Luca Pisaroni (Mustafà) i Elena Maximova (Isabella) a L’Italiana in Algeri a la Staatsoper de Viena 2017 Foto streaming Staatsoper Producció de Jean-Pierre Ponnelle.

RUTINA DE LUXE

El streaming d’avui que ens porta una altra vegada a la Staatsoper de Viena ens permet assaborir la sempre deliciosa i cada vegada més “exòtica” L’Italiana in Algeri de Rossini.

A la capital vienesa és reposa tot sovint la famosa producció de Jean-Pierre Ponnelle, una de les seves icones i que va ser la mateixa que varem veure al Liceu la darrera vegada que s’ha fet aquesta òpera (desembre de 1982) provinent de la Scala de Milà. De fet aquesta producció amb petites variacions la tenen Viena, la Scala i el MET.

Si bé és cert que les propostes de Ponnelle acostumen a ser bàsicament estètiques i teatralment més fluixes, aquesta continua tenint després de tants anys a banda de l’estètica enlluernadora marca de la casa, un atractiu teatral i dramàtic prou vàlid que flueix amb gràcia i es deixa veure tot i que ja coneguem els diferents gags d’altres versions vistes en anterioritat.

És una producció que en els diferents teatres han fet els millors cantants rossinians de les darrere dècades: Horne, Valentini-Terrani, Berganza, Baltsa, Raimondi, Ramey, Montarsolo…una llista inacabable de referents que els que avui protagonitzen l’apunt de la representació vienesa de ben segur no desbancaran, però us haig de dir que en contra del que jo creia abans de començar, m’ho vaig passar molt bé veient-la perquè malgrat que la sensació de rutina que es difícil que la Staatsoper es tregui del damunt en la immensa majoria de les representacions (tret de les noves produccions, és clar), en aquest cas l’equip és prou bo i en qualsevol teatre de primera seria un èxit. No cal dir al Liceu on ara fabriquen èxits de mediocritats, per tant aquesta representació que ja signaria ara mateix, esdevindria luxosa.

Evelino Pidó segurament no és la millor batuta rossiniana. Entre altres mancances he trobat a faltar aquella vitalitat i contagiosa alegria que una òpera com aquesta ha de fer brollar del fossat. En algun moment que sembla que es deixi anar perd una mica el control entre el fossat i l’escenari i la cosa sembla que perilli, però tot acaba a la seva llera, sense aquells crescendos que engresquen tant.

Elena Maximova ho canta tot a Viena, precisament per això creia que posar-se a sobre el mateix vestuari que Horne al MET o Baltsa en la gloriosa representació vienesa dirigida per Abbado, no seria prou estímul, i en canvi us diré que la seva Isabella té caràcter i personalitat, i un bon estil. Segurament amb un altre director musical que l’hagués ajudat més, el seu “Per lui che adoro” hagués millorat. De les tres grans àries que té, aquesta és en la que va destacar menys, però tant en l’entrada “Cruda sorte”, com en la gran “Pensa alla patria” va està esplèndida, així com en els duo amb Taddeo   i els concertants. Amb una veu plena, rodona, homogènia en tots els registres i amb uns greus acontraltats ben emesos. Té una bona coloratura i recursos tècnics per dotar de la varietat expressiva adequada a cada situació.

Darrerament l’hem gaudida com a Marfa a Londres i Viena, l’Olga del MET, o Polina, Maddalena i Eboli a Viena, potser aquesta Isabella és on m’ha sorprès més.

Luca Pisaroni ja us vaig dir després del seu Mahomet II a Le siége de Corinthe a Pesaro aquest estiu passat, que no era un baix com es requeria per aquella operassa, però el Mustafà és tota un altra cosa, més adient a la seva veu encara no del tot definida i una bona actuació del rol ajuden a convèncer malgrat que no té encara la personalitat de Raimondi o l’excel·lència vocal de Ramey. L’estil el té, i la gràcia i simpatia també. Se’n surt molt bé.

Antonino Siragusa no hauria d’embolicar-se amb el Duca i altres aventures verdianes. Ha nascut per fer Rossini i encara que la veu és ingrata, quan està còmode amb l’estil i la vocalitat que li escau com un guant, aleshores les seves virtuts dilueixen la lletjor del timbre en una pura anècdota.

M’ha agradat el Taddeo del baríton turc Orhan Yildiz. Ja té gràcia que un turc faci d’italià en aquesta òpera on podria quadrar més com algerià, però el teatre ja ho té això. La veu i l’estil són apropiats i malgrat que els membres de les companyies centreeuropees estan molt encotillats en els seus teatres, aquest sembla que pugui tenir possibilitats de fer el salt a una carrera més internacional. Caldrà seguir-lo.

Correctes el Haly de Manuel Walser, l’Elvira de Bryony Dwyer que si controlés una mica més els sobreaguts sense fixar-los tant passaria de la correcció i la més interessant la Zulma de Miriam Albano.

El rossinians vienesos van sortir satisfets, segur, sobretot si no van fer exercicis de memòria. Jo també n’hagués sortit tot i fent-ne.

Portem dos streamings vienesos satisfactoris, tant de bo segueixi la tendència

Gioachino Rossini
L’ITALIANA IN ALGERI

Mustafà Luca Pisaroni
Lindoro Antonino Siragusa
Isabella Elena Maximova
Taddeo Orhan Yildiz
Elvira Bryony Dwyer
Zulma Miriam Albano
Haly Manuel Walser

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper
Director musicasl: Evelino Pidò

Producció original de Jean-Pierre Ponnelle
Staatsoper de Viena 2 de novembre de 2017