Fotografia de © Monika Rittershaus

Exactament un mes després ens arriba aquest Parsifal que després de passar per Baden-Baden en versió escenificada (Dieter Dorn), va tenir lloc a la sala Philharmonie de Berlín amb el canvi de tres protagonistes principals, Stephen Gould, Ruxandra Donose i Robert Lloyd per Stuart Skelton, Nina Stemme i Reinhard Hagen com a Titurel.

L’experiència en versió concert ens priva de la vessant teatral, sobretot si no hi ha cap acció semi escenificada sobre l’hemicicle i els cantants es limiten a cantar  les seves parts sense en prou feines interactuar entre ells, però en canvi això ens permet concentrar-nos amb l’enlluernadora proposta sonora de Simon Rattle i la Berliner, una orquestra pluscuamperfecta que aclapara amb una amplitud, una transparència i un fraseig absolutament admirables, que gràcies a l’altíssima qualitat dels seus streamings es pot gaudir com si estiguéssim escoltant un dels mítics enregistraments de l’orquestra amb la DG.

Rattle no és Barenboim,  ni Kna, ni Kubelik, ni Karajan, tots ells el meu referent en aquesta òpera, però el seu Parsifal és molt personal, diferent, més lleuger en el tempo i més carregat de sensualitat, de detalls i de transparències que el despullen de transcendència mística, potser estem davant d’un sacrilegi,  i potser per això necessita d’un recolzament escènic, però no hi ha dubte que davant la seva direcció i el luxe de l’orquestra que ha dirigit després de tants anys, només es poden fer lloances d’aquesta p emocionar sense caure en els clixés mes reconeguts. És una versió bellíssima.

L’equipo vocal es deixa endur per Rattle, i al capdavant de interpretacions per a mi majúscules (Stemme i Finley), Skelton, tot i que no és el paradigma del meu tenor wagnerià, surt airós del repte, cenyint-se al que Rattle li demana i sense emocionar-me, ni fa patir ni passa desapercebut. Selig tampoc és el Gurnemanz dels meus somnis. A vegades la veu li oscil·la de manera sospitosa, no sé si com a signe d’una incipient decadència, però surt relata bé en el primer acte i en el tercer culmina amb autoritat.

Nikitin quasi diria que és el Klingsor oficial del nostre temps. El fa molt bé, intens i diabòli, mentre que Reinhard Hagen demostra que Titurel no cal que el canti un cantant decrèpit, de fet no és convenient. Ell ho fa prou bé.

Però són l’Amfortas del canadenc Gerald Finley i la Kundry de NIna Stemme els que marquen la diferència d’una versió rodona i bella.

Finley no es gronxa en el dolor, la seva expressivitat i la bellesa de la seva veu són suficients per no tenir que recórrer a efectes de cara a la galeria per arribar al públic. M’ha semblat sensacional i al costat del seu memorable Hans Sachs dues aportacions d’or al cant wagnerià dels nostres dies.

Nina Stemme és una veu sensacional i una personalitat colpidora. És una cantant molt intensa, una gran bestia escènica que malgrat la mancança escènica de la versió concertant deixa entreveure una Kundry de grandiós calat. A vegades voreja perillosament el crit, i hi ha qui em dirà que el personatge ho porta a la sang, no diré pas que no, però en una versió concertant em neguiteja més que envoltada d’una  escena que ho pugui justificar. Hi ha en el seu amplíssim registre un portent de facultats, uns aguts precisos i un registre central i greu que demostra a qui no ho tingui del tot clar, què és una autèntica soprano dramàtica wagneriana. Brutal!

Fantàstiques les noies flor i espectacular el Rundfunkchor Berlin.

Una experiència veritablement potent, enriquidora i diferent. Recordem que en la mateixa ciutat i quasi coincidint en els dies, Barenboim dirigia un altre Parsifal, aquell  escenificat i amb un repartiment també d’alçada. Quina enveja Berlín, oi?

Un streaming que justifica l’abonament a la temporada de la Berliner Philharmoniker.

Richard Wagner
PARSIFAL

Stuart Skelton, Tenor (Parsifal)
Nina Stemme, Soprano (Kundry)
Franz-Josef Selig, Baix (Gurnemanz)
Evgeny Nikitin, Baix-baríton (Klingsor)
Gerald Finley, Baix-baríton (Amfortas)
Reinhard Hagen, Baix (Titurel)
Iwona Sobotka, Soprano (Blumenmädchen)
Kiandra Howarth, Soprano (Blumenmädchen)
Elisabeth Jansson, Mezzosoprano (Blumenmädchen)
Mari Eriksmoen, Soprano (Blumenmädchen)
Ingeborg Gillebo, Mezzosoprano (Blumenmädchen)
Kismara Pessatti, Mezzosoprano (Blumenmädchen)
Neal Cooper, Tenor (Knappe 3, Gralsritter 1)
Guido Jentjens, Baix (Gralsritter 2)
Iurie Ciobanu, Tenor (Knappe 4)

Rundfunkchor Berlin
Direcció del cor: Simon Halsey
Berliner Philharmoniker
Direcció musical: Sir Simon Rattle

Philharmonie Berlín, 08 d’abril de 2018