IN FERNEM LAND

ROH 2016/2017: LES CONTES D’HOFFMANN (Grigòlo-Hampson-Lindsey-Fomina-Rice-Yoncheva; Schlesinger-Pidó)


Recuperar la mítica producció de Les Contes d’Hoffmann de la ROH, deguda a John Schelinger, amb un vestuari fastuós de la gran Maria Björson i una escenografia bigarrada per a la qual els anys han passat de manera definitiva, bé mereixia un repartiment que tot i no intentar superar a Domingo, Serra, Baltsa, Cotrubas i Ghiulevev, al menys mantingués el llistó alt per preservar-la com un dels referents quan es parla d’aquesta òpera, però la Royal Opera House de Londres no ha estat gens encertada en aquesta nova retransmissió cinematogràfica de la temporada 2016/2017, proposant un cast a totes totes insuficient i vulgar, impropi de la categoria de la immensa majoria de produccions operístiques que presenta en les seves temporades.

Greus errors de càsting escollint a Grigòlo, Hampson i Fomina, i és clar amb aquests handicaps és difícil que la representació aixequi el vol o no acabi crispant als espectadors, ja sigui els del teatre (poc engrescats) o als del cinema, davant les alarmants carències vocals, tècniques o estilístiques, que de tot hi ha.

De Vittorio Grigolo ja m’he pronunciat en diverses ocasions. El material vocal és bo, però el cant necessita millorar i sembla que ell no té cap interès en superar aquesta tendència al crit, a no tenir cura del fraseig, de l’elegància sempre associada a l’escola francesa o d’una sobre actuació que sembla emmirallar-se en Villazón, sense comptar que el tenor mexicà té un carisma que ell no posseeix.

Grigolo alterna els moments més feliços amb altres irritants, sobretot perquè amb més dedicació, estudi i sensibilitat podria fer un Hoffmann esplèndid. L’aspecte juvenil l’ajuda molt, però això dura poc quan la resta és un constant reguitzell de mancances i llençar pel broc gros qualsevol moment rellevant per culpa d’una errònia manera, segons el meu parer, d’entendre el cant i la interpretació.

El cas de Thomas Hampson també és sagnant perquè si sovint parlem de que és un fals baríton, mai podrem acceptar que sigui un baix-baríton, però no perquè sigui una fixació meva, sinó perquè ell mateix demostra en cadascun dels quatre dolents que la seva veu no té el registre per cantar aquests personatges i que els intents per fer sonar la veu en un registre inexistent esdevenen grotescs.

L’Olympia de la soprano russa Sofia Fomina ja s’inicia desafinada i li costa mantenir-se en el lloc que li correspon. Tècnicament no és un prodigi i el rol necessita que ho sigui. Ni enlluerna, ni sorprèn, ni embadaleix. Actua bé, però el record de Luciana Serra es fa massa present.

Christine Rice està bé, no té la personalitat vocal i escènica d’Agnes Baltsa però llueix mitjans sense defallir.

Sonya Yoncheva és la “gran” triomfadora. La veu és molt més idònia per Antonia que no pas per Norma, però el record, no ja de la fràgil i emotiva Cotrubas en el vell VHS (ara DVD), sinó el d’Ermonela Jaho a la ONP és massa sagnant. Yoncheva està esplèndida, amb algun curiós problema en els aguts (el preu per forçar el registre en rols poc propicis a les seves característiques vocals?), però no sap atorgar la malaltissa fragilitat vocal i escènica requerida per a tota soprano que vulgui deixar escrita per a la posteritat alguna cosa sobre aquest rol.

Kate Lindsey és un esplèndid, sensible i musical Niklause que pot compatir amb el de Stéphanie d’Oustrac a París,  mentre que Vincent Ordonneau és molt més genèric que l’esplèndid Yann Beuron.

La incorporació luxosa és la del gastat baix Eric Halfvarson cantant, tot i que caldria dir actuant un autoritari i convincent Crespel.

La direcció d’Evelino Pidó no és tan inspirada com la de Jordan a París, si bé l’orquestra és tan bona o millor que la parisenca, no així el cor que queda per sota del de la ONP. Fa temps que el cor del Covent Garden no llueix com caldria en un teatre de la seva categoria. Si aquest és el model que volen els responsables del Liceu (un petit cor amb reforços seggons les necessitats, està clar que el resultat no és precisament el més òptim.

La producció cala dir que aguanta bé el pas dels anys perquè hi ha un treball de personatges i situacions molt brillant. En l’acte d’Olympia és prodigiós veure el treball que s’ha fet en cadascun dels membres del cor, és clar que amb uns vestits tan meravellosos deu ser molt més fàcil posar-se en situació.

Schlesinger va fer una espectacle meravellós i malgrat els anys transcorreguts s’aguantaria força bé, si no fos perque hi ha personatges molt ben dissenyats que no compten amb les veus idònies per fer lluir encara la producció.

Jacques Offenbach
LES CONTES D’HOFFMANN
Libretto Jules Barbier et Michel Carré

Hoffmann: VITTORIO GRIGÒLO
Lindorf/Coppélius/Dappertutto/Miracle: THOMAS HAMPSON
Olympia: SOFIA FOMINA
Giulietta: CHRISTINE RICE
Antonia: SONYA YONCHEVA
Nicklausse: KATE LINDSEY
Spalanzani: CHRISTOPHE MORTAGNE
Crespel: ERIC HALFVARSON
Andrès/Cochenille/Pittichinaccio/Frantz: VINCENT ORDONNEAU
Esprit de la mère d’Antonia: CATHERINE CARBY
Nathanael: DAVID JUNGHOON KIM
Hermann: CHARLES RICE
Schlemil: YURIY YURCHUK
Luther: JEREMY WHITE
Stella: OLGA SABADOCH

Royal Opera Chorus
Director del cor: William Spaulding
Orchestra of The Royal Opera House, Covent Garden
Director musical: Evelino Pidó

Producció original de John Schlesinger, reposició de Daniel Dooner
Escenografia: William Dudley
Disseny de vestuari Maria Björson
Disseny d ellums: David Hersey
Coreografia: Eleanor Fazan
Director de combats William Hobbs, reposició Simon Johns

Royal Opera House, Londres 15 de novembre de 2016

Encara em quedarà una òpera francesa per comentar, el Don Quichotte de Massenet que ha programat la Lyric Opera de Chicago després de Les Troyens que ja van ser motiu de comentari aquí mateix.

8 comments

    • colbran

      La ópera francesa nunca decepciona. Sus intérpretes pueden decepcionar, pero las partituras no y “Les contes d’Hoffmann” es una auténtica joya, o varias joyas porque hay tantas versiones -más cortas o más largas- como producciones.

      Al morir Offenbach antes del estreno no pudo determinar cuál era su versión definitiva. Compuso una partitura próxima a las cuatro horas y media y la grabación más larga es la llevada a cabo por Sylvain Cambreling -excelente versión- con una duración de unos 225′, más o menos. Posteriormente a esta grabación el maestro Antonio de Almeida localizó más de 60 páginas de partitura para “Les contes…” y su mayor ilusión hubiera sido grabar toda la música localizada pero…falleció antes de conseguirlo.

      La producción añeja del Covent Garden es una maravilla y la interpretación vocal y escénica de todos los intérpretes de su estreno considero que es prácticamente insuperable, aparte de Domingo, Cotrubas, Baltsa y Serra -fantásticos- estaba el magnífico Coppelius de Sir Geraint Evans que se despidió de la escena con esa producción y el resto del reparto: Robert lloyd, Claire Powell, etc… y una dirección musical inspiradísima de Georges Prêtre, aparte de una dirección escénica de John Schlesinger que te obliga a verla y a volverla a ver. Qué pena que esta misma producción haya contado contado con un reparto tan inadecuado!

      M'agrada

  1. Ordet

    Doncs a mi la producció escénica se’m va fer pesada. Jo sóc de l’opinió que ja ha envellit ja. Hi vaig trobar a faltar màgia, comicitat…
    A més a més, jo ja m’he acostumat a que tot plegat acabi amb la Musa cantant “Des cendres de ton coeur” i aquí es feia servir la versió tradicional, amb un final molt més prosaic.
    L’altra cosa són les veus, amb un Grigolo que al cinema realment feria, a més a més del caricaturesc Hampson…
    París guanya… 🙂

    M'agrada

  2. Ara diré una burrada. De Les Contes, només conec la Barcarola. És greu, ho sé. El que passa és que a mi l’òpera francesa, m’hi costa entrar-hi. Això sí, un cop hi sóc dins m’entusiasma. Li donaré una oportunitat a aquests Contes D’Hoffman. Sí. I també recuperaré aquell Pelléas et Melisánde d’Aix En Provence d’aquest estiu passat. Que fa molt que està al Pendrive i no m’agrada tenir-la decorant. Li donaré una oportunitat a totes dues!

    M'agrada

  3. Roser Marti Rocamora

    Siento no estar de acuerdo con todos los comentarios, pues a mi me gusto.
    Lo pase muy bien, me gustaron las voces, la puesta en escena y la música maravillosa. Supongo que no tengo los conocimientos musicales que tu tienes y eso me hace disfrutar mjucho más.

    M'agrada

  4. Spirto gentil

    Gracias maestro una vez más, estoy , más o menos, en tu misma línea en tus opiniones de ambos Contes. Y emocionado por esta “promenade a la francaise” con rareza -léase poco habitual-incluida: un lujo.

    M'agrada

  5. Retroenllaç: Noticias de octubre de 2016 | Beckmesser

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: