és una dona molt atractiva amb un físic compatible amb Manon i a nivell escènic estem a les antípodes de la “patata escènica” ,és una autèntica “bête de Theatre “.El seu “Sola perduta abbandonata”va ser molt excitant (que és el que ha de ser) totalment oposat al judici de Ramfis o a la lectura de les tres cartes per part de la comtessa de La dama de piques.
    Al seu costat Jonas Kaufmann segueix creant magisteri alternant algun pianíssim insòlit que otorguen al personatge una sensibilitat extra(absent en les versions de Del Monaco o Corelli) amb uns moment de força incontestable en una partitura que està al límit de la seva veu.La seva actuació escènica i la química amb Opolais van ser extraodinàries(ens feien oblidar que estàvem en un teatre d’opera).
    Molt be el reste del repartiment i dos comprimaris de luxe :el music i el faroler.
    Antonio Pappano i l’orquestra estratosfèrics.
    Producció molt interessant ,molt essaijada amb un moviment i expressivitat d’actors fabulós.Potser m’hagues agradat que el Des Grieux del primer acte fos menys serios i una mica mes integrat a la gresca de la seva colla.

    Us deixo” the best ending of Manon Lescaut”,Liceu 1971.És molt dificil no emocionar-se.El cant i l’expressivitat al sevei de la partitura i de l’ argument.

    M'agrada

    • Olave

      Realmente cautivador. Qué voces tan jóvenes, plenas de potencia, de timbres densos, con facilidad en los agudos y expresivas a carta cabal.
      Según mis cuentas Domingo sólo tenía 30 años cuanto cantó este título en el Liceu; ella hace una auténtica interpretación cargando de expresión el texto…
      Qué suerte tuvieron quienes fueron testigos directos de la representación…

      M'agrada

      • Yo me encuentro entre los afortunados. En aquellos entonces tenía un abono en platea en la sengunda fila, pasillo, impares. Fue una auténtica conmoción cuando Domingo “arrancó” con “Tra voi belle…” y así siguió la función hasta la última nota final. Uno de los más grandes acontecimientos que yo he presenciado en el Liceu.

        M'agrada

    • Tenint una parella actual tan maca, m’estranya que ens deixis coses del passat, cosses que reconec fabuloses, però no acostumes a tirar del passat, més aviat ens portes sempre cantants que prometen molt.
      Gràcies

      M'agrada

  8. Estava fora de Barcelona i a més no estic a l’aguait del que fan els cinemes actualment en òpera, però entro al menys per dir que en Pappano sembla dominar-ho tot, però amb Puccini aquest home ho broda. Sempre l’ha brodat. No m’estranya doncs la crònica del post i els comentaris de Dandini, Marta B i Santi. Sento una predilecció molt especial pel tandem Puccini-Pappano. Estaré més atent a les seves aparicions.

    M'agrada

  9. Anna M. Codina

    Jo també vaig ser al cine ahir. Estic d’acord amb el que diu en Joaquim en la seva crítica. Aporto aquest vido dels primers minuts de l’òpera d’ahir. Vaig disfrutar-ho molt. En Kaufmann va estar impressionant i tal com diu en Joaquim, encara no li hem vist els límits a aquest tenor.

    M'agrada

    • Gràcies Anna, Kaufmann està duent la seva carrera amb cura. Fa coses que jo crec que no hauria de fer, no aporten res, però en canvi en altres el llistó és tan alt, que costa pensar en límits.

      M'agrada

  10. Jan

    La funció d’ahir va ser realment per recordar!!
    1- Pappano va fer una lliçó de com s’interpreta Puccini, i no sols per l’orquestra (estratosfèrica) sinó també perquè amb els cantants és super detallista, i busca la perfecció, ho vam poder comprovar en les filmacions dels assajos. Tots els cantants d’ahir no ho haguéssin fet igual sota la batuta de… Callegari, Luisotti, Carignani… És un director GENIAL!
    2- La soprano Kristine Opolais va demostrar que ella és una de les millors sopranos de l’actualitat en el repertori puccinià (també en l’eslau) no sols per una veu fantàstica, també per la seva expressivitat i bon gust en el cant. Una passada, ja la tinc en el meu top ten de sopranos, a més… és guapíssima!! jeje
    3- Jonas Kaufmann va fer la seva millor aportació en un rol verista. Es va deixar anar a partir del 2n acte i va ser espectacular. Emotiu però a la vegada heroic i llençat. No sé com el van escoltar ahir al ROH però en el cinema els aguts sobretot eren espectaculars. Fantàstic malgrat aquesta emissió tan extranya de la que tots ja ens hem acostumat. Per a aquest rol, el millor del món en l’actualitat.

    La resta van estar tots molt bé. Cap pega, el contrari, va ser rodó.

    La producció doncs interessant. És clar que quan es fan aquests canvis en el temps, hi ha coses que grinyolen, però globalment està molt ben resolt.

    Una gran nit d’òpera, encara que no pugués ser in situ al ROH…

    M'agrada

    • Tinc ganes d’escoltar a Opolais en un teatre, em va semblar que no va sobrada de volum i que fins i tot Kaufmann la tapava. és una lírica molt interessant però crec que Manon no és ben bé per a ella. Netrebko hauria de fer aquesta òpera abans que la Lady Macbeth.

      M'agrada

  11. Una función muy satisfactoria, con unos cantantes excelentes -Kaufmann pletórico-, una dirección musical de ensueño y una puesta en escena si no del todo lograda, muy conseguida por momentos y algo exagerada -para mi gusto- en otros, con circunstancias algo inconexas con el texto cantado, como acostumbra a suceder cuando se actualizan sucesos de hace siglos a nuesta visión actual.

    Muy recomendable para todos los amantes de Puccini y para aquellos que aborrecen las pelucas enpolvadas y prefieren las pelucas de plástico…

    M'agrada

  12. GRACIAS!, Joaquim, para su cronica de ayer sobre Manon Lescaut, tan interesante, completa y perfecta! Como siempre.
    Venimos a Perelada este verano a escuchar Jonas Kaufmann. Supongo que Usted es muy occupado pero nos gustaria solo saludarlo. Usted piensa que seria posible, antes del concierto, por ejemplo?
    Espero que podremos verlo este verano y Le deseo un bel Juliol¨
    Con muchos saludos
    Agnès

    M'agrada

  13. Gràcies un cop més per la puntualíssima crònica Joaquim. Jo vaig poder gaudir aquesta Manon des de Girona. Era la meva primera òpera al cine i molt bé! Les explicacions de Pappano són genials, així com les entrevistes als cantants i fins i tot a la “coach” de dicció italiana, una senyora encantadora.
    La posada al dia a estones grinyolava una mica i el vestuari de la Manon no l’aguanta tres actes seguits qualsevol soprano. (Quines cames té la Kristine Opolais!)
    JK pletòric de veu, sensual en la seva interpretació. Si jo fos Manon, s’acabava el drama en el primer acte perquè no deixava anar aquest Des Grieux.

    M'agrada

    • Comença l’experiència operística al cinema amb una producció així pot provocar perillosament una addicció.
      Pappano és d’aquells directors que no et faria res escoltar hores i hores.

      M'agrada

  14. maria

    el primer acto me parecio de una escenografia feissima, y todo muy feista, los vestidos, la escalera ,todo horroroso . pense , ya estamos otra vez con una modernizacion absurda etc etc … pero al llegar al segundo, me sorpendio muchisisimo ver que la letra textual concordaba muy bien con el atrevimiento deldirector de hacer un rodaje de pelicula porno, y con escena lesbica… que era tal cual el madrigal que cantaba ella ¡¡¡¡ atrevido y sorprendente, realmente . si todo fuera asi…
    el resto ya no tan bien. el final, que parecia uqe estuvieran en el anillo medio derruido de la plaza de las glorias … un poco rebuscado y ridiculo.
    y el kaufman, genial ¡¡¡¡ muy bien la representacion en genral, valia la pena, a pesar de las moderneces …
    ramon pregunta enel anterior Como hacerse con un calendario de operas en cine. yo me lo he hecho por micuenta, cogiendo los programas, ( en papel o en pag web, eventos les llaman) de los diversoscines que retrasmiten todas las operas, que ahora hay la tira, casi una cada semana, es un no parar … ahora ya estamos fin de temporada, pero para proxima temporada, ximo nos podria ayudar en ello, ( siempre que los cines le ayuden a el, claro) y hacernos un calendario mensual o trimestral de lo mejor de los cines . estaria muy bien . loscines actualemnte son cinesa diagonal, girona, gran sarria, bosque, arenas, verdi , ycaria y comedia . que yo sepa, y solo en barcelona ¡¡¡¡¡ podemos seguir desde barna lo mejor del mundo . yo soy fan y voy a todo lo que puedo .
    y despuyes agradezco muchisisimo los buenos comentarios de ximo en su web .

    M'agrada

  15. Descargada y disfrutada (muy disfrutada). Mil gracias, jefe.
    Kaufmann está impresionante (mejor a partir del segundo acto, todo sea dicho). Y la Opolais muy intensa, lástima que tenga una voz tan fea. Pappano es DIOS, punto.
    La puesta en escena no me ha gustado mucho. Bien en el primer acto, con el cambio de la posada de Amiens por un motel. Quiero dejar constancia de que estoy de casinos hasta el moño, entiendo que algunas óperas lo piden en sus libretos, pero tanto tapete verde me tiene harta. El segundo acto mejor, con algunas soluciones originales y otras poco claras. El tercero incomprensible. El cuarto mejor con el cambio del desierto por una autopista abandonada y ella tirada literalmente “at the end of the road” (muy poético todo). Una lástima que fuese todo tan confuso, porque la idea de transformar a Geronte en un proxeneta es buena y podría haber dado bastante más juego.

    M'agrada

    • JEFE!!!!!, què fort!
      Geronte un mafioso, un capo relacionado con la droga y la prostitución da mucho juego a la nueva dramaturgia, peró resolviendo los dos primeros actos el director creyó que ya lo tenía todo resuelto o pensó que eramos tontos y ya impresionados por los dos primeros actos no caeríamos en la cuenta de las estupideces del tercero y las pocas luces, en todos los sentidos, del último.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: