IN FERNEM LAND

LICEU 2014/2015: COSÌ FAN TUTTE 1/2


Es veia a venir que seria una producció d’equip i es veia a venir que no aixecaria passions, Così fan tutte, la deliciosa i captivadora òpera que entre ahir i el dia 30 de maig es representarà al Gran Teatre del Liceu no és apte per a qualsevol paladar, cal una dosi de delicadesa i d’exquisidesa per  poder assaborir el que Mozart ens regala en la darrera col·laboració amb Lorenzo Da Ponte després de les sensacionals Don Giovanni i Le Nozze di Figaro.

Avui us parlaré del primer repartiment, mentre que si no succeeix res no previst, demà us parlaré del segon, ja que avui tindrà lloc la primera de les tres representacions amb el repartiment alternatiu.

Joan Matabosch després del gran èxit de la reposició de Le Nozze di Figaro en la producció de Lluís Pasqual (ahir present al Liceu), i amb un repartiment integrat per cantants espanyols, va tornar a apostar amb un equip similar, si bé en aquest primer repartiment hi ha la Fiordiligi de la soprano alemanya Juliane Banse, el Ferrando del tenor de Puerto Rico i orígen espanyol Joel Prieto i el Don Alfonso de Pietro Spagnoli, per tant el 50% del cast no era de casa.

Però abans de parlar de l’equilibrat cast, cal parlar de la direcció musical de Josep Pons i de l’Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu.

El mestre Josep Pons només dirigeix dos títols operístics, quelcom que no em cansaré de denunciar, ja que sent el director musical hauria de fer-se càrrec de més títols en cada temporada. Aquesta després del rotund èxit assolit en les representacions de Siegfried, dirigeix també aquestes 9 representacions del Così, un títol per tant afí al seu repertori i del que jo esperava molt. En realitat esperava més del que vaig rebre ahir, si bé estic segur que en les properes, com acostuma a passar en totes les representacions, les dirigeixi ell o qualsevol altre director, l’orquestra millorarà.

Ahir va començar de manera poc subtil, durant l’obertura i els primers números, amb un so excessivament sec, com si volgués trobar en una orquestra encara precària, sonoritats d’instruments originals, quelcom que potser és una mica temerari ara per ara, alhora que emprant uns tempos lents que durant el primer acte es van anar acomodant, com també es va anar dulcificant el so que va arribar a ser esplèndid en el segon acte.

Mozart és extremadament difícil i posa en evidència totes les mancances d’una orquestra, i la del Liceu ja sabem que en té moltes, sobretot si li exigim una excel·lència que ara no té, però el mestre Pons es nota que va treballar intensament amb els músics, tant pel que fa a l’equilibri del conjunt, com als cabdals i delicats acompanyaments solistes de moltes de les àries, on les fustes estan obligades a ser quasi tant protagonistes com els propis cantants. Va ser en la majoria d’aquests acompanyaments on l’orquestra va poder lluir cohesió, equilibri i un treball de lleugeresa sonora i transparència, essencials per acabar obtenint el just reconeixement del públic.

Cal obviar, i també censurar als quatre gats que tossudament s’ha posat com a objectiu protestar totes les primeres representacions que dirigeixi el mestre Pons, ahir només a l’inici del segon acte, però no per això menys lamentables. Són gent amb problemes que requereixen una teràpia i que malauradament hem de suportar amb quelcom més que resignació la resta del públic, que de manera molt més correcta i educada optem per aplaudir o no, el resultat d’un treball, per a mi digne, honest i meritori, però que per a ells i per raons establertes sempre prèviament a la representació, ja han decidit que mereixerà la protesta. Protesta que al finalitzar la funció no van poder repetir, hagués estat massa descarat després d’un delicadíssim i seriós treball, però “ell” i els seus acompanyants ja han aconseguit que en parlem. Penós.

Pel que fa al Cor del Gran Teatre del Liceu ahir va complir sense més. Les intervencions són escasses i la disposició sobre l’escenari, amb una escenografia que no els afavoria gaire, van limitar uns resultats que qualificaria  com a discrets.

De l’equip de cantants el que es pot dir en el seu conjunt és que resulta equilibrat, sense grans diferències entre ells, ni grans figures, això sí, tots perfectament quadrats en l’estil, quelcom que ja és molt i conjuntats entre ells, per tant bona tasca de les dues direccions, tant la musical del mestre Pons com l’escènica.

Juliane Banse debuta al Liceu amb aquesta Fiordiligi, un rol que la sobrepassa per les parts extremes de l’extens registre requerit. Banse és una soprano lírica amb poca contundència en el registre greu i Fiordiligi té moments molt compromesos en les seves dues àries en aquesta zona baixa, i alhora també té uns aguts de enlletgida emissió que no afavoreixen gens un cant expressiu i estilísticament irreprotxable, però crec que Fiordiligi no és per a ella. En el “Come scoglio” se’n va sortir amb dignitat però sense brillar, mentre que en a “Per pietà” va poder donar molt més sentit dramàtic i lluir la musicalitat que la caracteritza, malgrat les limitades possibilitats d’una veu més idònia per terrenys liderístics que tant sovinteja.

Maite Beaumont va cantar una bona Dorabella, sobretot passat l’escull de “Smanie implacabili”, amb una veu rodona i amb un cant sensual, tan idoni per aquest rol i Sabina Puértolas va cantar una excel·lent Despina, sent per  ami la millor de les tres. La veu és tan brillant com la seva interpretació, absolutament encisadora i només caldria que treballés alguns aguts que no va acabar de polir, però tret d’aixó, que té la seva importància, la seva Despina és una pura delícia.

L’equip masculí és molt bó, començant pel Ferrando de Joel Prieto, de línia elegant, cant expressiu i en estil. Em va agradar molt a “Un’aura amorosa”, mentre que a “Tradito, schernito” va passar per algun problema en el pas de la veu, però va diferenciar molt bé les dificultats dramàtiques d’ambdós moments. La veu és molt bonica, com ja va demostrar amb el seu Fenton de fa quatre temporades, però fins i tot diria que ha guanyat en projecció.

Joan Martín-Royo és un excel·lent mozartià, segurament aquest és un dels seus repertoris perquè la veu de limitada projecció és idònia per les dimensions de l’orquestra. Sap dir de manera excel·lent els recitatius, no debades el seu gran fort i on excel·leix de manera molt més que notable és en el lied i per tant diu i expressa molt bé tot el que canta. El seu Guglielmo és molt convincent i en el cabdal duet amb Dorabella del segon acte “Il core vi dono”, en aquesta producció per a mi el moment clau, em va semblar juntament amb Beaumont, el  millor moment vocal de la nit.

Don Alfonso va ser el baríton italià Pietro Spagnoli, de veu excessivament clara, però un gran artista que va saber dir de manera extraordinària un rol que és més important en els recitatius que en les parts que canta.  Cal dir que Michieletto el fa en aquesta producció especialment odiós i que ell s’esmerça molt en fer-lo absolutament convincent.

La producció de Damiano Michieletto, provinent de La Fenice de Venècia em sembla esplèndida, ja sigui per el treball minuciós dels personatges, com per tot el disseny visual, escenografia (Paolo Fantin), vestuari (Carla Teti) i disseny de llums (Fabio Barettin). Les solucions que el polèmic director italià utilitza per adequar l’acció a la contemporaneïtat en mig d’un hotel de disseny, em semblen originals, coherents i gens trencadores. El Così en mans de Michieletto s’explica molt bé, no calen lectures dramatúrgiques paral·leles, i la visió tremenda, cruel i pessimista els castiga a TUTTI, no només a elles. En realitat en mans del cruel i odiós Don Alfonso,  tots els personatges són titelles i Michieletto ho visualitza en un moment determinat quan els fa seure sobre tamborets un a un mentre la genial música de Mozart s’encarrega de la resta. Ell és l’amo

L’escenografia giratòria pren un protagonisme notable i intel·ligent, per tal de fer que l’acció escènica sigui continua, evitant allò tan poc natural d’un cantant palplantat immòbil enmig de l’escenari, gesticulant els braços a plaer. Els diferents espais (la recepció, l’habitació, el bar, el replà davant de l’ascensor…) tenen lògica, les accions també i els moments més conflictius, com són l’aparició del falç metge i el falç notari han estat resolts de manera brillant i entenedora.

El disseny és elegant i malgrat que l’òpera té les escenes que té, i el text que té, Michieletto s’encarrega amb intel·ligència de repartir culpes a tothom, no lliurant en cap cas als dos homes joves del càstig ue mereix la juguesca.

Demà us parlaré del segon cast.

Les fotos que encapçalen l’apunt son d’Antoni Bofill i gentilesa del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.

32 comments

  1. No he presenciado todavia ninguna función todavia pero tildar de “enfermos ” o “necesitados de terapia ” a los pocos que protestan habitualmente a Pons, me parece excesivo de tu parte , sea o no sea adecuado el momento en que lo hacen.
    ¿ No está la libertad de expresión por medio y no puede entenderse que no les gusta el maestro Pons que al parecer, a ti te gusta en exceso ?
    Con esta misma vara de medir, también llamaríamos ” enfermos ” a los que siempre vitorean a Domingo, a la Gruberova , a Villazón, canten como canten..
    Mientras no se perturbe el desarrollo del espectáculo y no se moleste al pùblico asistente, que cada uno o una exprese lo que sienta

    M'agrada

      • alex

        Con una pequeña diferencia, la “supuesta enfermedad o necesidad de terapia” la tendría que dictaminar o diagnosticar un especialista profesional médico.

        M'agrada

      • No cal, si et veig estornudar i estossegar et puc diagnosticar perfectament un refredat, ara bé si el que tens es més greu, segur que un bon especialista podrà aprofundir més, però jo ja t’he detactat que tens un problema 🙂

        M'agrada

    • És ben curiós que fa quatre dies em deies que si no m’agradava el Foscari de Domingo o més ben dit, en Domingo fent de bariton, per què hi anava. El mateix els hi podries dir als que esperen a Pons per, més enllà de la seva direcció, carregar-se’l de manera sistemàtica i per això malaltissa. Tampoc era el moment ja que res millor que esperar al final quan la protesta ja no pot alterar res i per tant posar en perill res, però no, vol o volen ser notoris i per tant res millor que fer-ho a l’inici del 2on acte, no fos cas com en el Siegfried que el tret els sortís per la culata.
      Jo esperava més de la direcció de Pons i ho dic, però tu no ho vols llegir no et convé, ara bé que no veiés acomplides les meves expectatives no és un motiu suficient per protestar-lo, potser jo bravejar-lo o aplaudir-lo no, però protestar-lo? No serà que la fixació va més enllà d’un tema i valoració estrictament musical? Una protesta no pot ser fruït d’ un m’agrada o no, hi ha d’haver una valoració molt més empirica i ahir, malgrat que l’orquestra mostri els signes habituals de precarietat, no va cometre les errades que potser aquesta colla esperava, aleshores? Potser uns temps lents? Un so massa genèric o no tan cristal·lí com voldriem? Són aquests elements suficients per protestar una direcció? Per què no protestar doncs les asprors de la senyora Banse? (Alguna lleu protesta em va semblar escoltar) o els problemes d’emissió d’alguns cantants? Doncs la resposta és tan fàcil com injusta la protesta.

      Mai compararé la bogeria dels tifosi que en cap cas pretenen ensorrar a ningú, ans al contrari, amb la sistemàtica caça i captura a la que un senyor i alguns acòlits, exerceixen en les primeres representacions que dirigeix el titular musical de la casa. Sembla mentida que tu em diguis això, i tret de que en a tu el mestre Pons no t’agradi gaire i per això la protesta no et semblíi tan malament com si ia fessin a algú que t’agrada, no puc entendre que utilitzis aquests arguments tan poc convincents per a mi.

      M'agrada

  2. Completament d’acord amb el que exposes, Joaquim. Aprofito a fer un parell de matisos personals.

    Martín-Royo crec que va fer un inici una mica irregular, que cap al final del primer acte i durant el segon ja va esmenar.

    De l’escenogràfia (fantàstica, coherent, aportava valor a l’òpera i no distreia) només en tinc una queixa. La il·luminació de la recepció de l’hotel molestava MOLT al 5è pis (suposo que al 4t també, no ho sé). Eren bombetes nues i enlluernaven massa. Per sort, hi ha poca acció en aquella secció.

    I per reiterar el que diu en Joaquim: Puértolas brillant (teatralment molt bona també).

    Com a mínim hem acabat la temporada millor que no la vam començar, amb aquell Barbiere infumable.

    M'agrada

  3. Arnau

    Una molt bona producció. Jo vaig gaudir també moltíssim. La direcció de Michieletto la vaig trobar molt acertada, i la vaig gaudir molt. Si totes les produccions modernes són tan cuidades, i en aquest cas, trencadora però alhora molt respectuosa amb l’argument, com ha estat en aquest cas, endavant (quina diferència amb segons quines postes d’escenes del Bieito!).

    Molt content amb els cantants, sobretot amb els tres nois i la Despina. Per cert, és normal tantíssima fredor amb els aplaudiments? No es va aplaudir fins el “Come scoglio” i el “Una aura amorosa”, i al segon acte els aplaudiments van ser molt discrets. Jo tampoc em volia quedar sol i per tant no aplaudia. Normal que no s’aplaudeixi després de cada cavatina quan encara ha de venir la cabaletta, però jo crec que tan poca cosa…

    Vaig estar mirant a veure si et trobava, m’hauria fet gràcia saludar-te (per una vegada que coincidim…) i no et vaig saber veure. A veure si a Don Pasquale hi ha més sort!

    M'agrada

    • Arnau, jo ahir estava a l’amfiteatre, a un lateral i no vaig tenir temps per pujar a la mitja part, entre el tast per matar el cuquet i les xerrades amb coneguts i amics se’m va fer tard.
      Quan menys interès ivavorrikent, més estossecs, està més que demostrat i ahir no hi havia cap química i no vsig enyendre que s’aplaudis el “come scoglio” i en canvi ni es fes en altres àries o conjunts. Jo m’hagués estimat més tot seguit wense aplaudiments, però….

      M'agrada

  4. Arnau

    Per cert, jo no acabo d’entendre tots els tísics i tísiques que hi ha al públic. Si et trobes malament intenta aguantar al menys fins que aplaudeixin (que era el que intentava fer per molestar el menys possible als del meu voltant). A vegades semblava que algú s’estava morint, i era molt emprenyador tot plegat.

    M'agrada

  5. Raúl

    Jo ahir vaig gaudir molt d’aquesta fantàstica òpera de Mozart. És una òpera que ja m’agradava molt, però despres d’haver-la vist en viu encara m’agrada més. Sobre les valoracions del cantants, orquestra i producció pràcticament coincidim, per tant no em repetiré. La producció de Michieletto que vam veure ahir és la prova fefaent que les produccions modernes ben fetes poden ser brillants (cosa per desgràcia no massa freqüent).
    Com ja s’ha esmentat en algun comentari previ, el públic d’ahir em va semblar molt fred, gèlid. No sé si es cosa del torn D o que el públic no acaba d’apreciar el Così (o potser les dues).

    M'agrada

      • josep olive

        El Liceu no s’ha distingit mai per ser un cau mozartià. És molt extesa l’afirmació de que “hi ha massa notes…”. I no crec que pensin en José ll. Cert és també que una gran figura faria que no es veiges una estrena tan depriment com ahir en l’aforament, però incomprensiblement també sembla ser que Cosí no atrau…

        M'agrada

  6. Josep Olivé

    Bastant satisfet, però no del tot. Des del punt de vista orquestral un Mozart sec en excès, i poc vitamínic, amb un visió gairebé historicista per a la que l’orquestra del Liceu no està gens preparada. A destacar la poca presència sonora del baix contiuu, cabdal en els recitatius secs (que n’hi han en abundància), i la seva escassísima extroversió (detalls d’improvisació, trucades temàtiques…). L’orquestra va sonar amb certa monotonía, i fa mica de respecte comparar el Mozart escoltat ahir amb el que escoltarem la setmana vinent al Palau, o si més no, al que li escoltarem d’aqui uns mesos al mateix Jacobs amb la mateixa obra (cantants a banda).

    La gran quatitat de números de conjunt exigeix de molta coordinació entre els cantants i la direcció i prou que la van mostrar. Nivell de veus acceptable, dels que s’ha de destacar el paper vocal i escènic de Despina/Puértolas, sens dubte per a mi el millor rol escenificat i aconseguit de la nit. En canvi no veig a Spangoli com a Don Alfonso, sobre tot vocalment, amb una veu que no transmet en absolut la necesaria “perfidia” resultant d’una saviesa acumulada en la manipulació del sentiments.

    La producció molt bé, però per a la que tambè tinc certes consideracions. Res impedia a que la xocolata fos realment xocolata i no cava. En el segon acte es talla una escena en la que si bé predomina un diàleg en recitatiu, és important pels aconteixements que vindran desprès: la proposta de Fiordeligi a Dorabella de vestir-se de mariners (en la producció d’ahir) per arribar als seus amants originals i rescatar-los de la milicia…i dels seus amants intrusos. Hi ha en aquesta escena una última voluntat de no cedir a les temptacions per part de Fiordeligi que fins i tot és acceptada per Dorabella, quan aquesta ja ha “caigut”. No és la primera producció en que veig escapçada aquesta escena i no hauria, més tenint en compte que és l’obra de Mozart/Da Ponte més lograda des del punt de vista dramatúrgic. El balanç però és molt bo. És una producció excel.lent en la que sí vaig trobar una certa caiguda de tensió en el finale secondo, del que vull parlar a continuació.

    No va tenir massa sentit per a mi l’excès de violència entre les parelles al final de l’obra. Es pot fer sentir el mateix sense recorre a una solució més verista que clàssica. La actuació masculina va ser molt decebedora en aquest finale, poc expressiva, massa severa escènicament quan no van per aqui els tiros de tot el que Da Ponte insinua. Crec que han de mostrar més la seva “sorpresa” i tractar-la amb “teatralitat” i/o exegeració histriónica, irònia i hasta sarcàstica davant d’elles, donat que saben perfectament el que ha passat. No és gens lògic mostrar tanta amargura extàtica primer i violència desprès davant d’elles quan saben perfectament que tot es fruit d’una colossal enganyifa. La sorpresa de tot plegat va ser un ingeniosa escena final: el “lietto fine” es va convertir en un “reality show”, i en aquest cas va ser per a mi una troballa sensacional, donat que en aquesta òpera sabem com acaba sempre de cara al públic, amb el perdò i les abraçades i petons recurrents, però més valdria no saber el que passa desprès entre vestidors. Ahir, una reixida producció, ens ho va mostrar, en viu i en directe, ben crua i encertadament.

    M'agrada

    • Per a mi el gran encert de Michieletto és mostrar la violència d’ells, violència de gènere, no hi ha perdó perquè ells no són tan sols víctimes de l’engany, sinó que ells han deixat d’estimar i davant del perdó “clàssic” i masclista d’elles, que faria insostenible la modernització, només els queda la impotència, no es poden acceptar i la seva reacció cruel, forçada i tramposa encara els fa més meritoris del COSI FAN TUTTI sense gènere
      Don Alfonso no és un filòsof savi, és un manipulador, un ésser toxic, desenganyat i maligne, que veu en la desgràcia aliena una certa i momentania satisfacció.
      Finalment pretendre comparar el Mozart de Jacobs amb el que el Liceu ens pot oferir avui és quasi o sense el quasi, feridor. 😦

      M'agrada

      • Josep Olivé

        No sé. No ho veig clar. Crec que és important mantenir el tó insinuador que sobrevola tota l’obra. Crec que moltes vegades el que s’insinua resulta més punyent que el que es veu, i Da Ponte ja deixa ben clar que l’argument és inversemblant i que el que es veu en escena no és més que un cruel sarcasme del que tothom pensa. Dius que la modernització no sería coherent amb un final feliç. No hi estic d’acord. Pràcticament totes les produccions actuals d’aquesta òpera es traslladen a temps actuals i resisteixen perfectament un final feliç, tot donat mostres ben explícites en escena de que el que les parelles ens mostren és molt diferent del que passarà inmediatament un cop baixat el teló. I això tothom ho sap i no cal mostrar violencia gratuita absolutament incoherent amb les darreres paraules que es cantan al final de l’òpera. De la mateixa manera, bé que la producció ens mostra, de manera brillant i molt aconseguida i en un clar to de farsa, un inverosímil engany vodevilesc absolutament imposible d’empassar en qualsevol època.

        M'agrada

    • Pons podria haver optat per una visió més “romàntica”, vull dir sense criteris de sons historicistes, perquè no comptant amb instrumentistes de primera, el risc era doble i el resultat hagués pogut millorar. Si amb Mozart ja és difícil amagar el cap sota l’ala, imaginat si el que vols és prescindir de l’ala, si més no sembla imprudentment arriscat

      M'agrada

  7. Leonor

    Qué ganas tengo de escucharla ya…¡Espero impaciente las transmisiones! ¡Disfrutad con esa obrita, llena de tantas ideas que es “Cosí” y de la música mozartiana! ¡Saludos, infernems!

    M'agrada

  8. Vicent

    El mateix dret -legal- que tenen alguns de protestar de manera sagnant, primària, cruel i colpidora (panem et circenses) la feina d’un artista reconegut, que en el pitjor dels casos vola infinitament més alt que jo -pobre de mi-, el tenen els altres a expressar, en aquest cas amb subtilesa -no hi veig enlloc la paraula “malalt”-, el que aquests els hi inspiren. Jo, sincerament, veient determinades actituds de certes persones en certes situacions, no puc menys que demanar-me quina mena de frustracions personals mortifiquen determinats esperits per a reaccionar de determinades maneres. Que consti que no estic parlant de malalties, ja que sóc profà en la matèria. Felicitats per l’apunt. Esperem amb impaciència el del segon repartiment.

    M'agrada

    • Se suposa que algú, amb tot el dret a la protesta i utilitzant mitjans poc ortodoxes, expressa la seva opinió sense que ningú li ho demani, ha de poder encaixar l’opinió aliena al respecte.
      Si aquesta actitud és repetitiva sempre que dirigeix el mestre Pons, el més normal és que s’ho facin mirar, potser la simptomatologia no mostra l’aparent gravetat dels fets, però seria convenient un tractament. 🙂
      El segon repartiment de moment haurà d’esperar, altres prioritats són més importants.
      Gràcies Vicent pel cop de mà.

      M'agrada

  9. Un apunt molt complert i animador. Si a tu t’ha agradat força a mi em faria flipar. Esperaré la teva ressenya del segon repartiment a veure que faig. La setmana que vé sentiré un bon Mozart al Palau i no sé si resistiré tantes notes.
    Bona nit, Joaquim.

    M'agrada

    • No ho sé si fliparies, no crec que sigui un così flipant, però és un Mozart molt conjuntat on res grinyola i on es pot gaudir la seva música i el cant amb qualitat.
      La producció escènica és esplèndida.
      Gràcies Olympia

      M'agrada

  10. Ducadimantova

    Jo hi Vaig la setmana que ve. Em va sorprendre la disponibilitat d’entrades….
    O els que ens apassiona l’opera ens posem les piles o acabarem malament.
    No pot ser que tinguem un liceu mig buit si la obra ni es coneix massa (ull que parlem de Cosi fan Tutte, no de Written on Skin)…
    Entre els que ens apassiona aquest art hauríem de fer mes pedagogia per portar gent quan la obra s’ho val.
    A Carmen ja hi van sols. A Cosi els hem de portar…
    Si no, com diu en Joaquim, donem massa arguments perque tot siguin Carmens i Normas….

    M'agrada

    • Acabarem malament, ja t’ho dic ara. I el pitjor és que la majoria no se’n adonaran o potser se n’alegraran que la propera temporada no hi hagi cap Mozart, cap Janacek, cap Prokofiev, cap…oi que ens entenem?

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: