IN FERNEM LAND

EL DON CARLO DEL MET


Poplavskaya i Alagna (Don Carlo al MET)

El proper 11 de desembre tindrem l’oportunitat de veure Don Carlo, en el marc de la temporada del MET al cinema, però avui i gràcies a l’Alex que em va passar els arxius, us deixo la funció del dia 22 de novembre.

El cast :

Giuseppe Verdi (1813-1901)
Don Carlo (1886)

Roberto Alagna
(tenor), Don Carlo

Marina Poplavskaya (soprano), Elisabetta di Valois
Anna Smirnova
(mezzo), La principessa Eboli

Simon Keenlyside (baríton), Rodrigo, Marchese di Posa
Ferruccio Furlanetto (baix), Filippo II
Eric Halfvarson (baix), Il Grande Inquisitore
Jennifer Check (soprano), Una voce del cielo
Alexei Tanovitsky (baix), Un frate
Layla Claire (soprano), Tebaldo
Eduardo Valdés (tenor), Il Conte di Lerma / L’Araldo reale
Donovan Singletary (baríton), Primo deputato fiammingo
Keith Harris (baix), Secondo deputato fiammingo
Christopher Schaldenbrand (baix), Terzo deputato fiammingo
Joshua Benaim (baix), Quarto deputato fiammingo
Tyler Simpson (baríton), Quinto deputato fiammingo
Eric Jordan (baríton), Sesto deputato fiammingo

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra
Director: Yannick Nezet-Seguin

New York 22 de novembre de 2010

La veritat és que a la primera escoltada he tingut una certa decepció.

L’excel·lent orquestra sona bé, però el nivell de concentració no és el mateix que escoltem quan dirigeix Levine (el Don Pasquale sense anar gaire lluny). D’acord que el Don carlo té un nivell de dificultat extrem. És una opera llarga, de difícil concertació i de infinits racons psicològics en cadascun dels personatges i situacions dramàtiques que es desenvolupen al llarg dels 5 actes, si bé en la versió italiana, i amb els talls tradicionals a l’inici de l’acte de Fontainebleau i sense el llarg ballet. Potser a l’emergent i jove director canadenc Yannick Nezet-Seguin, l’obra encara se li resisteix, però la veritat és que m’ha semblat una mica barroer.

Roberto Alagna (Don Carlo al MET)

El Don Carlos de Roberto Alagna amb la s final, de la versió original francesa, em sembla un dels cims de la carrera del tenor, en unes funcions del Châtelet de Paris molt destacables que han quedat enregistrades per a la posteritat en un fantàstic DVD i CD, però han passat 14 anys i la veu es ressent del trànsit per un repertori més dramàtic. Tot i que l’estat vocal és bo, les sonoritats obertes i una emissió una mica grollera a l’hora de fer front a la zona aguda, en un personatge tan aristocràtic, no em sembla del tot correcte. És, en qualsevol cas, l’Alagna de sempre, expansiu i generós, tot un plaer, tot i que no hagués estat malament la versió en la llengua original, on segur que el seu fraseig hagués estat més acurat.

Escoltem el “Io la vidi”, que l’agafa amb la veu freda, com acostuma a passar-li a tots els tenors.

l'elegant i aristocràtica Marina Poplavskaya (Elisabetta) MET

Marina Poplavskaya no ha acabat d’agradar en el seu debut al MET. Potser la veu massa fosca i el seu cant més aviat sec i distant, no ha motivat prou al públic, però a mi em continua semblant una veu molt intressant i plenament verdiana, tot i que mancada de la calidesa llatina que no s’ha d’oblidar mai quan es canta Verdi. Jo li demanaria una mica més de valentia, ja que sembla que canti amb una certa por i comprenc que el MET imposa, però es va reservar massa, potser per tal de que el seu doll de veu no es descontrolés.

L’escoltem en el “Tu che la vanità” del darrer acte, on els aguts sonen massa tibats, al costat d’uns notables pianíssims i d’un cant interessant, amb una veu carnosa i timbrada (característica de les cantants eslaves), que a mi, particularment em sedueix, malgrat els evidents signes d’esgotament que denota en aquesta ària.

El Rodrigo de Simon Keenlyside és magnífic, elegant, aristocràtic i verdià. Ja em va agradar molt en les dues edicions de la ROH que he pogut escoltar, ja sigui amb Villazón, com amb Kaufmann a l’any següent. Ara la veu m’ha semblat una mica més fosca i més severa, tot i continuant sent un baríton líric que passa les seves dificultats en la zona més greu, com podreu escoltar en el duo amb el Rei, però sense perdre mai el gust per un cant intents i mai monòton.

Rodrido i Philippo II (Keenlyside i Furlanetto al MET)

El veterà Ferrucio Furlanetto encara es capaç de demostrar que té coses a dir com a Philippo II, tot i que la veu ja està molt gastada i ha de fonamentar la seva interessant prestació (segur que al cinema encara m’agradarà més), en les taules de l’experiència i en l’art que acostumen a preservar els grans cantants pels grans rols. Sensacional, autoritari i desolat. No m’ho esperava, m’ha agradat més que a la ROH.

Us deixo l’extraordinari duo “Restate” del segon acte, entre el Rei i Rodrigo, és a dir Furlanetto i Keenlyside.

L’Eboli és un rol bombó, té tres intervencions espectaculars i en dues d’elles se’n pot endur l’ovació de la nit, per a ella soleta, però la veritat és que amb Anna Smirnova, això no ha succeït. La cançó del vel és d’una mediocritat preocupant, amb petits problemes tècnics més perdonables que no pas la poca motivació i originalitat del seu cant. No pretenc comparar-la amb l’Eboli escoltada fa poc en el homenatge a la gran Verrett, ja que molt poques arriben a aquell nivellàs, però diguem que és una Eboli més aviat discreta, per ser benevolents.

Anna Smirnova (Eboli al MET foto Mary Altaffer)

Aquest és el seu “O Don fatale”, si més no, millorable.

El sisè gran rol, és el breu però decisiu i omnipresent a la ment de tots els personatges, Gran Inquisidor. El MET ha fet honor a la categoria del teatre, donant el rol al gran i també veterà baix nord-americà, Eric Halfvarson. Malauradament aquell control i rotunditat de la seva veu, han desaparegut i una més que molesta oscil·lació, fa malbé totes les seves frases. Estem lluny de la impressionant prestació del Don Carlo dirigit per Pappano, en la versió francesa, esmentada abans. Un altre gran veu perduda i que convindria que penses en no malmetre la seva gloriosa carrera. Lamentable, millor no deixar-ne constància sonora i això que Furlanetto està immens en el duo amb ell, però…. 

La resta de la llarga llista de rols necessaris per portar a bon port aquesta magna òpera, estan assignats a cantants que defensen amb quelcom més que dignitat la seva prestació (la veu del cel de Jennifer Check), a la més que discreta prestació d’Alexei Tanovitsky en el important rol de Frate.

A tall de curiositat us diré que un dels diputats flamencs és Christopher Schaldenbrand, ara baix però al Liceu un Belcore absolutament inoblidable tot i que jo hagués volgut oblidar-me d’ell de manera immediata.

Aquí teniu els 3 enllaços en format mp3:

  1. Don Carlo (Verdi) actes 1 i 2 MET 22-11-2010
  2. Don Carlo (Verdi) acte 3 MET 22-11-2010
  3. Don Carlo (Verdi) actes 4 i 5 MET 22-11-2010

Espero que el post d’avui us sigui útil per a preparar la funció del dia 11, que segurament sortirà més rodona.

No puc estar-me’n de deixar-vos el tòpic “Ella giammai m’amó” que va cantar Furlanetto. Sé que a l’Assai, malgrat no deixar-se veure, li agradarà i a mi que li agradi.

Que passeu un bon divendres!

18 comments

  1. alex

    He escuchado parcialmente el audio y efectivamente, es un DON CARLO desigual que siendo la primera función, espero que alcance cimas notables en las próximas funciones y sobre todo la que se verá por los cines Yelmo el próximo 11 dic. aunque por otra parte y por lo que respecta a las dos féminas, poca mejora espora (Poplavskaya pese a su voz interesante, es más fría “que la estepa siberiana” y la tal Smirnova es la típica mezzo rusa bastante tosca y sin apenas matización del canto verdiano).
    Alagna no está tan cómodo ni tan brillante vocalmente como en sus excelentes D.José que vimos en el Liceu ( se notan tiranteces en el agudo) aunque espero alcance un gran nivel en las próximas funciones.
    Sorprendentemente bien y muy efectista el veterano Furlanetto ( mejor que en los Fiescos de los SIMONES con Domingo) y muy noble el timbre de Keenlyside ( excelente en la muerte del Posa).

    Supongo que muy preocupado de los cantantes y sobre todo de la renqueante soprano, Nézet S. que es un magnífico maestro concertador, alterna tiempos muy lentos con otros demasiado en forte.

    M'agrada

    • alex

      Quería decir realmente, poca mejora espero de ambas féminas.

      Por cierto, en las entrevistas durante los entreactos, aconsejo como más que interesante la que le hacen a Elina Garanca presente en la función como espectadora ( está en plenas CARMEN) y de los proyectos que desearía acometer en los próximos años según como evolucione vocalmente ( Amneris y Eboli, son dos de los roles que le encantaría cantar en el futuro)

      M'agrada

  2. Concep

    A vegades tinc la sensació que no sabem valorar prou bé el servei públic que fas, amb aquesta constant generositat.
    Aquest preàmbul serveix per agrair un cop més aquesta possibilitat de conèixer l’actualitat rabiosa i d’aprofitar els regals associats, ho trobo altruista`i en aquests temps que ningú regala res, sinó és a canvi d’alguna altre cosa, encara més.
    Anem al gra, aquest Don Carlo i dels fragments triats, et dic que no m’agrada ningú.
    Ni Alagna, ni Keenlyside, ni Furlanetto i les senyores per oblidar. Jo volia anar al cinema i he decidit no fer-ho.
    Moltes gràcies per estalviar-me els 18€ de l’entrada, un altre regal que em fas, aquest sense de manera indirecta.

    Liked by 1 person

  3. Joaquim,
    A mi el Don Carlo se’m resisteix molt. És una òpera que necessito treballar i mai trobo el moment de fer-ho. M’ha agradat llegir la teva crònica que em servirà per acostar-m’hi. Sembla estrany però hi ha Verdis que tiren endarrere. Aquest no és ben bé així -m’agradaria que m’agradés- però el Falstaff, per exemple, em produeix rebuig.
    Una abraçada i, com sempre, gràcies!

    M'agrada

  4. Retroenllaç: November 26, 2010 « johnrpierce.com Blog

  5. Kenderina

    Pues a mi me ha gustado…bueno, vale, a mi un Don Carlo siempre me gusta 😉 Claro que tiene cosas mejorables (Alagna, por ejemplo, que parece que en cuanto llega al MET se descontrola o el coro de los flamencos..que un par de ellos tomaron mas Cola-Cao que los demas) pero tambien tiene cosas preciosas, como el preludio y el aria de Filippo, las dos arias de Posa…yo no me lo perderia si tuviera la ocasión 🙂

    M'agrada

  6. dandini

    Els que més m`ha agradat han sigut Ferruccio Furlanetto,un cantant amb una veu de bellesa discutible pero que admiro per la seva constant capacitat de transmetre sentiments.Les frases que mostren la rabia del monarca són gairebe antològiques.Tambe a gran nivell está Roberto Alagna en un rol que li va d`allo més be.La mezzo Anna Smirnova no és gaire princesa pero sap imprimir la força necessaria a la seva gran escena on llueix un “do ” agut esclatant i un fiato una mica just.El bariton Simon Keenlyside és un gran cantant pero la tesitura li ve gran tant a baix com a dalt i el fiato tambe.Cantant Mozart o Britten és un “as” pero aquí no tant.En darrer lloc coincideixo amb la opinió de diversos blogs on la gent es demana com Marina Poplavkaia canta primers rols al Met i al ROH.Dona la sensació de una cantant força insegura que intenta amagar les seves deficiencies amb un cant excessivament cautelós que en resum resulta inexpressiu i gairebe depressiu.Els greus són gairebe inexistents i tenen la gravetat del fum.Si no es posa les piles al menys en el terreny de la dicció i l`expressio té els dies comptats…

    M'agrada

  7. Carlos R

    No me ha gustado este Don Carlo, acabo de llegar de New York y lo he visto en directo.
    Mejor los hombres que las mujeres, y para mi en este orden: Furlanetto, Keenlyside, Alagna, Poplavskaya, Smirnova y la verdad, Halfvarson, no hubiera tenido que cantar.
    Desde luego es un Don Carlo muy mediocre que en cualquier teatro se puede superar, a pesar de los nombres inicialmente programados.
    Sin duda con otro director esto hubiera tenido que funcionar mucho mejor.Desastroso este chico, muy poco profundo y más atento a los golpes orquestales sin sentido.
    La producción tiene algún momento bello, pero en general no ayuda para nada a calentar el ambiente. A pesar de ese rojo chillón, me resultó fría y en el fondo muy tradicional, con algún detalle no previsto en el libreto y que no aporta nada.
    No os desvelaré ningún secreto y cuando la hayáis visto en el cine, comentamos.
    Lo mejor, el vestuario.
    Por supuesto aprovecharé de otra manera la tarde y no iré al cine.
    Para mí, como para Kenderina el Don Carlo es fundamental, pero esta vez me aburrí mucho más de lo previsto
    Al Sr Dandini le diré que la voz de Poplavskaya es muy grande y sus graves fueron perfectamente audibles en la sala del MET, pero es cierto que estuvo demasiado reservona. Tiene momentos espléndidos y otros por pulir, pero me parece que exagera cuando dice que tiene los días contados. Su dicción es mejorable, pero comparte defecto con algunos y algunas ilustres colegas del pasado, del presente y seguramente del futuro.
    Smirnova en la canción del velo tuvo varios percances y es muy vulgar. Se añoró a Zajick, un ídolo en el MET.
    El triunfo fue para Furlanetto y particularmente para mi la decepción se llama Alagna, a años luz de la versión francesa con Pappano. Ojalá hubiera dirigido en el MET.

    M'agrada

  8. colbran

    Roberto Alagna no tenía el día. Estoy seguro que puede cantar mejor en otras funciones.

    Marina Poplaskaya me gusta mucho y el color de su voz me recuerda a la gran Zinka Milanov, verdiana por antonomasia. Espero escucharla en otros roles, pero tanto su Desdemona como su Micaela o esta Elisabetta me han complacido. Debe mejorar la dicción, pero su línea de canto es buena, aún cuando en esta función algún mal hado debía pasearse por la escena porque Simon Keenlyside no me ha gustado nada, parece agotado y desganado.

    Anna Smirnova es la vulgaridad hecha cantante y destroza materialmente el “O don fatale”, con graves hablados y carente del más elemental fiato, truncando frases que requieren estar ligadas. Un desastre.

    La dirección orquestal no me ha parecido desastrosa pero sí muy desequilibrada.

    Ferruccio Furlanetto parece ser el más correcto como cantante de todo el elenco, su veteranía le permite salir airoso de su cometido con una voz gastada, pero tampoco está extraordinario.

    De todas formas una escucha radiofónica únicamente te ofrece un 50% de la interpretación y depende mucho de la colocación de los micros. Para que el juicio sea el justo es preciso ver la acción como ha hecho Carlos R.

    A pesar de todo a una Anna Smirnova no la salva ni un viaje a Lourdes, quizás su solución sea buscarse un profesor o profesora de canto que le pula la ordinariez y el mal gusto. Y esta señora canta en el Met…? Cómo está el patio, ay Señor!

    M'agrada

      • alex

        Totalmente de acuerdo con lo de Garanca y ambos futuros roles que ella desea cantar tan pronto su evolución vocal , se lo permita.
        Me consta por un buen amigo que conoce bien a Garanca y esposo, que la letona es una profesional sumamente seria y muy inteligente en como planificar su futura carrera.
        No solo espero sus futuras Eboli y Amneris, sino su pronta irrupción en alguna zarzuela íntegra. De momento a esperar su 2011, dedicado casi plenamente a los roles de mezzo donizettiana , basicamente Giovanna di Seymour

        M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: