IN FERNEM LAND

LICEU 2022/2023: IL TRITTICO


Tot el cast d’Il Trittico en el final de Gianni Schicchi. Fotografia de David Ruano, gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu

Ençà el mes de novembre de 1987 que Il Trittico de Giacomo Puccini va inaugurar aquella ja llunyana temporada, no s’havia tornat a representar sencer al Liceu, 35 anys són massa anys per una obra mestra que malgrat tractar-se de tres òperes de curta durada i aparentment desvinculades una de l’altra, quan s’aïllen, es troba a faltar aquest conjunt de mestrívola emotivitat 100% pucciniana que sap alternar el dramatisme desbocat d’Il Tabarro, amb el sentimentalisme lacrimògen de Suor Angelica i la fins aleshores poc treballada comicitat (pinzellades a La Bohème) de la genial Gianni Schicchi que clou, tal com ho va concebre el compositor, aquesta trilogia que al voltant de la mort, ens parla d’amor i de venjança, utilitzant una detallista i luxuriosa orquestració per l’exaltació melòdica i dramàtica, que mai oblida la italianitat del compositor que tot i mirar endevant el que succeïa musicalment al seu voltant, no renuncia a les seves essències.

Posar sobre l’escenari un Trittico representa un esforç evident, un repte que també suposa un cost econòmic molt important tot i que alguns cantants es puguin doblar o triplicar i participar en les tres òperes, com en aquest cas fa Mireia Pintó, Frugola, la germana Zeladora i la Ciesca. Poden semblar que són òperes de cambra, però totes tres necessiten tota la infraestructura dels grans títols. Potser aquesta és l’explicació que les representacions de les tres obres conjuntes sigui tan escadussera, no tan sols al Liceu, sinó arreu. El desafiament era gran i ja puc dir abans d’entrar títol per títol, que ha estat resolt amb excel·lència i que aquestes representacions seran recordades com quelcom molt notori en la història liceista. Per sort tots els que no hi puguin assistir tenen una oportunitat el dissabte 3 de desembre en directe i després en diferit de veure la representació utilitzant la magnífica plataforma del Liceu+.

Tot i que falta molta temporada, superar el nivell global del que s’ha viscut el diumenge 27 de novembre al teatre, serà francament difícil.

Tot funciona i funciona bé. Hi ha un treball de conjunt, esplèndid i d’homogeneïtat conceptual d’una producció que si fos possible, crec que caldria veure sense cap mena de pausa, enllaçant un títol amb l’altre com succeeix entre Il Tabarro i Suor Angelica, ja que el viatge emocional que ens proposa Puccini i que la directora Lotte de Beer ha copsat de manera tan encertada, és apassionant i les pauses d’aplaudiments i salutacions òbviament el trenca. Cal reposar? És clar, els músics de l’orquestra els primers, però recordem que hi ha òperes en un sol acte que sobrepassen les dues hores i actes d’òpera que s’apropen a aquests 150 minuts de durada de tot el Trittico i ho tenim ben assumit. L’experiència seria molt interessant perquè si la representació funciona, com és el cas, ni te n’adones, les tres òperes passen volant i us diria que els aplaudiments més aviat inoportuns, tot i que en el cas de Suor Angelica, lògics, que s’han produït després de la catàrtica interpretació del “Sensa mamma” o més prescindibles de la deliciosa interpretació del popular “O mio babino caro” que ha fet Iniesta eren intolerables, per no parlar de la mitja hora de desconnexió potser necessària, físiologicament, pero no pas coceptual i artisticament, gràcies a l’extrema coherència de la proposta escènica i de portar a l’extrem, la voluntat del mateix Puccini de no deslligar les tres òperes.

La directora finlandesa Susanna Mälkki debuta al Liceu després d’haver-ho fet a molts dels grans teatres d’òpera amb un títol complicat on ha de saber exposar aquests tres mons tan ben diferenciats del sòrdid París de baixos fons i passions acarnissades amb la presència de la nocturnitat, el riu, la boira, la por, la venjança i la tensió sexual, amb l’aparent i naïf complaença d’una reclusió mística entre claustres i cel·les monacals en la Itàlia renaixentista on durant la primera part hi ha una detallada descripció d’aquesta quotidianitat aparentment senzilla que amaga molts drames i frustracions personals de les dones enclaustrades i que amb l’arribada de la Principessa ho trasbalsarà tot per fer esclatar a un dels personatges més colpidors de l’opus puccinià i on l’orquestra determina en detallada precisió i meravellosa inspiració melòdica el drama, la tragèdia i l’alliberament miraculós per donar pas a un dels esclats vitals més genials de la història de l’òpera que ens trasllada a la Florència del segle XIII amb una agitadíssima excitació, d’un scherzo amb petites i inoblidables illes melòdiques per posar sobre l’escenari el cinisme, la ironia, l’amor i també la venjança d’aquesta petita miniatura amb la presència, com les altres dues, de la mort que serveix de fil conductor, també orquestralment mestrívola, minuciosa, detallista i vital.

Mälkki treu de l’orquestra un so esplèndid, càlid i equilibrat, molt ben treballat deixant que les veus, extraordinàriament ajudades, en aquest cas si, per una escenografia que serveix de gegantí megàfon, mai quedi tapades per la densitat pucciniana. El discurs és fluid, tens i d’un color impressionista admirable, no deixant cap dels petits detalls que amaga la partitura, passar per alt.

Excel·lent feina de concertació i de saber ambientar orquestralment la dramatúrgia de cadascun dels tres títols, extraient de l’orquestra els colors, els timbres i les bones possibilitats que ara ja pot mostrar amb excel·lents aportacions solistes i de conjunt. Un debut brillant que espero que tingui continuïtat en temporades vinents.

El cor femení ha estat esplèndid a Suor Angelica amb l’aportació de les veus blanques del Cor Infantil de l’Orfeó Català en el moment de l’èxtasi miraculós. Crec que el públic, generós en els aplaudiments, ha passat massa per alt la seva tasca quan han sortit ha saludar amb el seu director.

Vull remarcar una vegada més l’aposta de la direcció artística de la casa per donar l’oportunitat per a tots els rols secundaris de les tres òperes, a veus joves del país, que han contribuït de manera cabdal a assolir l’exitàs del memorable conjunt.

IL TABARRO

De les tres, per a mi ha estat la que presenta, sempre amb un resultat global notable, més punts vocalment discutibles. Alhora que ha comptat amb la immensa Lise Davidsen com a Giorgetta, la prestació del tenor nord-americà Brandon Jovanovich per a mi ha estat vocalment clarament insuficient. Ja sé que el rol és difícil i ingrat, però el tenor en prou feines ha pogut acabar amb certa dignitat la seva darrera intervenció “Folie di gelosia”, semblava que ja no tenia veu. L’emissió és poc atractiva, la resistència precària i en cap moment ha pogut mostrar amb credibilitat cap mena de seducció.

El cas d’Ambrogio Maestri és diferent, ja que el seu Michele és vocalment prou satisfactori, però a la interpretació li ha mancat aquella maldat dramàtica que ens ha de posar en tensió des del “Sgualdrina!” fins al final. No hi ha hagut contrast entre el MIchele melangiós de la primera meitat de l’obra al canvi radical i violent del final.

Però la intervenció de Lise Davidsen com a Giorgetta ha estat d’aquells moments exclusius que ens reserva la vida molt de tant en tant i que esdevenen inoblidables, ja sigui per l’excepcionalitat de la qualitat vocal i per aquella homogeneïtat en tot l’ampli registre, per la calidesa en l’emissió per la intencionalitat en el fraseig i per la immensa seguretat d’una veu que mai grinyola ni oscil·la, ni necessita portamentos, ni pedals per ajudar a arribar a la nota, perquè sempre és precisa i afinada, contundent. No té una dicció prou clara d’un italià que més aviat s’entreveu, això també s’ha de dir, però no resulta mai freda ni distant i hi ha en el seu cant una aproximació a la sonoritat plena tebaldiana, idònia per cantar les heroïnes puccinianes. Òbviament en un rol intens, però curt, ens hem quedat alhora que extasiats, amb moltes més ganes de Davidsen. Una veu i una cantant excepcional.

La resta de rols són cabdals, però breus i han estat servits de manera molt homogènia i donant molta categoria al conjunt.

Excel·lents les aportacions dels tenors Marc Sala com el venedor de cançons i Iván Ayón-Rivas com el noi de la parella d’enamorats. També ha estat magnífica l’aportació del baix Valeriano Lanchas com Il Talpa, amb rotunditat i caràcter.

Ben cantada i interpretada la Frugola de Mireia Pintó, si bé el rol necessita més rotunditat dramàtica.

Ruth Iniesta, m’ha semblat deliciosa com la noia de la parella d’enamorats i Pablo García-López ha completat amb professionalitat el rol d’Il Tinca, en la difícil papereta d’haver de ballar amb Davidsen quan quedes a l’alçada de la seva cintura.

Ermonela Jaho (Angelica) i Daniela Barcelona (Principessa) a Suor Angelica. Fotografia de David Ruano gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu.

SUOR ANGELICA

El conjunt és meravellós, però res seria igual sense Ermonela Jaho. La soprano albanesa supleix les seves carències vocals en la zona central/greu de la tessitura amb una interpretació memorable. Ella no té la veu sumptuosa de Davidsen i ha d’utilitzar molts més recursos interpretatius per fer que la seva Angelica sigui una experiència veritablement inoblidable. Ella és Angelica, n’hi ha altres també que la fan extraordinàriament bé, però la interpretació de Jaho esdevé memorable per l’entrega i la passió i per fer més que creïble, de veritat, un rol que predisposa a la sobreactuació i a la llàgrima.
Ja des de la seva primera intervenció et fa estar pendent i pateixes amb ella, però és, és clar, a partir de l’entrada de la zia principessa que la soprano es transforma i ens porta al límit de l’emoció, fent plorar a mig teatre i l’altre mig aguantant que les llàgrimes no es precipitin sense contemplacions, galtes avall. La intensitat és extrema i la vivència esdevé memorable des de tots els punts possibles de vista. És una interpretació extraordinària, més fins i tot que la seva reconeguda Butterfly.

Si la interpretació de Jaho esdevé antològica, la zia de Daniela Barcellona és perfecte. No hem d’oblidar que és una princesa i una princesa de les convencions més estrictes de la moral més immoral i, per tant, mai pot mostrar-se ordinària com tantes altres mezzosopranos s’han mostrat amb la convicció d’imposar autoritat, amb sonoritats obertes i vulgars més pròpies de la Boqueria. La Barcellona es presenta amb una dignitat de glaç i una veu prou rotunda però mai oberta ni estrident, per dictar la més cruel de les sentències. Impressiona i imposa, va estar esplèndida.

Si bé tots els rols secundaris van estar servits de manera digníssima, Mercedes Gancedo com a Suor Genovieva va estar superior, per emoció, intensitat i dolçor en la seva petita però preciosa aportació.

Magnífica presència de l’abadessa de Maria Luisa Corbacho amb sonoritat rotunda, així com Mireia Pintó com a germana zeladora, Marta Infante com a mestre de novícies, Carolina Fajardo com a Suor Osmina, Berna Perles com a Suor Dolcina, Laura Vila com a germana Infermera i Mar Morán com a novícia. Són aportacions curtes de grans professionals que fan que el conjunt sigui esplèndid i sense màcula. Totes aporten molt per tal que el nivell d’aquesta Suor Angelica arribi a ser  l’excel·lent.     

Ambrogio Maestri, Ruth Iniesta, Iván Ayón-Rivas, Mireia Pintó, Berna Perles, Daniela Barcellona, Stefano Palatchi, Marc Sala i Pau Armengol i David Oller a Gianni Schicchi. Fotografia de David Ruano gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu.

GIANNI SCHICCHI

I després d’un descans que distancia l’espectacle es reprèn amb la joia de la corona, el Gianni Schicchi que compta amb un cast de 10. Tots estan en el seu rol i tot funciona en un engranatge musical, vocal i escènic perfectament engreixat i amb una destresa admirable, però és clar, cal un Schicchi que ho galvanitzi tot i aquest és Ambrogio Maestri, aquí si, interpretant amb molta notorietat i autoritat un rol que sembla fet a mida, potser excessivament histriònic durant la visita del notari, però en tot cas encertadíssim dramàtica i vocalment.

L’acompanyen amb magnífica solvència un equip encapçalat per Ruth Iniesta com a encantadora i adolescent Lauretta, lluny d’interpretar un ensucrat “O mio babbino caro” ha fet una magnífica interpretació molt d’acord amb el desenvolupament escènic. Amb ella m’ha semblat una autèntica revelació el Rinuccio del tenor peruà Iván Ayón-Rivas, guanyador d’un Viñas i ara ja llençat cap a un segur i merescut èxit. Té una veu bonica i fàcil que s’ajusta a la melodia i es desplaça amb generositat per la sala. El seu “Firenze è come un albero fiorito” va ser un regal molt gratificant.

Daniella Barcellona canvia totalment de registre per oferir una Zita a l’altre extrem de la princesa de l’Angelica.

Fantàstic el Simone del veterà Stefano Palatchi en bona forma, així com el Ghrerardo de Marc Sala, el Marco de David Oller i el Betto de Pau Armengol, molt ben acompanyats per la multi empleada Mireia Pintó ara com La Ciesca i Berna Perles és una embarassadíssima Nella.

Luis López Navarro i Tomeu Bibiloni estan excel·lents com el Maestro Spinelloccio i Ser Amantio di Nicolao, mentre que ahir Gherardino era Joy Sánchez, i el membres del cor Miquel Rosales i Gabriel Diap interpretaven amb sobrada solvència els rols de Pinellino i Guccio.

Una autèntica festa

Deixo, com sempre, la producció escènica provinent de la Bayerische Staatsoper de Munich, deguda a Lotte de Beer per l’últim, tot i que potser aquesta vegada tenia lògica començar parlant-ne perquè tot l’espectacle gira al seu entorn en una unitat discursiva admirable. Si bé lesòperes ja he comentat que res tenen a veure entre elles i són històries que no hi ha manera d’unir-les, el gran treball de la directora holandesa és precisament, fer que tot sembli un mateix discurs al voltant de la mort, amb enterraments que inicien i tanquen les obres, tret del final de Schicchi, i que motiven un molt més que interessant plantejament per fer ben palesa la voluntat de Puccini per tal que les tres obres fossin un tot malgrat l’aparent llunyania entre una i l’altra.

Una escenografia única i molt contundent, potser excessiva al final de l’Angèlica, formada per un túnel que ajuda molt a projectar les veus als cantants, i que sembla que sigui quelcom extremadament futurista i trencador per emmarcar cadascuna de les trames, serveix perfectament per situar les tres trames gràcies també a la mestrívola utilització de la llum d’Alex Brok i l’encertat vestuari de l’època de cadascuna de les accions dramàtiques, degut a Jrorine van Beek.

Hi ha un excel·lent i minuciós treball de dramatúrgia en tots els personatges, des del més petit als protagonistes, fent que tot flueixi i s’integri fins a arribar a barrejar-ho tot en el gloriós cop d’efecte final, que m’estalviaré detallar. És una autèntica genialitat que ha motivat que l’espinada s’electritzes de la mateixa manera que quan Davidsen s’esplaiava o Jaho es retorçava sobre l’escenari amb aquella colpidora intensitat i és que l’òpera és un tot i quan aquest tot està tan ben servit es produeix allò que ahir tot just acabar el darrer acord conclusiu del Schicchi, va succeir quan el teatre va embogir.

No us ho podeu perdre.   

 

 

49 comments

  1. Leonor

    ¡Qué bien! Me alegro por ti y por quienes ya la habéis disfrutado; eso me tocará el día 3 y ya avanzo que será misión imposible contener las lágrimas en “Suor Angelica”, más con Jaho, que sé lo da todo. Gracias, Joaquim por tan esmerada crónica.
    Como diré más, aquí lo dejo ¡Feliz semana, infernems!

    M'agrada

    • Espero, querida Leonor que la disfrutes hoy. Nosotros no estaremos en el Liceu, pero si en casa y lo compartiremos a través de la plataforma Liceu+
      Espero que lo disfrutes tanto como yo, estoy seguro que será así.

      M'agrada

  2. Joan

    El liceu com a pretext per llegir la crítica d’IFL. Gràcies mestre! Patia per com en
    surtiria parat l’Ambrogio Maestri però ja veig que no calia patir! Per a mi, a banda de trobar-lo supersimpàtic i “campechano” és un gran actor Una altra gran nit, sens dubte!

    M'agrada

      • Leonor

        Todavía siento “lo de anoche”: difícil explicar ese cúmulo de sentimientos a que me transporto “Il Trittico” y que desde ya aplaudo.
        Subí a mi piso y ahí me mejoraron mi asiento (¡Gracias, Ernest!) y me zambullí en ese sórdido drama que es “Il tabarro”, sabiendo que Lise Davidsen se encontraba afectada pero cantaría; me pareció una obra terrible, oscura, donde perdió la voz Bogdanovic y pensé que no la recuperaba; intenso drama el servido por Lise Davidsen y Maestri, siendo ella muy cuidadosa (vaya chorro de voz posee) y él, terrible. Qué metáfora la del “Tabarro”.
        Las (pocas) toses desaparecieron con “Suor Angelica” que me cautivó desde su inicio y ahí intensísimas Daniela Barcellona como la Zia Principessa y la Gran Ermonela Jaho, que lo dio todo en escena(la vertiente espiritual, carnal, doliente y ese final). Maravillosa. Lloré como una Magdalena. Todo lo que diga será poco: la fragilidad del personaje la convirtió en algo verdaderamente creíble, en una tragedia veraz, cuyo desenlace nos llevó a las lágrimas la propia intérprete y la solución escénica, magnífica.
        Y el gran salto “Gianni Schicchi”: después de tantas pasiones, esta farsa nos hizo reír (se nos nota) gracias a la perfecta labor del conjunto de todos los intérpretes; sobresaliente, Maestri como ese sinvergüenza cínico, maravillosa Ruth Iniesta (¡así sí se canta “O mio babbino caro”), bravo Ayón-Rivas, fabulosa Barcellona (y nuestra Berna), Palatchi soberbio… Todos, geniales.
        Yo salí muy feliz: lloré y reí con esta maravillosa obra pucciniana y en su logro hay que resaltar la gran labor en la orquesta y con la puesta en escena.
        Aún recuerdo “lo de anoche”. Podré afirmar que estaba ahí en estas funciones.
        ¡Muchos saludos a tantos amigo que nos vimos anoche y un abrazo, infernems! 🙋¡Hasta pronto, Liceu!💗

        M'agrada

        • MUchísimas gracias por esta apasionada crònica y es que la producción no puede dejar indiferente y no he leído ni escuchado nada negativo hasta el momento. Son unas representaciones de altísimo nivel musical, artístico y emocional. Ahí Jaho tiene mucho que decir, pero la gran triunfadora es sin duda Susanna Mälkki que ha hecho brillar todos los talentos reunidos, que no son pocos.

          Liked by 1 person

      • Salvador

        Pues sí, Leonor. Creo que ayer vivimos una de esas representaciones que van a quedar en la memoria de todos. Yo disfruté como hacía mucho tiempo que no lo hacía y salí del teatro con una sonrisa de oreja a oreja. Ojalá tengamos en el futuro muchas veladas como esta

        M'agrada

  3. jaumegg

    Sí, no us ho perdeu, un Trittico maravellós!!! he trobat a faltar més corda a l’orquestra en un fossat que és més petit arran de la reconstrucció del teatre, abans tenia la calidesa de la fusta. M’ha agradat molt la directora i comparteixo tot el què dius en la teva extensa crónica

    M'agrada

  4. Alex

    a partir del dia 7, estaremos por el Liceu y supongo, en al menos un par de representaciones.
    A Brandon Jovanovich ya lo tengo escuchado de hace años y es un tenor mediocre ya de por si y el rol de Luigi necesita un buen tenor spinto ( recuerdo años ha, a Martinucci )
    Y en cuanto a la Jaho, opino como tu, gran intérprete escenicamente mejor que calidad vocal ( hubiese preferido a la Asmik Grigoriam que lo bordó el pasado septiembre, creo en Salzburgo )

    M'agrada

    • Jovanovich el dia 1 se quedo sin voz al final del dúo, de una manera lamentable y diría que poco profesional. Parece ser 2que el segundo día anunciaron que no estaba bien aun así cantó. El jueves asistí por tercera vez, contando el ensayo general, la cosa rozó la catástrofe ya que a parte del resfriado o lo que sea, la técnica es inexistente y el resultado al lado de la imponente Davidsen fue patético.

      M'agrada

      • Alex

        Por lo visto y escuchado por el on line del Liceu tv + ( por cierto, bastante mejorables estas retransmisiones por cortes y alteraciones de sonido ), peores tenores se han visto por el Liceu en los últimos años.
        Jovanovich, con evidente escasa técnica, ha gritado más que cantado pero claro, el Luigi no es un rol tampoco belcantista, si verismo puro y duro.

        A ver a partir del próximo día 7, que tal funciona todo que es cuando apareceré por el teatro

        M'agrada

        • Il Tabarro era grabación del teatro del primer día, supongo que Davidsen por miedo a no estar bien no ha autorizado el directo. Suor Angelica y Gianni Schicchi si han sido en riguroso directo. POr rádio han hecho lo mismo.
          La calidad de las dos últimas ha sido mucho mejor.
          Excelente función.
          NIVELAZO

          M'agrada

  5. JordiP

    Dijous! Aquest dijous hi seré si no es torça res. M’has posat la mel als llavis i se’m farà llarga la setmana!!! I crec que, com la Leonor, acabaré plorant com una bleda assolellada….

    M'agrada

      • JordiP

        I tant! M’ho vaig passar molt be. Se’m va fer curt. I la suor Angelica, em va deixar ben trasbalsat, quin patiment! I que brutal la Jaho. Tenia moltes ganes de tornar-la a veure per que ja em va tradbalsar en els darrers Contes d’Hoffman i tambe en aquell Faust a porta tancada de l’ONP.
        Tambe em va encantar Maestri en l’encarnacio de Scchichi, sembla ben be natural.
        La Davidsen, una meravella de veu, pero es clar, un paper petit per a aquest tros de veu.

        I com no, la sorpresa final de retrobar-te a la sortida, quan no comptava que hi fossis.

        Una nit rodona, d’aquelles que, per una estona, fan oblidar les mediocritats de la vida quotidiana.

        M'agrada

  6. Rosa

    Gràcies Joaquim de la teva crònica. Magnífica, com magnífica va ser la representaci d’ahir d’ ”Il Trittico”.
    Només al passar per alt però la interpretació de Brandon Joavnovich. Lisa Davidsen esplèndida, la trobarem a faltar després de dues grans actuacions en dues setmanes de diferència. Ermonela Jaho i Daniela Barcellona em van agradar molt. Ambrogio Maestri és la vegada que m’ha agradat més com a cantant i com a actor, de totes les que l’he vist i he escoltat al Liceu i en les transmissions des del Metropolitan.
    La resta de cantants i el cor molt bé. L’orquestra també,cada vegada hi ha més directores d’orquestra, una tasca que semblava exclusivament d’homes. I em sembla molt bé això.
    La posada en escena molt bona. El vestuari de Jorine van Beek molt bé. Ha sabut fer-lo molt simplificat i acurat per a cada època de les tres òperes, especialment la simplificació dels vestits florentins de “Gianni Schichi”.
    A nivell purament personal he de dir que ahir a la tarda vaig tenir un regal d’aniversari molt difícil d’oblidar. D’aquells que podrem dir: “Jo hi era”.

    M'agrada

  7. Josep S

    Tot un plaer llegir-te Joaqum i encara que no sóc gaire puccinià llevat d´algunes excepcions, quan un espectacle és rodó es gaudeix sigui quin sigui el compositor. Espero que la plataforma Liceu+Live en permeti gaudir d´una manera semblant, encara que mai idèntica, als que heu estat presents.

    M'agrada

  8. bocachete (Jesús)

    Fa-bu-lós. Magnífic. Incommensurable. I van dues de seguides… Una funció rodona en tot: una orquestra magníficament dirigida i amb so preciós, unes veus de faula que no només cantaven, sinó que interpretaven i comunicaven el que volien, una escena prou interessant i amb moments de gran bellesa i unes obres que, així de ben servides, encara semblen millors. L’atmosfera que va crear, només començar, l’orquestra en Il tabarro es va mantenir en tota l’obra i va contribuir a un clima ombrívol, fosc facilitat per una escena molt aconseguida. Davidsen pot arribar a confondre: comença amb una veu tan… fosca, gairebé de mezzo que pots pensar que no és una Giorgietta, però sí, que allí la tens i després desplega tot aquell doll de veu, meravellosament controlat i amb gran expressivitat i sentiment. Fins i tot Jovanovich va tenir moments brillants (realment, té una part poc agraïda). Maestri, molt bé, però li mancava allò, aquell punt de genialitat que el faria un baríton de referència i que, dissortadament, sempre li trobo a faltar. Potser en el Schicchi va aconseguir-ho, no dic que no. Després de Davidsen, era difícil que vingués una altra soprano i deixés alguna empremta, però l’actuació de Jaho va ser esborronadora: la millor que hagi pogut fer mai al Liceu. Una veu preciosa, absolutament diferent a l’anterior, però amb un domini, una intensitat i una adequació a cada frase que arribaven a allò més pregon. El drama un pèl lacrimògen transcendia i esdevenia alguna cosa més: una obra d’art absoluta, sense pal·liatius. Al costat nostre hi ha un home ja d’uns seixanta anys, grandot, d’aquells que podria haver estat, com el Luigi d’Il tabarro, un estibador de jove: es va passar l’òpera plorant, però no amb els ulls humits, no, sinó plorant a llàgrima viva, amb el mocador amunt i avall. I, davant del que es veia, no era gens exagerat. Jaho, que també era d’aquestes veus que tampoc tenia mai aquest punt de més, ahir va superar-lo amb escreix i va fer un paper memorable. I la resta, perfectes: Barcellona, Pintó… tothom. I una orquestra que, essent la mateixa, era ara diàfana, etèria, celestial, com corresponia. I els cors, igual: una delícia. I Gianni Schicchi… també genial. Una orquestra amb un ritme ara trepidant, nítida, transparent. Una conjunció de veus perfecta, una direcció d’actors impecable… I un Maestri que, ara sí, mereixia una reverència.

    Impressionant, tot plegat. I desengreixar amb la farsa la tensió de les dues anteriors… va bé. És com el drama còmic que afegien els grecs després de representar una trilogia tràgica: calia quelcom de diferent i el mateix fa Puccini. I encerta. En fi, que ha estat una tarda memorable i encara queda l’oportunitat de repetir. No us la deixeu, doncs.

    M'agrada

  9. Montserrat

    Ui ui ui!!! Que bé!!! Gràcies pel teu magnífic comentari. Se’m farà llarga l’espera: no hi vaig fins al dia 11. Desitjo veure i gaudir d’ aquest Trittico amb candeletes.

    M'agrada

      • Hola Joaquim, doncs he anat aquest dimarts i encara estic trasbalsat , es una representació magnífica a tots els nivells , la direcció musical , les veus , la direcció d’escena , TOT. M’ha maravellat la directora d’orquestra , m’ha emocionat escoltar a la Davidsen en directe , era la meva primera vegada (i ja m’ anaven els calfreds a flor de pell ) , la Jaho a Suor Angelica m’ha semblat sublim . També la Iniesta i la Barcellona m’han agradat molt , la primera es una pena que tingui un paper tan curt.
        Pel que he pogut esbrinar no es habitual representar el Trittico complert , el qual m’ha semblat un encert, doncs encara que aparentment son tres obres separades , el conjunt representat amb continuïtat i la
        mort com a fil
        conductor , tal con s’ha fet avui m’ha agradat moltíssim. Tampoc sabria dir quina opera es millor, doncs cada una te les seves coses i moments estelars.

        Gràcies per engrescar-nos a anar-hi , ha estat de 10😉

        M'agrada

  10. Jordi T

    Benvolgut Joaquim, subscric totalment les teves impressions, una representació sense fisures, d’aquelles que et fan reconciliar amb el Teatre i li perdones tot. És el nivell que hauria de tenir més sovint. Jaho (enorme actriu també) i Davidsen (quina veu!) excelses, Maestri en el seu paper, Iniesta magnífica (llàstima que el paper és tan curt), Barcellona impresionant en els seus dos papers, els coprimaris digníssims, tots ells dirigits amb maestria per la directora finlandesa Mälkki, que, com bé dius, tan de bo torni aviat. Res a afegir. Realment m’hagués agradat estalviar-nos els aplaudiments enmig de l’obra, però suposo que era inevitable, igualment que l’entreacte. Per a mi la gran sorpresa va estar el Gianni Schichi, que la tenia poc vista i que va ser totalment un plaer i un gaudi. La direcció d’escena excepcional, amb una dramatúrgia i un moviment escénic de rellotgeria, amb un gran sentit i una continuitat lògica. Tot va pasar com un sospir, i quin millor postre que retrobar un gran amic en acabar, als porxos del Teatre! 😉

    M'agrada

    • Si noi, les trobades sempre són correcuita però és un goig trobar-nos i si tots dos estàvem tan satisfets encara més.
      Tant de bo tot el que vingui fos a aquest gran nivell, però assolir aoxò no està a l’abast de molts, ves per on.
      Celebrem-ho

      M'agrada

  11. Gràcies per la crítica, només volia afegir un Bravo també a les nostres artistes del cor que han fet altres papers solistes a Suor Angelica (Raquel Lucena, Elisabeth Gillming i Natalia Perelló – Sorelle cercatrici ,Converses i solo de cor) que no surten al Cartell de la Rambla ni se les cita a les critiques però que han cantat més compassos que algun dels rols que sí es mencionen.

    M'agrada

  12. Anna

    Ens hem de treure el barret davant els teus coneixements perquè ho expliques molt bé. Jo no puc més que felicitar-te. Va ser una gran tarda fins i tot em va agradar l’escenografia. A Gianni Scichi però li quedava una mica justeta. Amb tants personatges faltava lloc per poder actuar. Res més.

    M'agrada

  13. jaumeM

    Per fi!! Ahir vaig poder, finalment seguir els teus consells i vaig poder anar a la representació del Trittico: GRACIES.
    Feia temps que no hi anava, he trobat alguns canvis, però he gaudit com els millors dies, de ja fa temps.
    Gracies per seguir nos il·lustrant amb el Blog

    M'agrada

  14. Alex

    Gran espectáculo operístico en todo, ayer noche.
    Producción , notable trabajo actoral, orquesta que no parecía la habitual dl Liceo ( Gracias Sra. Mälkki! ), solistas y cantantes de alto nivel en general, con un trío superstar, Maestri en dos roles tan diferenciados y tan bien trabajados, la Davidsen ya recuperada y apabullante , la Jaho conmovedora, Jovanovich que al menos acabó la función, agradables Iniesta y Ayón, bien los com primarios.
    Tiempo que no se veía y escuchaba algo tan completo y emotivo en el Liceu. Volveré por supuesto a una de las últimas funciones

    M'agrada

      • Alex

        Joaquín, como gran espectáculo operístico, emotivo por puesta en escena , movimientos actorales y concertación , así como conjunto de solistas en líneas generales, casi un 10.
        Pero si hacemos de “ auditores musicales” y ponemos alguna mínima salvedad, diría que Maestri vocalmente y como Michele muestra algunos signos de agudo blanquecino al final sostenido del del ..Nulla Silenzio..
        Y la gran intérprete y emotiva que resulta Ermonela Jaho, su timbre vocal es corto de brillantez en el registro medio bajo .
        Detalles de gusto vocal mío que NO empañan para nada, este merecido exitazo que está siendo IL TRITTICO que estamos viendo
        ( y pienso repetir, la semana próxima )

        M'agrada

        • Así es Alex. El conjunto es magnífico de gran nivel, y cierto és que el Michelle de Maestri para mi es insuficients, tanto a nivell vocal cómo dramático y Jaho està claro que a pesar de su intensa inteporetación no tiene la voz adequada para cantar Puccini.

          M'agrada

  15. Retroenllaç: Enlaces de noviembre de 2022 | Beckmesser

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: