Nadine Sierra i Pablo Mielgo al Gran Teatre del Liceu, 6 d’abril de 2025. Fotografia gentilesa de ©Josep García Devant
El que havia de ser un concert de belcanto a càrrec de Nadine Sierra i Pretty Yende, ha acabat sent un concert que serà recordat durant molt temps per a tots els assistents que quasi omplien el teatre, a càrrec de la nova diva del Liceu, la soprano nord-americana Nadine Sierra, que sense fer un concert totalment rodó ha deixat bocabadats a propis i estranys per ser una cantant excepcional en el que potser és el seu millor moment d’esplendor vocal.
Una vegada reestructurat el programa previst, després de la cancel·lació de la soprano sud-africana, Sierra va dissenyar el que m’atreviria a dir, el pitjor de la seva actuació, el programa, ja que quan semblava que allò esdevindria l’excepcionalitat, el concert ha finalitzat abans de les propines oficials, en dues peces més propies per a ser cantades com a propines i no per acabar en tonalitat major, com calia. No s’adeien gens amb el que la soprano ens havia ofert, però aniré a poc a poc intentant explicar-me bé abans que no em caiguin a sobre les set plagues bíbliques.
Els concerts operístics tenen unes fórmules establertes per permetre descansar als cantants entre peces, que ens obliga a escoltar peces simfòniques, normalment obertures operístiques, mil vegades escoltades i llevat que el director sigui tan excepcional com la cantant, l’interès d’escoltar una bona orquestra, com és ara el de l’Orquestra Simfònica del Liceu, dirigida pel broc gros per un director que es dedica més a l’efectisme que a acompanyar amb professional discreció , fa o millor dit, em fa, que mentre escoltava una versió poc mozartiana de l’obertura de Le Nozze de Figaro o la sempiterna obertura de La Forza del destino, per no parlar de l’intermezzo de Cavalleria rusticana, jo em dediqués a comptar les bombetes foses de les làmpades de la sala que podia veure des de la meva localitat, set, que em semblen moltes sense tenir en compte que em quedava l’altra meitat de la sala per controlar. Tant costa canviar les bombetes fosses? La imatge d’un teatre deixat no ens convé gens. Si us plau, si us cal un Bizum, digueu-me el que costa canviar les bombetes i ja ho trobarem a l’hora de pagar l’abonament de la temporada vinent, però una funció més amb les bombetes fosses, no, fa deixat.
Quan Nadine Sierra ha entrat per cantar la deliciosa ària de Susanna, “Deh vieni non tardar”, després de l’obertura esmentada, ja he vist que tenia el partit guanyat sense baixar de l’autocar, expressió afortunada de Helenio Herrera, per no dir allò de què tenia el públic del Liceu a la butxaca abans de començar a cantar i és que després de la Lucia, la Manon i sobretot, la Violetta d’aquesta temporada, té el teatre i al seu públic de genollons, tots completament rendits. La interpretació de l’ària del quart acte de Le Nozze no ha estat ni de bon tros el millor del concert, ho ha cantat només bé, però sense màgia, sense aquells sons eteris i flotants i aquella genial i encomanadissa melangia amb la qual Mozart va ungir una de les seves millors àries, que és dir moltíssim, és clar.
Després i sense obertura o peça orquestral que em fes comptar deficiències estètiques, la cosa ha millorat molt, amb una interpretació brillant i jovial de “So anch’io la virtú magica …” de l’òpera Don Pasquale, on ja ha desplegat la seva mestrívola tècnica belcantista, sempre retocada amb aportacions de collita pròpia, que si no s’és una “fuori clase” com ella, em neguitejarien una mica, però que amb l’aparent espontaneïtat amb què les fa ella, tot sembla fruit d’aquella escola americana que fa espectacle de tot el que toca i quan es toca bé, l’espectacle és esplendorós, perquè l’òpera i el belcanto també és això, embadalir-nos.
Després d’una obertura de La Forza del destino, excessiva més que intensa i poc equilibrada entre les diferents famílies, sota la direcció del madrileny Pablo Mielgo, Nadine Sierra ha ofert una autèntica meravella amb la interpretació de “Regnava nel silenzio” de Lucia di Lammermoor. Amplitud vocal, control del so, afinació, reguladors, coloratura, trinats, un fiato enlluernador i sobretot un gust refinat en dir, en expressar, en fer sentir el que canta, no només en la col·locació dels aguts, que sempre és allò en què tantes i tants s’encaparren a exhibir, no, ella no, ella transmet música i paraula de manera sublim i alhora fa els aguts sense fer patir, amb desvergonyiment.
Per acabar la primera part i sense solució de continuïtat, ha cantat “E strano…sempre libera…” de La Traviata. Fent tan poc temps que l’havia cantat, em semblava una improvisació poc encertada de la reestructuració del programa i jo en el seu lloc potser m’hauria estimat més un Bellini o un altre Verdi apropiat a la seva vocalitat, però us he de dir que una vegada ha començat el recitatiu m’he oblidat del prejudici i he gaudit tant o més que el mes de gener quan ja ens va embogir i és que l’estat vocal de la soprano és exultant i l’artista és majúscula. L’èxit assolit en finalitzar la primera part ha estat apoteòsic.
A la segona i després de respirar l’entusiasme que es vivia als passadissos del teatre, el decorat ha canviat, començant pel “Vissi d’arte” de la Tosca, una òpera que no li escau gens i que no s’hauria de plentajar de moment i durant uns quants anys, ni pensar-hi; ara bé, l’ària l’ha cantat de manera excel·lent.
Després de la peça orquestral de la Cavalleria rusticana de Mascagni, millorable, si més no, Sierra ha cantat la bellíssima “Depuis le jour” de la Louise de Charpantier, una òpera que malgrat ser molt representada al Liceu de principis del segle XX, es va deixar de programar i caldria recuperar. Interpretació correcta, no memorable, amb detalls, si, però sense enlluernar. Tot seguit sí, ha cantat el vals de Juliette “Je veux vivre” de Charles Gounod i ha tornat aquella esplendor que tot ho abraça i contagia. Sierra és una gran Juliette, la Juliette del moment diria jo, com ha demostrat ja en molts teatres. Caldria que el Liceu programés aquest títol amb ella de protagonista en les imminents temporades i posats a demanar que fos amb el Roméo de Benjamin Bernheim.
El mestre Mielgo s’ha lluït, ara sí, amb la direcció del preludi de “El tambor de Granaderos” de Ruperto Chapí on l’orquestra ha sonat esplèndida i espectacular, per donar pas al cim de la segona part amb la interpretació de “Me llaman la primorosa” de la sarsuela de Gerónimo Giménez, El Barbero de Sevilla. Estil, gràcia, picardia, interpretació desimbolta, no exempta de certs tocs inquietants “alla Netrebko” i prodigiosa tècnica, que ens porta al públic a l’entusiasme espontani i alliberador. Bravíssima!
El que s’ha programat després, a banda de ser un error total, ha estat per a mi una baixada de tensió sobtada.
Sierra ha interpretat “Bésame mucho” la popular cançó de Consuelo Velázquez, on sense el micro que ha utilitzat més tard, la veu quedava ofegada a partir del registre central, havent de canviar les tonalitats de manera arbitrària per tal que la veu traspassés la barrera orquestral.
Tampoc m’ha semblat gens encertat deixar per a darrera peça oficial del concert el “I Feel pretty” del West Side Story de Bernstein, que interpretarà ella amb Juan Diego Flórez sota la direcció de Dudamel el mes de juliol per tancar la temporada liceista (versió de concert). La peça no és el més lluït del genial compositor, i m’hauria semblat molt més adient si s’hagués atrevit amb “Glitter and Be Gay” de Candide, però tots sabíem que tanta esplendor no podia acabar d’aquella manera tant descafeinada, tot i que el públic ja feia molta estona que estava desfermat i si ens hagués cantat “The fadrine goes to the fountain” ben segur que també hagués xalat.
En plena bogeria col·lectiva ha ofert com a primera propina una deliciosa interpretació del “Caro nome” de l’òpera Rigoletto de Verdi. Tendresa i exquisidesa tècnica i vocal a mans plenes, en una versió deliciosa.
La segona propina i micro en mà, ha estat per presentar-nos un medley de cançons que li agraden molt a ella i formen part de la seva collita familiar, és a dir, allò que quan ho veiem en els concerts des de Nord-Amèrica ens cau la bava perquè ningú com ells saben cantar-ho i que òbviament s’ha hagut d’ajudar amb amplificació per no caure en els resultats lamentables de la cançó de la Velázquez.
El medley estava format per cinc incunables:
- “As time goes by” el celèberrim tema de Herman Hupfeld pque es va popularitzar en el film de Michael Curtiz, Casablanca.
- “Moon river” de Henry Mancini de “Breakfast at Tiffanys”
- “Edelweis” del musical de Richard Rodgers i Oscar Hammerstein II “The Sound of music“.
- “The Way We Were“, cançó de Marvin Hamlisch per a la pel·lícula del mateix nom pera lluiment de la Streisand.
- “Over the rainbow” tema de Harold Arlen que la Garland va immortalitzar a la pel·lícula “The Wizard of Oz“.
Si una és maca, l’altra encara ho és més i aquí ja poc importava res, ella gaudia i ens feia gaudir a nosaltres, sense complexos, un fi de festa espectacular que encara ha tingut una tercera propina, ara sí un bis, perquè ha repetit el “Sempre Libera” de La Traviata, amb una empenta, unes ganes i un agraïment desbordat que entusiasma, com si no hagués cantat res abans. Enlluernadora LA Sierra, és d’abans.
Un prodigi de concert perquè ella és un prodigi de cantant que m’ha fet oblidar fins i tot que la sala del Liceu, com a mínim té 7 bombetes foses.
IN FERNEM LAND 
Doncs celebro que gaudissis tant. Jo aqiest el vaig saltar. No soc molt de concerts o recitals. Aquest any he assistit a la Garança i la Jaho, molt per a mi. I en ambdos vaig quedar bocabadat. Veig que han fet un esforç en aquesta part de la programacio.
Amb les bombetes m’has fet riure! Jo algun cop tambe n’he vist. M’has recirdat un comoany que, durant una temporada, treballava a l’equip de manteniment i em comentava que el pitjor que et podien encarrevar era canviar bombetes! Que canviar-la rai, pero oer accedir a la lampada calia muntar una plataforma que duia mes d’una hora de muntar i altra per a desmuntar!!
M'agradaM'agrada
Hi ha coses que no et pots saltar tot i que el format de concert d’àries ens faci mandra a tots. Hi ha cantants que no podem deixar passar l’oportunitat que ens brinden, cantin el que cantin mentre el seu estat vocal i artístic sigui desorbitat, com és el cas. Sierra pertany a l’exclusiu club de tocats per Wotan. Avisat estàs, després no et lamentis. 😉
M'agradaM'agrada
Belle critique ! et ça fait beaucoup d’ampoules en panne !😁😁😁
M'agradaM'agrada
Merci Jackie.
Si toute la complexité du théâtre était aussi légère que le changement d’ampoules fondues, ce serait fantastique, même si je comprends que la disposition des lampes rend difficile la substitution, mais ils ne peuvent pas laisser les ampoules fondre jusqu’à amortir l’installation qui nécessite leur remplacement.
M'agradaM'agrada
¡Qué me alegro por vosotros! Si bien era un programa “curioso”, lo importante es el resultado. Ojalá hubiera podido ir.
Y ahora vienen las “sonámbulas”… Id preparándoos. Ya estaré a la escucha.
¡Feliz semana, infernems!
Por cierto, el aria de Susanna es muy complicada; no lo parece, pero tiene gran dificultad.
Saludos mozartianos.
Leonor
M'agradaM'agrada
Efectivamente, progranmar el aria de Susanna como un aperitivo es una temeridad, una imprudencia que pasó una cierta factura que pronto quedó saldada con los Donizetti.
Su Amina promete.
M'agradaM'agrada
Res a afegir Joaquim, va ser tot un luxe poder gaudir d’aquest espectacle. No és gens comú tanta entrega i generositat en un recital. Ja tenim la nova estrella del Liceu, esperem que per molts anys que l’escoltem cantar a casa nostra.
Pel que fa a les bombetes no hi vaig parar atenció.
Salutacions.
Daniel
M'agradaM'agrada
El tema bombetes és una anècdota que em va anar molt bé per no entretenir-me en una direcció musical que no estava a l’altura de la diva.
No en tinc cap dubte que la Sierra esdevindrà una cantant fix en les programacions del teatre.
M'agradaM'agrada
M'agradaM'agrada
El micro para cantar temas no líricos es imprescindible, de no ser así hubiera sucedido como en el Bésame mucho, de resultados más que discretos.
ES una absoluta delicia de artista. Es de antes, y debemos alegrarnos por ello y rezar para que no caiga en las veleidades de otras insignes colegas.
M'agradaM'agrada
Excel·lent crítica com sempre. A mi em va semblar que la part d’opereta i zarzuela la va començar ja un xic abans, en alguns moments del vals de Romeo i Julieta però cert, simpatiquísima! a banda de guapa, generosa, empàtica… M’ha sorprès molt gratament que darrerament el liceu, a l’hora dels canvis ens doni bèstia grossa per bou: un encert que es reconvertís el concert de duos amb Pretty Yende en un concert solo en lloc de substituir-la per exemple per Milagros Poblador i un altre que Asmik Grigorian substitueixi a Lise Davidsen en lloc de Martha Mathéu. Que després Christopher Maltman no és Gerald Finley o ni Värelä ni von Dammerau són Theorin? Potser, però no es podrà dir que aquesta temporada almenys no s’intenti fer bé les substitucions.
M'agradaM'agrada
Més d’acord amb tu que tu mateix! Hem d’agrair-li al teatre quan ho fa be, i aquests tres mesos de 2025 que portem em semblen espectaculars tot i el nyap de Castellucci que em vaig estalviar. Ahir vaig intentar transmetre-li molt breument el meu agraïment al Valentí Oviedo que vaig veure a l’entrada i a la sortida.
Més d’acord que tu, perquè Värelä també ha sigut bèstia grossa. És cert que no tinc molts referents (va ser el meu primer Lohengrin en viu), però en un sentit absolut m’ha semblat una Ortrud excel·lent. No sabrem si ho hauria fet millor Theorin, però no em sembla descomptat.
M'agradaM'agrada
Jo és que només vaig escoltar l’Okka però IFL i les crítiques de l’estrena que vaig llegir semblen anar en aquest sentit.
M'agradaM'agrada
Vaig anar al Lohengrin tres vegades. No hi ha cap dubte que Värelä va cantar una Ortrud molt millor que von der Damerau. Potser perquè havia fet els assaigs i tot, mentre em sembla possible que von der Damerau hagués estat convidada al darrer minut. De totes maneres, si més no al Joaquim i a mi, és Värelä qui ens va agradar més de tot el repartiment, sobre tot a l’estrena. A mi, en Vogt i en Groissböck em van agradar més en les funcions següents; però Värelä excel·lent dues vegades.
Amb això no vull dir que Värelä esdevingui una diva de la meva devoció. Com ja vaig admetre, per a mi Sierra és la primera. Però entenc que Theorin ho va ser per a altres liceistes, i potser encara ho és.
M'agradaM'agrada
Bon dia, jo també vaig trobar a faltar un micro al “Besame mucho” i, sobretot, vaig trobar a faltar un bon tecnic de só quan el va utilitzar.
Una cantant lírica no es “Julio Iglesias” y la tendencia a colocar la veu a ple pulmó hi és i segur que hi ha maneres per evitar un so exageradament fort.
M'agradaM'agrada
Gràcies per comentar.
De fet és un problema que parlant d’un recital líric en un teatre, s’hagi de reclamar un bon tècnic de so.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Joaquim! Sempre un plaer llegir-te, i veure’t ahir.
La nova diva del Liceu és la primera de la que sigui devot jo també. Com dius, això no significa que tot el que hagi fet sigui immillorable, però el recital en la seva totalitat crec que sí.
També agrair-li que ha sigut una diva força generosa amb els seus adoradors. Al final, crec que desprès que tu havia marxat, fins i tot ha sortit un cop més a l’escenari buit per saludar una altra vegada, agrair-nos la devoció, convidar-nos a La Sonnambula i mencionar que li agradaria tornar al Liceu almenys un cop a l’any, si el Víctor està d’acord … Total, tres hores de concert que és la duració normal d’una òpera més aviat que un recital.
M'agradaLiked by 1 person
Jo crec que tornarà sempre que vulgui ella, perquè amb la direcció artística actual crec que no hi ha dubte que és una cantant amb la que compten, només cal veure la programació d’aquesta temporada, quatre vegades la tenim, quatre!!!
M'agradaM'agrada
Efectivament en la seva Julieta ja he esmentat que hi havia una manera de fer i d’interactuar amb el director “alla Netrebko” fet que no m’agrada gaire, però que va quedar minimitzat per l’excel·lència, de tot el que ens va oferir bo, que va ser molt.
No entraré a valorar les substitucions perquè en aquest concert no ni va haver i conec a persones que van quedar inicialment decebudes per la solució. Crec de tots totes, que hi vam sortir guanyant.
M'agradaM'agrada
Gràcies per aquesta meravella, Joaquim!
M'agradaM'agrada
De res, en a tu per seguir-me.
M'agradaM'agrada
Verdaderamente fue un concierto para el recuerdo, a cargo de una soprano que disfruta tanto cantando, como el público escuchando, pero esto puede ser, en cierto modo, un pequeño inconveniente y es que le de ocasión de extralimitarse en ciertos momentos, para cantar lo menos adecuado para un concierto lírico serio. Nadine Sierra, en la actualidad, es una de las mejores sopranos , si no la mejor, que pisa los escenarios líricos. Su voz es espléndida, rica en técnica, volumen y tesitura para una soprano lírica coloratura y su incursión en “Tosca” sorprendió a más de uno. A mí me entusiasmó en “Regnava nel silenzio”, “E strano…Sempre libera”, “Caro nome”, “Vissi d’arte” , el vals de Juliette “Je veux vivre” (su creación escénica del personaje es inolvidable, la mejor Juliette que yo recuerde en vivo y en grabación) y cantó deliciosamente la romanza de la zarzuela “El barbero de Sevilla” con picardía y recursos. Su zona aguda es fascinante. Pero hay tres cosas que no me convencieron: la inclusión del bolero “Bésame mucho” que en 1942 estrenó el santanderino afincado en Méjico Emilio Tuero, expresamente escogido por la compositora Velázquez para su estreno, y que en 1940 se habia convertido en el galán cantante de moda en el mundo hispano parlante, gracias al estupendo musical mejicano de 1940 “Al son de la marimba”. Luego escoger la simplona “I feel pretty” de Bernstein, pudiendo haber selecciondado el aria de Cunegonde “Glitter and be gay”, como bien señala Joaquim, o incluso “I could have danced all night” de “My fair lady”, canción con la que incluso se atrevió Birgit Nilsson. Y por último la inclusión del micro para entonar un poupourri de cinco canciones de películas famosas, inadecuadas para su voz, acabando la maravillosa “Over the rainbow” con un agudo que nada tiene que ver con la quejosa y ensoñadora letra de la cancion. En su lugar hubiera podido cantar “Summertime” o cualquier canción lírica de Stephen Foster o de Victor Herbert, para las cuales no hubiera hecho falta el micro que nada tiene que ver con un teatro de ópera.
Salvadas mis tres pequeñas decepciones, el resultado del concierto fue memorable y largo. Pero hay que reseñar que no el más largo que yo recuerde, ya que hace muchos años (1992) tanto Katia Ricciarelli (con 8 bises) y Marilyn Horne con Lella Cuberli, se aceraron a las tres horas, si no las superaron.
Deseo que Sierra nos visite todas las temporadas, cuyo deseo ha expresado, y que yo pueda verla, pues junto a Anastasia Bartoli (dramática) son las sopranos que más me interesan en la actualidad.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Fede pel comentari.
Molts cantants lírics nord-americans sobretot han cantat repertori no líric i han utilitzat el micro per evitar les impostacions que requereix un repertori i no l’altre, per exemple la més gran, sense cap mena de dubte quan es tracta d’un cantant líric cantant jazz, Eileen Farrell, usava el micròfon perquè la tècnica és tota una altra. Sierra es va equivocar, segons el meu entendre, en programar les dues darreres peces, més pròpies de propines que no pas per acabar un concert que hauria pogut acabar-se amb el preciós Caro nome, aleshores tenia sentit cantar el Bésame mucho després o abans del medley utilitzant el micròfon, cosa que hagués evitat aquells canvis d’octava tan lamentables per fer-se sentir.
Va ser un error garrafal que enmig de les excel·lències esmentades.
M'agradaM'agrada
Les meves preferències personals són les mateixes d’en Fede / Colbran.
Nogensmenys, només qualificaria d’error garrafal programar el “Bésame mucho.” Feia part del programa original Sierra-Yende, i ja l’any passat a Madrid no havia funcionat: per exemple en deia Codalario que “resultó inaudible la mayor parte de la pieza;” si és cert, és pitjor del que va passar diumenge al Liceu, que ja va ser una decepció. Tot i la devoció per la diva, això s’ho hauria de repensar.
Al contrari, no veig cap raó per queixar-me de “I feel pretty.” No serà una de les àries més lluïdes de Bernstein, però sí que és una de les més famoses: quelcom que si a vegades ens avorreix als infernemlandaires, sempre ajuda a captivar la majoria del públic. A més, sabem que West Side Story és en el repertori de Sierra, i potser Candide no. D’acord que no hauria sigut un final prou memorable pel concert, però justament no ho va ser, perquè encara vam tenir un “Caro nome” memorable.
Les cançons hollywoodianes, a l’exacte contrari d’en Fede / Colbran, les justifico per ser una propina amb micròfon. Clar que m’hauria agradat més seguir amb repertori operístic i sense micròfon. Però entenc que la cantant considerés que no, que ja havia cantat tots els aguts que tenia per nosaltres. Llavors, si les propines que queden són o cinc cançons amb micròfon o res, em decanto pel micròfon. Només per les propines, això sempre: però així va ser.
M'agradaM'agrada
I feel pretty, benvolgut, és coneguda, sí, però poc apropiada per acabar la segona part d’un concert que mereixia una gran escena operística. Saber construir l’evolució de les emocions del públic amb el programa proposat també és una part important de l’èxit d’una proposta, per qualitat i estètica, si tu vols, però és important per a mi. La seva va ser letal, malgrat les excel·lències ja esmentades.
Un artista també ha de vetllar per certes coses i n’hi ha que això ho tenen perfectament estudiat i treballat. No em va semblar el cas.
M'agradaM'agrada