LIse Davidsen. Foto de Toti Ferrer, gentilesa del departament de premsa del FIM Castell de Peralada

Hi ha cantants excepcionals i punt.

Lise Davidsen, ja no pot ser cap sorpresa per a tots el que hem tingut la sort d’escoltar-la en directe. Si els streamings i enregistraments ja denoten una veu de qualitat excepcional, en el directe a banda de l’excepcionalitat de l’instrument, s’aprecia amb excitació l’excepcionalitat de l’artista i l’intèrpret, el control de la tècnica al servei del cant i l’expressivitat d’un instrument ple, potent, privilegiat fins a l’excepcionalitat, ja sigui per la fluïdesa, naturalitat i homogeneïtat en l’emissió de les notes, fins i tot les més extremes, ja sigui per la naturalitat de l’emissió i l’expressió.

És quan sentim veus com aquesta quan ens adonem que la resta poden ser cantants distingits, musicals i gratificants, però només quan ens trobem amb talents, personalitats i instruments d’aquesta categoria quan ens adonem del que significa l’excepcionalitat, allò que sobrepassa qualsevol adjectiu de lloança.

Contra el recital d’ahir hi havia dos factors:

El primer l’auditori de l’església, tantes vegades beneficiós per a veus petites o sense gaire projecció i en aquest cas una caixa impossible de contenir la sonoritat de la veu de la sooprano en el forte i en la zona aguda. Senzillament, el recinte sacre era incapaç de contenir la veu sense que es distorsionés la perfecta emissió, de la mateixa manera que perjudicava la recepció de notes i coloratures en l’ària de presentació de la Lady Macbeth verdiana, allò en un altre sala més adient hagués sonat millor, tot i reconèixer que segurament aquest primer Verdi no és on millor pot demostrar les seves ànsies de sortir de l’encotillat repertori germànic i wagnerià on està predestinada a donar els més grans moments de l’òpera dels anys vinents.

L’altre aspecte negatiu és més fàcil de solucionar, en principi, ja que es tracta de canviar de pianista acompanyant i triar algú que sigui capaç de no posar traves a l’excepcionalitat.

Dit això que voleu que us digui més?

Va cantar l’esperat Wagner per inaugurar i clausurar la primera part, iniciant amb l’ària d’entrada d’Elisabeth del Tannhaüser, paper que aquest estiu canta a Bayreuth, com la Sieglinde de Die Walküre de la que ens va oferir per concloure-la una sensacional versió del “Du bist der Lenz”. Fa bé en fer front als rols de lírica, però tots estem pendents de la Brünnhilde i la Isolde que quan arribin faran tremolar el món operístic.

Entre els Wagner va oferir tres lieder de Brahms pèssimament acompanyats, on ja va quedar palès que la Davidsen té una especial cura en recollir la poderosa veu fins a límits veritablement embolcallats i de difícil resolució per a la immensa majoria de cantants amb instruments tan excepcionals. Ella recull la veu i l’emet amb una naturalitat sorprenent, tot i que aquest bloc va estar molt bé, l’excepcionalitat interpretativa en el camp del lied va arribar amb els tres lieder de Strauss: “Zueignung”, l’impressionant “Ruhe, meine Seele” i el sempre colpidor “Morgen”. Arribar a controlar i captivar al públic com ho va fer ella, només està a l’altura dels artistes excepcionals. Hem sentit moltes vegades cantar Strauss de manera sublim, d’acord, però que una veu així de voluminosa s’arreplegui fins a deixar la veu en suspensió immaterial, no. Reclinatori

Prèviament, ens va deixar una deliciosa versió de “Leise, leisse” l’ària d’Agathe del segon acte de Der Freischütz de Weber, en aquesta saludable sovintejada al repertori líric quan altres amb moltes menys possibilitats ja haguessin cantat el monòleg d’Elektra. Dessig: Santa Davidsen, que Wotan et conservi aquest seny durant molts anys.

A la segona part va arriscar-se amb Verdi, iniciant-la amb la temible escena d’entrada de la Lady Macbeth, recitatiu, ària i cabaletta. Algú dirà que no és el seu, però francament, què faci el que vulgui si ho fa bé, i bé ho fa. M’agraden altres Lady més que ella, sí, i tant!, però difícilment algú pot cantar aquesta escena sense aparentment despentinar-se com ho fa ella, sense cridar i sense canviar mil vegades de color per demostrar el que no són, com fan quasi totes, ella no. Ella amb un director verdià de veritat, que l’acompanyi i l’ensenyi a treure tot el verí del personatge pot ser una Lady veritablement excepcional, temible i sense rivals possibles, però no tot depèn d’ella. Ara bé, al seu aire i acompanyada per Sophie Raynaud, no és la Lady dels meus somnis tot i deixar-me garratibat a la butaca. En canvi, va cantar un “Ave Maria” de la Desdemona de l’Otello, sense el farragós “Salice”, que per a mi va ser una autèntica delícia d’intensitat emotiva. Entre els dos Verdi, va fer tres lieder de Grieg que van ser una altra demostració d’intensitat, control i musicalitat exquisida. Una demostració més que té una sòlida formació en el lied que tant l’ajuda en l’acuradíssima expressió operística.

En el tram final, va fer una aportació a l’opereta amb les csardes que Emmerich Kálmán va escriure per a la protagonista de “Csárdsfúrstin”, “Heia, heia in dem bergen” on va fer un final explosiu que va fer trontollar el campanar de l’església.

El programa va acabar amb una versió molt controlada, potser en excés del “Summertime” de Porgy and Bess de Gershwin. El públic ja estava entregat des de l’entrada de l’Elisabeth del Tannhäser, és a dir, hauria pogut acabar amb una ària més explosiva o amb la fadrina va a la font, però ella va decidir  santament, que com que ens tenia a tots posats en el reclinatori comunitari, podia fer el que volgués. D’axò ara en diuen apoderament

Posats a demanar jo li diria que tenint el potencial que té i potser si, de cara a la galeria, no estaria gens malament una demostració de fiato en els finals, però vaja, també són ganes de filar prim.

Els aplaudiments enardits del públic que no omplia tot l’aforament, van motivar dues propines: un “Visi d’arte” de generositat vocal i cert distanciament emotiu, potser la italianitat no és el que podem demanar-li a una noruega, ara bé, quin luxe de tot! i un lied de les 12 cançons Op. 33 – 2 de Grieg, “Våren”. Quin amanera més meravellosa de fer-nos tornar a tocar de peus a terra.

Excepcionalitat una vegada més i un privilegi absolut poder ser-hi