IN FERNEM LAND

MET 2021/2022: ARIADNE AUF NAXOS


Lise Davidsen Ariadne. Foto gentilesa de Marty Sohl/Met Opera

La COVID no va permetre que pogués anar al cinema a veure un dels títols més esperats de la temporada 2021/2022 del MET, l’Ariadne auf Naxos de Richard Strauss amb Lise Davidsen com a principal protagonista.

Passats tres dies de l’emissió als cinemes del món, el benvolgut amic Enrique, des de Xile, m’enviava un enllaç per poder veure la retransmissió de l’esdeveniment. Enllaç que a hores d’escriure aquest apunt encara està actiu i que deixaré al final de l’apunt per a tots els que no heu vist la representació o aquells que la volgueu tornar a recordar, i que sense ser una representació memorable i ja us diré el perquè, té el “nivellàs” habitual del MET quan fan les coses amb cara i ulls.

Doncs bé, i ja en disposició de gaudir-la amb els mínims de concentració exigible que el maleït virus no em van permetre a l’inici, us deixo la meva opinió, tot i tenir en compte com ja he dit tantes vegades, que una representació d’òpera vista o escoltada al cinema o a casa a través de la televisió, ordinador o qualsevol altre aparell transmissor no és una valoració homogènia i totalment vàlida del que va succeir a la sala, ja que es perden o es guanyen aspectes d’anàlisi que desvirtuen la realitat.

Dit això som-hi!

La direcció musical va anar a càrrec del veterà i eminent director polonès Marek Janowski (Varsòvia 1939). Va ser sense dubte un aspecte a valorar i molt, de l’èxit final, sobretot perquè va obtenir de la reduïda orquestra que Strauss utilitza, un so preciós, “molt vienès”, només a l’abast dels grans directors, en tots els aspectes, que ja han estat dotats d’aquella mena d’experiència que a banda de les capacitats i sensibilitat de cada artista, atorguen els anys d’aprenentatge, mestratge i bagatge vital, no només musical.

La direcció va ser sempre vigorosa, amb gran transparència sonora i delicadíssim acompanyament en els números tancats dels solistes principals, si bé aquesta òpera és un engranatge perfecte farcit de números concertants, als quals Janovwski va saber dotar de vitalitat, lleugeresa i molta poesia, quelcom imprescindible en una òpera com aquesta. La subtil obertura, totalment cambrística va vestir una estructura que va anar creixent durant tot l’agitat pròleg tan passional en les intervencions del compositor, com en l’òpera, on el meravellós canvi clàssic i reflexiu va arribar a cotes admirables amb les escenes d’Ariadne que Janowski va embolcallar de manera sumptuosa fins a un final eteri molt emotiu. Una direcció esplèndida. Bravo!

L’equip vocal d’aquesta reposició l’encapçalava la gran Lise Davidsen en la seva tercera aparició al MET i la primera en un rol straussià, tot i que sembla que la temporada vinent incorporarà la seva primera Marschallin en aquell escenari.

El moment vocal de la soprano noruega és pletòric. El cinema no transmet els valors d’una veu tan generosa en volum, harmònics, amplitud i registre i, per tant, tot valorant l’art de la cantant no hi ha aquell factor fascinant de sentir una veu que omple cada racó del recinte on canta i si és el MET encara més, sent com és un teatre immens que tants i tants cantants han de demanar ajuda tècnica per fer-se sentir a totes les localitats. No és el cas de Davidsen, segur. Aquesta Ariadne m’ha agradat molt més que la va cantar a Aix l’estiu del 2018 en la producció de Mitchell que hem vist aquest any al Liceu i que ha estat la causa que precisament no veiéssim el seu debut a Barcelona. En el MET està segura i pletòrica en la seva actuació, no només vocal o musical, sinó també interpretativa del rol. Tots els registres són plenament reeixits.
Vocalment, no hi ha dificultats, ni tibantors, l’ample registre el cobreix amb més que suficiència. Els aguts són plens, controlats i mai fulles d’acer que traspassen l’escenari, posseeix una veu arrodonida i ample, de sonoritats càlides i mòrbides que arriba sense dificultat ni portamentos allà on es proposi, i sobretot té un centre que ho omple tot i enamora per bellesa i també passió. No és mai una figura immensa i pètria que deixa anar una veu poderosa, no, ella canta amb intimisme i abandonament tota l’escena prèvia a la gran ària “Es gibt ein Reich”, per anar creixent amb autoritat i convicció, amb passió desbordada en el temible duo final.

Tècnicament, fa una demostració de legato, control i emissió espectacular. Té sensibilitat, potència i també aquella pàtina de decadència vienesa que sempre desprenen les heroïnes straussianes, de les que sense cap mena de dubte ella ens deixarà grandioses actuacions. Cal un reclinatori per agrair l’aparició de Davidsen en el món operístic

El rol de compositor va anar a càrrec d’elegant mezzo nord-americana Isabel Leonard. Per a mi va suposar una decebedora actuació. És la veu i la cantant ideal per fer front al rol, o així ho creia abans de veure el vídeo. Ella només té el pròleg per fer-se la reina de la primera part i Strauss li regala música de primer nivell per fer-ho. Va iniciar brillantment la seva entrada en escena, radiant i pletòrica, però el rol malgrat ser curt és un crescendo emocional intents i aquí Leonard va topar amb una partitura i una tessitura que la porta als límits de la seva capacitat. Intueixo que a la sala van tenir problemes per sentir-la en més d’un moment, ja que en el vídeo s’aprecia que en el seu monòleg “Sein wir wieder gut” no canta còmode i la veu perd brillantor que segurament també vol dir projecció. Era el seu primer Strauss i possiblement anirà guanyant seguretat, però ja cal que s’espavili si vol deixar empremta en l’Octavian que inicialment ha de cantar ella en aquest Rosenkavalier de la temporada vinent.

Zerbinetta és en aquesta ocasió, la soprano coloratura nord-americana Brenda Rae i com ja hem dit tantes vegades, té un moment gloriós que les més grans aprofiten per robar el protagonisme a tota la resta del cast, però per això cal ser una gran i Rae és una bona cantant, una Zerbinetta més que fa totes les agilitats, trinats i malabarismes vocals amb disciplinat academicisme i brillantor, això no obstant sense ser capaç d’aturar l’espai i el temps i fer que tot el teatre estigui pendent només d’ella, això no ho aconsegueix, ni resolt amb prou desvergonyiment les notes més altes, que apunta bé però sempre de passada, mai amb una plenitud i consistència inqüestionable. Fa molt bé el rol i el diu de manera prou convincent, així i tot no té ara per ara allò que la distingirà de la resta. Obté un bon i merescut èxit, només.

Les tres nimfes, Dryade, Echo i Najade van anar a càrrec de Tamara MumfordMaureen McKay i Deanna Breiwick. Totes tres van estar esplèndides, amb veus boniques molt ben conjuntades, ben diferenciades sobretot entre Mumford i Breiwick que canten sempre en duet, mentre que les rèpliques d’Echo van mostrar un bonic potencial de McKay, possiblñement un futura Zerbinetta amb bonics sons flotants.

En la banda masculina del cast, el rol de tenor i Bacchus va anar a càrrec del sempre preocupant Brandon Jovanovich.

No acabo d’entendre perquè canta tant i en teatres tan rellevants. D’acord que el rol és dels difícils de veritat. Canta poc i al final i la seva tessitura és com un càstig de Strauss als tenors que no estimava gens, ho sabem i ho hem repetit quasi sempre que constatem com en aquesta ocasió, que el tenor encarregat a part de passar-ho malament ho fa passar malament als oïdors/espectadors. El tenor nord-americà no està bé, però cal dir que com quasi sempre, per tant, no és només un problema del rol sinó que una vegada més em fa preguntar-me, per què fa la carrera que fa. Passem pàgina

Excel·lent l’Harlekín del jove baríton Sean Michael Plumb cantant amb subtilesa i gràcia el seu arioso de l’òpera així com els números concertants dels comediants i estupend i histriònic el mestre de música Johannes Martin Kränzle. Els habituals de la casa Ryan Speedo Green (Truffaldin), Alok Kumar (Scaramuccio) i Miles Mykkanen (Brighella), arrodoneixen la troupe de comediants magníficament, així com Thomas Capobianco (oficial), Brenton Ryan (mestre de dansa),  Philip Cokorinos (perruquer) i Patrick Carfizzi (lacai), encaixen a la perfecció en allò que s’espera d’aquests rols més secundaris que necessiten experts cantants per a micro moments que cal fer-se notar.

El rol parlat de majordom va anar a càrrec del gran baríton alemany Wolfgang Brendel, ara ja retirat de papers cantants i al que el teatre novaiorquès homenatja amb aquesta participació luxosa.

Finalment, la producció d’Elijah Moshinsky es continua veient amb interès i conserva encara el seu encant en les dues parts ben diferenciades de l’obra. Un primer acte que podríem titllar de tradicional amb una magnífica escenografia que descriu i distribueix amb encert els punts d’interès de l’acció entre els camerinos, l’escenari i el vestíbul de la mansió, i l’escenografia simbolista de l’òpera amb les tres figures gegantines de les tres nimfes i els planells mòbils pintats que atorguen a cada escena de la seva especial poesia visual. No és una genialitat, però continua funcionant i sobretot embolcall una òpera que no necessita genialitats addicionals a les quals ja té i que són moltes.

Aquí no hi ha altra possibilitat de gaudir d’aquesta representació que prement mentre estiguii actiu aquest enllaç:

https://www.bilibili.com/video/BV15R4y1V7gt?zw&fbclid=IwAR26CGqHoVEGeZ_bbMFDAXVI0ti4lMBd2AWam1H1CTmWyzTJGu6_yrO0gY8

 

ARIADNE AUF NAXOS 
Richard Strauss-Hugo von Hofmannsthal

Ariadne/Prima Donna…..Lise Davidsen
Bacchus/Tenor………..Brandon Jovanovich
Zerbinetta…………..Brenda Rae
The Composer…………Isabel Leonard
Music Master…………Johannes Martin Kränzle
Harlekin…………….Sean Michael Plumb
Scaramuccio………….Alok Kumar
Truffaldin…………..Ryan Speedo Green
Brighella……………Miles Mykkanen
Najade………………Deanna Breiwick
Dryade………………Tamara Mumford
Echo………………..Maureen McKay
Major-domo…………..Wolfgang Brendel
Officer……………..Thomas Capobianco
Dancing Master……….Brenton Ryan
Wigmaker…………….Philip Cokorinos
Lackey………………Patrick Carfizzi

Piano Solo…………..Bryan Wagorn
Conductor……………Marek Janowski
Production…………..Elijah Moshinsky
Designer…………….Michael Yeargan
Lighting Designer…….Gil Wechsler
Stage Director……….Laurie Feldman

Metropolitan Opera House, 12 de març de 2022

12 comments

  1. JANER JOAN

    Moltiiiisssimes gràcies Jaquim, no sap com ho agraeixo, gràcies,gràcies gràcies!!Joan

    En viernes, 18 de marzo de 2022, 20:01:16 CET, IN FERNEM LAND escribió: #yiv2512412877 a:hover {color:red;}#yiv2512412877 a {text-decoration:underline;color:#0088cc;}#yiv2512412877 a.yiv2512412877primaryactionlink:link, #yiv2512412877 a.yiv2512412877primaryactionlink:visited {background-color:#2585B2;color:#fff;}#yiv2512412877 a.yiv2512412877primaryactionlink:hover, #yiv2512412877 a.yiv2512412877primaryactionlink:active {background-color:#11729E !important;color:#fff !important;}#yiv2512412877 WordPress.com | Joaquim posted: “La COVID no va permetre que pogués anar al cinema a veure un dels títols més esperats de la temporada 2021/2022 del MET, l’Ariadne auf Naxos de Richard Strauss amb Lise Davidsen com a principal protagonista.Passats tres dies de l’emissió als cinem” | |

    M'agrada

  2. JordiP

    Hola Joaquim! Espero que estigueu be amb el tema COVID. Jo volia anar-hi, pero un compromis familiar m’ho va impedir. Gracies a l’enllaç, igual tindré l’ocasió de gaudir-la. Tenia ganes de veure la Davidsen en el rol. Ja em va agradar molt en la representació d’Aix.

    A recuperar-se plenament!

    J.

    M'agrada

    • Ens estem millorant, però no ha estat tan lleu com diuen, tot i que sortosament ja s’ha superat.
      Ariadne és una òpera preciosa i difícil, aquesta proposta tampoc és reeixida però Davidsen està gloriosa

      M'agrada

  3. Retroenllaç: Enlaces de marzo de 2022 | Beckmesser

  4. giorgio.audisio@libero.it

    Grazie per i tuoi sempre magnifici e precisi commenti. Grazie anche per il link che ho subito usato per guardare l’Ariadne e condividere i tuoi commenti.

    saluti

    giorgio

    >

    M'agrada

  5. Jordi T

    Un cop més, benvolgut Joaquim, agrair-te la generositat i els teus comentaris respecte a aquesta obra que tan m’agrada i que en la darrera escenificació al Liceu no ens va permetre de gaudir d’una soprano tan extraordinària com és el cas de la noruega Lise Davidsen. A veure si tinc sort ie stic a temps…Una abraçada!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: