En línies generals em va agradar l’idea, el format, la plàstica i l’originalitat de la proposta inaugural   de la Prima de la Scala 2020, malgrat que l’absència de públic produïa una fredor i tristor infinita que distanciava sense remissió les interpretacions dels telespectador. Només l’actriu que interpretant una dona de fer feines del teatre milanès va cantar o quasi seria millor dir xiuxiuejar el Inno di Mameli (L’himne d’Itàlia) va ser l’única que em va commoure, a banda d’escoltar a l’enyorada Mirella Fereni cantant “Io son l’umille ancella” de l’Adriana Lecouvreur, mentre la càmera entrava a la majestuosa sala milanesa passant pels buits salons i passadissos, farcits de glamur i ostentació en totes les altres inauguracions del 7 de desembre vistes i recordades, per bé o mal.

La idea d’intercalar àries amb fragments recitats interpretats per actrius i actors elegantíssims, gràcies als dissenys del bo i millor de l’etilisme italià, amb referències literaries o cinematogràfiques,  em va semblar encertada. No em van agradar tant algunes de les plasmacions d’aquestes idees utilitzades per Livermore per ambientar els fragments escollits, potser massa populars i pocarriscats, on hi van haver absències tan clamoroses com Mozart, Strauss o fins i tot Bellini, per no anomenar l’òpera eslava, repetint Verdi, Donizetti i crec que excessivament Puccini.

A la llarga llista de cantants està clar que hi van haver absències i algun que altre que no calia que fos invitat, però en línies generals no hi va haver res que grinyolés tant com per incomodar. les mediocritats van estar discretes i la resta va brillar i alguns (bastants) molt.

No entenc com el Cor de la Scala no va tenir cap moment en solitari, crec que era obligat.

Els fragments de dansa van estar bé i era de justícia, tenint com té lel teatre una formació de tant pretigi, que ocupés un lloc destacat en la vetllada.

L’orquestra sota la magnífica direcció de l’eminent mestre Riccardo Chailly va estar incommensurable.

Davide Livermore va utilitzar els recursos marca de la casa (molts vídeos) per ambientar les diferents escenes, caient en el ridícul amb la pluja de plomes a “La donna è mobile” o desconcertant, sobretot sense una dramatúrgia que ho justifiqués, les tres escenes del Don Carlo situades a l’Orient Express. Altres moments com la Lucia em van semblar extraordinaris, i en  molts altres em va semblar una posada en escena elegant però de programa de televisió de bastants anys enrere, però res va semblar fora de lloc, ni provocador. Les alusions al cinema italià van ser un encert i de ben segur que la manca d’aplaudiments va ajudar a distanciar en excés les interpretacions. Ell es va reservar un parlament magnífic que perdona tots els excesos o mancances.

De la llarga llista de cantants em van semblar sensacionals, i els anomeno per ordre de intervenció:

Ildar Abdrazakov, Ludovic Tézier, Lisette Oropesa, Camilla Nylund,  Juan Diego Flórez, Piotr Beczala, Eleonora Buratto,  Benjamin Bernheim (extraordinari), Carlos Álvarez (imponent) i Marina Rebeka.

Em van agradar, però no tant com els anteruiors:

Luca Salsi, Elīna Garanča, Kristine Opolais, Rosa Feola, Marianne Crebassa (no hagués hagut de cantar Carmen), George Petean i Roberto Alagna.

Vaig trobar discrets a:

Vittorio Grigolo, Andreas Schager (em va fer patir molt), Aleksandra Kurzak, Francesco Meli, Plácido Domingo (malgrat l’entrega i amb una veu de tenor caduc malgrat cantar una ària tan emblemàtica de baríton) i Sonya Yoncheva (impossible ser més gèlida i distant en un fragment tan intens i passional).

Esperem que el teatre pugui representar òperes amb públic, però a tots plegats ens hauria de fer reflexionar que algunes de les grans cases d’òpera hagin decidit de moment no oferir cap producciño amb públic.

PROGRAMA