Macbeth al MET 2026. Producció de Louisa Proske. Fotografia gentilesa de la pàgina web del MET

A l’espera de la retransmissió del pròxim 17 d’octubre pels cinemes de tot el món, ja tenim la retransmissió radiofònica de la inauguració de la temporada del MET amb el Macbeth de Giuseppe Verdi i anirà bé concentrar-nos en allò que jo continuo valorant com a primordial en qualsevol representació operística, direcció musical i cantants, i ja deixarem la nova producció de Louisa Proske per l’apunt després de veure la retransmissió al cinema.

L’orquestra i el cor del MET sempre són un actiu, només els manca un director que els faci brillar com saben, però el director de la casa, el canadenc Yannick Nézet-Séguin d’ençà que és a la casa, no ha brillat especialment com a director d’òpera italiana i en aquest Macbeth es confirma que no era l’opció més adequada per portar a bon port l’empresa.

El so és espectacular, d’això no en tenia cap dubte, però Verdi necessita, com tots, un relat musical coherent i unitari que doni sentit a l’acció teatral i sentit dramatúrgic. Nézet-Séguin utilitza cops d’efecte sonor, però no hi ha un discurs coherent. Després d’una primera escena amb les bruixes i un duo bastant anodí de Banquo i Macbeth ve el gran moment de l’entrada de la Lady i no pot ser més decebedora la direcció musical i en conseqüència la vocal, però ja en parlaré més tard. Temps lents i sense cap tensió dramàtica per a un moment tan transcendent? La presentació de la Lady no pot semblar belcanto bellinià, de cap manera. El director no ho ha entès bé o ha volgut ser tan original, que ho ha esberlat volent enlluernar amb efectismes sonors i un manierisme que ha condemnat un discurs dramàtic d’un ensopiment incomprensible o a una acceleració del tempo sense cap mena de sentit. Comparar aquest Macbeth amb l’ofert fa pocs mesos a Torí per un venerable Riccardo Muti és absolutament sagnant. D’acord que hi pot haver moltes maneres de fer front a una mateixa partitura, però el que no es pot esperar mai d’un director és que faci una direcció desconcertant, perquè ell precisament hauria de ser el director i concertador de la representació. Per què el cor “Patria Oppressa” té uns tempos tan lents?, o per què l’acompanyament de les àries de la Lady o de Banquo són tan plans i sense cap tremp dramàtic? L’impressionant concertant que tanca el primer acte es fonamenta en la notorietat sonora i no en la tensió dramàtica d’un moment cabdal. Una gran decepció.

Fa ja temps que el baríton hawaià Quinn Kamakanalani Kelsey s’ha convertit en el principal baríton de la casa, una casa que havia tingut barítons que han fet història, i sense que ara tinguem una collita de barítons per llençar coets, diria que els millors o quasi, els tenim tots al Liceu per cantar l’Amonasro de l’Aida, si més no el que canten Verdi com s’ha de cantar. Kelsey declama més que canta i l’estil és més proper al verisme que no pas al gran Verdi. El seu cant declamat no compleix cap de les regles del cant verdià, de homogeneitat, novlesa en el fraseig i el cant legato (respira quan li sembla), més enllà que la veu no sigui especialment bonica, el cant sempre hauria de ser noble. El personatge és feble psicològicament, però el seu cant no ho ha de ser mai, la intenció en el fraseig, pot denotar aquesta feblesa o l’absoluta dominació que la seva dona té sobre ell, però la veu no ho pot ser de feble i no ho pot dissimular amb expressions més apropiades pel Tabarro puccinià que no per a Macbeth. Què són aquests són oberts, lletjos i exagerats? La maldat, la por o els dubtes mai es poden expressar d’aquesta manera si el text va acompanyat de música de Giuseppe Verdi. Es va incorporar l’ària final “Mal per me che m’affida” i potser té alguna explicació en la producció teatral, però en l’estrictament musical i vocal, amb Kelsey no en té cap, ja que és un cantant que no fa cap honor a una casa on han cantat Milnes, MacNeil, Merill, Warren o Tibbet, per parlar dels nord-americans més gloriosos i a més a més, acaba treient el fetge per la boca. Gelb s’ho hauria de fer mirar.

L’aposta de Peter Gelb per a Lise Davidsen, similar a la que va fer en el seu moment Giulio Gatti-Casazza i Artur Bodanzky, empresari i director musical del MET, respectivament, en els anys trenta, contractant a Kirsten Flagstad per salvar el teatre dels estralls que havia motivat la Gran Depressió, sembla decidida. Ambdues sopranos noruegues han estat designades per a salvar en moments allunyats, però similars econòmicament per a la institució, per fer tornar el públic al teatre. Flagstad va ser efectivament un esquer per a la taquilla i veurem si Davidsen, després de la seva Isolde i altres provatures en el repertori italià, com a Tosca o Leonora de la Forza, a banda de la Mariscala o la Lisa de la Pikovaia Dama que va suposar el seu debut, Leonora a Fidelo, Ariadne, Chrysothemis, causaran la mateixa reacció a la taquilla. Ara amb aquesta Lady demostra una vegada més, després de la Tosca i sobretot la Leonora, que les aproximacions a l’òpera italiana no són el seu fort.

Fer front a Lady Macbeth no és només un repte vocal, que ho és, també ho és dramàticament, ja que és un rol que ha de transmetre molts estats d’ànim i amb una veu bonica (Verdi la demanava precisament lletja) i de gran volum no n’hi ha prou. El rol s’ha de dir amb un fraseig incisiu i una maldat en cadascuna de les notes, que a més a més s’han de saber emetre en tota l’àmplia gamma del registre, no només en els aguts. Davidsen no domina el cant de coloratura i a Macbeth és essencial en molts moments, de l’ària i cabaletta inicials o en el brindis, però el més greu és la fredor d’un cant inexpressiu, sense cap mena de variació entre les estrofes que malgrat que canviï el text i s’hagin de dir de manera diferent, ella canta exactament igual. La veu no sona homogènia, més aviat amb una agudesa poc natural, com si el seu centre de gravetat s’hagués modificat de manera artificial, desapareixent aquell centre dens i en la zona greu pràcticament desapareix el so. On és aquella soprano que suposàvem dramàtica? Tampoc a la “Luce langue” motiva cap calfred, malgrat que la veu sona molt més sòlida que a la sortida i segurament on està més convincent és al final, a l’escena del somnambulisme, que diu millor i de manera més expressiva, amb un final tècnicament resolt, però li queda molt per aprendre si vol ser una Lady per record, jo més aviat diria que s’oblidi d’aquest rol, perquè avui hi ha unes senyores que ho fan molt millor que ella.

El baix-baríton nord-americà Ryan Speedo Green fa front al rol de Banco. No és, per tant, un baix rotund ni ofereix aquella notorietat vocal dels grans baixos del passat, perquè d’aquests sí que no en tenim. Ho canta correcta, però sense l’acompanyament a l’ària que l’ajudi a donar la tensió deguda, no pot fer més del que fa. Segurament els esgarips que li fan fer en morir, deuen motivar escènicament l’efecte tràgic del moment. La noblesa no hi és, però és si més no, una interpretació ordenada.

El tenor anglès Freddie De Tomasso és Macduff, i si la seva intervenció al primer acte em sembla del tot desencertada i poc controlada (no tot és culpa seva), he de dir que en el seu gran moment, després de la lentíssima direcció del cor, ja esmentada, fa front a un dels moments brillants de la nit. l’ària “Ah! La paterna mano” la canta amb molta tensió dramàtica i molta intenció en el fraseig ardent i variat, però el tenor que sense posseir l’elegància de Bergonzi o Carreras en la gravació amb Muti, s’apropa lleugerament a Domingo, aconseguint, ajudat en la cabaletta (la pitjor que va escriure mai Verdi?) per a una altra veu ardent, la del tenor Jonathan Burton, un moment interessant, això sí, hauria d’evitar l’oscil·lació en el recitatiu i també vigilar i controlar més la passió per no posar en perill l’afinació. Petits retrets? No, millores a fer per ser el tenor que vol ser i podria ser una prestació veritablement remarcable si en les següents representacions hi posa remei.

Les altres dues aportacions, més anecdòtiques, de Marcy Stonikas com a la dama de companyia i Bradley Garvin com a Doctor, no fan millorar o empitjorar res, compleixen.

El MET està en hores baixes i la inauguració de la temporada ho denota, amb la resposta del públic, malgrat que els incondicionals tifosis de cada cantant vulguin fer un gran èxit.

M’han quedat poques ganes d’anar al cinema.

Aquí, que també sembla que tenim garantida a la Davidsen en les pròximes temporades, si us plau, que evitin que ens vingui a fer la Lady, perquè també voldria dir tornar a veure el nyap d’en Plensa i ella ens pot oferir millors reptes, l’escultor, no.

Giuseppe Verdi
MACBETH

Macbeth: Quinn Kelsey
Banco: Ryan Speedo Green
Lady Macbeth: Lise Davidsen
Damma di Lady Macbeth: Marcy Stonikas
Macduff: Freddie de Tommaso
Malcom: Jonathan Burton
Medico: Bradley Garvin

Cor i Orquestra del Metropolitan Opera House
Director del cor: Tilman Michael
Director musical: Yannick Nézet-Séguin

MET, New York, 22 de setembre de 2026 (inauguració de temporada)