El dia 17 de juny en els cinemes de mig món es va transmetre La Traviata des de La Bastille de Paris, no hi vaig poder assistir. Havia escoltat una retransmissió radiofònica de Radio France anterior i no em va cridar gaire l’atenció, segurament endut per el desencís de la inauguració de la temporada de la Scala amb la mateixa protagonista, la magnífica soprano alemanya Diana Damrau, que en aquella enrarida i esgotadora tanda de representacions va passar per dificultats, substitucions per malaltia i un esgotament final que va suposar que en el Liceu ens quedéssim sense poder gaudir de la seva Amina a La Sonnambula degut al llarg repòs que es va imposar abans d’anar al MET novaiorquès a oferir la primícia prèviament destinada a Barcelona.
Diana Damrau amb aquest Violeta parisenca es presentava a l’Òpera National, i ja sigui per aquest important estímul o per una producció gens polèmica i molt conservadora que garantia certa tranquil·litat (massa), un equip vocal solvent que l’embolcallava o una direcció d’orquestra sense genialitats, el cas és que la seva actuació va ser extraordinària gràcies a un estat vocal pletòric, però sobretot a una convicció i seguretat tant vocal com escènica. Certament a la veu li manca una mica més de plenitud, sobretot en el segon acte durant en el gran duo amb Germont i en moments d’expansió com el famós “Ammani Alfredo”, però en canvi va estar en general molt més convincent i implicada que a Milà, amb moltes ganes d’agradar i emocionar.Damrau és molt enèrgica i no es reserva, vol agradar i ho dóna tot i això en un rol tan exigent i ple de dificultats s’agraeix molt. Ho canta tot, acaba fins i tot el primer acte amb un sobreagut prou ferm i canta la segona estrofa de l’ària del tercer acte. No és la millor Violetta que recordem, no és ni prou lírica com demana el rol, ni tampoc una lleugera, la veu està en un moment de transformació, però el seu cant és magnífic, ajustat, afinat, ple de detalls, elegant i convincent. Fa un primer acte si voleu belcantista, coronat amb una escena d’entrega contagiosa, un segon més discret per carències d’amplitud i registre, mentre que en el tercer sorprèn com ja succeïa a la Scala, amb una intensitat dramàtica i emotiva molt convincents.
Francesco Demuro al seu costat queda molt pàl·lid i anònim. La veu no te cap distinció, ni personalitat, i el seu cant tampoc. Tècnicament és discret. S’esforça per fer-ho bé i és aplicat, però per a mi no és suficient i la correcció sense més no és prou al·licient per fer justícia a una Violetta com Damrau es mereix i hom espera d’un teatre com la ONP, senzillament perquè en un gran teatre esperem un gran tenor i Demuro (encara) no ho és.
Ludovic Tézier si que fa justícia al rol i a la categoria artística de Violetta, oferint al personatge tota la classe, autoritat i elegància vocal i estilística que el pare d’Alfredo requereix. Magnífic en les intencionades frases del duo, primer impositives i després més comprensives, sense deixar mai que la seva autoritat moral defalleixi. No és un cantant genial, però caram! en un moment de precarietat baritonal ell es reafirma com el representant més autèntic d’una corda en precarietat. Tot un Germont i possiblement avui sense rival.
La resta de la companyia funciona amb correcció en les seves intervencions poc rellevants.
La direcció musical prèviament havia de ser de Daniel Oren, però finalment va recaure en el jove Francesco Ivan Ciampa. Rutina i poca cosa més. L’orquestra sona bé, és clar, però aquesta òpera necessita unes tensions i uns clímax orquestrals que no es troben en aquesta versió.
La producció és molt decorativa. Agradarà a tots aquells que odien les propostes innovadores, és obra de Benoît Jacquot, que tant em va agradar en el seu muntatge de Werther amb Kaufmann i Koch. Aquí no està tan inspirat, més aviat està mancat de idees i s’estima més resoldre les escenes mitjançant elements escenogràfics de dimensions considerables amb l’intent infructuós d’omplir la immensitat d’un escenari desèrtic. Al primer acte un llit encapçalat per la Venus de Manet, donant a entendre que és Violetta, ja que aviat ens adonarem que Annina és negra tenyida!!! (no hi ha cap cantant negra que pugui fer aquest rl?) i per tant està immortalitzada en el famós quadre. Al segon acte, primer un arbre immens en el jardí de Violetta, i una escalinata a lo “Garnier”en la segona escena del mateix acte, i el llit, ara en fase de subhasta en el tercer. Els cantants no semblen gaire dirigits i Jacquot només ha tingut la gosadia, cal dir que copiada de McVicar, de fer que en el primer acte el cor estigui format per personatges masculins i només Flora i òbviament Violetta siguin les dones de la festa. A la festa a la casa de Flora, les gitanes són homes transvestits, i és clar, els toreros són senyores, aquestes i cap altra, són les gosadies estèrils de messieur Jacquot.
L’escenari de La Bastille és enorme i omplir una Traviata requereix d’un gran treball teatral, que malauradament no existeix. Qualsevol de nosaltres idearia un canvi d’escenari més treballat que el que succeeix entre el jardí de Violetta i la casa de Flora, però està clar que la ONP no ha volgut passar a la història amb aquesta nova producció que sense una cantant de la categoria de Damrau pot resultar una llosa.
Giuseppe Verdi
LA TRAVIATA
LLibret: Francesco Maria Piave
Diana Damrau (Violetta Valeìry)
Anna Pennisi (Flora Bervoix)
Cornelia Oncioiu (Annina)
Francesco Demuro (Alfredo Germont)
Ludovic Tézier (Giorgio Germont)
Kevin Amiel (Gastone)
Fabio Previati (Il Barone Douphol)
Igor Gnidii (Il Marchese d’Obigny)
Nicolas Testé (Dottore Grenvil)
Cor i orquestra de l’ÒPera National de Paris
Director del cor: Patrick Marie Aubert
Director musical: Francesco Ivan Ciampa
Director d’escena: Benoît Jacquot
Escenografia: Sylvain Chauvelot
Disseny de vestuari: Christian Gasc
Disseny de llums: Andreì Diot
Teatre de La Bastille, París 17 de juny de 2014
ENLLAÇ vídeo (3 arxius, 1 per acte)
https://mega.co.nz/#F!NcME2CII!yTUQRQwD4dOZ1ZU1NppoYQ
Aquí teniu l’enllaç que us permetrà gaudir d’aquesta representació, amb una realització televisiva discutible amb algunes tomes des de la platea, una mica desconcertants, d ela mateixa manera que Jacquot, com ja feia a Wether, trenca la quarta paret amb una intervenció des de la sala, d’Alfredo, durant el “sempre libera” de Violetta. Si en el teatre ja ho trobo discutible, per TV és desmotivant.
Estic segur que malgrat tot molts gaudireu d’aquesta Traviata, si més no, és el que en a mi m’agradaria.
IN FERNEM LAND 
Moltissimes gràcies Joaquim!!!!!!!!!!! Ja l’estava esperant des de que m’ho vas dir jejejeje 🙂 És classicona pel que he vist però bonica. Demà la miraré amb tranquilitat, però té bona pinta.
Em fa l’efecte que la que ens preparen per aquest octubre al Liceu no serà igual, sobretot a nivell vocal. Per cert la qualitat de la imatge està molt bé, gràcies pel regalet 😉
M'agradaM'agrada
De res Oriol. És una versió molt bona gràcies a Damrau, que sense ser una veritable Violetta hi posa unes ganes que poques cantants actualment poden ser tan convincents en aquest rol.
Ja ens diràs el què!
M'agradaM'agrada
Thank you.
Regards, Werner
M'agradaM'agrada
Hi Werner
Enjoy it
M'agradaM'agrada
Vaig veure aquesta Traviata al cinema
M’esperava de l’òpera de Paris una producció millor, per fer aquesta ja tenien aquella mastodòntica de Zeffirelli. Com es nota que mana Joel.
Damrau em va agradar molt, Tézier no tant, canta molt bé però no expressa res i Demuro com bé dius no és un primer tenor per a una nova producció.
No creia que tindria l’oportunitat de tornar a veure-la, o dit d’una altra manera, si hagués sabut que ara la podria veure potser m’hagués estalviat anar al cinema, ho trobo molt car.
Moltes gràcies
M'agradaM'agrada
Realment el preu de l’òpera als cinemes és molt alt però com que veuen que té tirada, aprofiten tot allò que el cinema tradicional ja no els garanteix.
M'agradaM'agrada
yo fui tambien alcine y agradeci de entrada una traviata “tradicional” pues me dan miedo las versiones modernizadas que normalmente no se ajustan a lo que dicen los cantantes y chirria todo mucho .
aunque algun detalle “moderno” y trasgesor tenian que poner… que no faltara y encontre ridiculo el baile de “las” toreras y “los” bailarines-travestidos. sobraba y no venia a cuenta, son ganasde provocar al personal que ya no se escandaliza de nada, ademas .
por el resto bien, la traviata siempre es facil y agradecida de ver y oir, y comparada con la reciente de la scala, con demasiadas trasgesiones y cosas absurdas, pues prefiero una mas tradicional aunque peque de convencional y ya visto .
por el precio que se queja santi, hayque tener encuenta que es trasmision en directo y es normal que cuesta un poco mas que una pelicula normal y ademas algunos cines son mas baratos, como el girona, y el cinesa diagonal si tienes el carnet de socio, que en este ultimo es gratis y vale la pena el descuento . cuando es en diferido es a precio de entrada normal de cine . pero el directo es el directo ….vives que “estas” en paris o en londres y tiene su que .
muchas gracias ximo por tus comentarios que nos completan la vision de la retrasmision .
M'agradaM'agrada
Un poco más si, pero casi triplñicar el precio de una película no.
Que sea en directo Maria no justifica 24 euros. Es una barbaridad
M'agradaM'agrada
ho sentito una trasmissione radio e si, ha decisamente cantato meglio che a milano ma non è traviata, canta molto bene ma non è traviata
M'agradaM'agrada
Sicuramente non è Traviata, ma ha una voglia di piacere ed una intensità nel suo canto che merita tutto il mio rispetto ed ammirazione
Altri possono sfruttare al meglio la voce, ma non hanno questo magnetismo interpretativo
M'agradaM'agrada
Si, jo vaig veure aquesta Traviata al cine Girona.La Violeta de Diana Rambau amb gran seguretat vocal, però per a mi,poc convincent actoralment. El tenor RFranceaco Denure no em va agradar.Ludovic Tézier és un bariton formidable de veu i bona presencia escénica.La posta en escena , ni fu ni fa,Aquell llit precidint practicament tota l´òpera m´hi sobrava,i no m´atreveixo a comentar les gitanes/os i i els toreros/as.
M'agradaM'agrada
Doncs en el primer acte en a mi em va atrapar per la força i seguretat de la seva actuació escènica. ës clar que molt tísica no ho sembla, però aquest és un altre problema.
M'agradaM'agrada
El tenor era Francesco Demuro.
M'agradaM'agrada
Doncs pse… la veritat és que m’esperava més de la Damrau i… home, ho fa bé, però no és Violetta. El 2n acte li va grandiós. Per a mí sols millora de Milà el sempre libera. A mí globalment em va agradar més a Milà. Tot l’altre molt similar. L’escenografia un nyap, no aporta res i es veu cutre, sobretot per la Annina pintada…
La Violetta de l’actualitat penso que és Sonya Yoncheva. Potser la Damrau en uns 3 anys serà una gran Violetta malgrat no fer el sobreagut del final del sempre libera 🙂
M'agradaM'agrada
La meva mare et diria de bon pa en fas rossegons.
Em faràs tornar a visionar la de Milà, que no em va convencer, però crec que en el segon acte anova molt més curta de fiato i en el tercer no estava tan emotiva.
Crec sincerament que poques Violetta poden competir amb ella amb aquest entusiasme que Damrau mostra en el seu cant. Yoncheva és per a mi una incògnita ja que no l’he escoltat en un teatre i no sé si té aquesta desbordant energia i ganes d’agradar que Damrau mostra en les seves interpretacions i en aquesta Violetta parisenca en especial. El centre de Yoncheva no sé si és prou ample i l’emissió tampoc sé si és tan generosa.
M'agradaM'agrada
Jo per portar-li la contrària al Jan haig de dir que aquesta Traviata m’ha agradat força per no dir molt. No només és la Damrau que em sembla una soprano excepcional i que al teatre guanya moltíssim per experiència pròpia al Liceu. Per tant me la imagino molt millor amb el que transmet el directe la soprano alemanya. La única pega es que la pronunciació en italià no és massa bona pel que a mi em sembla.
També volia destacar la interpretació de Giorgio Germont de Tézier que m’ha agradat moltíssim, té una veu molt càlida que em recorda una mica al que era el brutal Giorgio Germont d’en Pons.
Per altra banda l’Alfredo del tenor Demuro m’ha semblat més mediocre simplement perquè m’ha deixat fred, no puc dir que no ho fa bé però em deixa indiferent.
Per altra banda la escenografia no em sembla ni bona ni dolenta, per mi té coses que estan bé i per altra no aporta res de nou i potser si que és una mica massa carrinclona. El tema toreros i gitanes millor no comentar-ho jejeje.
A nivell vocal crec que es una Traviata que signariem uns quants liceistes per veure-la aquí. 🙂
M'agradaM'agrada
Jo també signava tenir Damrau la propera temporada com a Violetta.
Demuro, tècnicament té molt camí a fer i Tézier és un baríton, amb això ja tenim molt de guanyat.
M'agradaM'agrada
Jo tambe hi signava, perquè estic totalment convençut que en directe m’agradaria molt més. Però per a mí quan una Violetta fa un “amami alfredo” descafeinat… mala senyal. Però ja m’agradaria que vingués 🙂
M'agradaM'agrada
Bé, estic segur que si et fan el primer i el tercer acte que fa Damrau a Paris, el descafeïnat passa a un segon terme. Però ai! si esguerra l’agut final del “sempre libera” no li perdones 😉
M'agradaM'agrada
jejejejejeje 🙂
M'agradaM'agrada
¡quina feinada me toca! però molt agradable.
He estat desconectat massa temps i ara, au!, a recupera el temps perdut.
GRACIES!!!!
M'agradaM'agrada
Ja ho hauries de saber, si et despistes una mica has de fer recuperació, però tranquil, de moment això no es mou.
M'agradaM'agrada