IN FERNEM LAND

ERIN WALL UNA EXCEL·LENT THAÏS A MELBOURNE


No acostumen a recordar que a les nostres antípodes es fa molta música i molt bé, que tenen grans orquestres i no cal dir grans cantants, alguns històrics i més que il·lustres.

Avui us porto la gala que va oferir la Melbourne Symphony Orchestra & Chorus dins la seva temporada de concerts, sota la direcció del seu director titular, l’anglès Sir Andrew Davis que combina aquesta titularitat, amb la Lyric Opera de Chicago i com a director invitat a la Toronto Symphony Orchestra i la BBC Symphony Orchestra.

No crec que hi hagi en l’actualitat cap director que pugui dirigir de manera més sensual i bella aquesta òpera d’inspirades melodies i suggeridores reminiscències d’un exotisme orientalitzant sota les modes europees de finals del s.XIX i inicis del XX, i del que Massenet es va convertir en un consumat i mestrívol representant.

Per l’ocasió i per interpretar a l’heroïna es va comptar amb l’excel·lent soprano lírica  canadenca Erin Wall, que ja ha visita el blog en algunes ocasions però mai amb el protagonisme d’avui, i que val dir que sortosament amb un resultats esplèndids. Ja havia cantat el rol al Festival d’Edimburg l’any 2016 i els propers compromisos d’una carrera centrada als Estats Units i a Canada, la portaran a Toronto per cantar Arabella o Marguerite de Faust a Chicago.

La veu de Wall és brillant, lluminosa i de tonalitats acerades. En una altra ocasió que ens va visitar la vaig trobar feridora, però no pas en aquesta Thaïs. Interpreta bé el pas de cortesa a monja, que és sense cap mena de dubte un dels reptes més grans que qualsevol cantant pot tenir en una el·lipsi dramàtica dels dos personatges principals tan sorprenent com fins i tot risible. Coses de l’òpera!

Wall és dramàticament seductora i tota ella plena de brillantors quincallaires fins que pateix la divina transformació i aleshores la seva interpretació esdevé sentida, més tràgica i mística, aquest traspàs el fa magníficament, amb una utilització dels recursos tècnics, expressius i dramàtics, de manera sensible i musical. No és Fleming (la Thaïs oficial dels darrers anys) ni ho vol semblar. Diríem que sense la particular distinció de la seva veu i la immensa facilitat en el registre agut, Wall que pateix en les darreres ascensions al sobreaguts del darrer duo, està més a prop de Sills, salvant totes les distàncies, però l’arriba a recordar. M’ha agradat molt i ella juntament amb Davis són el gran atractiu de la proposta.

El complicat rol de Athanael l’interpreta el baríton hawaià Quinn Kelsey . El rol és molt agut, sobretot al principi quan al contrari que Thaïs i en el procés de transformació invers, perquè passa de misticisme més militant a un hedonisme foll, i és aquesta transformació més fosca i densa és on la seva veu es centre i se sent més còmode mostrant el millor, però sense acabar de deixar una impressió memorable perquè la veu no té la seducció que caracteritza al cantants solistes, mai sembla el co-protagonista.

El rol de Nicias, el del tenor és secundari i malgrat tenir alguns moments de lluïment no té gaire transcendència tot i participar en un moment d’inspiració melòdica admirable en el primer acte en un concertant d’orientalisme hollywodià de gran efecte. A Melbourne el rol corre a càrrec del tenor mexicà Diego Silva, que no és que desaprofiti el moment, si no que em sembla que encara no ha arribat el seu moment i s’hauria de preparar tècnicament millor. Decebedor

El rol del sacerdot cenobita Palémon el canta el baix-baríton Daniel Sumegi, amb una veu que sembla tenir presència i autoritat, té personalitat vocal, però també sembla que els millor anys de la seva carrera ja hagin passat,

En els rols de cortesanes/criades, tan estimades per Massenet, brillen Liane Keegan (Albine), Jacqueline Porter (Crobyle), Fiona Campbell  (Myrtale) i Eva Kong (La Charmeuse).

Mereix deixar-se endur per la inspiració massenetiana.

Jules Massenet
T H A ï S

Erin Wall soprano (Thaïs)
Quinn Kelsey baríton (Athanaël)
Diego Silva tenor (Nicias)
Daniel Sumegi baix-baríton (Palémon)
Liane Keegan alto (Albine)
Jacqueline Porter soprano (Crobyle)
Fiona Campbell mezzosoprano (Myrtale)
Eva Kong soprano (La Charmeuse)

Melbourne Symphony Orchestra & Chorus
Director musical: Sir Andrew Davis

Melbourne, Hammer Hall 26 d’agost de 2017

Thaïs no ha estat mai una òpera molt representada tot i que darrerament i sobretot gràcies a Fleming molts teatres la van programar i ara que Domingo s’ha encaparrat en ser baríton i es troba còmode en el rol d’Athanael, també s’ha seguit representant, aquí al Liceu hoi sabem bé perquè em tingut a cadascun dels artistes esmentats en les dues darreres edicions, una molt més recordada que l’altra. És una òpera molt efectiva que amb un parell de cantants de primera assoleix un èxit absolut. La famosa meditació no n’és aliena.

Un comentari

  1. Retroenllaç: Noticias de septiembre 2017 | Beckmesser

  2. Pep2

    Bon dia a tots els IFL. Necessito l’ajuda d’algun expert per anar acabant de comprendre millor el tema de les veus. En Joaquim urilitza molt el terme de veus metal-liques, aquí surt el concepte de veus “acerades” (d’acer suposo). En terminologia més de carrer, o en plan agut-greu, algú em podria descriure-ho una mica més?. Les gràcies van per endavant.

    M'agrada

    • A veure si me’n surto:
      Hi ha veus incisives que punxen, acerades perquè tenen sonoritats metàl·liques i agudes, veus com Birgit Nilsson per exemple, però també veus com Cossotto, Pedro Lavirgen o Mado Robin. El metall en la veu lògicament s’associa més a les veus de la franja alta sopranos i tenors.
      La calidesa o vellut de les veus s’associen per factors estrictament naturals les associem a les veus més greus de barítons i mezzosopranos, En aquesta “simplificació de tonalitats i colors, de clars a foscors o d’acer i met·lacis a cavernosos i negres de contralts i baixos hi ha molts matisos, moltes combinacions possibles, però suposo que tots estarem d’acord que les veus punyents, amb aguts que traspassen com punyals el mur orquestral, mentre que altres veus acaronen per les sonoritats càlides, arrodonides i més dolces.
      Segurament aquests adjectius bastant subjectius i discutibles serveixen per intentar descriure una cosa tan dificilment classificable com la veu humana.

      Liked by 1 person

  3. Pep2

    Fantàstic. Una lliçó més apresa i que encara que no t’ho creguis aquests dos conceptes no es defineixen clarament a gaires llibres ni programes de radio, no.
    Gràcies Joaquim

    M'agrada

Deixa un comentari