Nadine Sierra as Ilia in Mozart’s “Idomeneo.”(Marty Sohl/Metropolitan Opera

Si comparem el repartiment d’aquest Idomeneo amb el que va estrenar aquesta històrica producció del MET, és a dir: Pavarotti, Von Stade, Cotrubas, Behrens, i Alexander, ràpidament ens adonem que l’abisme que separa un i altre repartiment el determina la personalitat artística, quelcom imprescindible que agradi o no, juga en contra de l’edició del 2017 i no perquè els cantants d’aquesta edició siguin mediocres, que no ho són, però si que em permetreu que pensi que senzillament no tenen, tret segurament de la exultant Illia de Nadine Sierra, una personalitat fascinant com els noms de l’edició de 1982.

Pavarotti segurament no era una cantant tan ajustat a l’estil mozartià com ho és Polenzani, però és innegable que la seva desbordant personalitat vocal (això es té o no i no s’aprèn en cap conservatori ni hi ha cap famós professor/a que t’ensenyi com adquirir-la) atorga al personatge un interès i fins i tot diria que una fascinació incomparable. I no ho dic ara que ja no tenim a Pavarotti entre nosaltres, doncs en el seu moment quan creia com ho crec ara que Idomeneo no era per a ell, entenia que ella atorgava al rol l’adient aureola mitològica que l’heroi precisa. Quina veu pot fer ombra a la seva meravellosa transparència, a la nitidesa d’aquell timbre inigualable?

Què dir de la comparació entre l’Idamante d’Alice Coote i Frederica von Stade o l’abassegadora fascinació d’una poc adequada dicció de Hildegard Behrens en front  l’anodina correcció i l’estil abrupte de la senyora Elza van den Heever?

Von Stade posseïa una de les veus més dolces, un fraseig elegant i una poesia interpretativa excepcional, per no parlar de l’escrupolós estil mozartià. A la Coote tot això li queda gran o inabastable.

Si que m’atreveixo a igualar la deliciosa Illia de Nadine Sierra amb lla de Ileana Cotrubas, ambdues cantants distingides, elegants, dolces, si bé la veu de la nord-americana és més bella i seductora que l’instrument més aviat gasiu de la romanesa.

Fins i tot la veu poc agraïda del venerat John Alexander, que obté un gran triomf després de les dues intervencions superant una complicadíssima coloratura, no es pot comparar al limitat, insuficient i poc encertat Arbace d’Alan Opie.

Ens queda James Levine, en ambdues representacions absolutament el generador d’una enèrgica interpretació que arrossega al triomf tant l’edició de 1982 com la del 2017, si bé la resposta al seu geni sigui tan diferent en un cast i en un altre. Levine reposa i alenteix el ritme, no pas la intensitat dramàtica, i en un cas i en l’altre obté una resposta de l’orquestra admirable, transparent i d’una brillantor a l’abast de molt poques formacions orquestrals.

Les importants aportacions del Cor, obtenen una resposta molt més satisfactòria en l’edició d’enguany. amb una intensitat, sobretot en el tercer acte, veritablement colpidores.

Està clar que no podem, ni hem de viure del passat, però hi ha coses que han quedat referencials per alguna cosa, i passen els anys i continuen veient passar nous repartiments sense que cap en el seu conjunt pugui desbancar-les.

No cal dir que us torno a deixar l’apunt del Fede per si voleu insistir del tot

• https://infernemland.blog/2017/03/29/met-20162017-idomeneo-polenzani-sierra-coote-den-heever-opie-owensponnelle-levine/