IN FERNEM LAND

ROH 2016/2017: OTELLO (Kaufmann-Agresta-Vratogna;Warner-Pappano)


Jonas Kaufmann (Otello) i Marco Vratogna (Iago) Fotografia Royal Opera House

Aquest Otello que ahir va omplir de gom a gom tots els cinemes del món, era juntament amb l’avortada Norma de Netrebko també a la ROH, els dos grans esdeveniments operístics de la temporada 2016/2017. Si l’òpera belliniana va ser una frustració coneguda abans de començar l’obertura perquè la soprano russa havia cancel·lat el projecte mesos abans, l’estrena de la nova producció de l’obra mestra de Verdi per a mi també ho ha estat i no només per la poca consistència vocal i teatral de l’Otello de Kaufmann, sinó per la insubstancial, fosca, plana i sobretot lletja producció de Keith Warner, que deixa caure la tensió dramàtica en masses moments, alhora que abandona els actors a mercè dels clixés més gastats de la interpretació teatral més rància.

El gran triomfador és Antonio Pappano, però la seva gran tasca al capdavant d’una irregular o potser seria millor dir poc precisa orquestra de la ROH amb masses errades pocs habituals a la casa, i un cor tampoc en la seva millor nit, no pot arrodonir-se si els cantants no acaben arrodonint  la representació amb interpretacions a l’alçada de Pappano.

El director musical de la ROH sap crear en cada escena l’ambient, l’atmosfera i la tensió ideal. Hi ha en molts dels acompanyaments un treball portentós i minuciós de l’estudi orquestral profund d’una orquestració de riquíssims i variats matisos. Pappano treu profit de tots ells, ja sigui l’espectacular tempesta inicial o el catàrtic duo que tanca el primer acte, d’un lirisme i una atmosfera nocturna i de quietud extasiada, absolutament aconseguit. Però és que durant tot el segon i tercer acte, la tensió dramàtica no va parar de créixer, a estones inquietant,a estones embogida i crispada com els atacas irascibles del protagonista  en caure en tots i cadascuns dels paranys que li va `posant el malèfic Iago, acompanyat de manera sublim per Pappano.

En la gran escena de Desdemona al quart acte, Pappano ben coneixedor de l’eternitat que pot suposar per l’oïdor aquest moment si Desdemona no ho canta una soprano excepcional, va donar una varietat extraordinària de detalls com mai l’havia escoltada, tinc ganes de insistir en aquesta representació només i exclusivament per fixar-me detingudament en l’orquestra o més ben dit, la direcció, sense cap mena de dubte, el millor i amb diferència d’una nit  vocalment poc rellevant.

Otello no és el rol de Kaufmann, de moment no. Segurament no l’ajuda un estat vocal incert, que fa patir a estones perquè la veu no respon amb la seguretat que ho feia no fa pas tant, tampoc l’ajuda un director escènic que no li sap extraure més partit a un actor correcte però limitat i que sigui la seva estrena en el rol en aquestes circumstàncies no l’ajuda. No estem davant d’un actor tan convincent com Domingo que feia que la seva interpretació escènica fos tan o més rellevant que la vocal, amb el tenor bavarès això no passa. Tampoc estem davant d’una vocalitat dramàtica pura, ni d’un doll de potència vocal abassegadora. Els que ahir varem assistir a la representació des del cinema no varem escoltar el Kaufmann del teatre. Tots els que hem vist en directe al tenor alemany a dalt de l’escenari i amb orquestra, sabem de les seves limitacions i encara que sigui capaç de sobrepassar les barreres orquestrals més exigents, la veu no i l’efecte no és el que ahir  escoltàvem al cinema. Tot i així el problema de Kaufmann amb aquest rol és la poca transcendència tràgica que transmet. El seu Otello mai imposa, li manca personalitat escènica, dimensió tràgica o credibilitat dramàtica, no sé com definir-ho, però més enllà del tenor de moda,, del fenomen fins i tot paranormal que suposen les seves actuacions i de l’excitació que provoca en el públic, el seu Otello comparat amb tots els grans tenors i no tan grans però excel·lents intèrprets del rol shakesperià segons Verdi, perd la partida. Segurament li manca rodatge i amb un director escènic que sàpiga extreure-li més veritat, els resultats com actor poden ser més brillants. Vocalment el tema és diferent ja que depen si la veu està començant un declivi, per altra part lògic després d’una activitat continuada des de fa molta anys i darrerament molt intensa. El seu primer Otello és globalment correcte, amb moments molt ben cantats, sobretot a partir del segon acte, però no és impactant, ni poderós i la personalitat del personatge i l’escriptura vocal verdiana ho demanen, D’acord que també li demanen lirisme i moltes mitges veus, que curiosament és on ahir es va mostrar més insegur i dubtós diria jo, El seu Otello, podria ser en la línia de Vickers molt més treballat, però la gran diferència amb el tenor canadenc és a n¡banda d’una potència vocal molt superior, un treball dramàtic del personatge molt més elaborat. Si el pogués acabar incorporant amb regularitat al seu repertori i el pogués treballar amb importants directors de teatre, així com amb altres directors musicals, de ben segur el Otello de Kaufmann aniria agafant aquesta dimensió i personalitat que en aquest primer intents s’han quedat en això, en un bon intent i prou. És clar que em dureu que ningú el pot cantar tan bé, ara per ara, que ell, quelcom que segurament és veritat, però no és suficient per el tenor que porta l’etiqueta penjada del millor tenor de l’actualitat.

La Desdemona de Maria Agresta no té cap secret, és un rol ideal per a ella, posseïdora d’una veu lírica pura, capaç d’atorgar lleugerament els matisos més dramàtics a partir del tercer acte, sobretot amb el gran duo amb Otello, alhora que no deixar mai de banda la vessant més lírica, poètica i somniadora d’un personatge sovint interpretat com una bleda, i ahir en aquesta producció em va semblar que s’incidia en aquesta vessant més passiva, quelcom que va en detriment de la soprano italiana, que va fer tot el que tenia que fer, però sense trasbalsar-me com si ho va aconseguir a Les Arts, al costat d’un Kunde pletòric i el millor Iago possible actualment, Carlos Álvarez.

Que la producció es quedés sense el Iago de Ludovic Tézier va ser un llast terrible, perquè per molt que Pappano l’ajudés, la interpretació del baríton italià Marco Vratogna va ser vocalment insuficient, vulgar i quasi diria que vergonyant. La major part de les frases de Vratogna són parlades, alguns no del tot coneixedors de com es canta aquest rol deuen creure que el que ens va oferir ahir el baríton italià va ser una gran interpretació, i jo vaig trobar que era un gran guinyol, tan vocal com escènic, d’un histrionisme buit que res té a veure amb el meu ideal de Iago, un personatge immens, d’una estatura dramàtica imponent i d’una autoritat vocal, ja sigui per la noblesa del cant, com per la qualitat de l’emissió, de total referència en el repertori de baríton dramàtic verdià. Vratogna el farceix de trucs, no té homogeneïtat vocal, a vegades sembla un veritable baríton (falsejant degudament les sonoritats) i altres esdevé un tenor. Ell cant legato és arbitrari i l’afinació no sempre encertada. Hi ha una dicció claríssima que l’afavoreix, però és un cantant que no honora el rol. El públic premia al final de manera exagerada una interpretació d’una mediocritat exasperant.

Em va agradar força el Cassio de Frédéric Antoun, mentre que la resta de rolsvan estar servits amb correcció quasi anònima, inclòs el Lodovico que acostuma a ser un baix amb més autoritat vocal que la mostrada ahir per In Sung Sim.

La producció de Keith Warner em va semblar un nyap immens. L’excusa de la caixa negra per concentrar les interioritats nefastes del protagonista em sembla un recurs poc imaginatiu i sobretot econòmic, però el més lamentable és que si hi hagués hagut un treball d’actors molt ben preparat podríem parlar d’una escenografia poc inspirada però d’un treball teatral intens, però no és el cas. Al costat d’una proposta visual que vireja en moltes ocasions la vergonya aliena (l’aparició i desaparició de personatges en escena mitjançant plataformes elevadores /recurs emprat sovint en els Pastorets de les companyies de teatre aficionats, em va semblar ridícula, però també l’aparició esporàdica d’un immens lleó venecià immediatament abans de l’entrada dels ambaixadors. Tampoc el moviment del cor em va semblar ben treballat, i en alguns moments del primer acte tothom semblava que no s’havien que fer, amb Iago, Roderigo, Cassio i Cia, palplantats davant d’un cor immòbil esperant l’entrada d’Otello en un decebedor Esultates!.

La pobresa escenogràfica o els ridículs dissenys de vestuari (l’entrada d’Otello al quart acte amb una casaca blava amb estels platejats semblava més pròpia d’un mag del teatre de Manolita Chen que no d’un Otello a punt de cometre  el seu crim execrable, per no parlar del vestuari de Iagoo els ambaixadors. Un escenari en quasi permanent penombra que invita a dormir i uns murs claustrofòbics no em van ajudar gens a aguantar una representació que se’m va fer molt més llarg del previst.

Giuseppe Verdi
OTELLO
ôpera en 3 actes llibret de Arrigo Boito

Otello Jonas Kaufmann
Desdemona Maria Agresta
Iago Marco Vratogna
Cassio Frédéric Antoun
Roderigo Thomas Atkins
Emilia Kai Rüütel
Montano Simon Shibambu
Lodovico In Sung Sim
Herald Thomas Barnard

Royal Opera Chorus
Orchestra of the Royal Opera House
Director musical: Antonio Pappano

Director escènic: Keith Warner
Escenografia Boris Kudlička
Disseny de vestuari Kaspar Glarner
Disseny de llums Bruno Poet
Moviment escènic Michael Barry

Royal Opera House Covent Garden de Londres de juny 28 de juny de 2017

La transmissió (al menys als cinemes Girona) va ser tècnicament deficient, sobretot a la primera part, amb una imatge que perdia definició i un so amb tendència a la crispació. A la segona part la imatge va millorar molt.

Entre el públic molts infernemlandaires, alguns dels quals vaig poder saludar per primera vegada, tot un plaer.

Intueixo que la immensa majoria no estareu d’acord amb la meva valoració d’aquest Otello, em sap greu però us enganyaria si us digués una altra cosa.

Si hi hagués possibilitat d’insistència no us almoineu que ho tindré en compte malgrat el meu imprevist desencís.

46 comments

  1. Xavier C.

    Algun dia també aquí (em refereixo al fenomen dels cinemes) haurem de parlar de preus. Als Arenas (la publicitat que em va arribar no parlava dels Girona) el preu era de 23,5 euros. Sempre es poden fer mans i mànigues i/o pagar i callar, però crec que tampoc dic cap mentida si ho plantejo com que no hi vaig anar per motius econòmics i que aquests preus fan de de l´òpera una cosa prohibitiva per la meva butxaca.

    M'agrada

  2. kàtia

    Vaig estar ahir al Girona esperant disfrutar amb Otello i ho vaig fer entre cometes.Les meves xpectatives eren altissimes ppel fet de veure Kaufmann en aquest rol i per primera vegada.Em va agradar sobretot l’ultim acte,la ventatge del cinema es que les cameres son a prop i pots fixar-te en les expressions.Jo,que no hi entenc em va semblar que Kaufmann estava més pendent de no espifiarle potser per que era la primera vegada en aquest rol.Maria Agreste em va semblar dolça i la veu adequada,Iago actua millor que canta i Cassio per tan poc espai ho supera força be.El que més em va agradar de tot ¡,l’orquestra,Pappano va saber dirigir sensa estridencies i sobretot deixava que els cantants fessin la seva feina sense escarafalls.La produccio no tenia cap gràcia,pero d’aquest tema ja no sabem qué fer.
    A banda m’agradaria saber quan dorm el Joaquim a qui per cert vaig poder saludar i que et reconeix encara que faci mil anys que no et veu.
    Moltes gràcies,Joaquim,com sempre

    M'agrada

    • No només les càmeres són a prop al cinema, i els micròfons perquè algú que ha anat a Londres m’ha dit que no havia cap mena de projecció i en el cinema semblava que aquella veu era en molts moments tronadora. Els que l’hem vist en directe ja sabem que la seva veu no és precisament voluminosa i la projecció no sempre és el seu fort.

      M'agrada

  3. Retroenllaç: Noticias de junio 2017 | Beckmesser

  4. Giorgio Audisio

    Grazie Joaquim. Sono del tutto d’accordo con te.
    Bene Pappano. Malissimo messa in scena e regia.
    Kaufmann, non è Otello ma Pelleas. Mai eroico perchè la sua voce non ha mai squillo.
    Agresta canta bene ma è noiosa: una casalinga linfatica. Un quarto atto da sonno!
    Vratogna è indecente. Gradguignolesco, svociato e quando canta è canzonettista.
    Saluti.
    giorgio

    Liked by 1 person

  5. colbran

    Un “Otello” inútil porque no ha servido para situar a Kaufmann como el intérprete ideal de este rol en estos momentos y porque el triunfador ha sido Antonio Pappano como todos creíamos que iba a ser. Yo aún esperaba que Kaufmann estuviera peor, la verdad, pero, aún estando mejor de lo que esperaba, yo le aconsejaría que abandonase este rol y se dedicara más a Wagner. Aquí no se ha dicho, pero Kaufmann caló en varias ocasiones y como actor es de lo peor que le he visto. Claro, en el cine el “Essultate!, sin aquella fuerza arrolladora que uno espera, sonó bien, pero y en el teatro? Situarle en aquella plataforma elevada (me recordaba a una del cuarto acto de “Manon Lescaut” con él y la Opolais), estirado mirando hacia abajo para intentar escuchar la “trama” que urde Iago con Cassio, me pareció de un ridículo supino. Y tiene razón Joaquim, las apariciones de determinados personajes en escena por “elevación” a mí me recordaron la “Passió” de Esparraguera o “Els passtorets”.

    A mí Maria Agresta me pareció “bleda” (qué lejos de la Fleming del Met con Domingo!), y su canto monótono y aburrido, como muy bien dice Giorgio Audisio.

    De Vratogna mejor ni hablar.

    Un voto favorable para el tenor Frédéric Antoun, con una voz clara y distinta y fácilmente identificable. Espero mejores roles para este cantante.

    El resto olvidable.

    Dicen que Pappano deja el ROH, lo echarán en falta, desde luego y al teatro que lo acoja le habrá tocado la lotería.

    Tiene muchos “die hards” Kaufmann, aunque algunos comienzan a desertar, y cuando su voz no acaba de convencerles sueltan aquello de “però es tan maco…!”. Enfín todo son gustos.

    Liked by 1 person

  6. Maria Bassa

    No puc valorar-ho perquè la deficiència sonora es mereixia reclamar l’import de l’entrada i marxar cap a casa ( Ocine a El Vendrell); un desastre!. Sonava apagat, els cors no es sentien i els greus tampoc s’apreciaven. Kaufmann, per a mi, sobreactua un paper que no li escau. Una llàstima en tots els sentits! em va agradar Desdémona.

    M'agrada

    • Estem d’acord que l’Otello de la Scala és esplèndid i aquest d’ara comparant-lo és fins i tot ridícul.
      En qualsevol cas Mario Del Monaco, Renata Tebaldi i Aldo Protti dirigits per Karajan no va gens malament per saber com s’ha de cantar aquesta òpera amb veus poderoses i estil verdià

      M'agrada

  7. IFG

    Doncs sí. Ja ha cantat Otello. Kaufmann no hi està còmode.Es una incògnita com pot evolucionar un tenor, qualsevol tenor. El cine fa meravelles. A Marco Vratogna l ‘afavoreix sens dubte. Al Liceu va cantar més o menys igual i no es pot dir que fos un gran exit.
    Amb Tezier com hauria estat? Potser hores d’ara diriem que és molt poc convincent com a dolent. L’ópera al cinema es valora de forma diferent.
    D’acord que l’escena de Desdemona no es va fer llarga. Va ser emocionat i delicadíssima .Pappano sens dubte sap treure el millor possible dels cantants.
    En quan pugui tornaré al Otello de Domingo.

    M'agrada

  8. maria teresa

    Potser esperava massa, no ho se. Després del incici espectacular tot va anar de baixada. JK no se si mai podrà fer seu aquest rol, per a mi no va passar de correcte. Crec que la direcció d’escena era orrenda i molts cops ridicola (aquells barquets…) La Agresta a mi em va agradar, sense estridencies, pero em va agradar. Crec que Vratogna es el pitjor Iago que he vist mai, i no entenc que un director d’actors hàgi treballat tant poc el rol mes important d’aquesta ópera. Possiblement sigui per ell que tot plegat no em va provocar aquella satisfacció que esperava tenir quan vaig entrar al cinema.

    M'agrada

    • Venderse buien no es malo, de hecho no conozco ningún cantante de ópera que no quiera venderse bien y no hay mejor forma de hacerlo que cantando bien. No siempre es posible pero quien más quien menos ha visto a Kaufmann en representaciones que van mucho más allá de una venta acertada.

      M'agrada

  9. Rai

    Esperava aquest esdeveniment amb moltes ganes des que es va fer públic. Tenia l’esperança que fos en aquest rol on Kaufmann m’emocionés, per fi, en el repertori verdià. No va ser així. Pel meu gust va tenir bones intervencions però no em va arribar a trempar del tot, a banda que (potser condicionat per haver escoltat recentment el concert Verdi/Wagner que ens va portar en Joaquim aquí) em va fer patir bastant. Escènicament tampoc va tenir l’autoritat que esperaria d’un Otello, més aviat em va fer pensar en un nen malcriat i “quejica” (perquè es posa a jugar amb barcos al jardí?) i és que de la manera que actua Kaufmann de vegades em recorda a Joel Joan i clar… no puc imaginar un Otello menys indicat. Tot i que no estic d’acord que Domingo sigui un gran actor (el trobo un “posturitas” sempre mig de perfil, amb cara de pocs amics, amb un puny a l’alçada del pit i l’altre braç estirat tant si fa Otello, Calaf, Riccardo, Cyrano o Simon) si que trobo que en presencia escènica (i vocalment) se’l menja en patates. És trist però sembla que Kaufmann esdevé “el millor possible actualment” en molts rols italians més per eliminació que no per mèrits propis.
    Maria Agresta per mi va ser el millor vocalment de la nit. La cançó del salze i l’Ave Maria, gràcies també a la direcció de Pappano, va ser l’únic moment que em va posar els pels de punta.
    Potser Tezier no té el temperament per fer un personatge tant malèfic com Iago, però almenys canta… Vratogna no em a agradar gens ni en el brindis ni el credo i a l’era notte directament no va cantar (!). Iago és un personatge molt agraït, segurament per això va rebre tal ovació… vaig sentir unes dones conversar darrere meu “- Ui el calvo aquest, el dolent dolent, canta de marevella…! – Sí sí… és molt bo aquest xicot!”
    La producció molt freda i amb detalls ridículs… Al final de la tempesta, veient que s’havien molestat en fer arribar un vaixell, esperava que d’aquest en baixaria Kaufmann i cantaria l’Esultate i no… Kaufmann apareix per art de màgia de sota terra… Em pregunto: Amb la de pressupost i assessors que deuen tenir aquestes produccions, no se n’adonen de que aquestes coses no funcionen?
    El pijamet d’Otello també em va fer molta gràcia, però de vestuari millor que en parli la Rosa, que vaig tenir el plaer de conèixer-la i ja em va comentar alguns detalls al respecte. Quina vista!
    L’únic moment que em va semblar bonic de la producció va ser el final del duo del primer acte, marxant cap a l’habitació aguantant l’última nota, en un efecte que em va recordar el final del primer acte de La Bohème.
    El pròxim dia 10 de Juliol, si tot va bé ho veurem en directe, sense trampes… aviam com se sent…!

    Una abraçada!

    M'agrada

    • Gràcies per deixar-nos la teva opinió Rai. Vam ser molts els decebuts i pel que sembla els que varen anar el teatre encara més. Espero que la teva experiència sigui millor, m’agradaria molt, t’ho dic de tot cor

      M'agrada

  10. Maria Rosa Vidal Gisbert

    Criticar aquest Otello de Kaufmann, és com criticar que el sol brilli. És malaltissa la fòbia que teniu a Kaufmann i això treu credibilitat a la funció de crítics que preteneu fer. Per distingir-vos necessiteu ser diferents desacreditant allò que lloa la immensa majoria de crítics, músics i melòmans (que també comptem, eh?, que també portem moltes hores de música escoltades!)

    M'agrada

    • Rai

      Hola Maria Rosa!

      A mi m’encanta Kaufmann en molts papers, però en Verdi i molts papers veristes per mi no és un referent, tenint en compte el gran número de grabacions que tenim a l’abast. Si l’haig d’escoltar al teatre seré molt feliç i tant de bo el pugui escoltar moltes vegades! Però si vull trempar escoltant un Otello a casa meva, almenys per ara, no serà el seu.
      No vull parlar per en Joaquim, però si busques entrades antigues veuràs que no hi ha cap fòbia malaltissa darrere de la crítica que ha fet avuí del seu Otello.
      Per altra banda, penso que aquest és un espai on tothom té dret a expressar la seva opinió lliurement i crec que tothom ho fa sense cap pretensió.

      A tu què t’ha semblat?

      Una abraçada

      M'agrada

    • alex

      Es que Otello es el prototipo de los celos y hay que saber darle expresividad y estilo
      Lo del Otello ” intimista ” y poco expresivo de JK , no es el Otello verdiano que sí en cambio representaba perfiles tipo Del Monaco y en menor medida, Domingo

      El duo final del segundo acto…si per ciel…, fue casi masacrado por Kauffman y sobre todo por ese mal cantante que es Vratogna
      ( como bien dice Joaquim, el Otello de hace un par o tres años por parte de Kunde en Les Arts, mucho más convicente estilísticamente y en cuanto a matices )

      M'agrada

    • Hola Maria Rosa.
      Segurament no has sovintejat gaire el blog perquè crec que he estat des de fa molt temps un dels difusors de Kaufmann, quan encara aquñi la immensa majoria no sabien ni tan sols qui era. Per tant de fòbies, ni una.
      Jo no em vull distingir de ningú, només volia que Kaufmann hagués estat millor, perqupè potser el sol va brillar, però darrera d’una espesa capa de boira.
      És la meva opinió que en cap cas ha de ser compartida, crec tenir prou criteri com per defensar la meva opinió sobre aquesta i qualsevol representació operística, com la teva per suposat. No et poso en dubte en a tu, perquè ho vas gaudir, però respecte com et respectem en a tu, tots aquells que demanem a Kaufmann que s’esforci més perquè el seu Otello, per ser el primer tenor del mon, és insuficient.
      Moltes gràcies per comentar, ens agradaria seguir comptant amb la teva discrepància, si al.

      M'agrada

  11. Mercè

    Holaaaaa!!
    Prima di tutto: un plaer conèixer personalment en Joaquim i en Colbran!!

    La posada en escena, massa foscota, però no vaig trovar tant malament els moviments d’escenari, tret del lleó venecià: el duien al veterinari d’urgències?

    El Cassio em va encantar; llàstima que hi tingui tan poc paper, perquè la veu és preciosa.

    La Maria Agresta em va semblar que desafinava en un dels aguts i que la veu vacil·lava en altres, pocs, moments; però també diré que va emocionar al final amb una interpretació de molta sensibilitat. I això ho agraeixo, perquè el que busco en l’òpera és això: emoció.

    En Vratogna… gairebé em fa vergonya dir-ho, no el vaig trovar tant dolent com tots dieu; potser sí que parlava més que no cantava, però penso que va representar molt bé l’encarnació del Mal. I em pregunto: és que no sap cantar? I perquè en Pappano i el director d’escena van permetre aquesta actuació “parlada”? (pregunta tonta?)

    Aaaaiiiiiss… en Kaufmann! Hauria d’haver passat pel nostre Institut del Teatre!
    Potser sigui perquè és molt alt (i guapíssim, sí) que resulta una mica maldestre com a actor i li resulta difícil dominar aquell Cuerpo serrano. Però si el comparo amb el Cavaradosi que li vaig veure fa un temps al mateix cinema Girona, fins i tot diría que ha millorat.
    La meva impressió és que la veu sortia forçada; és a dir, que havia de fer un esforç excessiu i em va fer patir en molts moments. I aquells pianíssims… no sé com dir-ho, no són lleugers, lluminosos, no esquincen el tel de l’ànima; i l’emoció s’estronca.

    L’encarregat del vestuari es va lluir amb el vestit blau elèctric amb lluentons. Un vestit digne de Merlí, però no d’un ésser turmentat per la gelosia que es prepara per matar.

    En fi! Com que la música és preciosa i en Pappano la va transmetre amb mestria, no puc dir malaguanyada vetllada.
    Els que no tenim incorporat, ai las! el bagatge operístic d’antany som de més bon conformar; quin remei!

    Buscaré l’Otello del Domingo i la Fleming, tal com em va aconsellar en Colbran (quin pou d’erudició, Senyor!) Així podré comparar.

    Salut!

    M'agrada

    • colbran

      Mercé, me tienes que perdonar. Lamento no habértelo expresado antes. Me encantó conocerte y poder conversar un poco contigo. Es muy agradable poner rostro a quien comenta y así comprendes mejor sus opiniones.

      No quiero ser repetitivo pero te sigo aconsejando que consigas ese “Otello” del Met con Domingo, Fleming y un Jago estupendo de James Morris, bajo una espléndida dirección musical de James Levine. Pertenece a una función de 1995., es decir de hace 22 años, cuando Domingo aún era Domingo, Fleming estaba en plenitud y Morris aún mantenía el tipo y otorgaba a Iago de una maldad refinada. No obstante mi Jago preferido en DVD es Sergei Leiferkus en la versión del Covent Garden con Domingo y Kiri Te Kanawa, dirigidos por el gran Georg Solti y data de 1992, Efectivamente la versión que cita Joaquim es excelente artísticamente, pero la calidad imagen/audio no es demasiado perfecta.

      M'agrada

  12. Pepa MG

    xé, que no es per a tant!, me había oído el concierto de amsterdam, y creo que hay que reconocer una mejoría con respecto a aquella primera parte. No está afónico, ni mucho menos, afortunadamente… me había preparado oyendome un post viejo tuyo (preparant Otello, del any passat) y claro eso no ayudaba mucho sobre todo en lo que a Yago se refiere. En general me gustó pese a Yago, y me alegra leer que Cassio estuvo bien porque eso pensé yo también. La escena no molestaba, excepto en el último acto : aquello era directamente un escaparate de Zara Home y punto, y en el cine donde yo estaba sí se oyeron risitas la sangre empezó a correr a chorros (eso es muy barato : sangre sobre blanco y si es líquida mejor). El precio en mi pueblo 13 euros por anticipado, 16 el mismo día (evidentemente no había entradas para el mismo dia). Y sí Kaufmann es molt maco, i tant… pero dado que vivo en un mundo virtual me quedo con Siepi, a nadie le quedan mejor las mallas blancas y menudo salto de dos metros que se marca en ese Don Giovanni con Furtwängler, la misma estética que esas viejas películas de Burt Lancaster (el halcón y la flecha, etc.). En fin una buena noche, pese a Yago (me acuerdo de Carlos Alvarez).

    M'agrada

  13. José Ramón

    Poco que añadir a los comentarios previos, porque creo que estamos mayoritariamente de acuerdo en lo esencial.
    El Otello de JK no me emocionó. Cierto que mejoró a partir del segundo acto (qué voz mas velada y opaca durante todo el primero), pero eran detalles, momentos… No transmitia globalmente. Como actor, muy pobre. Aún me recordaba al Lohengrin tembloroso de L`Scala.
    Me gustó mucho María Agresta, gran 4º acto. La verdad que no la vi tan “acelga” como se ha comentado.
    También disfruté con el Cassio de Antoun. Tengo ganas de oirle en un papel mas amplio, pero apunta maneras.
    Lástima un Otello con un Iago francamente mejorable… otra vez será. Aquí (Madrid) le oimos en un Chenier y tampoco me gustó.
    Grande Antonio Pappano. Vaya lección. Me uno a los que opinais que fue lo mejor de la noche,
    De la producción poco que decir. Solamente que el premio a lo mas naif, por encima de la bata azul de JK, se lo doy a la “hemorragia masiva” de JK al final del 4º acto… Parecía que le hubieran “picado” en Las Ventas….
    Yo también esperaba mas de esta función… es lo que hay, pero como se echan de menos los Otellos de hace unos años!!!!

    M'agrada

    • colbran

      “Bleda”, efectivamente en castellano significa acelga, pero en sentido figurado lo utilizamos mucho en Catalunya para definir a una persona como boba, tonta, incluso sosa. añadiría yo. El comportamiento que le marcó el director de escena a María Agresta, en mi opinión -que no preciso que nadie comparta, como siempre digo-, fue el de una mujer algo simple, es decir boba, es decir “bleda” pero no “acelga”. Probablemente este sea un concepto de la palabra que Ud. ya conoce.

      Un saludo.

      Fede

      M'agrada

    • José Ramon, estamos de acuerdo, solamente una cosa. Los Otello de ¡hace unos años que ahora echamos de menos eran enormemente criticados comparados con los anteriores, pero la sensación es que en esta ópera (no en otras) vamos a mucho menos.

      M'agrada

  14. M Lluïsa Esquius

    Bueno , ya està todo dicho:Jk, no ha sido nunca un actor ni mediocre, siempre le sobran las manos .Pero en el gigantesco drama de Otello, ya es descarado.Hubo momentos que yo le decía bajini…las manos ,desesperadas a la cabeza!,las manos son las garras del león veneciano!!!, desesperateee por favor!,vocalmente me hizo sufrir, no se como explicarlo. El coro pululante por ahí…..Agresta canta fàcil, y también le falto llanto ,drama…pero tiene una media voz bonita ,le falto garra.Bueno falto toda la obra….La escenografía…sin presupuesto????, una misèria. Iago, tabernario…
    La bata de noche de Otello y el esquijama de debajo….lo dejo
    La canción del Sauce muy bien cantada ,con alma y nostalgia.
    Yo esperaba algo más de Pappano, pero claro es el mejor, sin duda.
    Mucha sangre, poco Verdi.

    M'agrada

  15. Retroenllaç: Noticias de julio 2017 | Beckmesser

  16. maria

    sobre otelo ya lo habeis dicho todo . ok .
    solo un comentario informativo sobre los precios que varian, en barcelona, entre los 14 o 16 del girona, boliche o cinesa, ( sobre todo si lo compras por adelantado o con la tarjeta cinesacard, que es gratis 9 y mas caro en grup balaña, bosque o sarria. y tambien varia la calidad video.audio. a tener encuenta todo a la hora de ir. siempre que es directo, en todos los cines el mismo dia, claro . si es diferido, mucho mas barato, unos 9 euros, y ya cambia en los diversos cines la programacion . en todos ellos, desde roh, paris, scala, etc … y el met, solo en ycaria .

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: