A l’espera de comentar la retransmissió cinematogràfica de les representacions londinenques del seguit de comiats de Renée Fleming als escenaris amb la seva paradigmàtica Marschallin del Rosenkavalier de Richard Strauss, avui us parlo de la retransmissió radiofònica del passat 13 de gener.
Ja us vaig parlar del primer comiat a Boston, també amb Andris Nelson al podi, però mentre que en aquella ocasió va ser en versió de concert o semi-escenificada al damunt de l’hemicicle de la Boston Symphony Orchestra, ara és escenificada en la monumental producció de Robert Carsen.
La veu i sobretot algunes vocals de Fleming denoten el pas dels anys, però la soprano americana també continua oferint un retrat de la Marschallin esplèndid, senyorívol, decadent i nostàlgic. Sap com dissimular les carències o les evidències del pas inexorable del temps, conservant després d’una carrera enlluernadora tots els atributs d’una intensa Marschallin. Es retira fent honor a la carrera i al rol, a temps i amb categoria. Bravo per ella.
L’acompanya Alice Coote, una mezzosoprano especialitzada en rols transvestits i un Octavian de referència, potser més efectiu que seductor. En aquest aspecte hi ha cantants que han fet història interpretant aquest rol i jo crec sincerament que Coote no serà la millor, però jo no he trobat manera de trobar aspectes que facin trontollar una sòlida interpretació, però mai podrà competir amb Garanca, per exemple, i n cal dir amb les del passat immediat o més llunyà.
No m’ha semblat gens rellevant la Sophie de la soprano anglesa Sophie Bevan, molt més genèrica i justeta, sense la brillantor que sempre s’associa al rol psicològicament més fluix de l’obra, però en canvi ha d’enlluernar en la fascinació d’una vocalitat sempre vorejant els límits eteris. No sé que li troben al Covent Garden. Li donen moltes oportunitats i mai m’acaba de fer el pes.
Peter Rose és un solidíssim Baró Ochs, molt millor que Hawlata a Boston i tota una garantia, potser no fa una creació que surti dels Ochs més celebrats, però ja és molt en un moment on els baixos de veritat no són fàcils d’escoltar.
Entre els rols secundaris, molts, n’hi ha de tota mena i alguns necessiten millorar. Entre els millors Miranda Keyes, una esplèndida Marianne, també Berrugi sense cantar el millor “Di rigori armato”, salva els mobles en el complicadíssim repte. No busqueu distinció, en prou feines no esguerra res, que potser ja és molt.
En canvi els pitjors no cal que els anomeni, es delaten tots solets. “Peccato” que la ROH no hagi envoltat millor a la diva en el seu comiat.
Nelsons si que li fa honors, ja a Boston i amb una orquestra esplendorosa va signar una versió extraordinària, i a Londres hi torna.
Escolteu els darrers 25 minuts del primer acte
I ara escolteu el final del 3er acte, des del tercet.
Richard Strauss
DER ROSENKAVALIER
Marschallin: Renée Fleming
Octavian: Alice Coote
Sophie von Faninal: Sophie Bevan
Baron Ochs: Matthew Rose
Faninal: Jochen Schmeckenbecher
Valzacchi: Wolfgang Ablinger-Sperrhacke
Annina: Angela Simkin
Italian Singer: Giorgio Berrugi
Marschallin’s Major Domo: Samuel Sakker
Faninal’s Major Domo: Thomas Atkins
Marianne: Miranda Keys
Innkeeper: Alasdair Elliott
Police Inspector: Scott Conner
Notary: Jeremy White
Lackey / Waiter: Dominic Barrand
Royal Opera House Chorus
Royal Opera House Orchestra
Director musical: Andris Nelsons
Royal Opera House Covent Garden 13 de gener de 2017
Encara ens queden més comiats de Fleming, espero portar-los a IFL, si voleu recuperar el de Boston:
Si no passa res aquí encara podrem parlar de la retransmissió cinematogràfica de Londres i Nova York, a banda que el Toni ja ens va informar que encara té cites a les sales de concert de amb els quatre darrers lieder de R. Strauss, a Madrid, Paris i Viena, ni més ni menys que amb Thielemann i la Staatskapelle de Dresden.
IN FERNEM LAND 
Retroenllaç: Noticias de enero 2017 | Beckmesser
Moltes gràcies Joaquim.
Orquesta y Director extraordinarios. Acabo de reescuchar con buen equipo de sonido el Rosen. Un par de puntualizaciones: Saturday 14.01.2017, y lo de la ROH Covent Garden no la pondrán en cines, se reserva alguna del MET del próximo abril-mayo, dirigidas por Sebastian Weigle y con Eiina Garancâ de Octavian para ello y se supone el posterior DVD. La escenografía de Robert Carsen y la actuación actoral, me esperaba mucho más, pero reconozco que no entiendo y es lo que menos me interesa de la Ópera. Fleming, que cumplirá 58 años el próximo 14 de Febrero, aún puede por voz con la Mariscala , su rol fetiche. Buena ´” last performance ” en Ópera de Fleming en Europa, teatro en donde debutó, con gran jolgorio y aplausos del público británico. Esperemos que en el MET siga conservando la voz de Mariscala para su despedida ¿ definitiva ? de la Ópera escenificada, en el teatro en donde debutó en 1991 reemplazando a F. Lott en la Condesa de las Bodas de Fígaro.
M'agradaM'agrada
Oh! quina llàstima. M’estranyava que havent anunciat la del MET la ROH també la programés en la seva temporada. Crec que el repartiment del MET és millor i si és l’última encara serà més emotiva.
M'agradaM'agrada
A mí me gustó mucho toda la función y el tercer acto me pareció muy emotivo. Ella sabía que sería su última representación, al menos de su obra más emblemática y brilló con su presencia, su elegancia y su voz, menos potente pero preciosa. Llegó al corazón de los espectadores como nunca. Tanto el público como los artistas le dedicaron una cálida y larga ovación al final.
M'agradaM'agrada
Gracias Montse por tu comentario y bienvenida a IFL, creo que es la primera vez que comentas. Espero que nos ea la última.
M'agradaM'agrada
Vaig tenir la sort d’assistir a aquesta mateixa representació, la darrera que cantava Renée Fleming a la ROH, on a més vam coincidir amb alguns liceistes. L’ocasió s’ho mereixia, acomiadar de l’escena la que sense dubte ha estat una de les grans intèrprets straussianes dels darrers temps en un paper emblemàtic.
Sobre la seva prestació com a mariscala, estic completament d’acord amb el que dius. Només puc afegir el que in situ es podia apreciar millor que per la ràdio: la projecció de la veu no és la que era, i ens va fer patir una mica a la primera part del primer acte i això malgrat l’ajuda que va rebre d’ Andris Nelsons, molt pendent d’ella. En el monòleg va estar commovedora, en el que va ser una fusió del personatge i de la soprano, amb l’inexorable pas del temps sobrevolant-les a totes dues.
Compte amb el baró Ochs, que no era PETER Rose (tant de bo!), sinó un per mi desconegut Matthew Rose, massa ensopit, sobretot en els dos primers actes.
Alice Coote és una molt bona mezzo, però com dius, no hi haurà color amb l’Oktavian que cantarà Garanca al Met. De fet, em resulten molt més convincents en aquest paper mezzos especialistes en el rol com Stephanie Houtzeel o Daniela Sindram.
D’Andris Nelsons destacaria que va signar un tercer acte sensacional, amb una introducció orquestral absolutament prodigiosa com difícilment es pot sentir. I això que en el primer acte havia quedat decebuda (sobretot abans del monòleg de la mariscala), amb una direcció que em va semblar llastrada per una excessiva contenció.
Capítol apart mereix la posta en escena de Carsen, un “remake” del de Salzburg de 2004, que insisteix absurdament en el component militar, arribant al despropòsit que al començament del segon acte vam tenir l’escena de la “presentació dels canons”. Exemple de vacuïtat d’idees quan es pretén donar transcendència a un fet (la riquesa de Faninal i els seus orígens) completament irrellevant en la trama i temàtica de l’obra.
M'agradaM'agrada
Oh que bé que hi poguessis anar.
Per radio l’altra Rose no em va desagradar tenint en compte que hagués pogut ser Hawlata aquest em va semblar un baix de veritat.
Caldrà esperar al comiat oficial del MET, segur que li faran una gran festa.
Gràcies per la crònica
M'agradaM'agrada