Albina Shagimuratova (Semiramide) RAH PROMS 2016 Fotografia Chris Christodoulou

Els PROMS 2016 han deixat per l’última quinzena un reguitzell d’esdeveniments d’alt voltatge musical i el que avui us presento n’és un.

Semiramide és potser la millor òpera de Rossini, no dic la que més m’agrada tot i que m’agrada molt, però la importància d’aquesta òpera per sobre la resta de l’imponent catàleg rossinià rau en la seva grandesa, i la seva equilibrada perfecció del virtuosisme acrobàtic, com l’anomena Alberto Zedda. És el testament italià del compositor i com deia Celletti la darrera gran òpera del barroc i segurament si hi penseu amb deteniment li donareu tota la raó.

Els PROMS en associació amb el prestigiós segell discogràfic britànic Opera Rara han portat sobre l’hemicicle de l’imponent Royal Albert Hall aquesta catedral del belcantisme. L’esperada publicació de la gravació comercial es demorarà fins l’any vinent i ja estic frisós per llegir el sempre documentat i luxós llibret, quasi més que el resultat d’aquesta gravació de la qual avui en tenim segurament el resultat d’un assaig general, a no ser que acabin fent retocs importants o recuperant l’Assur inicialment previst d’Ildebrando d’Arcangelo, ja que en la representació del RAH el rol ha anat a càrrec del jove baríton-baix italià Mirco Palazzi.

La quasi sempre tan lloada tasca filològica de les gravacions del segell britànic i si no ho corregeixen en la publicació definitiva de la gravació en estudi, aquesta vegada ha brillat per la seva absència (i no és la primera vegada), sobretot perquè a aquestes alçades de la recuperació filològica i de la recerca de les essències, no es pot tallar cruelment la partitura, sobretot si en l’elecció no tan sols es tallen recitatius o es retalla l’extensió d’alguns números, sinó que s’escapça tota una ària del tenor. El rol d’Idreno es queda només amb la bellíssima ària “La speranza piu soave”, mentre que l’ària del primer acte “Oh me felice…Ah, dov’è, dov’è il cimento” abans de la famosa cavatina de Semiramide, ha passat incomprensiblement a millor vida.

Vull creure, necessito creure que aquests talls estan motivats per exigències horàries dels PROMS ja que Semiramide amb entreacte inclòs sobrepassa les 4 hores i mitja de durada, i per tant quan editin el tan anhelat estoig figurarà la partitura complerta, sense talls, ni escapçades de cap mena. Els rossinians hem d’exigir que sigui així.

Ara allò que em sembla més greu.

Per altra part, atenent a l’expert Alberto Zedda que quasi ningú discuteix, ens diu en el llibre que us vaig recomanar avui fa justament un any (casualitat?) “Divagaciones Rossinianas”:

“Bel raggio lusinghier”es va convertir en una peça de bravura predilecta (fins i tot en els concursos) de cantants de tota condició, moltes d’elles sopranos lleugeres, creant molts equívocs sobre la naturalesa del rol de Semiramide, que no és en absolut un rol per a soprano de coloratura, sinó per el paradigmàtic model de la “soprano dramàtica  d’agilitat” exigit en tants rols seriosos de la producció de Rossini, sobretot els escrits per a Isabella Colbran en l’enlluernadora etapa napolitana. La dificultat de la cabaletta conclusiva no consisteix en executar-la de la manera més brillant possible, ans al contrari, en frenar la velocitat dels passatges virtuosístics per tal que arribin a alliberar l’erotisme dens d’espera i desig. (pàgina 241)

Doncs bé, quina tipologia de veu han buscat els de Opera Rara per cantar el rol de Semiramide? Doncs si, lamentablement una soprano coloratura que desvirtua absolutament tot el que reclama la partitura i que Zedda ens explica tan bé en el seu llibre del qual jo només he extractat la part més definitiva.

A partir d’aquí i dels esclats de joia del públic que omplia el Royal Albert Hall en acabar la pirotècnia de la cavatina, pirotècnia que cal dir que la senyora Shagimuratova no acaba de precisar amb excel·lència, ja  està servit l’etern debat de si amb les obres del belcanto es pot fer el que els cantants desitgin, fins i tot alterar el caràcter vocal i dramàtic d’un personatge. Aquí no val allò de la tradició perquè malauradament Semiramide no és una òpera que hagi sovintejat els teatres i per tant no hi ha allò de la tradició establerta, perquè en aquest cas no hi ha tradició  i només Joan Sutherland, amb una veu que sobrepassava en molt el de la soprano líric-lleugera sense per això arribar a ser una dramàtica d’agilitat, va incitar amb el seus sobreaguts ja a la segona estrofa de “Bel raggio lusighier” a les lleugeres a fer el mateix, malgrat que la centralitat i la important incidència del rol en la zona greu, les anul·la en la majoria dels números on intervenen. Aquest és una mica el que li passa a la soprano coloratura Albina Shagimuratova, Reina de la nit a la temporada 2011/2012 del Liceu alternant-se amb Erika Miklósa, una cantant amb notable agilitat i sobreaguts que reparteix sempre que pot per suplir la feblesa de la resta de l’exigent registre central. Qualsevol intent de baixar a zones més dramàtiques i intenses, són un fracàs dramàtic ja que la veu perd tota la projecció i el rol tota la força. És una cantant amb moltes possibilitats en el camp belcantista, però mai, o més ben dit, de moment mai, una Semiramide, al menys sota els criteris que jo creia que havien de regir les gravacions de la idolatrada Opera Rara. El segell hagués hagut de cridar a Bartoli, DiDonato, Aldrich, Garanca, Tro Santafé o qualsevol d’aquestes mezzos que sovintegen els rols Colbran amb molt més criteri que el de la soprano russa, immersa en aquella exhibició que denuncia Zedda. Escoltant-la en el gran duo amb Assur que inicia el segon acte és fàcil adonar-se’n del que denuncio. Una coloratura no pot donar mai tota la personalitat temible d’un rol com aquest i menys si tan aviat com pot ho “pirotecniteja” tot, sacrificant el drama pel lluïment.

Daniella Barcellona ja va ser Arsace al 2003 a Pesaro i 13 anys després continua cantant el bellíssim i exigent rol amb autoritat rossiniana, estil i exquisit gust, si bé amb una mica més de prudència que anys enrere, quelcom que malgrat minorar la projecció homogeneïtza el so i evita aquelles canonades que acostumava a fer fins no fa gaire i que a molts enutjava. No és Horne, és clar, ni tampoc la veritable contralt que el rol demana, però continua sent un referent tot i el desgast dels anys i l’assumpció de rols inadequats. ornamenta bé, amb gust i distinció, sense oblidar mai el caràcter dramàtic del rol.

Sense Ildebrando d’Arcangelo, el cast perdia un dels màxims atractius de la proposta. El rol en realitat és més per un baríton baix que per un autèntic baix profund, ja que a banda de l’agilitat necessària en la famosa escena de la bogeria “Deh ti ferma…ti placa” la tessitura és molt aguda i necessita d’una flexibilitat vocal que un baix profund no pot oferir amb la mateixa solvència. Després del més gran Assur que s’hagi escoltat mai (Samuel Ramey) encara molt present, el repte és complicat per a qualsevol cantant que vulgui apropar-se al rol amb dignitat. Alguns ho han aconseguit, Ildar Abdrazakov o Michele Pertusi, però fàcil no és. D’Arcangelo ho té tot per triomfar amb el rol i és una llàstima que hagi saltat. El recurs d’un baix jove amb estil i possibilitats com Mirco Palazzi, assidu al ROF no és garantia suficient per resoldre els grans paranys que el rol té, al menys en una gravació amb pretensions. Com a alternativa de darrera hora passa molt dignament perquè possiblement podrà arribar a fer un molt bon Assur, però ara i per quedar definitivament a la posteritat d’una gravació, encara no. També caldria dir-li que si no té assegurat un agut final per la cabaletta millor que se l’estalvií.

Al pobre Barry Banks li retallen el 50% del seu rol, i ens quedem amb una única ària d’un rol que en té dos i que segons Juan Diego Flórez, gloriós Idreno en la darrera Semiramide vista al Liceu, són el compendi del cant rossinià i ambdues de dificultat extrema. Banks resulta molt més en escena que no pas en una gravació, com acostuma a passar amb els cantants amb timbres ingrats, ell també va ser cridat quan en aquest cas el substitut de l’Idreno previst també va fallar.

Excel·lent Gianluca Buratto en el breu rol d’Oroe, amb una veu de baix cavernós que si no s’espatlla podrà fins i tot dinar-nos una mica d’esperança en la cada vegada més minsa vocalitat de baix belcantista o qui sap si verdià.

Mark Elder al capdavant de la prestigiosa Orchestra of the Age of Enlightenment intenta encertadament donar la profunditat dramàtica que les veus no arriben a donar per incapacitat i ho fa sense deixar mai que la lleugeresa del so i la vivacitat rossinana defalleixi, sense que caigui mai el to, el ritme i la tensió, quelcom en una òpera tan llarga no és tasca gens fàcil.

El cor d’Opera Rara funciona millor en les cordes masculines que en les femenines.

L’esperança, a banda de più soave, és que quan s’acabi reunint tot l’equip a la sala de gravació, es recuperi tot allò tallat i si bé no podrem canviar a la soprano que ha enlluernat als londinencs, al menys que li prohibeixin fer el sobreaguts al final de concertants o duos, que la partitura demana que no es facin.

Sé que he perdut aquesta guerra, però també sé que encara hi ha unes quantes gravacions que agafant un cantant d’aquella i un altre d’aquella altra, em poden acabar donant una boníssima versió. És clar que la versió d’Aix-en-Provence continua sent un cim vocal que amb una direcció musical més espurnejant seria el referent, si és que ja no ho és ara.

Gaspar, Barcellona, Shagimuratova, Elder, Banks, Buratto, Palazzi al RAH Semiramide 04/09/2016 Fotografia Chris Christodoulou

Gioacchino Rossini
SEMIRAMIDE
Melodrama tràgic en dos actes
Libertto de Gaetano Rossi basat en la tragèdia de Voltaire, Semiramis

Semiramide – Albina Shagimuratova
Arsace – Daniela Barcellona
Assur – Mirco Palazzi
Idreno – Barry Banks
Oroe – Gianluca Buratto
Azema – Susana Gaspar
Mitrane – David Butt Philip
L´ombra di Nino – James Platt

Orchestra of the Age of Enlightenment
Opera Rara Chorus
Director: Mark Elder

Royal Albert Hall, Londres 4 de setembre de 2016

Per escoltar l’òpera sencera podeu accedir al web dels PROMS:

• http://www.bbc.co.uk/events/em3c8g#b07sx9yx

Sabeu que Rossini m’agrada molt i sabeu i si no és així ja us ho dic ara, que Semiramide és una de les meves òperes italianes predilectes, crec que no és la primera vegada que ho he dit aquí. És per això que malgrat l’enorme dificultat de presentar aquesta òpera amb els cantants idonis i malgrat el desencís que m’ha provocat aquesta representació, la gravació és més benvinguda que no pas celebrada.