IN FERNEM LAND

PROMS 2012: JOSEPH CALLEJA A THE LAST NIGHT


El proppassat dissabte dia 7 de setembre va tenir lloc el típic i alhora atípic concert que dóna cloenda al festival estiuenc anomenat PROM i que té lloc al Royal Albert Hall de Londres.

Com tots sabeu el últim concert es caracteritza per un repertori molt variat, distés diria jo on no hi poden faltar la pompa i circumstàncies d’Elgar, en alguna de les seves marxes, el ultra patriòtic Jerusalem de Parry o l’emocionant ‘You’ll never walk alone’ de Rodgers.

Aquest any un dels artistes invitats va ser el tenor maltès Joseph Calleja, que amb quatre àries a la primera part i tres cançons a la segona, va obtenir l’èxit ja garantit d’un públic que de bell antuvi està predisposat a la festa, a la gatzara i l’enèsima demostració del que podríem anomenar (m’ho invento) “Happy British Lifestyle”.

Calleja no és un tenor que m’estimuli gaire, sobretot perquè el trobo monòton d’expressió i un vibrato de reminiscències caprines, pel meu gust massa notori. És un cantant molt honest i transmet una sensació de bonhomia extraordinària, però li manca aquella guspira que acostumen a tenir els tenors, que tan sovint els fa insuportables, del divisme associat a la tipologia vocal més estimada pel gran públic. S’agraden i els entusiasme agradar, i Calleja en canvi i potser m’equivoqui, sembla que surti a cantar per entretenir a la colla d’amics o amenitzar els berenars de les molt honorables dames del club de bridge. Aquesta naturalitat sense pretensions el relega a un nivell còmode i segur, però al darrera dels noms que es disputen la primícia d’esdevenir el primer tenor del moment.

Tot i així estic segur que a molts us agradarà, ja sigui en les àries operístiques, com en les cançons i per això us el porto avui, amb l’ànim de retornar a IFL el caire habitual.

A la primera part va oferir la gran ària de Riccardo d’Un ballo in maschera de Giuseppe Verdi, “Forse la soglia attinse,…Ma se m’e forza perderti”.

Va continuar amb l’ària de Werther “Pourquoi me réveiller?”, on no hagués estat malament una mica més de sentiment

I a la primera part va acabar la seva intervenció amb dues àries de Puccini, tan emblemàtiques com “E lucevan le stelle” de Tosca, i “Nessum dorma” de Turandot, més popular impossible.

*

A la segona part Calleja tenia que cantar la preciosa ‘Be my love’ de Nicholas Brodzsky popularitzada per Mario Lanza a la pel·lícula The Toast of New Orleans (1950), però ho va canviar per una insulsa versió de la Mattinata de Leoncavallo, acompanyat per la violinista Nicola Benedetti, fent duos i variacions amb el solista trompeta de l’orquestra de la BBC.

Seguint amb les influències del gran Mario Lanza, de qui Calleja no ha heretat gaires coses, el tenor maltès ens canta la celebrada i inefable Granada d’Agustín Lara.

I acaba la festa amb un dels moments catàrtics de tota Last Night que vulgui romandra al menys 365 dies en el record dels anglesos, sobretot. Es tracta de la meravellosa cançó que Richard Rodgers i Oscar Hammerstein per l’emblemàtic Carousel (1945) “You’ll never walk alone”, un himne a l’etern “bon rotllo”

El vídeo de tot el concert no us el deixaré, és molt llarg, crec que “poc interessant” i previsible (Rule Britannia, Jerusalem i
Pomp and Circumstance March No. 1 com cada any), però si algú vol l’àudio, aquí teniu l’enllaç.

ENLLAÇ (mp3)

https://rapidshare.com/files/2017202842/PROMS_Last_Night_2012.mp3

Tingueu en compte que a l’àudio hi ha tot el concert del Royal Albert Hall i les connexions amb altres esdeveniments musicals repartits en altres espais i sales de concert del territori britànic. Cal seguir els comentaris de la locutora per tal de saber qui i que interpreten tots aquells que ho fan fora del RAH.

PROGRAMA:

Primera part
Mark Simpson – sparks (BBC Commission, World Premiere)
Suk – Towards a New Life
Delius – Songs of Farewell
Verdi – Un ballo in maschera – ‘Forse la soglia attinse … Ma se m’è forza perderti’
Massenet – Werther – ‘Pourquoi me réveiller?’
Bruch – Violin Concerto No. 1 in G minor
Puccini – Tosca – ‘E lucevan le stelle’
Puccini – Turandot – ‘Nessun dorma’
Segona part
John Williams – Olympic Fanfare and Theme
Dvořák – Overture ‘Carnival’
Shostakovich – The Gadfly – Romance
Leoncavallo – Mattinata
Lara – Granada
Rodgers – Carousel – ‘You’ll never walk alone’
Henry Wood – Fantasia on British Sea-Songs
Elgar – Pomp and Circumstance March No. 1 in D major (‘Land of Hope and Glory’)
Parry, orch. Elgar – Jerusalem
Traditional – The National Anthem

Nicola Benedetti – violin
Joseph Calleja – tenor
BBC Symphony Chorus
BBC Symphony Orchestra
Jiří Bělohlávek – conductor

 

31 comments

  1. dandini

    Be estic d’acord en que Joseph Calleja (1978) és un cantant honest i que transmet una bonhomia extraordinària.Está clar que en una pel·licula ell faría de bo.Formant part de les seves virtuts hauriem de dir que el seu timbre és clar,bell , jo diría que mediterrani(una mica Pavarotti) i al teatre sorpren la projecció magnífica del so.El seu vibrato control·lat (força allunyat del de l’adorada Conxita Supervía) a mí no em molesta gens i és una de les característiques per le que gran part de la crítica internacional li ha trovat certa semblança amb el mític Jussi Bjorling.Un dels seus punts forts és que sap emetre en pianíssim amb una veu ben pura i gens destimbrada.El seu registre agut és ferm i no fa patir.Li he vist el magnífic Nemorino que va fer al Liceu i Hoffmann(rol que no li escau tant be i que no ha tornat a cantar)) al Met substituint a Rolando Villazón on va patir alguna lleugera imprecisió tonal.Comparteixo l’ opinió que en el terreny expressiu resulta una mica balsàmic pero tanmateix és molt agradable a l’oída i finalment crec que el fiato és una mica irregular.La durada de les frases resulta de vegades una mica imprevisible.Un dels seus primers fans va ser Riccardo Chailly i el mes d’abril ha de debutar el Riccardo a l’Opera de Frankfurt .

    M'agrada

    • Ja li agradaria a Calleja tenir la meitat de la gràcia que tenia Supervia.
      En qualsevol cas, a veure si en Matabosch el torna a contractar i així la nova actuació em fa oblidar el seu avorrit Nemorino.
      Sempre que veig o escolto a Calleja penso que té moltes possibilitats, però em fa l’afecte com si li faltés un director musical que el sacsegi una mica i li faci treure tot el que és capaç de donar.
      No sé…

      M'agrada

    • Xavier C.

      Ostres, Dandini… claredat, bellesa i tipologia de timbre, projecció del so, control del vibrato, pianíssims, puresa de veu, fermesa del registre agut, precisió tonal, expressivitat, fiato i durada de les frases. Com per pifiar una nota amb tu al teatre!!! 😕

      Per part meva, el que li he sentit a Calleja normalment m´agustao. 🙂

      M'agrada

  2. Si por alguna cosa puede recordarse “L’elisir d’amore” del Liceu es por la intervención de Mariola Cantarero, cuando aún era una promesa de gran cantante -cosa que lamentablemente no se ha cristalizado-. La Cantarero hizo un derroche de gracia, tanto en el movimiento escénico como en la expresión vocal, ofreciendo todos los graves escritos en la partitura y que la mayoría de sopranos eluden, amén de unos agudos bien emitidos -cosa que en la actualidad no sucede- y de una dicción cristalina. El señor Calleja quedó totalmente ensombrecido por ella, siendo el Nemorino más aburrido que yo haya visto en mi vida, con un canto caprino, inexpresivo y sin interés alguno, a lo largo de una partitura que me produce el máximo tedio, por muchas razones, una de ellas por seguir bebiendo en las primerizas fuentes de las farsas rossinianas que Rossini ya había abandonado hacía más de 15 años y tres que había dejado de componer para la escena.

    No obstante, en favor de Calleja he de decir que le honra haber homenajeado al gran Mario Lanza en un CD aparecido muy recientemente. Es curioso que algunos de los grandes tenores (Domingo, Carreras, …) surgidos después de la muerte de Lanza (1959) se hayan apuntado a incontables homenajes -algunos grabados y muy difundidos, tanto en CD como en DVD- a su voz y carisma que parecen no desinteresar con el paso de los años, pues las ventas de sus incontables grabaciones originales, recopilaciones y remasterizaciones -incluídos todos sus films- se venden como rosquillas y se re-editan cada año. Sin ir más lejos, el último “release” de Lanza acaba de aparecer en el mercado -anunciado como gran acontecimiento- y se trata de la segunda versión grabada por él de parte de la partitura -la completa precisa de dos CDs- de “The student prince”. En este caso al lado de Norma Giusti y con los temas interpretados en la versión fílmica -en la que se utilizó únicamente su voz- más “Just we too” que se grabó pero se desestimó en la edición final de la película y de otras piezas para completar la duración de un CD normal. Lamentablemente no existe comercializada una versión completa de la banda sonora de la película con la estrella/soprano Ann Blyth -protagonista del film, aunque sí temas sueltos aparecidos en una joya de CD dedicado íntegramente a ella. La razón de esta ausencia se debe a que Mario Lanza siempre grabó para RCA y Ann Blyth para MGM Records.

    La voz de Calleja es de volumen generoso, pero su canto es inexpresivo y aburrido y su obsesión por emular a Pavarotti -incluso en el físico- puede limitar sus posibilidades. Quizás un maestro de canto riguroso e interesado por su voz podría comunicarle la expresión de la que carece, con lo cual su vibrato pasaría a un segundo plano. Conxita Supervía hizo de su vibrato una marca de fábrica, gracias a su expresividad y alegría de vivir -truncada por su muerte prematura a los 40 años- y sigue siendo considerada una de las más grandes mezzo-sopranos del siglo XX y la grandísima recuperadora de Rossini en su tesitura original, aunque no era una auténtica contralto, pero disponía de los graves exigidos y de una precisa coloratura, unida a una gracia personal que arrebataba a los públicos. Sus grabaciones ofrecen un vibrato superior al que se le escuchaba en escena, según manifestaba el Dr. Colomer Pujol -comentarista de muchas retransmisiones radiofónicas del Liceu- y que la había visto en persona.

    M'agrada

  3. Jan

    A mi és un tenor que no em diu ni ase ni bèstia. Li reconec que té una veu bonica, que em fa recordar al Pavarotti, però és que hi ha alguna cosa que… li falta. I els aguts trobo que sonen fluixets, no se pas…
    Per a mi el tenor indiscutible del moment és el Kaufmann. I jo tinc moltíssimes ganes de veure-li un calaf, si quan estaven veient al Tristan, ja vam comentar amb el Joaquim que ja el veiem a ell cantant aquella nit… perque no un calaf? 😀

    M'agrada

  4. dandini

    La meva dona diu que en Calleja és tant dolç com un “osito amoroso” i en canvi no té veu de típic tenor “emprenyat” (Chacun a son gout) . En tot cas us deixo un enllaç de “La fleur ” on hi ha una exhibició fantàstica de regulador.

    M'agrada

  5. rosetapiccina

    Per mi és la veu més bonica, sempre sona bé, i el seu vibrato em resulta molt agradable.
    A Granada sí que em sembla fred i artificial. I al vídeo de “la fleur”, tot i que la fa preciosa, la pronunciació queda una mica rara.
    Haig de dir que és la primera vegada que he pogut aguantar sencera “la fleur” per un altre cantant després d’haver-la sentit per l’Alagna. La veu per a mi màgica del Calleja ha trencat l’encís.

    M'agrada

      • rosetapiccina

        Ja. ja. ja, Jan, t’estava esperant.

        No m’enamoraria mai d’un home que em cantés com ho fa aquí el Jonas. En canvi, quan vaig sentir a l’Alagna, em van fer pena la Uría-Monzón i l’Elina, perquè jo en el seu lloc hagués hagut de deixar-ho tot i anar-me darrera del Don José, ho volgués ell ho no.
        Ja sé que és un tòpic, però jo hi estic molt d’acord: el Kaufmann té rostre mediterrani però veu i cervell germànics. I és un tema personal, la seva veu per cantar coses tendres no em diu res.

        I tornant al Calleja, perquè no ens renyi el Joaquim 😉
        jo crec que té un punt romàntic de veu antiga. El meu pare m’acaba d’enviar una interpretació del Fleta, i m’ha recordat justament al Calleja.

        M'agrada

      • Jan

        Ja m’imaginava que estaves frisant per veure si et contestava!!! 🙂 jajajaja
        Si que és veritat que s’asembla als de l’any de la castanya! Però és que no m’expressa res. No m’agrdada. Per a mi una persona que imita al Pavarotti no em val. perque de Pavarotti solament n’hi ha un, i a més és que no té res a veure. Ara a lo millor m’engegueu, però és que hi ha rols que una persona que no té un físic gaire… ja ens entenem, no pot fer, encara que tingui una veu solament bonica.
        Per a mi en pavarotti encara que no tingués el físic, ho superava amb una passió única. I una mica és el cas de la Caballé, que ho superava una veuassa i passió, tot i que a mi en el Celeste Aida el Radamès em digui “celeste aida, forma divina…” i em surti la Caballé, doncs és que no m’ho crec! jajajaja 🙂 No creieu? I jo quan dic que en kaufmann és el millor tenor del món, és la meva opinió, ho dic perque jo en directe és la veu més maca i gran que he vist en la meva vida, i a més, té el físic, i actua super bé, doncs és que solament amb aquests 3 factors ja supera a tots els altres! 🙂 per a mi!

        M'agrada

      • A Miguel Fleta? No, por Dios, aquél sí que era un tenor como la copa de un pino, con graves baritonales, centro de dramático, un fiato interminable, un legato majestuoso, una belleza vocal increíble, viríl, con unos pianissimi de ensueño, con unos agudos brillantes, armónicos sí, vibrato no. Comparar a Calleja con Fleta lo considero -y perdona, Rosettapicina- un error de apreciación. Vuélvete a escuchar esa grabación de Fleta. El vibrato de Calleja puede recordar al de Corelli, pero el de éste era mucho menos patente. Y la forma de cantar se quiere acercar -pero no lo consigue- a Pavarotti.

        La verdad es que no sé qué le encuentras de romántico, yo lo encuentro soso, pero ahí entramos en el terreno de los gustos y en eso sí que yo no me meto.

        M'agrada

      • rosetapiccina

        Bueno, Colbran, estaba preguntándome si soy afortunada o desgraciada por creer disfrutar del brillo de una joya donde los demás sólo ven hojalata. Para cerciorarme de si estoy sola, he buscado alguna crítica al cantante, y en la primera referencia, en NYT, aprecio cercanía a un punto medio. Iría bastante en la línea matizadamente elogiosa de Dandini, pero coincidiendo con todos en la inexpresividad.

        En la parte positiva:

        “Mr. Calleja has one of the loveliest voices in opera right now, pure, sunny and strong, but with a ringing vibration — even the slightest quaver — at its core that comes across as vulnerable rather than unsteady. Faust’s floating exclamation “O merveille!,” when Méphistophélès grants him his first vision of youth, was all quiet astonishment; his great aria “Salut, demeure” was beautifully controlled.”

        Y en la negativa

        ” While Mr. Calleja, the evening’s vocal star, is earnest, he’s an emotional generalist. His bronze phrases spin out with remarkable similarity, whether they’re angry, sad or happy.”

        Y perdón si la comparación con Fleta ha sido un sacrilegio.

        M'agrada

      • Sou tan joves i entusiastes que se’m cau la baba encara que us fotria un clatellot amb tan Kaufmann i tanta tonteria 🙂
        El món de l’òpera està ple de testimonis excepcionals, fonogràfics i també videogràfics que per sort no delimiten el model a un únic cantant. Seria horrorós pensa que tan sols n’hi ha un que ho fa bé.
        Els gustos són molt personals, però també cal que us digui que us caldria anar a recuperar cantants antics, potser alguns no sabreu ni qui són, per adonar-vos que més enllà de Kaufmann, Netrebko i Terfel, per posar tres exemples del millor de l’actualitat, hi ha veritables tresors i meravelles. D’acord que us mancarà la part escènica i potser en algun cas les condicions acústiques de les gravacions no us ajudin gens a percebre l’art que amaguen algunes versions.
        Gaudiu de la vostre envejable joventut amb el que ara teniu a l’abast, però si us plau, no us tanqueu i estanqueu tan sols amb les veus d’ara, les veus del passat us poden fer gaudir tant o més, i seria una llàstima que us ho perdéssiu. Estic convençut que no us passarà, ja que sou intel•ligents i inquiets, però per si de cas aquí ho deixo escrit, com si fos l’avi rondinaire.
        Tampoc m’agradaria que els antics fossin la Bíblia i l’única i veritable forma de cantar l’òpera, hi ha qui ho pensa,però el consell és que no us limiteu, hi ha molt per gaudir i no tot ha de ser un Don José o una Traviata per portar enganxat a la carpeta.
        Aquí us deixo un Don José que potser us agradarà, si més no és un altre opció i qui sap, fins i tot us podria agradar.

        M'agrada

      • Jan

        Oh quina veu més bonica! 🙂 Aquesta és la primera impressió, estic escoltant…
        Preciós!!! 😀
        Ara intentaré a començar a buscar coses més antigues… tito schippa, miguel fleta, beniamino gigli, enrico caruso, franz wunderlich, jussi Bjoerling… però sense deixar l’entusiasme d’els d’ara! 😀

        M'agrada

      • rosetapiccina

        Buscant antics, i com hi ha qui diu el el Calleja li recorda al Jussi Björling, i també entroncant amb el post anterior sobre versions històriques de Tosca, m’he trobat amb aquesta gravació que m’ha semblat divertida perquè se sent més a l’apuntador que als cantants, i perquè la soprano oblida cantar la frase per a mi més xocant de tota l’òpera, “prima ride amor, prima sarai fuccilato”, i l’apuntador es desviu, es posa a cantar ell mateix per intentar reconduir la soprano.

        I jo, sorpresa, em pregunto si aquest àudio no estarà trucat, i pregunto als experts si aquesta és la funció de l’apuntador a l’òpera, dir absolutament totes les frases amb antelació.

        M'agrada

      • La Carmen de la Baltsa era explosiva, boja, anàrquica, absolutament personal i per això genial. Si el que busques és una cara bonica, òbviament no la trobaràs, però estic convençut que si algun dia t’ensopegues amb una cantant com ella, et quedaràs per sempre més enganxada.

        M'agrada

      • rosetapiccina

        Fantàstica la fleur del Georges Thill, dubto que pugui haver-hi algú a qui no li agradi. Em transmet tota la tristor del drama de l’home, de l’inici de la seva fi. Moltes gràcies.

        He gaudit moltes vegades de les ramparts de Seville de la Baltsa, sí que la trobo especial.

        Per últim, sento dir-te que, malgrat el meu àlies, i malgrat que al món de l’òpera soc una recent nascuda, d’edat biològica soc grandeta. A mi també em fa enveja el Jan.

        M'agrada

  6. Josep Olivé

    “Hbeeueicdkdb ressw ij kjdbkaaeeiqjdf nbob dkb 123 dk ak ljka bexlh d dlkhiqv nain nain nain”.

    Un extraterrestre que assistis a tres o qautre recitals d’òpera treuria la conclusió errònia de que estem davant d’un gènere musical molt pobre. La traducció?:

    “Redeu, sempre les mateixes àries!”

    M'agrada

  7. Olympia

    Meravellós en Thill que a més a més, o potser per això, sona antic con el Don José real.
    Jo també vaig veure L’elisir de la Cantarero que esmenta Colbran. Ella és la millor Adina que he escoltat o vist tant per veu com per interpretació però un tenor maltès que fia de Nemorino, on era?

    Reconec que Calleja no m’és desagradable d’escoltar. Ni canta malament com en Grigolo, per exemple, ni té la veu lletja. Ara bé, és coyuntural i oblidable. Ho sento per ell.
    Salutacions, Joaquim!

    M'agrada

  8. SANTI

    Tenir un tenor que no falla, que arriba i no faci patir ja és molt, però jo necessito altres valors afegits per que un cantant m’interessi.
    Ara, que cada dos per tres tingui que aparèixer Kaufmann em sembla esgotador. Gràcies per portar a Thill

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: