Avui us parlo del nou streaming de la nova producció del sempre desconcertant Alvis Hermanis pel Parsifal de Richard Wagner a la l’òpera de Viena, amb la direcció musical de Semyon Bychkov i un equip de cantants notable en el que destaquen el debut en el rol de Kundry de la soprano sueca Nina Stemme i l’Amfortas del baríton canadenc Gerald Finley, ben acompanyats per la solvència de Christopher Ventris en el rol titular i Kwangchul Youn com a solid més que definitiu Gurnemanz.
El director rus Semyon Bychkov es fa càrrec de la relaxadíssima direcció musical, amb temps més que amples i una bella lentitud que mai fa que es perdi el discurs dramàtic. Ja vaig dir-ho arran de les representacions al Teatro Real i aquí a Viena es torna a repetir, els actes extrems més místics i contemplatius l’inspiren més que no pas la carnalitat del segon, que malgrat la poderosa presència d’una Stemme en plena forma, li queda massa distant. A vegades la intensitat sonora ofega a les veus menys poderoses (el sempre eficient Ventris), però la seva direcció té moments esplèndids i el conjunt és coherent, obtenint de l’orquestra de la Staatsoper una sonoritat wagneriana esplèndida.
Magnífic també el cor reforçat de la casa, `peça fonamental per l’èxit d’aquesta òpera.
Vocalment la representació té un bon nivell de conjunt. Ningú grinyola i alguns excel·leixen.
El tenor Christopher Ventris és Parsifal, un rol que ha fet arreu (també al Liceu) i és garantia de seguretat, musicalitat i solvència. No té una veu que colpeixi en els moments més intensos,ja que el instrument és molt líric i la intensitat és relativa. Malgrat que ha fet front a rols exigents al llarg de la seva carrera, sembla que a la veu aquests esforços no li han passat excessiva factura. El seu cant és distingit, amb detalls de classe i un us de les mitges veus en el tercer acte, que s’agreixen en un rol que està a mig camí entre el misticisme de Lohengrin (no cal oblidar que és el seu pare) i l’heroïcitat impertinent del jove Siegfried.
També està garantida la musicalitat, la bellesa sonora i la noblesa en el Gurnemanz de Kwangchul Youn, potser mancat de més presència sonora en els grans moments on ha d’imposar autoritat i també personalitat. És tota una garantia i malgrat que avui en dia hi ha un parell o tres de baixos que el superen, el seu Gurnemanz és tota una referència i un goig.
Magnífic l’Amfortas de Gerald Finley, per la intensitat de la interpretació, gens exagerada, més aviat austera i interioritzada, amb una veu molt homogènia de color i de timbre bell.
No em va agradar tant el Klingsor de Jochen Schmeckenbecher, no per la intensitat sinó per l’oscil·lació de les notes més sostingudes.
Rotund i ajudat per l’amplificació que l’aproximava més al Fafner que no al moribund para d’Amfortas, el Titurel de Jongmin Park,
La nova producció del director letó Alvis Hermanis és visualment impactant i dramàticament incomprensible o si ho voleu més gràfic, una bogeria.
Visualment impactant perquè Hermanis que també es fa càrrec de la magnífica escenografia, embolcalla l’acció a l’interior d’un hospital psiquiàtric en plena ebullició del Jugendstil, moviment artístic que tenia en la vessant arquitectònica entre els seus representants més il·lustres a Otto Wagner (Wagner spital) de qui Hermanis copia els espais de les sales o la capella del hospital psiquiàtric Steinhof amb una fidelitat admirable.
L’escenografia pràcticament no canvia i només hi ha unes vidrieres bellíssimes que separen les escenes i els diferents espais, amb uns despatxos laterals on no hi faltarà el divan de Freud o unes prestatgeries farcides de llibres, cervells i fetos, tot molt estètic, tot molt malaltísment bell, tot extraordinàriament gèlid, asèptic i distant.
I dramàticament incomprensible perquè la bogeria de Hermanis de portar l’acció a un hospital psiquiàtric on hi ha dos metges, un bo i humà (Gurnemanz) i un dolent i pervers (Klingsor) mentre la resta estan tots tocats del bolet, amb una Kundry que al primer acte necessita camissa de força i a la segona, després d’una sessió d’electroshock esdevé una mena de diva extreta d’un quadre de Klimt o un Amfortas que la llança li va travessar el cervell, grinyolen en l’immensa majoria de les escenes, sobretot perquè el personatge de Parsifal no hi pinta res en mig d’una narració on sembla que a Hermanis el molesti.
La producció està allunyada de qualsevol connotació religiosa, tot és presumiblement molt més científic, malgrat que lluitar contra l’espiritualitat de la partitura esdevé un anar contracorrent sense sentit.
No us negaré que hi ha imatges molt potents, però res s’explica bé o allò que s’inicia amb una certa coherència narrativa acaba per no desenvolupar-se de manera comprensible perquè a Hermanis li costa molt adaptar la seva bogeria amb el llibret de Wagner. El director té moltes idees, moltes robades o prestades d’altres muntatges (la referència hospitalària funcionava molt millor en la magnífica producció de Guth) o aquella gramola on Gurnemanz sembla que a l’inici es posi a escoltar una gravació del Parsifal wagnerià que em remet a la producció de les produccions (Herheim). No conec l’alemany i per tant no sé el que diu un espectador en els segons de silenci amb l’escena encara oberta del final del tercer acte, segur que alguna cosa ocurrent o per no desentonar, una bogeria.
Al final del primer acte l’intent d’aplaudiment és avortat per l’ortodòxia wagneriana vienesa. En els altres dos actes l’èxit és més que notable.
Richard Wagner
PARSIFAL
Amfortas – Gerald Finley
Gurnemanz – Kwangchul Youn
Parsifal – Christopher Ventris
Klingsor – Jochen Schmeckenbecher
Kundry – Nina Stemme
Titurel – Jongmin Park
1. Gralsritter – Benedikt Kobel
2. Gralsritter – Clemens Unterreiner
1. Knappe – Ulrike Helzel
2. Knappe – Miriam Albano
3. Knappe – Thomas Ebenstein
4. Knappe – Bror Magnus Tødenes
1. Blumenmädchen – Ileana Tonca
2. Blumenmädchen – Olga Bezsmertna
3. Blumenmädchen – Margaret Plummer
4. Blumenmädchen – Hila Fahima
5. Blumenmädchen – Caroline Wenborne
6. Blumenmädchen – Ilseyar Khayrullova
Stimme von oben – Monika Bohinec
Orchester der Wiener Staatsoper
Chor der Wiener Staatsoper
Bühnenorchester der Wiener Staatsoper
Extrachor der Wiener Staatsoper
Kinder der Opernschule der Wiener Staatsoper
Director del cor: Martin Schebesta
Director musical: Semyon Bychkov
Director d’escena: Alvis Hermanis
Escenografia: Alvis Hermanis
Disseny de vestuari: Kristine Jurjane
Video: Ineta Sipunova
Disseny de llums: Gleb Filshtinsky
Staatsoper de Viena, 13 d’abril de 2017
La proposta és bastant inútil però no molesta, ni tampoc irrita, perquè el disseny és esplèndid, ja sigui l’escenogràfic, com el del vestuari de Kristine Jurjane o el gèlid, fins i tot en les estances càlides de Gurnemanz o el divan freudià de Klingsor, disseny de llums de Gleb Filshtinsky. El millor rau en la vessant musical i vocal, quelcom que sempre, sempre, sempre, s’agraeix, sobretot aquí a can IFL
IN FERNEM LAND 
Gracias Joaquim, Parsifal es una de mis operas favoritas de Wagner, no olvido a Lohengrin y tampoco a Die Walkure, Solo cuando vea y escuche, te diré lo pienso, por ahora solo gracias por tu gran apunte….
M'agradaM'agrada
De nada Eduardo, para mi también es una de mis operas favoritas, pero quizás Tristan und Isolde sea mi preferida de todas las wagnerianas preferidas
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de abril 2017 | Beckmesser
lo que dice el espectador al final del 3er. acto es ” Bravo para el coro de la Staatsoper”
M'agradaM'agrada
Muchas gracias, lo merecen, no siempre estan a ese nivel.
M'agradaM'agrada
Fet importantíssim. El debut d’Stemme com a Kundry suposa la incorporació del darrer gran paper wagnerià al seu repertori. Crec que podem situar-la sense reserves al costat de les consagrades Flagstad, Mödl, Varnay i Nilsson. Cal recordar que ni Flagstad, ni Nilsson ni Behrens (en menor mesura, Varnay) són especialment recordades per les seves Kundrys (sí per les seues Brünhildes i Isoldes). Crec que Stemme es consagra -si ja no ho era- com un dels grans noms en la història de la interpretació wagneriana, dintre de la secció dramàtic-heroica. En tot cas, gràcies per l’enlla,c. Per un moment vig pensar que aquesta Setmana Santa ens quedàvem sense exercicis espirituals…
M'agradaM'agrada
Acabarà fent Ortrud, que és un altre rol emblemàtic de les dramàtiques wagnerianes quan ser soprano els pesa massa.
M'agradaM'agrada
Creus que el Gurnemanz de Youn ha perdut punts en relació a les seves magnífiques actuacions al Festival de Bayreuth?
Quins serien aquests baixos que el superarien?
M'agradaM'agrada
Youn és un cantant magnífic, un Gurnemanz senyorívol, però el problema és que canta tant, a tants llocs i en repertoris tan diferents, que a vegades el traeix la sensació de rutina que impregna algunes de les seves interpretacions, a banda que a vegades quan cva cansat i hi va massa sovint, es comença a apreciar una oscil·lació que em preocupa.
El Gurnamanz de Pape em sembla molt bó i el de Georg Zeppenfeld aquest any a Bayreuth em va semblar sensacional. Potser Günter Groissböck,un altre dels grans d’aquest moment amb veu de baix de veritat pot ser un Gurnemanz de referència (no recordo haver-lo escoltat en aquest rol) i Franz-Josef Selig, i rn un futur no gaire llunyà no tinc cap dubte que Ante Jerkunica el farà esplèndidament.
M'agradaM'agrada