IN FERNEM LAND

BAYREUTH 2022: SIEGFRIED


Andreas Schager (Siegfried) i Tomasz Konieczny (Wanderer) a Bayreuth 2022. Fotp de © Enrico Nawrath gentilesa del Bayreuther Festspiele

Continuo amb el trist relat de l’anell bayreuthià del 2022, només des del punt de vista auditiu, que ja és prou mediocre, sense fer cap esment del que diuen les cròniques i crítiques referents al desgavell teatral i l’atemptat contra l’obra de Wagner. Quan tingui ocasió de veure el streaming del Götterdämmerung que ahir es va passar per la TV alemanya potser comenti alguna cosa al respecte.

Avui toca la segona jornada, l’àrid Siegfried, la que acostuma a ser la menys estimada de les òperes que conformen la tetralogia, sobretot per un segon acte que si no està a càrrec de directors i cantants de gran relleu i resistència, esdevé molt feixuc, una llosa.

El cast per aquesta segona jornada es desestabilitza amb la incorporació com a Brünnhilde de la soprano Daniela Köhler, en lloc de la Theorin que es torna a incorporar al cast en la tercera jornada. Andreas Schager és el valent Siegfried i l’ocell del bosc és Alexandra Steiner, la resta de cantants són els que ja interpretaven els rols o bé a Das Rheingold (MimeAlberichFafner o Erda) o bé a Die Walküre abans de l’accident (Wotan).

Ara ja podem començar a dir amb veu alta que la direcció de Cornelius Meister no aporta res de nou i res de bo. És una direcció no apte per a Bayreuth. Si la direcció del festival trobava dificultat pels cantants, ja fos per la crisi de veus wagnerianes, ja fos per les condicions laborals desfavorables que no motivaven als bons i disponibles a pujar el turó verd durant les vacances estiuenques, almenys sempre quedava, fins fa pocs anys, amb el prestigi dels grans directors musicals contractats per intentar donar consistència i categoria a les produccions presentades. A vegades per problemes de malaltia o de desacords de tota mena, a darrera hora el titular previst fallava i el festival sempre tenia a predisposició un Kapellmeister coneixedor que garantia la solvència del resultat, però darrerament la direcció prescindeix de les grans batutes i comença a fer experiments perillosos.

Meister és desigual i passa de la brillant correcció a l’avorriment més letal, deixa d’interessar en molts moments i en particular quan el director ha de mantenir la tensió dramàtica sense tenir els grans moments orquestrals com a protagonistes, què són entre altres aquells moments que fan grans al grans. Ell quan té l’oportunitat  acostuma a ser exagerats, grandiloquent, utilitzant uns fortes grollers per guanyar l’aprovació del públic. La seva direcció és erràtica, discontínua i res aporta al que ja coneixem. Decebedora aposta per a una nova producció. Els fonaments de l’èxit de la producció trontollen amb ell.

El festival sota els designis de les produccions escèniques, cada vegada més allunyades de l’origen wagnerià, sense un director musical capaç d’atorgar una consistent excel·lència a la proposta i sense els cantants que garanteixin les difícils exigències de la partitura, es troba en hores baixes com no ens imaginàvem quan semblava que Thielemann podria garantir aquell estatus de festival mític i exclusiu. Ara el polèmic director, relegat de tots els grans llocs que havia ocupat i sense la direcció de la Berliner Philharmoniker, no sé si encara no ha dit l’última paraula a Bayreuth i potser aguanta el temporal a l’espera d’un cop de timó dels responsables, el cas és que la seva participació és residual i els grans projectes d’aquest any i del proper estiu no passen per ell.

Ara el que ofereix Bayreuth és el mateix que pot oferir qualsevol teatre, fins i tot els de segona, amb la diferència d’una orquestra i cor excepcionals, que potser amb batutes poc motivadores deixarà aviat de ser aquell referent inabastable. No sóc gens optimista amb el que ens espera els festivals vinents.

Andreas Schager encara és el tenor capaç d’interpretar un Siegfried correcte, no memorable, però si correcte. És valent i la veu encara està en un estat de decència que li permet fer front a l’esgotador rol i arribar a l’extenuant final sense la impressió que treu el fetge per la boca i que demana al director d’acabar-ho el més ràpid possible i clemència al torturat auditori. El seu cant és prou noble per fer un heroi creïble, la veu, almenys en la transmissió radiofònica que evidència molt els defectes i les errades, no mostrava oscil·lacions penoses o fixacions i portamentos esgotadors. A vegades l’afinació no és del tot perfecte però ho ha resolt amb dignitat. El primer acte en la llarga escena de la forja és el millor moment de Schager, en el segon acte aguanta bé els reptes menys evidents amb MimeFafner i l’ocellet, mentre que en el tercer acaba després d’una valenta comfrontació amb el caminant, amb el preciós duo amb Brünnhilde fent ostentació de gosadia, musicalitat, de voluntariós esforç i també de la necessària sort, en aquests casos és imprescindible, per acbar triomfant. Sort n’hem tingut de comptar amb ell.

Arnold Bezuyen és el reconegut Mime que sense esdevenir memorable, potser perquè Meister tampoc el dirigeix per fer-ho memorable, resolt el complicat rol d’aquesta jornada amb un merescut notable.

La resta de rols no passen, sent generós de l’aprovat. Konieczny és un Wotan sense carisma, ni l’autoritat malgrat l’ofensa de Siegfried. A la veu li manca noblesa i autoritat per sobrepassar l’imponent preludi del tercer acte. Ja no és Wotan d’acord, però ell no és ni el savi caminant. Cap personalitat

L’Alberich d’Ólafur Sigurdarson d’on l’han tret?

Què hem de fer a Bayreuth si no tenim baixos per fer un Fafner rotund? Wilhelm Schwinghammer és un drac de cartó pedra, és clar que com que a la nova història inventada per ValentinSchwarz no hi ha dracs, però ni tan sols el que hauria de representar el que sigui, fa cap mena d’impressió i menys encara por, peneta, sí.

Okka von der Damerau és una bona Erda, aquí més convinecent que a Das Rheingold, però estem lluny d’aquella veu tel·lúrica que adverteix per darrera vegada al caminant. Dignitat bonae i prou, que ja és molt comparada amb la resta.

L’ocellet d’Alexandra Steiner sembla més una garsa. Cal seguir?

Ens queda la Brünnhilde de Daniela Köhler. D’acord que no mostra cap de les febleses de l’estat actual de Theorin, però no diu res, la veu és impersonal, allunyada de la soprano dramàtica, això si, col·loca notes, quasi sempre bé i kostra un vibrato no del tot engrescador, això no obstant canta sense cap emoció ni transcendència i després de tants anys adormida es podria mostrar més emocionada i agraïda al nebot petoner. Arriba pletòrica al seu Do final, que sembla el pricipal objectiu i segurament se’n va a sopar la mar de tranquil·la i descansada. Bayreuth no hauria de ser això, Karlsruhe potser si, Bayreuth no.

I que passa amb el públic? Doncs com ja és habitual en les estrenes de les noves produccions, deixa anar tota la seva bilis contra l’equip escènic, totes les frustracions d’una direcció musical sense interès i d’un cast farcit de mediocritats, i totes les decebedores sensacions recauen sobre el despropòsit escènic, que en aquesta ocasió sembla que és sideral i per a la resta fins i tot hi ha grans bravos i llargs, llarguíssims minuts d’aplaudiments. És injust i no reflecteix la veritat del que hem escoltat, però si reflecteix a la perfecció l’estat actual del món operístic. Decadència preocupant

Richard Wagner
Siegfried
Segiona jornada de “Der Ring des Nibelungen”

Siegfried – Andreas Schager
Mime – Arnold Bezuyen
Der Wanderer – Tomasz Konieczny
Alberich – Ólafur Sigurdarson
Fafner – Wilhelm Schwinghammer
Erda – Okka von der Damerau
Brünnhilde – Daniela Köhler
Waldvogel – Alexandra Steiner

Orchester der Bayreuther Festspiele
Musikalische Leitung: Cornelius Meister

Aquí ja només ens queda el final, que no promet, però que us explicaré el que m’ha semblat com és tradició a la casa.

Gràcies per seguir-me malgrat tot

 

3 comments

  1. Aquí si que no hi estic d’acord amb algunes valoracions que fas, amic Joaquim. Si, en l’actuació de Schager, feia anys (des de Jerusalem o el jove Gould que no sentiem un Siegfried que no cridi.
    Igualment d’acord amb Fafner. No espanta a ningú. Recordo el Hans Peter König que sí que feia por.
    En Mime també estic d’acord. Aquí el problema és que hagués fet millor Siegmund que l’escolanet
    La Brünnhilde de Köhler em recorda bastant a la Herlitzius quan era jove. Donem li temps a veure com evoluciona
    Konieczny, crec que és un dels que “pateix” més l’escenografia. No se sent en absolut motivat, com sí ho estava a l’òpera de Viena amb Fischer.
    Alberich si que es mediocre
    Petò la direcció, jo crec que mentre l’anell evoluciona, Meister cada jornada es sent més còmode i brinda matisos que a l’Or del Rhin no hi havia
    Gràcies

    M'agrada

  2. ANTONIO SANS

    Són sentiments els que notem quan escoltem les òperes i les opinions poden canviar.
    El tenor Schager no em va agradar perquè vaig patir al final i el patiment és el que mai no es pot transmetre en una òpera perquè afecta al resultat del conjunt.
    Kôhler tenia un agut de color diferent i cridaner, agut de pito que va emetre sense control.
    Quan escoltava en Fafner em vaig adonar que no n’hi queden de baixos “Inquisidors” o d’aquells que rascaven el terra amb els seus greus encara que no puguin després cantar una flauta màgica. Crec que fins i tot Plàcido hagués tret sons més profunds.
    No puc entendre tampoc que un paper tan important com l’ocellet sigui cantat amb una veu tan poc lleugera.
    Esperem que l’any que ve ho puguem escoltar de nou en directe.

    M'agrada

  3. Jordi T

    Un cop més. gràcies per la teva crònica, Joaquim. Molt curiós, i no m’agrada gents, això de que la Brunhilde de la segona jornada la canti una altra soprano (Daniela Köhler), no ho acabo d’entendre massa. Passa sovint, inclús també que els Wotans siguin cantants diferents o que les 3 Brunhilde siguin 3 sopranos en lloc d’una. En fi…Andras Schager ho canta bé, correcte com tu dius, i ja és molt en un món sense Siegfrieds, però està molt més còmode, i m’agrada més, en la tessitura de Parsifal o Lohengrin. Respecte al públic, jo crec que d’alguna manera han caigut en la trampa de la provocació i consegueixen que es parli més de l’escena que no pas de la part musical. Moltes gràcies!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: