IN FERNEM LAND

SIMON BOCCANEGRA A ÀMSTERDAM: Platanias-Siwek-Haroutounian-Berrugi;Gaffigan


La temporada de concerts matinals al Concertgebauw d’Àmsterdam es caracteritza per programar amb regularitat òperes en forma concertant que ens permet escoltar en moltes ocasions repartiments alternatius de qualitat, curosament triats i amb directors de vàlua. La temporada 2017/2018 s’ha iniciat amb Simon Boccanegra, una de les òperes de Verdi que més m’agraden i que de ben segur hi té molt a veure la revisió que varen fer Verdi i Boito, amb un pròleg d’impacte i una escena del consell que tanca el primer acte, absolutament memorable.

La versió que ens ofereix el director novaiorquès James Gaffigan és preciosa, no perfecte, però amb moments d’una meravellosa sonoritat, misteriosa, elegíaca o intensament dramàtica, com el preludi ombrívol del pròleg, l’acompanyament d el’entrada d’Amelia, el concertant de la sala del consell o la intensitat dramàtica del gran duo de Fiesco i Simon.

El so de la Radio Filharmonisch Orkest és ample, ric i molt corpori, hi ha alguna errada solista que en mig de la qualitat general queda diluïda en pura anècdota. El Groot Omroepkoor compleix amb qualitat les seves intervencions si bé no és una òpera amb gran notorietat coral.

L’equip vocal és interessant, però no pot dissimular la precarietat vocal verdiana. Estem a anys llum de les diferents versions dirigides per Claudio Abbado i que va culminar amb una de les millors gravacions de la discografia operística. Qui cerqui allò no ho trobarà, aviso.

El baríton Dimitri Platanias és uyna veu interessant i possibilitats, que no sempre cobreix el so amb el suficient muscle vocal, i la veu perd cos en les zones més agudes, sense que la base tècnica, no suficientment refermada, pugui ajudar a superar aquests moments més dramàtics. Hi ha detalls preciosos i un encertat contrast entre el Simon triomfador que és nomenat Duce i l’home torturat per el seu passat, de sonoritats més fosques i melangioses, però per arrodonir-ho manca una veu més regular i dramàticament més consistent. fa una interpretació notable

La soprano armènia Lianna Haroutounian no és una veu pròpiament verdiana, ni pel color, ni el timbre, ni l’extensió homogènia del registre. Ja ho vaiug dir en ocasió de Les vêpres siciliennes a la ROH fa quatre anys, i ho vaig repetir en ocasió de l’Amelia amb Plácido Domingo al MET, si bé com a Leonora a Il Trovatore, també a la ROH em va agradar més, potser la vegada que més. Han passat els anys i les sonoritats grotesques s’alternen amb altres dolces i elegíaques, però hi ha una manca d’homogeneïtat que jo a l’inici creia que s’acabaria resolent i que continua debilitant la consistència verdiana. El seu fort és el registre agut i els sons flotants que reparteix amb encert.

El tenor Giorgio Berrugi té la veu, però la dubtosa tècnica l’acostuma a trair en els atacs a l’agut o en aquelles frases on ha de mostrar l’elegant legato dels tenors verdians. Quan dic allò de que la majoria de cantants actuals no esborren els records dels cantants de les generacions anteriors, em refereixo a casos com Berrugi o els altres que l’acompanyen en aquests cast. No hi ha distinció

El baix polonès Rafal Siwek no té la grandiositat (al menys escoltat per ràdio) del rol. No és una veu especialment bonica, i l’intèrpret tampoc em, sembla especialment distingit. La majoria de notes hi són, ara bé allò que enyorem de Giaiotti, Ghiaurov, Siepi o Christoff, no.

El baix Ernesto Petti fa un convincent Paolo, una mica exagerat com la majoria de cantants que volen demostrar amb aquest rol que seran grans Jago, i compleix amb nota el baríton mallorquí Tomeu Bibiloni com a Pietro.

És un Simon interessant, no perfecte i tampoc rodó, amb masses cosetes per acabar de polir.

Giuseppe Verdi
SIMON BOCCANEGRA

Simon Boccanegra: Dimitri Platanias, baríton
Jacopo Fiesco: Rafal Siwek, baix
Paolo Albiani: Ernesto Petti, baix
Pietro: Tomeu Bibiloni, baríton
Maria: Lianna Haroutounian, soprano
Gabriele Adorno: Giorgio Berrugi, tenor
Criada d’Amelia: Varvara Tishina, soprano
Capità: Leon van Liere, tenor

Radio Filharmonisch Orkest
Groot Omroepkoor

Director del cor: Martina Batic
Direcció musical: James Gaffigan

Zaterdag Matinee, Concertgebouw d’Àmsterdam 16 de setembre de 2017

De tot plegat jo destaco la magnífica direcció de James Gaffigan, que no m’estranyaria gens que es situés ben aviat com un referent operístic si en totes les seves direccions ofereix el nivell, la creativitat sonora i l’encert dramàtic mostrat en aquest Simon que avui us he portat aquí. El públic acull amb èxit sorollós i llargs aplaudiments a tot el cast.

7 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de septiembre 2017 | Beckmesser

  2. Guillermo

    Moltes gràcies Joaquim. A mi també aquesta és una de les òperes que més m’agraden de Verdi. Però com tu dius és molt difícil trobar una versión comparable a la de Abbado.
    Salutacions

    M'agrada

  3. JordiP

    A mi també es una opera que m’agrada molt, te moments molt bells, musicalment parlant i un tremp dramatic engrescador. Jo tinc com a referent una gravació amb cappucilli, freni, carreras i ghiaurov, i em sembla immillorable, així que amb el que ens comentes d’aquest, crec que quedare amb un pero a la boca….

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: