IN FERNEM LAND

STAATSOPER DE VIENA 16/17: TOSCA (SERAFIN-KAUFMANN-VRATOGNA;WALLMANN-JENSEN)


Tornem a Tosca, a Viena, amb la polsosa, fidel i prehistòrica producció de Margarita Wallmann i sense Georghiu que aquesta vegada ha fet l’espantada sense esperar un moment tan complicat com la seva sortida al terrat, No ha cantat i en el seu lloc Viena ha comptat amb la Tosca més tebaldiana del moment, l’austríaca Martina Serafin, acompanyada del Cavaradossi de Kaufmann i del mediocre Scarpia de Marco Vratogna, que com fa poc a Baden-Baden, rebaixa el nivell en una part fonamental del tercet protagonista.

En aquesta ocasió López-Cobos ha deixat pas al director noruec Eivind Gullberg Jensen (va dirigir l’OBC pel nadal de 2014).A vegades té feina a concertar una representació que sembla que aniria sola a pinyó fix, amb uns cantants que ja han fet aquesta mateixa producció manta vegades i per tant han assajat poc i surten a cantar amb un parell o tres d’encontres previs o potser ni això. Sona bé, és clar (no com a altres teatres en condicions millors), però insisteixo que els streamings vienesos haurien de ser més curosos en aspectes fonamentals i la repetició un any rere un altre dels mateixos títols, també en el servei de televisió no sembla que els preocupi gaire. Viena en línies generals no està a la mateixa alçada que New York, Londres, París, Berlín o Munich.

No ens enganyem, és una Tosca més, molt però molt millor que la de la luxosa Berliner amb Rattle, sense tantes expectatives, sense tantes pretensions i sense cap modernor distorsionant, però també sense cap al·licient més enllà de la luxosa rutina d’un teatre de repertori on tot recau en la particular inspiració dels cantants més lluïts, que en aquesta ocasió només en són dos i la resta un calc del que hem vist sempre. Hi haurà qui amb això ja en tingui prou per xalar, jo no, si bé és veritat que Serafin, en un del seus rols més convincents a la seva vocalitat, rememora el bo i millor de l’òpera “ancien régime”, uyna manera molt més passional i intuïtiva d’entendre les representacions operístiques i per tant molt més subjectes a l’emoció i a l’instint teatral capaç d’aixecar en qualsevol moment una representació de luxosa rutina a excepcionalitat memorable, ni que sigui puntualment. Hi ha sons tibats, aguts crispats tan típics de moltes sopranos que han maltractat la seva veu, com ella amb les seves Lady, Turandot o Abigaille, per què insistir en el tema?, però aquest malgrat tot és un rol molt seu i el llueix molt, no és una Tosca d’aparador i de disseny, és una Tosca de sopa de galets i carn d’olla, amb substància, calòrica i humana. Amb les frases des empre dites com sempre. Un clàssic!

Kaufmann sembla recuperat, si bé la crisi ha deixat suposat vocalment un abans i un després en quant a opacitat o si ho preferiu manca de brillantor i algun que altre dubte en l’afinació a les frases inicials. Kaufmann no té l’instint de Serafin, ell és més un producte operístic,això de producte sigui dit,sense ànim d’ofendre a la parròquia (Déu me’n guardi!) de les darreres generacions, malgrat els anys que fa que canta  no deixa tantes coses a l’atzar, tot és més espontàniament estudiat, si bé el tenor bavarès sap quan ha de fer el que cal per obtenir l’efecte desitjat o amagar alguna que altre defallença. Més enllà de que jo pugui discutir d’idoneïtat de la seva italianitat en rols i repertori com aquest, no hi ha dubte que pocs tenors, per no dir cap, pot fer-li ombra en allò que podria definir com el magnetisme del divo o el fascino de l’artista de raça i del cantant d’altíssima categoria, impossible de discutir. Ara bé, hi ha aquelles emissions engolades o aquells sons en excés opacs que difícilment podran convèncer a aquells que busquen en Puccini la claredat solar o la llibertat d’emissió, perquè això mai ha caracteritzat a Kaufmann i per tant els “anti” sempre tindran camp abonat i no els hi mancaran motius, a vegades la seva veu sembla que vagi a menys revolucions que a la resta.

El cas de Marco Vratogna és tot un altre. Ja parlem d’una altra lliga i aleshores o bé  abaixem el llistó d’exigència o ens enfadem amb l’intendent de la Staatsoper vienesa per haver escollit per a un streaming de la seva temporada a un cantant que no està a l’alçada. El darrer Scarpia vienès televisat va ser Terfel, que malgrat no està en el seu moment més excels, va tenir una personalitat vocal, artística i escènica, que Vratogna hauria de tornar a néixer per intentar tenir.

Com és tradueix tot plegat?

Doncs amb un primer acte que passa sense pena ni glòria, dir-vos una altra cosa seria mancar a la veritat Després del Te Deum si no hi ha un cert daltabaix a la sala és un senyal inequívoc que és una Tosca que coixeja i coixejar per culpa de Scarpia significa que el segon acte difícilment esdevindrà memorable. Vratogna és més un menestral que un sàdic aristòcrata, hi ha estones que sembla un Ochs d’aquells tan camperols i en altres vol suplir la mancança de distinció amb efectes de gran “teiatru”. Serafin deixa pinzellades de classe en un Visi d’arte molt més que correcte, però tampoc diria que memorable, això si en un segon acte on no li puc fer cap retret i va vestida de Tosca, amb l’abric d’ermini, diadema i escot imperi i no com l’Opolais que segons el Sr. Bada venia de comprar en uns grans magatzems. A Viena en acabar el segon acte tampoc hi ha cap daltabaix

El tercer acte, que és quelcom més que el comiat de Cavaradossi, funciona en tota la seva teatralitat i tornar a veure com Floria Tosca es llença del terrat del castell de cartró pedra és com tornar als Pastorets per Nadal, quelcom entranyable, sobretot després de veure aquelles injeccions letals a Baden-Baden, de les que m’ha costat recuperar-me. Kaufmann aconsegueix una altra ovació tan històrica com desproporcionada. o n’hi ha per tant i tampoc calia allargar tant l’estona d’aplaudiments si tots sabien, Georghiu inclosa,, que aquest any tornaria a bisar. Potser es convertirà en una tradició? mentre els més agosarats hem pensat, mura que si a Serafin entre caixes també li entren les ganes d’anar al camerino i tornem a tenir un bis d’allò tan ·”divertit” de mi manca il soprano…Però no Serafin surt quan té que sortir i es precipita daltabaixquan sent allò tan amenaánt de Ah! Tosca, pagherai ben cara la sua vita!

Giacomo Puccini
TOSCA

Floria Tosca, Martina Serafin
Mario Cavaradossi, Jonas Kaufmann
Baron Scarpia, Marco Vratogna
Cesare Angelotti, Clemens Unterreiner
Sagristà, Paolo Rumetz
Spoletta, Wolfram Igor Derntl
Sciarrone, Mihail Dogotari
Un carceller, Ayk Martirossian
Pastor: Rebekka Rennert

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper
Direcció musical, Eivind Gullberg Jensen
Direcció d’escena, Margarethe Wallmann
Escenografia, Nicola Benois

I si encara esteu buscant per aquí i per allà la gala del Met és possible que també trobeu aquesta Tosca, que si no fos per el show del tercer acte, seria, com és, una més de moltes.

12 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de mayo 2017 | Beckmesser

  2. colbran

    Ya podéis opinar cuanto queráis pero una acción situada en junio de 1800, con todos los sucesos y personajes reales que se mencionan -Scarpia tiene dos antecedentes históricos que inspiraron a Victorien Sardou el personaje del Barón Vitellio Scarpia- no admite una modernización “prêt a porter”; para que se pueda mostrar en un escenario de ese modo es preciso que se componga otra Tosca, con situaciones, personajes, textos y música nuevos, basándose “libremente” en la pieza teatral original y entonces no chirriará nada. Por lo tanto aunque esta “Tosca” de Viena sea demasiado vista, podría sustituirse por otra nueva, pero manteniendo siempre el vestuario, atrezzo y comportamiento de la época en que se desarrolla la ópera de Puccini.

    De lo que he escuchado quien más me ha satisfecho es Martina Serafin, efectivamente muy “tebaldiana”, no tanto Kaufmann, cuya “Recondita armonia” es tan lenta y con una voz tan enmascarada que no recuerda ni al propio cantante. Tengo en DVD/BluRay dos “Tosca” con Kaufmann de hace unos años, en una me gusta poco y en otra mucho, dependiendo del falseamientpo o no de su voz, cuya razón no llego a comprender porque es un tenor muy musical y un gran cantante, pero a medida que pasa el tiempo su voz se oscurece más y más y Puccini requiere ser cantado con voz clara y brillante para que sus intérpretes luzcan sus cualidades y hagan honor a las bellas melodías que subrayan su canto.

    Opinión mía, por supuesto, que no pretendo que nadie comparta.

    Liked by 2 people

  3. Kaufmann stava comunque male. Lo si capiva dalla fatica che ha fatto a finire l’ opera dopo il bis dell’ aria. Infatti ha cancellato la recita di stasera. Mi sa che non è recuperato proprio per niente e non so proprio come ce la fará a cantare Otello

    M'agrada

  4. RosaRP

    Gracias Joaquin una vez mas. No se como lo haces para estar siempre ahi, con lo ultimo y puesto al Servicio de todos. En esta ocasion doble agradecimiento porque el streaming del dia 8 fue un desastre: se cogia mal, se colapso la pagina y, aunque pude verlo, el sonido no era bueno, a veces entrecortado
    Pues bien,
    Tosca no es mi opera preferida, pero me gusta mucho y la he disfrutado. Me gusto Martina Serafin, no tiene quizas la voz tan bella como Angela G. No juega tantoa la diva, sino a la mujer amante, fuerte…
    En cuanto a Kaufmann , siempre hay algo en el que me llega, capaz de conmoverme, de admirarme. Ecntro con fuerza, pese que ya sabemos la dificultad de las primeras intervenciones:garganta fria…termino con agudo brillante seguido deun dificil e interminable pianisimo
    En cuanto al acto 3 es tan bello en su conjunto..creo que canto bien el aria, si bis merecido o no, no entro en el tema. Es el publico al que va dirigido y se expresa, pero me gusto mucho mas el bis;
    :intimo, perfectamente modulado, sentido, en una palabra, artistico. Por supuesto es una opinion personal, pero con el paso del tiempo, y ya son muchos años escuchando opera, he ido evolucionando y ya me importa menos si una voz es brillante, grave, me gustan estas particularmente, sino lo que se es capaz de hacer con ella: fraseo, modulacion, comunicacion , en una palabra, arte. aunque como todo ser humano tenga dias mejores y peores, creo, de acuerdo contigo, que pocos cantantes serian capaces de hacer lo que el hace. No soy una fanatica, odio los fanatismos de todo tipo, pero me apetecia expresar mi opinion
    El duo final es tan bello y bien cantado, que es logico que emocionara al publico
    Lo demas, como dices, rutinario. Estoy de acuerdo contigo, una Tosca mas, pero con momentos muy bellos, es por todo ello que te estoy siempre sgradecida
    Perdona la parrafada, Joaquin, seria mas interesante una charla en torno a una mesa smigable, porque el papel, o lo quiera que esto sea, no permite el intercambio, la conversacion…

    M'agrada

  5. alex

    Algo he escuchado del principio del primer acto …el recóndita armonía ..y el duo inicial Cavaradossi y Tosca
    Pero una TOSCA sin Scarpia, a mi no me interesa y por supuesto..Vratogna es menos que una vulgaridad ( ya lo hemos sufrido desgraciadamente en el Liceo como un muy deficiente Jago )
    Aún y estando en el declive de su carrera, recuerdo a Milnes en el Liceu hace ya bastantes años, protagonizando una gran interpretación
    Incluso después de escuchar a C.Alvarez como un Scarpia muy barone y sutil en Torino, el tal Vratogna no me supone el más mínimo interés
    Como dice bien Colbran, lentísimo el …recóndita armonía.. de JK que en verismo italiano, cada vez me gusta menos

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: