IN FERNEM LAND

LICEU 2016/2017: RECITAL SIMON KEENLYSIDE & MALCOLM MARTINEAU


001

El públic que ahir en prou feines omplia el 50% de l’aforament del teatre va posar en evidència la decrepitud d’un model cultural que està perdent la exquisidesa, el refinament o aquella “finezza”, com diria un italià cultivat, que potser un dia ja llunyà semblava que teníem, però que després de l’expressió més barroera del comportament durant el liederabend que van protagonitzar el baríton ara irlandès (ençà del Brexit) Simon Keenlyside i el pianista Malcom Martineau, ha quedat definitivament oblidat donant pas a la tristíssima demostració que aquest teatre per poc que s’ho proposin perdrà el valor de la marca, i parlo en termes marquetinians perquè sembla que al cap i a la fi és l’únic que els interessa.

Perdoneu que comenci parlant de temes aliens als artistes però ahir el poc i mal avingut personal que varem anar al teatre, varem poder assistir a una vergonyant manca de respecte quan no tan sols no es van respectar els blocs del programa, aplaudint quan els semblava, sinó que alguns ho feien insistentment abans de que el piano acabés els darrers compassos, com si veiessin virtualment que el teló començava a baixar, senyal inequívoc per els neòfits que encara que la música continués, ells ja tenien la vènia per aplaudir.  

Que aquestes alçades s’hagi de fer pedagogia de com comportar-se en un recital de cant em sembla tristíssim, perquè tots aquests/aquestes que ahir aplaudien abans d’hora i m’atreviria a dir que sota consigna i cadascú interpreti el que li sembli més oportú, els hi haurien d’haver donat amb la invitació un manual d’instruccions on se’ls expliqués que les cançons tenen un començament i un final i aquest final porta incorporat un o varis compassos de silenci, ja sigui per donar peu al següent lied, que si és del mateix compositor vol dir que conformen un bloc, i si és d’un compositor diferent cal deixar en primer lloc que el pianista, que és tan important com el cantant, acabi la seva interpretació i de manera natural i civilitzada i el menys abrupte possible, retornar al món real, quelcom que si es fa de manera sobtada pot trencar fins i tot l’encís d’una interpretació.

El públic mai pot esdevenir protagonista, ni tan sols en la tanda dels agraïments en forma d’aplaudiments, mai, i aquests que ahir tot i les tímides mostres perquè no aplaudissin es van convertir en vergonyants protagonistes quan en més d’una ocasió van molestar en els darrers compassos del piano. Mai en un recital a piano havia passat això al Liceu o al menys no ho recordo i ahir es va fer amb impertinència i quasi diria que de manera provocativa com dient, què us heu cregut carques encartonats, el nou Liceu ja és aquí i vosaltres i les vostres rígides normes ja no hi teniu cabuda.

Primer vaig sentir perplexitat, immediatament vergonya aliena i finalment una tristesa infinita perquè si això continua així, aviat arreu es parlarà d’aquesta manca de tot associada a la marca Liceu.

Jo creia que sent tan pocs els estimulats a assistir-hi, seríem la fidel familia de lider addictes, per tant pocs però ben avinguts, silenciosos, atents i reconcentrats en el programa i la interpretació, però ca!, ben aviat em vaig adonar que els estossecs passats de decibels, els caramalets impertinents, les sortides abans d’hora de la sala amb el impertinent cop de porta i aquells aplaudiments boicotejadors fora de temps no podien ser fruit dels entusiastes del lied i per tant de ben segur hi va assistir un públic diferent, qui sap si estimulat per omplir i aplaudir al preu que fos, amb la intenció de que el senyor Keenlyside no s’endugués una trista impressió d’aquell Liceu que en altres ocasions l’havia aclamat i que ahir no va ser capaç de mobilitzar-se.

Keenlyside fa temps que no està passant per un bon moment de veu i ahir a més a més semblava inquiet (més del que és habitual en ell) i no gaire còmode. Durant la primera part la veu mostrava sovint problemes greus en el greus, descoloriment en la zona aguda i pèrdua de fermesa en l’emissió, no anava gaire sobrat de fiato i en cap moment semblava que la veu s’escalfés. El primer bloc dedicat als compositors russos (coincidència amb Hvorostovsky de fa pocs dies) va ser desafortunat. Ni Glazunov, ni Rakhmàninov, ni  Txaikovski semblaven adequats per a ell. En el segon bloc dedicat a Duparc i Poulenc, va poder mostrar més intensitat interpretativa i més idoneïtat estilística, si bé la veu es resistia a fluir amb naturalitat. Es va posar al públic a la butxaca amb un inquietant “andare e venire” per l’escenari amb les cançons de Poulenc que en a mi em va deixar preocupat.

A la segona part l’escenari va canviar radicalment, ja que amb Strauss i sobretot Schubert, Keenlyside, malgrat els signes més que evidents d’una incomoditat que li va fer llençar la corbata a terra com alliberant-se d’una cotilla, va poder esplaiar-se amb molt amés naturalitat, centralitat i sobretot amb una refinadíssima interpretació. El seu fraseig és elegantíssim i la línia molt personal i depurada. No recorda a cap dels lideristes de referència i això és un gran què, es belluga molt per l’escenari, quelcom que no deixa de sorprendre en un gènere on en tots els sentits, amb una austeritat franciscana s’ha de dir molt, però Keenlyside de manera desconcertant sembla que vagi descompensat entre la seva expressivitat en el llenguatge canor i el corporal.

Malcom Martineau, que encara no sé com no es va aixecar del piano i ens va deixar amb un pam de nas després del comportament i la manca de sensibilitat envers la seva feina, va acompanyar amb el mestratge habitual, si bé vaig trobar a faltar durant molta estona aquella unitat que finalment es va produir en el benefactor Schubert que sortosament  va cloure el recital, fent més que bona la dita de que està bé el que bé acaba.

Els aplaudiments del públic van provocar tres propines, un Strauss i dos Schubert, ell es savi i va saber aprofitar les potencialitats per insistir en allò que sabia que no defraudaria a ningú, com així va acabar sent.

36 comments

  1. OLYMPIA

    Era irlandès i ja no ho és a causa del Brexit?. Deu ser de meridiana claredat però no no ho entenc perquè si és irlandès del nord, és obvi que és anglès, o no?. Ai, Joaquim, des-fes-me l’embolic.
    Sento que el recital no fora reeixit. Martineau m’agrada molt.

    M'agrada

    • Era anglès i s’ha fet irlandès per seguir sent europeu.
      Va concedir una entrevista extraordinària al diari ARA on entre altres perles ho explica.
      S’avergonyeix de la sortida de Anglaterra de la U.E.
      El recital no és que no fos reeixit, és que ell estava a banda d’una mica gastat, malalt. No ho van anunciar, però prou que es notava.
      es va equivocar en l’elecció del programa a la primera part, a la segona va millorar molt, potser es va prendre un “frenadol” o senzillament Strauss i sobretot Schubert són per a ell i la seva veu, el repertori més idoni.

      Liked by 1 person

    • Joan

      L’actual liceu va promocionar aquest recital i el de Hvorostovsky
      com a “duel de barítons”. Ignoro si les condicions de contratació eren primera part russa i segona a escollir per a l’intèrpret però així ho sembla. Estic content d’haver pogut assistir a tots dos perquè em queda la sensació d’haver-me pogut apropar una mica més al cantant del que sol passar en una representació operística i penso que en ambdós casos els artistes s’han esforçat per donar el millor d’ells mateixo. Man agradat tots dos (més com a actors que vocalment) i m’agradaria veure’ls properament al repartiment d’alguna òpera. El liceu en recital de lied ja ho té això que dius d’estar en família i que el públic faci sentir al intèrpret que està molt content de poder-lo escoltar. Capítol a part mereix el tema de les invitacions. Aquí sí que no sé si és millor arribar a aquesta mitja entrada regalant entrades a dojo o quedar-te amb els que tens. No em puc creure que el públic del liceu sigui tan de poble que sigui el mateix cantant qui els hagi de fer aturar els aplaudiments en mig d’un bloc. I no m’ho puc creure perquè hi he assistit a molts altres recitals. Potser Keenlyside no sigui tant mediàtic com l’organització creu, potser ha vingut massa sovint a Barcelona en recital els darrers anys i Hvorostovsky no i això pugui explicar les diferències de l’aforament. No ho sé, però de treballar a l’organització del liceu vetllaria perquè la nit d’ahir fos l’excepció i no la tònica general als recitals venidors. Per cert, pregunta: Algú sap com va estar l’aforament al recital de Philippe Jarousski al palau? Per comparar…

      M'agrada

      • Jaroussky va esgotar les localitats del Palau, com també ho farà Bartoli amb uns preus d’escàndol, però no és comparable perquè Jaroussky i el repertori que canta té un públic fidel i més ampli que el que pugui tenir Keenlyside.
        Jo sempre he pensat que aquests liderabend haurien de tenir un preu únic de 30€ i anar omplint la sala en funció de la venda. Suposo que veure la platea i el primer pis ple, amb la resta de pisos a les fosques deu ser més gratificant que la imatge que donava ahir el teatre i la recaptació a taquilla segurament seria millor. No caldria invitar a ningú i molt possiblement els assistents no farien el ridícul que van fer els d’ahir.

        M'agrada

  2. Xavier C.

    Benvinguts al Liceu. Per respecte al públic i als artistes es prega apagar els telèfons mòbils, no fer fotografies i no aplaudir quan no toca.
    Ens devem fer grans, però jo també vaig sortir avergonyit. Quan dius allò del teatre de províncies no sempre hi sóc molt d’ acord, però ahir… bé, potser tampoc, que més que públic de províncies semblavem de poble.

    M'agrada

  3. No sóc gaire amant del Lieder però em vaig decidir a última hora assistir ahir al recital per les bones crítiques que havia sentit d’aquest bariton i malgrat com tu descrius els seus problemes de veu en general em va agradar, sobretot les cançons franceses i la segona part del recital.
    Punt i a part és el comportament del públic…comprenc que un es pots equivocar potser els primers moments si no tens l’experiencia d’assisitir a recitals de lieder, ara lo d’ahir nit va ser d’escandol…vaig trobar a faltar una veu in off que ho expliqués per no trencar l’intimitat de cada blog. Em va sorprendre sorprendre també la poca assistència…potser el Liceu és massa gran per aquest tipus de recital? Caldria una sala més intima…?

    M'agrada

    • Ja les tenim les sales més íntimes i som els que som. Allò del Winterreise cantat per Kaufmann i exhaurint localitats no era per Schubert, no, era per veure al “noi de Tona” encara que fos cantant una cosa tan “avorrida” com aquella, per això tants van sortir escandalitzats de que no cantés la donna è mobile o Dein ist mein ganzes Herz en una tanda de propines generosa.
      Però ahir no s’entén que sent tan pocs, tants fossin tant poc lideristes. Penós

      M'agrada

  4. Arnau

    Doncs jo vaig gaudir bastant. Un descobriment Poulenc. No em va semblar que estigués malament vocalment. Va fer uns pianos magnifics.
    I del públic… puc entendre que algú aplaudeixi entre les camçons del mateix bloc (és més, al ser el meu primer recital vaig aplaudir la primera vegada, fins que vaig sentir que deien que no aplaudissim. Vaig entendre les normes dels recitals, i ho vaig deixar de fer). Realment, no posa enlloc i hi ha gent que no ho sap. Despres ja ho vaig trobar com una provocació. El que no té pase és aplaudir abans que acabi el piano. Si quan aplaudeixen abans que acabi l’orquestra ja molesta, amb un piano encara es fa més evident.
    Esperant la crítica de le Nozze!

    M'agrada

  5. alex

    Yo no asistí ni pensaba hacerlo primero porque ni me gusta Keelyside desde hace tiempo y porque el Liceu no es el marco apropiado para recitales piano
    Lo que si comprendo y hasta apoyo a Joaquim, es su sentimiento de vergüenza ajena por el comportamiento , màs bien ignorancia de este pùblico que asiste a un evento como es un recital de líeder y no sabe o no quiere respetar los silencios que conlleva ese tipo de recitales
    Debe ser que en nuestro país ( y no me refiero solo aqui ) desde hace un tiempo ya, la mala educación y la grosería se ha instalado definitivamente, en parte aprendida de esa fauna politica funcionarial que gobierna en casi todos los estamentos de las administraciones públicas
    Que pena !

    M'agrada

    • La fauna política no tiene la culpa de todo, hay cosas que dependen exclusivamente del teatro, de como se programa y en que turnos de abono se programa.
      Ciertamente hay un problema de educación y cultural que se arrastra des de tiempos inmemoriales, però el Liceu no hace tanto que a pesar de no ser un lugar ideal para el lied, incluso hubo algún cantante que nos felicitó por el grado de concentración y respeto que se consiguió en un liderabend (Thomas Hampson).
      Lo de ayer es culpa de la programación e intentar vender un recital de minorías en un turno de abono de mayorías. Error craso del equipo actual de dirección.

      M'agrada

  6. J

    Lo del público ayer fue tremendo. No conocía algunas de las canciones rusas pero en las francesas ya me gustó mucho. El se movía entre las canciones. La actuación del público pudo influir?
    Cierto que su estilo, no recuerda a nadie de referencia y le agradezco que explore un repertorio menos programado.
    En Schubert fue fantástico.
    El turno popular suele aplaudirlo todo y cuando no toca. He asistido a representaciones de la misma ópera, en distintas fechas y ha habido gran diferencia en los aplausos según los turnos.
    Los turnos populares han aplaudido mucho más y en ocasiones antes de tiempo. Es bien sabido. Y pena para los que teniendo este turno, saben apreciar cuando no aplaudir. Que son los que ayer hacían callar a la otra mitad.
    Ayer era turno popular, además de tal vez como sugieres invitados.
    También pienso que el “lied” es para cantarlo en la intimidad y que el público de la “Schubertiada a Vilabertran” o el de la “LIFE Victoria”, nos tiene mal acostumbrados y que desgraciadamente no llenan un teatro de ópera.

    M'agrada

    • Hola J., ja no existeixen els torns populars, existeixen els abonaments a la carta, els abonaments reduïts i no sé quantes coses més, però allò que inicialment semblava tan atractiu dels torns populars a preus més econòmics i amb títols per a no iniciats va passar a la història.
      El Lied no es pot cantar a la sala gran, tot i que tots hem assistit a vetllades memorables, no pas la d’ahir, ara bé el problema d’ahir no era la poca idoneïtat del lloc, el problema d’ahir era més greu perquè posa en evidència la poca destresa de la direcció en programar-lo en un torn d’abonament poc propici, en un divendres per la nit i a uns preus poc adients per mobilitzar als possibles interessats. Mantenir uns preus que en lloc del món tenen en recitals d’aquesta mena és abocar-se al fracàs, i regalar entrades (si és que es va fer) per intentar omplir la sala, un suïcidi.

      M'agrada

    • alex

      Teneis razon con eso de colocar recitales o hasta ballets, en un turno normalmente operístico
      Por cierto, esta temporada nosotros que somos 4 , cambiamos expresamente del turno PC al PA , por este recital concreto de Keenlyside. Tener 4 óperas y un recital, en lugar de 5 óperas , es sino una cuasi estafa una tomadura de pelo: por dicho motivo solamente, cambiamos 4 abonos de un turno a otro

      M'agrada

      • Siempre he dicho que los turnos de abono están mal diseñados y quien quiere ir a recitales no tiene porqué comprar óperas y por supuesto al revés, mientras que un abono de recitales a precios asequibles seguro que sería más vendible, pero eso sería si utilizaran criterios artísticos y no exclusivemente econçomicos que hacen que incluyendo el recital, el concierto o el ballet, el producto les salga más rentable, auque luego los que no cambian las entradas, incluso no lleguen a asistir y pierdan más dinero aún. Un contrasentido

        M'agrada

  7. Juan Manuel Pastor Calpe

    El Liceo en los últimos tiempos deja bastante que desear.Han pasado de la corbata a las hawainas y bermudas una falta de respeto hacía el resto del público pero quien tiene la culpa de ellos es la dirección

    Liked by 1 person

    • La dirección programa mal y organiza peor, lo que no tengo tan claro es que comparta nuestra opinión y lo que me temo es que no acepte las críticas, porqué siempre creen estar en posesión de la verdad e incluso a lo mejor te dicen que el recital estuvo programado por el equipo anterior, que es la salida momentánea que tienen, pero la patente de corso se acaba.
      Gracias por comentar y bienvenido a IFL.

      M'agrada

    • Depèn dels recitals, però òbviament els liderabend semblen demanar un lloc recollit on poder assaborir els petits detalls i on el públic assistent no es dispersi.
      Londres, Paris, Nova York, Berlín o Munic tenen sales alternatives, Barcelona també, però als barcelonins (també els d’adopció) els costa anar a les sales alternatives, malgrat aiò sempre he dit que la sala Oriol Martorell de l’Auditori és ideal i els aficionats no els costa tant com anar a la meravellosa sala del Conservatori del Liceu.

      M'agrada

  8. Manu

    Un detall important: enlloc es posava els autors del poemes interpretats i tampoc ens van indicar enlloc els traductors dels poemes.
    Keenlyside sempre es mou molt a l’escenari i fa gala dels seus tics, per a mi un pèl fatigants.
    El millor de la vetllada, l’exhibició de Martineau, un gran artista en estat de gràcia i pou de saviesa i humiltat.

    M'agrada

  9. marcozincone

    Me encanta Keenlyside y no sabía que llevara tiempo con problemas de voz, así que me supo muy mal no haber podido asistir al recital, pero lo que cuentas me ha hecho cambiar de opinión. Prefiero quedarme con el recuerdo de su maravilloso Hamlet y con unas cuantas grabaciones. De paso, Dmitry fue (por las grabaciones que pude ver y escuchar) una cuchillada aún peor, por otros motivos. Pobrecito él y pobres nosotros si lo que describes es el nuevo rumbo del teatro y de su público! Gracias por el comentario pero me deja muy triste…

    M'agrada

  10. José Maria Casan Cava

    No estic gaire d’acord amb la crítica d’en Joaquim. Per a mí va ser un gran recital de lieder. Es evident que Keenlyside no estava en un estat òptim des del punt de vista vocal. Mai ha sigut un cantant amb un instrument de gran bellesa, ja té una edat i probablement arrossegava algun problema de laringitis que li va provocar una manca de sonoritat en el registre greu i alguna contaminació per “flemes”. Tot i això crec que és un artista de cap a peus i amb mí em va fer disfrutar molt. És evident que un recital anirà a més si comences amb unes cançons intrascendents i acabes amb el Deu del lieder (Schubert) però ell va estar magnífic tota l’estona.. Estic convençut que molta de la gesticulació i moviment per l’escenari està calculat i executat com el gran actor que és i no fruit d’un estat de nerviosisme.
    Per cert, la segona propina no era de Schubert sino la cançó “Wer hat dies Liedlein erdacht?” del cicle “Des Knaben Wundwehorn” de Mahler.

    M'agrada

    • Hola José Maria, benvingut a IFL i gràcies per comentar, també per corregir-me l’errada de les propines, bastant imperdonable per part meva, la veritat sigui dita.
      Tu mateix ho dius, Keenlyside no estava en un estat òptim, jo crec que coincidim fins i tot en això.
      Sempre he valorat molt a aquest artista i sempre que he tingut oportunitat de veure’l no m’ho he perdut,, d ela mateixa manera que l’he donat molta cobertura a IFL, però fa temps que arrossega problemes vocals que divendres es van evidenciar sobretot en la primera part, sempre sota la meva opinió, és clar.
      Les altres vegades que l’havia vist mai s’havia bellugat tant com divendres, potser enlloc de nerviós estava juganer i entremaliat, però jo com també ha dit Manu, ho vaig trobar excessiu.
      Espero que aquest sigui el primer d’altres comentaris que tots agrairem molt, jo el primer.

      M'agrada

  11. Rai

    Jo em vaig quedar sorprès de la poca gent que va “omplir” el Liceu… Respecte a Simon, en desconec la trajectoria ja que només l’havia sentit en un Macbeth de la ROH i per tant no puc saber si estava bé o no de veu. A mi em va agradar i vaig trobar que tenia molt bon gust. Ara, també és veritat que no tinc la perspectiva que teniu molts de vosaltres…
    Pel que fa al públic, no em sorprèn gaire, ja que sempre té moltes ganes d’aplaudir… (i també molta pressa per marxar…) El dimarts passat vaig anar a veure el Rèquiem de Mozart i a la primera part també van aplaudir entre 1er i 2on moviment del concert de piano 23 de Mozart.
    Lo de la tos és una batalla perduda… Potser li podriem recomanar al senyor Guasch que es plantegés el patrocini dels caramels “Fisherman’s Friend”, que a banda d’obrir les vies respiratòries, tenen un envoltori d’un paper que no fa soroll…

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: