Thomas Hampson (Simon Boccanegra) i Marina Rebeka (Amelia) Producció Peter Stein Viena 2018

El panborama verdià, que no és precisament una meravella, és molt millor del que ens mostra la Staatsoper de Viena en la reposició de la producció de Simon Boccanegra signada per Peter Stein i en aquesta ocasió sota la poc inspirada direcció de Evelino Pidò.

De llarg, de molt llarg el millor és l’Amelia de la soprano Marina Rebeka, que malgrat tenir alguns lleus problemes d’afinació, signa una notable interpretació del preciós rol a mig camí entre la dramàtica verdiana i la lírica generosa, que és el que que realment és ella. La veu és preciosa, el registre ample, no tant com requereix el rol sobretot en la zona greu i l’emissió generosa i clara. Hi ha intensitat relativa, però com que la resta és un error de cap a peus, ella esdevé per  ami l’únic nom de veritable relleu i que fa justícia a la representació.

Thomas Hampson, a qui algú s’encaparra en qualificar de baríton, mostra una veu indefinida, molt més propera a un tenor i un color gens dramàtic que no s’adequa per a res a un dels rols més bonics, intensos i generosos, malgrat no comptar amb una gran ària, que va escriure Verdi per a baríton i tots sabem com va tractar als barítons, oi? Si en els seus millors temps el cantant nord-americà mai va destacar com a verdià, ara que la veu flaqueja encara s’evidencia més la poca entitat vocal per fer front al rol i la poca convicció dramàtica per esdevenir un gran entre els grans.

Francesco Meli arrossega la decrepitud vocal deguda a la inadequada elecció de rols que han destrossat abans d’hora una veu prometedora per a un altre repertori. Veu esgotada, oscil·lant i emissió estreta i poc lliure. Detalls de qualitat de tant en tant per demostrar encara de manera més sagnant que en un altre repertori més lleuger i belcantista ell tenia moltes més possibilitats que les actuals i el mestre Muti el va  malbaratar per a la posteritat, com ha fet en tants altres cantants, fent-los cantar rols totalment erronis.

Clarament insuficient en els greus, quelcom gravíssim per fer front al Fiesco, el baix Dmitry Belosselskiy. Ni grandesa ni presencia vocal, qui queda per demostrar com es canten les parts de baix del repertori verdià?

Òbviament ningú podria esperar que amb un panorama com aquests el Paolo de Orhan Yildiz causés impressió, oi? Doncs no, aquest avant projecte de Iago no està ben representat per aquest baríton líric que mai dóna la sensació de ser un dels dolents del relat.

Orquestra poc verdiana i cor en hores baixes no acaben d’arrodonir una nit per a mi oblidable d’un streaming ben poc rellevant.

La producció de Peter Stein era lletja fa molts anys i ara és a més a més, vella,

I el miracle Abbado, Strehler, Cappuccilli, Freni, Carreras, Ghiaurov, Van Dam roman com una de les fites de la història de l’òpera, de la discografia verdiana i de les produccions teatrals operístiques més intel·ligents, belles i dramàtiques. Tota aquesta penya que ens proposa Viena que han aprés d’aquell miracle del binomi Abbado-Strehler? Doncs senzillament res de res. Tot i així Marina Rebeka salva els mobles.

Giuseppe Verdi
SIMON BOCCANEGRA

Simon Boccanegra: Thomas Hampson
Fiesco: Dmitry Belosselskiy
Gabriele Adorno: Francesco Meli
Amelia: Marina Rebeka
Paolo: Orhan Yildiz
Pietro: Ryan Speedo Green
Hauptmann: Carlos Osuna
Dienerin Lydia Rathkolb

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper
Director musical: Evelino Pidò

Director d’escena: Peter Stein
EScenografia: Stefan Mayer
Disseny de vestuari: Moidele Bickel

Wiener Staatsoper, 13 de maig de 2018