IN FERNEM LAND

AIX-EN-PROVENCE 2017: CARMEN (d’Oustrac-Fabiano-Dreisig-Todd Simpson;Tcherniakov, Heras-Casado)


No fa ni quinze dies la provocació ens venia des d’Oslo i de la ma de Bieito, i si en aquella ocasió era Tosca, ara és un altre títol emblemàtic del repertori, Carmen, i el provocador és Dmitri Tcherniakov que ha presentat la nova producció d’aquest títol cabdal al Festival d’Aix-en-Provence.

I la primera pregunta és, si no els agrada l’argument original de Carmen per què accepten l’encàrrec?

Un matrimoni jove i aburgesat que suposem pel diàleg que s’esdevé tot just entrar en escena que estar en crisi, arriben a una mena de recepció d’un hotel o en els rep un executiu que els explica la teràpia que haurà de passar l’home de parella en una mena de joc de rol on haurà de passar per situacions de tota mena que haurà de resoldre i a partir de les seves reaccions obtindrà un informe dels experts que se suposa que servirà per superar la crisis personal i de parella que està passant.

Ell escèptic, firma davant de la insistència de la seva parella el contracte i és aquell moment que l’administrador l’informa que la història escollida que s’adequa a la teràpia és Carmen i que a ell li ha tocat el personatge de Don José.

Aleshores i després d’uns quants minuts de teatre de text s’inicia l’obertura i comença una obra teatral intensa, molt ben tramada teatralment, amb un treball d’actors esplèndid (especial menció pel Cor Aedes), de gran exigència dramàtica per a tots els intèrprets i que intenta quadrar, moltes vegades amb calçador, amb allò que se suposa que un dia llunyà tenia a veure amb la música que acompanya a un text que en més d’una ocasió grinyola, però com que en principi es tracta d’un joc, que no hi hagi cigarreres, soldats, toreros o contrabandistes és el de menys.

El que hauria de ser una ficció per fer teràpia de grup, acaba convergint amb el relat del Don José i Carmen originals, ni que sigui a grans trets, perquè hi ha moltes coses que com a ficció simulada deixen de tenir sentit.

Tot passa en aquest vestíbul, com sempre molt suggeridora i realista l’escenografia del mateix director rus. A vegades i amb el pretext de seguir el guió d’aquesta teràpia, ens fa quatre pinzellades del relat original i el lloc on se suposa que passa, suposo que per no perdre al públic que acabem tan deconstruïts i distanciats que es fa bastant feixuc dissociar el que coneixem de l’original per intentar fer-ho quadrar amb el que ens proposen de manera ben clara i entenedora, però  que jo crec que esdevé forçada en el tràgic final que tots coneixem i amb el que succeeix dins del joc/teràpia. Tot acaba sent excessivament forçat i pretensiós, amb la qual cosa el gran exercici proposat es desfà com un castell de cartes.

Un exercici teatral molt més reeixit que el de Bieito a Oslo, però per a mi igualment decebedor, que m’entristeix profundament. El director rus que deu ser un gran aficionat als jocs de rol, ja fa anys ens va proposar un Trovatore a la Monnaie que també s’explicava com un joc de rol dins d’un pis, ara insisteix perquè aquest pretext serveix per a tot i qualsevol òpera es pot explicar utilitzant aquest plantejament ara ja no original.

Musicalment la cosa funciona esplèndidament ja que al capdavant de l’orquestra de Paris hi ha un inspirat, subtil i brillant treball de Pablo Heras-Casado que s’allunya del folklorisme de la partitura per brillar en un treball esplèndid en la coloració orquestral, els ritmes, les dinàmiques i les intensitats. L’experiència és reveladora quan deixem de mirar la forçada dramatúrgia i només escoltem la banda sonora. Es fa la versió original sense els recitatius de Guiraud però amb tote sles escenes parlades, més les afegides per la versió. El duo de Don José i Escamillo és complert, tot i que la versió m’ha semblat que no conté tota la música de la versió de l’Opéra Comique amb Antonacci.

Vocalment la versió no passa de correcte. Hi ha un gran i exigent treball teatral, però els cantants no són comparables als que han esdevinguts referents en els respectius rols.

Stéphanie d’Oustrac és una bona Carmen, treballa extraordinàriament bé, de manera implicada i és molt convincent en el joc escènic, inicia el seu personatge de manera esbojarrada i quasi còmica en una entrada hilarant amb una havanera teatralment sorprenent, per acabar a l’altra extrem, tot i que no vull fer cap spoiler. La veu és bonica i té detalls tècnics de qualitat, la seva tessitura no es gaire extensa i en la zona més greu ha d’obrir, enlletgint i canviant el color. Si només l’escoltes perd fascinació,

Michael Fabiano està entregadíssim. Per a ser un Don José més carismàtic i potent, tant a nivell vocal com dramàtic, li manca una mica de rotunditat vocal i personalitat interpretativa, té bons detalls de mitges veus i hi posa molta testosterona . Ja sabem que no és gaire bon actor i la producció li exigeix molt, a vegades exagera (sobretot el final),

La soprano franco-danesa Elsa Dreisig és Micaela. Ho fa bonic i dolç, com cal, tot i que el personatge és més recaragolat que la bleda assolellada de l’original. És molt difícil trobar una soprano que no canti bé aquest rol. Dreising amb una veu pura i un cant acurat ho té fàcil. Triomfa

El pitjor és  Michael Todd Simpson, un Escamillo sense aguts i greus què és? El millor seria que oblidés aquest rol.

En els rols més secundaris hi ha un bon equip,

Georges Bizet
CARMEN
ôpera en 4 actes
Llibret de: Henri Meilhac Ludovic Halévy

Stéphanie d’Oustrac (Carmen)
Michael Fabiano (Don José)
Elsa Dreisig (Micaëla)
Michael Todd Simpson (Escamillo)
Gabrielle Philiponet (Frasquita)
Virginie Verrez (Mercédès)
Christian Helmer (Zuniga)
Pierre Doyen (Moralès)
Guillaume Andrieux (Le Dancaïre)
Mathias Vidal (Le Remendado)

Pierre Grammont (L’Administrateur)
Extras: Jean-Philippe Ansaldi, Adrien Arnaud, Florian Arnaud, Vincent Cavallotto, Sandra Core, Quentin Filippi,Julien Gourdin, Morgan Ouhida, Cécile Peyrot, Matthieu Philippon, Kévin Poli, Etienne Roudel, Joëlle Savinien, Robin Sebeille Jim Solian, Bernard Traversa, Emilie Yana

Choeur Aedes i Maîtrise des Bouches-du-Rhône
Director del cor: Mathieu Romano i Samuel Coquard
Orchestre de Paris
Dirigent: Pablo Heras-Casado

Director d’escena: Dmitri Tcherniakov
Escenografia: Dmitri Tcherniakov
Disseny de vestuari: Elena Zaitseva
Disseny de llums: Gleb Filshtinsky

Grand Théâtre de Provence
Festival d’Aix-en-Provence, 6 de juliol de 2017.

El streaming que he vist o bé per problemes de senyal o d’un altre mena, està farcit de petits i enutjosos talls i/o sotracs, espero que aquí no hi hagi reclamacions de devolució de localitats com succeeix en les sales de cinema, tot i que si per Opera Platform o Arte la posen a disposició, ja us ho faré saber.

19 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de julio 2017 | Beckmesser

  2. Pep2

    Aquesta és una de les poques obres que més m’agrada com més s’allunya del folclorisme que menciones… ben deconstruïda (potser a algun escenògraf, tant de tema “torero”, li comença a anar gran) . Aveure que hi trobem!!!

    M'agrada

    • No és qüestió de folklorisme, tot i que si la música té moments altament folklòrics perquè vol descriure perfectament l’ambient i les situacions, no veig perquè ens ha de molestar. Pitjor son els toreros a La Traviata, ara bé aquí s’allunya tant que és perd i ja no sap trobar el camí de retorn

      M'agrada

  3. Renoi quina temporadeta. Al Tcherniakov quant fa òpera rusa que no coneix gaire bé ningú s’adequa més a l’obra, tenim exemples i ho fa extraordinariament be, però ai las, amb les òperes més conegudes del repertori i per fer se notar i ser diferent, fan coses molt estranyes que no calen, la veritat sigui dita.
    Però ni hi han tants que fan coses que no calen i no només directors d’escena, oi?

    M'agrada

  4. JordiP

    Suposo que com que són òperes molt representades als directors d’escena els queda el repte de fer-la com no s’hagi fet abans per a distingir-se. Però d’aquí a deixar-la que no se la reconegui crec que potser en fan un gra massa.
    A mi, personalment, Carmen és una òpera que sempre se m’havia fet un xic feixuga. Parlo en passat per què, vaig escoltar aquella versió concert que la Sra. Young va dirigir als champs-elysees amb Lemieux i Spyers`, i que en Joaquim va comentar al seu moment. I em va trasbalsar, manoi! quina càrrega emocional, i quin final! mira que només la vaig escoltar, però va ser una versió d’impacte. Per a mi, un abans i un després en aquesta òpera.

    Així que, per tal que no se m’espatlli aquest bon regust, passaré pantalla aquest cop.

    M'agrada

  5. jaumeM

    Apunt molt instructiu (res de nou, per altre banda) tant per la ressenya com per els comentaris.
    No recordo la versió “concert que la Sra. Young va dirigir als champs-elysees amb Lemieux i Spyers”. La cercaré.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: