IN FERNEM LAND

SEMIRAMIDE A LA FENICE (PRATT-IERVOLINO-EXPOSITO-SCALA;LIGORIO-FRIZZA)


Teresa Iervolino (Arsace) i Jessica Pratt (Semiramide) © Michele Crosera

 

Oblideu-vos, si és que això és possible, de Ramey, Horne i Caballé, i gaudireu de la Semiramide presentada el mes passat a La Fenice.

Jo no sóc partidari d’aquesta mena de transcripcions tan habituals en el món de l’òpera que sense cap mena de contemplacions, a allà on hi ha d’anar una dramàtica coloratura o una mezzosoprano ens hi posen una lleugera disposada a enlluernar-nos amb sobreaguts insistents i inexistents en la partitura original, amb la intenció de fer més brillants els rols protagonistes, quelcom que si està cantat per una experta belcantista amb el cos vocal suficient per abraçar el registre central i greu amb fermesa, i la intenció dramàtica que els sobreaguts desvirtuen, no és necessari, ni desitjable.

El rol de Semiramide quasi mai ha de pujar a la zona aguda, molt ingrata per a Isabella Colbran en el moment de l’estrena (La Fenice 3 de febrer  de 1823). El referent filològic actual és DiDonato malgrat que fins i tot ella cau en temptacions excessivament sopranils, però és la que s’acosta més a la tessitura i vocalitat original, alternant el virtuosisme estilístic belcantista amb l’expressivitat dramàtica d’uns recitatius intensos.

Convertint Semiramide en una mena de nina mecànica que tan aviat té l’oportunitat de  clavar un sobreagut sense sentit desvirtua la partitura, el rol perd dimensió dramàtica i tràgica d’un rol llarg, complex i  exigent.

Són tantes les traïcions d’aquesta mena que ja ens hem acostumat a tot, tant que quan a vegades algú té la brillant idea de tornar a l’original el públic no ho accepta (Lucia, Puritani, Sonnambula,…) i tant que ens queixem dels canvis d’època i de  l’adulteració dels llibrets, en el cas de la partitura ens ho empesem com aquell que no vol la cosa, i per a mi és el més greu perquè en òperes belcantistes no tinc cap mena de dubte que prima la musica dopo la parola.

La proposta que ens ofereix La Fenice és bona perquè hi ha excel·lents belcantistes en els rols principals. Pratt, Iervolino i Exposito són del millor que hi ha a l’actualitat per assumir aquests rols, mentre que Scala per a mi no tant, queda molt per sota de Flórez, Camarena o Brownlee. Tot i així la meva impressió després d’haver vist el streaming és que a La Fenice manca aquell punt que traspassa el notable per esdevenir excel·lent.

Pratt desplega tècnica i virtuosisme amb precisió, obviant una implicació dramàtica, com feia Anderson a qui tant recorda, no debades elles ambdues s’emmirallen en Sutherland, paradigma de la perfecció belcantista i del glaç expressiu.

Teresa Iervolino és més càlida en l’expressió, té l’estil molt ben aprés i tècnicament, tot i que passa per algun que altre problema d’afinació, però acaba per dissenyar un Arsace de molta vàlua, més a prop de Barcellona que de Horne, però suficientment acontraltada per garantir la personalitat masculina del rol i el contrast tímbric, en aquesta ocasió més fàcil davant d’una lírica lleugera, de diferenciar-se en els dos grans duos amb Semiramide.

Alex Exposito és un baix-baríton ideal per cantar Assur. Emmirallar-se amb Ramey és obligat, tot i que Exposito no té una veu tan bonica i definida com el gran cantat nord-americà. Ell però fa una meravellosa demostració de cant legato i de control de la respiració, amb unes frases llarguíssimes sense respirar alhora que ben ornamentades de coloratures, salts intervàlics i tota mena d’esclats vocals. De tot el cast és el que m’ha semblat més implicat dramàticament i més expressiu. És un cantant que m’agrada molt i només té l’insalvable handicap de fer oblidar a Ramey, quelcom impossible.

El tenor Enea Scala canta el rol menys interessant del quartet principal. L’Idreno només es justifica per les dues meravelloses àries que canta i sortosament en aquesta edició  incloses. El tenor italià sembla que tingui com a referent a Blake, quelcom que no seria cap problema si controlés la veu amb el magisteri que utilitzava el tenor nord-americà, però no és el cas. Hi ha sonoritats que el recorden i tot sortint-se’n amb notable destresa alguns dels passatges més virtuosístics de les seves complicadíssimes àries, no aconsegueix apropar-se a Flórez, Camarena o Spyres. L’afinació a vegades no és del tot precisa i l’emissió sovint s’enlletgeix sense cap mena d’explicació lògica. ¡És dels quatre protagonistes el que tècnicament necessita millorar.

En la resta del cast es fa notar l’Oroe del baix sud-coreà Simon Lim, mentre que la soprano Marta Mari canta dignament l’ingrat i poc desenvolupat rol de Azema, tan important a la trama, com poc rellevant a la partitura.

Enrico Iviglia Francesco Milanese assumeixen amb solvència i respectivament de Mitrane i l’ombra de Nino, tan present en l’espectacular concertant del finale primo.

Riccardo Frizza dirigeix la partitura íntegra coneixent bé l’estil i extraient de l’orquestra i el cor el millor, amb un control precís dels tempo, els crescendo, les dinàmiques, l’atmosfera, el color i la vitalitat rossiniana

La producció de Cecilia Ligorio pretén se vistosa, poca cosa més. Hi ha un excés d’estetiticisme en una trama rebuscada que no dóna per a gaires relectures o dramatúrgies originals. L’esteticisme i l’estaticisme s’agafen de la ma, pugen i baixen escalinates que no porten en lloc, s’envolten de criades endiumenjades fins les celles per fregar terres de palaus mil·lenaris mentre hi ha ballarines i comparses que s’entrecreuen en un anar i venir de gent que justifiquin una escena de Grande Opéra, amb vestits de cap concreció històrica entre el glamur del hollywood dels 50’s i una fantasia orientalista de revista. En definitiva es deixa veure sense entrar a analitzar res, ni tan sols la seqüència dels fets de la trama, perquè això sempre es fa complicat.

Una bona experiència operística malgrat les traïcions i la manca de genialitat d’un cast important.

Gioacchino Rossini
SEMIRAMIDE
Melodrama tragico in due atti libretto di Gaetano Rossi

Semiramide – Jessica Pratt
Arsace – Teresa Iervolino
Assur – Alex Exposito
Idreno – Enea Scala
Oroe – Simon Lim
Azema – Marta Mari
Mitrane – Enrico Iviglia
L´ombra de Nino – Francesco Milanese

Orchestra e Coro de Teatro La Fenice, Venezia
Director del cor: Claudio Marino Moretti
Director musical: Riccardo Frizza

Director d’escena: Cecilia Ligorio
Escenografia: Nicolas Bovey
Disseny de vestuari: Marco Piemontese
Coreografia i soilista: Daisy Ransom Phillips
Ballarines: Olivia Hansson, Elia Lopez Gonzalez, Marika Meoli, Sau-Ching Wong

Teatro La Fenice, Venècia 25 d’octubre de 2018

Un comentari

  1. colbran

    Parece que vuelve a estar de moda programar “Semiramide”, una de mis óperas preferidas, que durante 50 años después del estreno (1823) fue una de las obras más representadas y después cayó en el olvido hasta que fue recuperada para que la cantara Joan Sutherland en una versión super recortada (más de 75′ suprimidos de la partitura original), como se ha podido comprobar en el reciente descubrimiento en los archivos de La Fenice de la partitura autógrafa de Rossini de 1864, copia de la original que entregó a la Opera de París en su momento.

    Mark Elder ha grabado recientemente una nueva edición para Opera Rara que ya está a la venta, con la partitura ABSOLUTAMENTE íntegra -asegura él-, reincorporando cortes que no se han vuelto a escuchar desde el estreno; ésto que es fabuloso -hèlas- viene “handicapado” por la elevación tonal de toda la partitura -hecho manifestado por él mismo- porque la cantante rusa -que le fascina…- escogida para el rol titular no es la mezzo-soprano original sino una lírica coloratura, como se suele fatalmente interpretar, yéndose el dramatismo vocal “ao caralho” en aras del virtuosismo y las incorporaciones agudas y sobreagudas inexistentes, como ya señala Joaquim.

    De esta grabación que nos propone Joaquim he visto parte del primer acto y cosas sueltas del segundo, cuando la descubrí hace unas semanas en Youtube, donde también se localizan fragmentos de la grabación “in situ” de Mark Elder, así como sus declaraciones sobre los cambios efectuados en la partitura. No me hace ninguna gracia que no se haya respetado en la grabación de Opera Rara la tonalidad original pero eso de que hayan grabado la ópera en 4 CDs me llama la atención, por lo de la integridad original. Habrán incorporado el ballet que Rossini compuso para su estreno en la Opera de París?

    Liked by 1 person

  2. Giorgio Audisio

    Bellissima e corretta recensione. Grazie Joaquim. Non amo la Pratt, che in ogni suo ruolo inserisce troppi acuti non previsti e, sovente, brutti. Anche la Semiramide di Opera Rara, è troppo “ leggera”. Nonostante il vibrato Didonato è per me il riferimento attuale. Gli altri a livello buono, comunque accettabile. Cast migliori oggi è difficile trovarli.

    M'agrada

  3. Eduardo

    Gracias Joaquim por tu aporte, pero esta vez paso de largo, tengo en mi viejas neuronas grabado a fuego, la SEMIRAMIDE de Monsetrrat, Marilyn y Samuel y no puedo con otra, por si alguien no la recuerda es esta

    M'agrada

    • JordiP

      Gracias Eduardo, vistos los comentarios, dedicare un tiempo a ver esta version, por que confieso que no la he visto nunca! Ooops.

      PS: Me encanta este blog por que siempre hay algo que aprender! Aunque esto a lo mejor dice poco de mi! Jajajaja

      M'agrada

  4. Guillermo Soto

    Gracias Joaquìn por presentar esta profunda reseña de esta hermosa ópera. Pienso que nadie puede hacernos olvidar a Caballè y Horne sin embargo valoro mucho a Pratt y Iervolino ya me había gustado mucho en Benvenutto Cellini

    M'agrada

Deixa un comentari