
Kate Lindsey (compositor) i Sra Blanch (Zerbinetta) a Ariadne auf Naxos a Viena 2025 © Wiener Staatsoper | Michael Pöhn
Anna Netrebko havia de debutar en el rol d’Ariadne a la Staatsoper de Viena a finals de gener del 2025, poques setmanes abans va anunciar que no estava prou preparada i que renunciava, cosa que diu molt poc de la seva professionalitat en vers els compromisos adquirits i que li agraïm tots aquells que creiem que la diva russa res podia aportar a un rol com aquest. La poca seriositat i professionalitat de la cantant acceptant un nou rol, no preparant-lo i anunciant a darrera hora la seva baixa del projecte, ja forma part del món operístic actual. Ella no és la primera vegada que ho fa, però els teatres conscients del poder d’atracció que té a taquilla li permeten totes les frivolitats com sovint ha succeït amb altres divos i dives en el passat i continuarà succeint.
La Staatsoper va demanar a Lise Davidsen (quina diferència!) si se’n podia fer càrrec, en la que possiblement serà una de les seves darreres actuacions abans de l’anunciada baixa de totes les seves actuacions programades per als mesos entrants a causa del seu estat de gestació d’una bessonada. La diva noruega ja va protagonitzar aquesta òpera a la capital austríaca la temporada 2017/2018 en unes representacions fantàstiques que ja van motivar un apunt a IFL arran del streaming.
D’aquestes representacions d’enguany, he escoltat la retransmissió radiofònica del 25 de gener i he vist el streaming del 28 i no me’n puc estar de fer un comentari a IFL, tot i que tot allò que no sigui presencial en una sala de concerts o al teatre, sempre s’ha de valorar amb una dosi de prudència per motius obvis. L’interès per Davidsen ja mereix un apunt, però en aquesta ocasió hi havia per a mi dos motius addicionals impossibles d’obviar: el debut com a Zerbinetta a Viena de la soprano catalana Sara Blanch i el Bacchus del sempre sorprenent, imprevisible i esplèndid tenor nord-americà, Michael Spyers.
Magnífica i vibrant direcció de Cornelius Meister al capdavant de l’orquestra de cambra que Strauss va pensar per aquesta òpera. No cal dir que la formació vienesa és una de les millors, sempre que no es tracti d’una funció d’aquelles rutinàries que ofereix la Staatsoper en la seva farcida temporada, que us recordo que de setembre a juliol és de funció diària. En aquesta ocasió i malgrat no ser una nova producció, no és el cas, aquestes ja es preveien estel·lars, però ho han estat encara més després del benvingut canvi. El director alemany (Hannover 1980) extreu de l’orquestra molta calidesa sonora, molta intensitat lírica i dramàtica, tot i que cap al final de l’òpera sembla, en la representació del dia 28 (la millor de les dues escoltades) que l’orquestra s’atabali una mica, així i tot l’equilibri amb l’acció escènica és molt notable i la culminació amb brillantíssim i exultant duo entre Ariadne i Bacchus és d’una aclaparadora sensualitat, també, és clar, graàcies a les prodigioses veus de Davidsen i Spyres.
L’equip vocal voreja la perfecció, sempre tenint en compte que jo no era present a la sala i, per tant, no sé si les projeccions vocals que per ràdio i els streamings totes són homogènies, eren les adequades, tenint en compte la veu enorme de Davidsen i la projecció més escassa de Spyres, per exemple.
Lise Davidsen posseeix una veu imperial, d’aquelles que es donen molt de tant en tant, però sortosament és més que una gran veu i té camí per recórrer amb compositors com Strauss, Wagner, on té molt a dir i sentenciar, molt més que en les incursions en el territori italià on malgrat l’excel·lència de l’instrument, que mai és sobrera, cal una identificació estilística que a ella i a tantes grans veus i cantants nòrdics, els hi és més aliena. La seva Ariadne és sumptuosa, degudament melancòlica i passional, i fins i tot divertida en el pròleg com a prima donna. L’ha perfeccionat des del seu debut ja esplèndid de l’any 2017 o del 2018 a Aix on segons em varen dir veus ben informades, va quedar tan descontenta de la producció escènica de Katie Mitchell, que va motivar que quan aquesta es va representar al Liceu, ella renunciés a fer-la. Davidsen té un fraseig que commou i una capacitat il·limitada de seducció sonora. És un autèntic goig haver estat afortunats en coincidir en el temps i l’espai amb ella perquè és una artista de dimensions referencials.
Al seu costat cal comptar amb cantants que puguin fer-li la deguda rèplica i l’òpera de Viena ha disposat de Kate Lindsey, una veu que podríem qualificar de Falcon, per interpretar el compositor, d’exigència vocal considerable en les incursions a la zona aguda, sense oblidar mai que el seu centre i greu han de ser càlids i passionals. Broda el rol, amb intensitat vocal i escènica magnífica i amb un final del pròleg que entusiasma.
Em produeix una immensa il·lusió que la Zerbinetta de Sara Blanch (ja cantada en un segon cast al Liceu la temporada 2021/2022) hagi triomfat a un teatre on aquest rol ha estat interpretat per les més grans. La Blanch està dotada d’un instint teatral que només posseeixen alguns cantants. A dalt de l’escenari es creix i es menja amb desvergonyiment el que calgui. No s’encongeix davant el repte d’interpretar una de les àries més exigents per a una soprano coloratura, ja sigui per les enormes exigències vocals, com per la seva generosa durada i acció escènica que requereix. Supera tots els obstacles amb excel·lència i sobrats mitjans, clavant els sempre arriscadíssims sobreaguts amb admirable i acerat encert. Interpretació entusiamant. Enlluernadora!
Michael Spyres és un fenomen vocal sense precedents. El baritenor nord-americà ja ha demostrat en els complicadíssims rols per aquesta (quasi) extingida vocalitat no té rival i que ha superat als referents anteriors, però és que a més a més s’ha endinsat de manera poc lògica amb rols wagnerians, debutant a Bayreuth com a Siegmund i aviat com a Lohengrin i Walther. Ja ha cantat en versió de concert el segon acte del Tristan i al Liceu ens va cantar el darrer Don José de Carmen, el Hoffmann, el Fernand de La Favorite, el Mitridate mozartià i el Oedipe del Oedipe Rex de Stravinsky, és a dir tot i no haver cantat cap Rossini, una amplíssima gamma de la seva inesgotable recerca de repertori que sembla que no tingui aturador. Certament, moltes vegades li retraiem els canvis de color vocal, que desconcerten una mica i que posen en qüestió la coherència i bellesa de les seves interpretacions, però em meravella que se’n surti de tots els paranys i reptes on ell mateix es posa, quasi sempre amb gran encert. Aquest Bacchus vienès n’és un altre exemple. El rol és inclement per a tots els tenors i pocs són els que en surten de manera brillant. Pel que s’escolta en aquestes dues transmissions, la radiofònica del dia 25 i el streaming de l’òpera de Viena del 28 de gener, acaba el fatigant duo sobrat de mitjans amb una veu consistent de color i emissió molt més homogènia del que hem escoltat altres vegades. Podrà cantar després una altra vegada el Pirro de l’Ermione o el Nemorino? No sé si alternarà el belcanto amb aquest repertori de heldentenor, la incògnita potser la resoldrem aviat.
La resta del cast és en rols molt menys compromesos resolen amb nota les seves prestacions, l’equip habitual de Viena brilla i ofereix un conjunt esplendorós a una representació que ja voldríem aquí i arreu.
Reclinatori!
.La producció que no molesta, ja ha estat comentada diverses vegades a IFL
Richard Strauss
ARIADNE AUF NAXOS
Oper in einem Akt nebst einem Vorspiel
Text Hugo von Hofmannsthal
Der Haushofmeister: Bernhard Schir
Ein Musiklehrer: Adrian Eröd
Der Komponist: Kate Lindsey
Der Tenor / Bacchus: Michael Spyres
Ein Tanzmeister: Thomas Ebenstein
Ein Offizier: Oleg Zalytskiy
Ein Perückenmacher: Wolfram Igor Derntl
Lakai: Marcus Pelz
Zerbinetta: Sara Blanch
Die Primadonna / Ariadne: Lise Davidsen
Harlekin: Jusung Gabriel Park
Scaramuccio: Andrea Giovannini
Truffaldin: Simonas Strazdas
Brighella: Daniel Jenz
Najade: Florina Ilie
Dryade: Daria Sushkova
Echo: Ileana Tonca
Orchester der Wiener Staatsoper
Musikalische Leitung Cornelius Meister
Inszenierung Sven-Eric Bechtolf
Bühne Rolf Glittenberg
Kostüme Marianne Glittenberg
Licht Jürgen Hoffmann
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.


Aquí torna a haver-hi coses molt interessants 😍 Gràcies! El sr. Spyres em va dir que torna al Liceu a fer Nemorino (!) la temporada vinent. Sembla una broma, veient tots els exigents papers que ha assumit en els darrers temps…
M'agradaM'agrada
Així m’ho havien dit a mi també, potser arran que ho has comentat a can Face. Per això en faig una lleugera ironia en l’apunt.
Que aquí ens vingui a cantar Nemorino és, a banda que una altra vegada es programi l’Elisir en la producció de Gas, suposo, un malbaratament de recursos, com gastar aigua a dojo en temps de sequera. En fi.
M'agradaM'agrada
Em sap greu que parlem sempre de Spyres. A la retrasmisió de Radio Clásica del seu Sigmund, els paradigmàtics locutors el van deixar verd, a causa de la manca de definició del color de veu que empra en cada paràgraf del llibret. Però els seus aguts em recorden antics i valents tenors com Otolini o Umberto Grilli.
No oblidem la carrera de Sara. La vaig escoltar a Maó i en caig quedar enamorat.
M'agradaM'agrada
No t’hauria de saber greu que parlem de Spyres, és normal perquè es tracta d’un dels millors cantants de l’actualitat.
Si el que volies dir és que et sap greu que es parli malament d’ell, bé, és una altra cosa i potser motius per ser crítics amb alguns aspectes de la seva emissió vocal, no pas d’altres coses, en podríem acceptar-ho. De fet, jo també vaig escoltar la retransmissió de Die Walküre des de Bayreuth i vaig sentir els comentaris que feien locutor i comentarista (què conec molt bé de quan encara vivia a Barcelona, fa ja molts anys i ens tractàvem), aquests varen incidir en el canvi de color vocal del tenor i això és una evidència molt fàcilment demostrable, tot i que curiosament en aquest Bacchus la veu sona molt més homogènia i central, però no en el Don José, per exemple, que ens va cantar al Liceu. De fet, en els baritenors acostuma a succeir en aquells rols propis per a aquesta vocalitat i més tenint en compte que l’època que els compositors escrivien partitures per a aquesta tipologia de veu, els sobre aguts sempre s’emetien en falset, per la qual cosa era molt més evident el canvi de color. El problema rau quan Spyres canta rols no escrits per a aquesta tipologia de vocal, com va ser el Siegmund o el Don José del Liceu, ja que també s’evidencien i això no és correcte ni en ell ni en cap altre cantant, com per exemple Netrebko, que ho fa sovint per donar més èmfasi dramàtic a una veu bàsicament lírica, eixamplant falsament un centre i uns greus no naturals.
Tot i no agradar-me que ho faci, són tantes les virtuts del seu cant, que en la balança, sempre guanya el millor, que és molt.
Gràcies per comentar.
M'agradaM'agrada
Gracias, Joaquim.Sus comentarios enseñan y captan la atención. De nuevo, ¡gracias!.
D. Martín Gómez
M'agradaM'agrada
No hay de qué.
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim, ben tornat, quin plaer tornar-te a llegir.
Això de la Blanch és una delícia!!!!
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Oriol.
Certament, il·lusiona pensar on pot arribar Sara Blanch.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim! Benvingut de nou a la xarxa. Molts et trobavem a faltar.
M'agradaM'agrada
Ben retrobat, Josep.
Espero comptar, no només amb les teves visites, també amb els teus comentaris.
Gràcies
M'agradaM'agrada
Bon dia i gràcies Joaquim.
M'agradaM'agrada
De res, benvolgut.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Joaquim per la crònica Joaquím! Aquí ens agrada molt Strauss 😉
M'agradaM'agrada
I aquí no! l’Ariadne és una joieta.
M'agradaM'agrada
Que n’ha esta de llarga la travessia del desert per a tornar a llegir posts com aquest! Tota una fugida d’Egipte.
Engrescador, ja tinc feina per a aquest cap de setmana!
I parlant d’Spyers, a mi em sembla una meravella com canta. El DOn Jose del Liceu no el vaig escoltar, però si un Don José que va fer a París fa anys amb Marie-Nicole Lemieux en una Carmen en versió concert, on entre ambdós aconsegueixen posar-me la pell de gallina i em van fer agafar afició per una òpera que mai m’havia fet, ni fu ni fa.
Gracies de nou Joaquim!
M'agradaM'agrada
Ara que estic ordenant tot el material que tinc disponible en àudio i vídeo, miraré si trobo aquesta Carmen que em dius perquè em sona.
Crec que a l’Ariadne el seu Bacchus t’agradarà.
M'agradaM'agrada
A veure si això t’ajuda.
Georges Bizet
CARMEN
Opéra-comique en 4 actes
Livret de d’Henri Meilhac et Ludovic Halévy, d’après la nouvelle « Carmen », de Prosper Mérimée.
Marie-Nicole Lemieux, mezzo-soprano Carmen, bohémienne andalouse et cigarière
Michael Spyres, tenor Don José, brigadier
Jean-Sébastien Bou, baryton Escamillo, toreador
Vannina Santoni, soprano Micaëla, jeune Navarraise
Chantal Santon-Jeffery, soprano Frasquita, bohémmiene
Ahlima Mhamdi, soprano Mercedes, bohémienne
Jean Teitgen, basse Zuniga, lieutenant
Frédéric Goncalves, baryton Moralès, brigadier
Francis Dudziak, tenor Le Dancaïre, contrebandier
Rodolphe Briand, baryton Remendado, contrebandier
Chœur de Radio France Director: Lionel Sow
Maîtrise de Radio France Director: Sofi Jeannin
Orchestre National de France
Direcció musical: Simone Young
Paris, Théâtre des Champs-Elysées, 31 de gener de 2017
M'agradaM'agrada
Benvolgut, haurem de fer un intervcanvi de cromos perquè aquesta no la tinc, en tinc una de Tolossa també amb ella, però sense el Spyres 😦
M'agradaM'agrada