Primera de les dues tandes de Les Contes d’Hoffmann que tindrem aquesta setmana, seguint la immersió a l’òpera francesa i que encara ens guarda alguna agradable sorpresa.
Coincidint amb les representacions de la mateixa òpera a la ROH, la òpera de Paris (ONP) ha programat una reposició d’una de les produccions més magnífiques, intel·ligents, belles i originals que jo hagi vist mai sobre un escenari, la deguda a Robert Carsen i estrenada a la Bastille ja fa 16 anys però que continua sorprenent i meravellant per les immenses dosis de talent, teatre i sobretot màgia.
La reposició tenia el gran al·licient de comptar inicialment amb el Hoffmann de Jonas Kaufmann i per tant havia motivat un allau de viatges operístics cap a la capital francesa, però com tots sabeu el tenor bavarès ho va cancel·lar tot per els seus problemes de salut i entre aquest tot hi havien aquestes esperades representacions. Llàstima!
En el seu lloc es va cridar a Ramon Vargas, que tot i posant moltes ganes i voluntat no pot amagar l’esgotament que li provoca aquest rol, de omnipresent presència en escena i amb una llarga i exigent partitura per cantar. A partir de l’acte d’Antonia el tenor mexicà pateix i fa patir molt, amb moment a punt del defalliment en l’acte de Giulietta i l’epíleg. Val agarir-li la predisposició i el repte de substituir al tenor més esperat i desitjat de l’actualitat, però Vargas fa el que pot i encara que la dita digui que el que fa el que pot no està obligat a més, acaba sent una decepció, no tan sols per els que van comprar entrades o van organitzar un viatge, sinó per a qualsevol espectador que segui a una butaca del teatre o davant del televisor per gaudir d’aquesta òpera fascinant, com vaig fer jo i acabi patint i desitjant que acabi aviat per tal de que el no acabi succeint un previsible accident.
El baríton-baix Roberto Tagliavini canta el quatre rols malvats: Lindorf, Coppélius, Dapertutto i Miracle. La veu és una mica feble per interpretar aquests rols demoníacs, tot i que ho fa amb la intenció i expressivitat dramàtica adquada malgrat mancar-li la rotunditat de Bryn Terfel, el cantant que va estrenar aquesta producció o si més no que ens va deixar el testimoni en el vídeo comercial.
Olympia és la magnífica soprano bielorussa Nadine Koutcher. Ha de lluitar contra l’inoblidable record de Nathalie Dessay en aquest rol i producció o fins i tot d’una esclatant Desirée Rancatore al DVD, però Koutcher se’n surt triomfant gràcies a una veu molt consistent que sobrepassa en molt la tipologia vocal de les lleugeres coloratura per prendre un cos molt més interessant sense obviar les notes estratosferiques que la tradició ha imposat i fins i tot afegir-ne més i amb més dificultat, sortint-ne molt més que airosa.
Antonia és la sensacional i sensible Ermonela Jaho, que amb la seva atractiva fragilitat s’erigeix amb una referència actual en el rol. La línia és encisadora, la fragilitat molt més que idònia i la seguretat en el registre agut, espectacular. Difícil imaginar algú que pugui estar millor en aquest rol paradigma de la fragilitat romàntica.
Kate Aldrich és una Giulietta correcta, però n’esperava més i es troba a faltar aquella seducció escènica de Beatriz Uria Monzón en el DVD de l’any 2000.
Extraordinària la mezzosoprano Stéphanie d’Oustrac en el doble rol de Niklause i la musa. Composant d’ues interpretacions dramàtiques molt diferenciades i ambdues encertadíssimes, malrat que la tessitura més aguda de la musa la perjudiqui més que la del amic d’Hofmann, més central i adequada a la seva veu.
L’apartat femení el complerta Doris Soffel cantant la mara d’Antonia en el colpidor i meravellós tercet.
Yann Beuron està esplèndid com a Andrès, Cochenille, Pitichinaccio, Frantz, amb una veu molt més sòlida del que és habitual i sense aquella particular manera que molts tenors còmics utilitzen per emfatitzar la comicitat, amb una emissió nasal quasi irritant, ell no, més aviat tenoreja amb seguretat, malgrat els condicionaments que exigeix la partitura, sobretot en els couplets de Frantz.
La resta de rols masculins estan ben servits per un equip que atorga correcció i suficiència vocal: Rodolphe Briand (Spalanzani )
Cyrille Lovighi (Nathanaël), Paul Gay (Luther i Crespel), Laurent Laberdesque (Hermann) i François Lis (Schlemil).
Philippe Jordan triomfa una vegada més amb una direcció que intenta trobar noves idees, amb detalls de refinament, sense que decaigui mai el discurs dramàtic, malgrat que en algun moment la dispersió de personatges la podria fer perillar. A Jordan no se li escapa detall, sent en l’acte d’Antonia on troba més inspiració.
Magnífica orquestra i un cor que enlluerna per la qualitat i quantitat. Bravo mestre Basso.
Pel que fa a la producció de Carsen és d’una riquesa de idees admirable. El pretext de que Stella actui en el Don Giovanni i mentre Hoffmann espera que acabi l’actuació explica el seus amors desgraciats a la taberna, dóna peu al director canadenc a tramar tota la història en allò que tant li agrada del teatre dins el teatre, i al voltant d ela representació d’aquest Don Giovanni tenen cabuda les tres històries amb un especial encert amb el meravellós acte d’Antonia on situa l’acció en el fossat de l’orquestra de l’ôpera de tal manera que es produeix un joc d’imatges absolutament poètiques i inoblidables.
Jacques Offenbach
LES CONTES D’HOFFMANN
Nadine Koutcher (Olympia)
Kate Aldrich (Giulietta)
Ermonela Jaho (Antonia)
Stéphanie d’Oustrac (La muse, Nicklausse)
Doris Soffel (La mère d’Antonia)
Ramón Vargas (Hoffmann)
Rodolphe Briand (Spalanzani )
Cyrille Lovighi (Nathanaël)
Paul Gay (Luther, Crespel)
Yann Beuron (Andrès, Cochenille, Pitichinaccio, Frantz)
Roberto Tagliavini (Lindorf, Coppélius, Dapertutto, Miracle)
Laurent Laberdesque (Hermann)
François Lis (Schlemil)
Orchestre et Chœurs de l’Opéra National de Paris
Director del cor: José Luis Basso
Director musical: Philippe Jordan
Director d’escena: Robert Carsen
Coreografia: Philippe Giraudeau
Escenografia i disseny de vestuari: Michael Levine
Diseny de llums: Jean Kalman
ONP La Bastille 15 de novembre de 2016
Pensar com hagués estat amb Kaufmann de protagonista no es porta en lloc, esperem que algun dia puguem gaudir del seu Hofmann, mentrestant esperem, aquí no perdré l’oportunitat de parlar-vos de la mateixa òpera però a la ROH londinenca en la vella i també meravellosa producció de John Schlesinger de la que el vídeo ens va deixar una versió d’impacte amb Placido Domingo, Agnes Baltsa, Ileana Cotrubas, Luciana Serra, Geraint Evans i Nicolai Ghiuselev entre els principals.
IN FERNEM LAND 
Thank you very much.
Regards, Werner
M'agradaM'agrada
No pude terminar de verla. Guardo maravillosos recuerdos de Ramón y, como bien dices, me hace sufrir horriblemente. Ellas muy bien, menos Kate Aldrich que últimamente no da una.
M'agradaM'agrada
siiiiii , muy bien . a mi tambien me gusto a pesar del vargas, que ademas de llegar apuradito al final, fisicamente, el pobre, no tiene nada que ver con el “bellisimo” kaufman que todos esperabamos .
M'agradaM'agrada
La voz de Ramón Vargas era absolutamente más hermosa que la de Jonas Kaufmann. Y si te dejas llevar por el físico…
M'agradaM'agrada
y una pregunta, y perdona mi ignorancia . yo la vi en cine, no al natural,. y no entendi como funcionaba la escenografia del segundo acto . en el foso de la orquesta, tu tamben lo comentas, pero como ???? y donde estaba la orquesta ??? desde donde tocaba. o es tan enorme el foso de paris ??? no recuerdo tanto, una vez que estuve presencialmente …???? ya me diras . y sigo siendo fan de las representaciones en cine. vemos lo mejor de lo mejor … kaufman ha suspendido todo
M'agradaM'agrada
La orquesta estaba en su sitio habitual, el foso. Solo que en el inmenso escenario de la opera de París se veía otro foso(fingido) i otro escenario, jugando al teatro dentro del teatro.
M'agradaM'agrada
La orquesta estaba en su lugar y el escenario habia el falso foso y otro escenario. Teatro dentro del teatro (habitual en Robert Carsen).
M'agradaM'agrada
perdon pero no salio el interrogante, kaufman ha suspendido todo ???? pregunto … sabeis algo ???
M'agradaM'agrada
Estoy de acuerdo con Joaquim de esta excelente producción de Carsen y que tuve el placer de presenciar in situ ,no recuerdo si el año de su estreno o el siguiente.
( la barra amplia de bar inicial y Hoffmann ya apareciendo bebido desde antes de empezar la funcion y rodando por el suelo , es genial )
Creo que además entonces no recuerdo si con Terfel o con Ramey , con Nathalie Dessay despidiéndose del rol de Olympia, Uria Monzón como Giulietta, un tenor sustituto muy deficiente como Lotric – lo ùnico malo de la función -,etc…,me lo pasé muy bien
M'agradaM'agrada
Malgrat el desencís de no tenir a Kaufmann, jo la vaig gaudir molt. Suposo que ja que es tenia el paper estudiat algun dia l’arribi a cantar, ja que li va com anell al dit (i que es deixi d’experiments verdians i puccinians).
En Vargas va tenir moments de tot (almenys el dia que el vaig veure jo), però malgrat que es veia superat pel paper, mai va perdre la musicalitat del que cantava. Per mi la gran triomfadora va ser Stéphanie d’Oustrac amb una veu que corria meravellosament per tot arreu. Però el que realment et deixa amb la boca oberta és la producció de Carsen, que et sorprén a cada moment. Moments com el final de l’acte d’Antonia o la redempció de la Musa són d’una bellesa que poques vegades s’ha vist en un teatre…
M'agradaM'agrada
gracias por la explicacion . es que en cine no acabe de entender bien lo del foso . daba realmente la impresion de que cantaban desde el foso de la orquesta . los que lo visteis en directo, claro, se entendia mejor. en cine no enfocaron en este acto a la orquesta y por esto mi duda .. muy bien hecho, idea genial . y es enorme la boca del escenario en paris ¡¡¡¡¡
M'agradaM'agrada
y juan, tienes razon , no deberia importar tanto el fisico.. y no lo es en vivo y desde lejos … pero en cine, en primeros planos
M'agradaM'agrada
se me corta. en cine en primeros planos, el fisico es importante . y kaufman es muy guaperas … y el pobre vargas no . perdona esta debilidad femenina… pero en cine se nota la diferencia … y la voz de vargas, muy bien, pero al final … hacia sufrir .
M'agradaM'agrada
Llàstima que R Vargas pateixi, es una opera esgotadora però fascinant. El DVD del 2000 amb Uria-Monzón, ¿es el de la producció original, i quin era el repartiment complert?
Gracies
M'agradaM'agrada
he visto ya las dos versiones de los cuentos, y a mí está de paris es la que ma me ha gustado, Grigolo será mas mono, pero Vargas, para mi gusto, está muy bien aquí, mi sordera operística me ha impedido oir su sufrimiento, quizas porque lo que habia oido en dias anteriores eran los gritos de Grigolo. Aquí en Paris el público ha aplaudido mucho mas que en Londres en momentos concretos. Muy destacable el baile que se marca Vargas en la barra. Yo en está me he reido en el acto de Olimpia, mientras que en la versión de Londres no me reí en absoluto. Esa Olimpia es la Copelia de Delibes, no? Anyway una opera francamente deliciosa. Excelentísima puesta en escena. Para acabar con el empacho tengo pendiente ver la película de Powell y Pressburger que promete aunque sea versión resumida y en ingles, pero con ballet! https://en.wikipedia.org/wiki/The_Tales_of_Hoffmann_(film)
Moltes gracies.
M'agradaM'agrada