INSISTINT AMB NABUCCO AL MET (Domingo-Monastyrska-Belosselskiy-Barton-Thomas;Moshinsky-Levine)

Jamie Burton (Fenena) i Plácido Domingo (Nabucco) al Metropolitan Opera House

Jamie Barton (Fenena) i Plácido Domingo (Nabucco) al Metropolitan Opera House 2017

Jo no ho creia necessari, però a IFL moltes vegades ja no sóc només jo a decidir i quan una sol·licitud no és fruit d’una ànima en pena sinó de diverses perdones, de diverses procedències i de tarannàs ben diferents, m’ho repens0 i com que el meu amic Kiko ja m’havia fet una feina prèvia imprescindible per insistir-hi, avui ho faré, insistiré en parlar de la representació del Nabucco de Verdi que va tenir lloc al Metropolitan Opera House de Nova York i que ja va ser motiu d’un apunt l’endemà de la representació, el 8 de gener transmesa als cinemes.

Així doncs els fans incondicionals de Plácido Domingo ho agrairan malgrat que ja sabeu que per a mi fa temps que hauria de dedicar-se a altres àmbits del món operístic on de ben segur pot aportar moltes més coses que cantant i qui sap si continuant rebent aplaudiments, sense necessitat de disfressar-se o d’anar de quatre grapes en mig d’escenografies que van en contra de l’estabilitat dels cantants. Continua llegint

MET 2016/2017: NABUCCO

M’he avorrit molt amb la darrera representació del Nabucco de la temporada 2016/2017 del MET. I això que el millor ha estat la direcció del mestre Levine, entronitzat coma divinitat pel públic novaiorquès que l’estima amb bogeria i té sobrats motius per fer-ho ja que el director musical és en tota la història del teatre, el segon nom amb més representacions a les seves esquenes (fins al mes d’octubre de l’any passat, 2553 representacions).

El mestre James Levine construeix un discurs musical, sòlid, convincent i esplèndid, extraient de l’orquestra un so espectacular, càlid i al servei dels cantants, i aquí potser rau una o l’única part discutible de la seva direcció, ja que per afavorir a Domingo i les particularitats vocals actuals del tenor, el tempo emprat va ser massa lent, sacrificant a estones el tremp dramàtic. Tot i així per a mi ell va ser el veritable estel de la representació, amb moments concertants esplèndids atorgant després del popular “Va pensiero” un bis excessivament generós, però això ja forma part d’una tradició similar a les “vendetta” de Leo Nucci.

Espectacular l’orquestra i el cor del MET que quan estan dirigits per Levine som molts els que creiem que extrauen un plus qualitatiu tan admirable com esplèndid. Continua llegint

INSISTINT AMB L’OTELLO AL MET 2012 (Botha-Fleming-Struckmann;Bychkov-Moshinsky)

Johan Botha (Otello) i Renée Fleming (Desdemona) al tercer acte d'Otello al MET. Producció de Elijah Moshinsky. Fotografia Ken Howard/MET

Johan Botha (Otello) i Renée Fleming (Desdemona) al tercer acte d’Otello al MET. Producció de Elijah Moshinsky. Fotografia Ken Howard/MET

El 28 d’octubre us vaig deixar aquest apunt:

Segurament no és la millor versió possible, però sempre és una òpera del MET i ofereix prou al·licients i qualitat, a part d’una copia en una magnífic format HD, per decidir-vos a baixar-la. No cal dir que tots els que no vareu poder anar al cinema, i també tots aquells que vulgueu repetir-la, la teniu ara a disposició.

També us deixo els enllaços d’àudio de la mateixa representació, serà interessant comprovar com resulta la representació sense les imatges, guanyarà?, ja us dic jo que sense veure la poca capacitat d’actor i la imatge monolítica de Botha, el seu aspecte vocal guanya bastant i potser és el contrari que succeeix amb StruckmannContinua llegint

EL MET AL CINEMA: OTELLO

Johan Botha i Renée Fleming (Otello al MET 2012)

Tenia ganes de veure aquest Otello, en primer lloc per ser una de les meves òperes predilectes, una òpera d’una perfecció formal, dramàtica i musical extraordinària. Una òpera que necessita tres cantants/actors imponents, que amb l’ajuda imprescindible d’un director musical i un director escènic de primera categoria aixequin una de les òperes més perfectes que s’han escrit mai.

No fa gaires dies parlàvem, arran de les representacions de La forza del destino al Liceu, de la precarietat de les veus verdianes a l’actualitat. Doncs bé, tant la ROH com el MET han demostrat que són capaços de programar Otello, amb dos repartiments diferents i quasi en la seva totalitat, sortir-ne victoriosos, i si amb la Desdemona la cosa no sembla gaire complicada, amb el rol d’Otello, òbviament si, com també amb el de Iago. Però sortir-ne victoriós a vegades no és suficient.

El Metropolitan dels darrers anys es caracteritza entre altres coses, per la varietat de directors orquestrals, d’ençà que el mestre Levine ha hagut d’anar deixant per problemes de salut, la quasi omnipresència en el fossar de totes aquelles òperes que es retransmetien per la TV. No tots els mestres que hem vist en els darrers espectacles estan a l’alçada del que esperem del teatre novaiorquès, però en el cas d’aquest Otello, han comptat amb Semyon Bychkov, un dels directors més interessants de l’actualitat i no precisament dels més mediàtics, encara que Verdi no crec que sigui el repertori més idoni o al menys que m’interessi més del director nascut a Sant Petersburg fa seixanta anys. Continua llegint