IN FERNEM LAND

SALZBURG 2015: WERTHER (Beczala-Gheorghiu-Schmutzhard-Tsallagova-Surian;Pérez)


Tornem a Salzburg per escoltar la versió en forma de concert de Werther de Jules Massenet a càrrec del tenor polonès Piotr Beczala i la sopramo rumana Angela Gheorghiu, que substituïa a la mezzosoprano letona Elina Garanca després d’anunciar a principis d’estiu la cancel·lació de tota la seva activitat artística per estar al costat de la seva mare, malalta de càncer, i que malauradament va morir fa pocs dies. Garanca mantén la cancel·lació de la seva activitat, ara en un període de dol comprensible i respectable.

Gheorghiu ja havia cantat el rol aquesta temporada passada a Viena, i prèviament i molts anys abans l’havia gravat amb Alagna  i Hampson, en una gravació notable dirigida per Antonio Pappano a l’any 1999.

Ja parlaré de Gheorghiu i Beczala, però en primer lloc cal parlar de la direcció del director argentí Alejo Pérez, debutant a Salzburg i premiat, segons vaig llegir, amb una esbroncada al final de la funció del primer dia (15 d’agost), que la ràdio no capta per prudència o censura.

Segur que a la direcció li manca subtilesa, misteri, sensibilitat, sonoritat exquisida i  elegància massenetiana, i a la sala segurament aquestes mancances quedaven més al descobert, no sé si tant com per protestar la direcció, però teniu la gravació per emetre  el vostre particular judici, que al cap i a la fi és el que més compte alhora de gaudir la versió.

La veu de Beczala sembla la idònia, també les característiques tècniques i el propi estil, sempre elegant i contingut del tenor polonès, però tot i així, tot i cantar un Werther “quasi” de manual, hi ha en el seu cant una fragilitat en el registre, imprevista i a estones desconcertant que fa que la seva versió no la pugui considerar immillorable o referencial. Li manca encara a aquest Werther per arribar a commoure i captivar, tot sembla massa prèviament estudiat, sense deixar lloc a l’emoció espontània d’un jove romàntic, solitari i embogit per una senyora burgesa, casada i amb la vida resolta de manera còmodament insatisfeta.

Beczala cantarà en un futur un Werther més carnós i aristocràticament passional, omplint una mica més el cos vocal i reforçant l’emissió en les zones del passatge, ara per ara perillosament fràgils. Ell és un cantant que té una veu privilegiada, i potser si que amb un director musical més atent al detall i que l’ajudés (cantar amb l’orquestra al darrere és més un handicap que una ajuda), el resultat m’hagués convençut més, sobretot en els dos primers actes. En el final de l’acte tercer, en canvi, m’ha agradat com es llença i això que precisament allà Pérez confon les intensitats orquestrals del Werther de Massanet com si fos un drama wagnerià, però Beczala tot i una certa incomoditat que no l’abandona durant tots els quatre actes, m’ha agradat més.

Angela Gheorghiu és una soprano lírica i com a tal té seriosos handicaps assumint el rol de Charlotte, massa central i greu per la seva preciosa veu de lírica pura, fet que l’obliga a forçar i obrir els sons recurrent a la sempre enutjosa solució dels sons de pit que vulgaritzen el cant fins a límits grollers, quelcom que potser s’adiu amb la personalitat volcànica de la soprano, però gens ni mica amb el personatge que interpreta. Té moments esplèndids, però la seva preciosa Charlotte en mans de Pappano i passada per la taula dels enginyers de so de la EMI res té a veure amb la de la realitat i només ens queda, tot i l’entrega de la soprano romanesa, lamentar que Garanca no l’hagi pogut cantar, sobretot  en la primera escena del tercer acte quan Charlotte sense tenir que forçar el registre ha d’explotar les emocions i els temors tant de temps interioritzats, perquè Gheorghiu queda notablement insuficient en els moments dramàtics. Salzburg ha optat per un nom estel·lar per no defraudar al seu públic, però aquesta vegada l’aposta ha estat errada.

El baríton austríac Daniel Schmutzhard assumeix el sempre ingrat rol d’Albert amb correcció, però el rol no permet gaires coses més enllà d’aquest saber estar sense fer gaires estralls, mentre que la soprano russa Elena Tsallagova fa bé tot el ha de fer per cantar Sophie, un rol del que jo prescindiria, com també ho faria del rol de Le Bailli, aquí cantat per l’experimentat Giorgio Surian, ja en un moment de declivi de la seva carrera, si bé el rol tampoc exigeix un jovenàs. Els insofribles Schmidt i Johann, els defensen amb molta moral, Martin Zysset i  Ruben Drole, respectivament.

Algú pensarà que no m’agrada Werther, i no és cert, és una de les òperes de Massenet que més aprecio, perquè tota la música assignada a Werther, Charlotte i Albert la trobo magnífica i fins i tot del millor que va escriure mai, però o bé els acabats no van ser del tot reeixits, o bé a l’obra li sobre una hora de música, i qui sap si d’haver fet una versió més concentrada, com va fer amb  Thérèse o La Navarraise, estalviant-se aquests moments de farciment, l’obra hagués resultat rodona del tot, això sí, escurçant la mort del protagonista perquè després d’haver-se disparat un tret al cap cantar vint minuts és quelcom difícil de digerir, fins i tot amb un gènere tan ple de convencionalismes com l’òpera.

Us deixo l’acte tercer íntegre, el més concentrat i reeixit tot i la intervenció de Sophie com a tast i prova fefaent de tot el que us he volgut transmetre.

      

Jules Massenet
WERTHER

Piotr Beczala, Werther
Angela Gheorghiu, Charlotte
Daniel Schmutzhard, Albert
Elena Tsallagova, Sophie
Giorgio Surian, Le Bailli
Martin Zysset, Schmidt
Ruben Drole, Johann

Salzburger Festspiele und Theater Kinderchor
Director del cor: Wolfgang Götz
Mozarteum Orchestra Salzburg
Dirceció musical: Alejo Pérez

Enllaç mp3 (3 arxius d’audició directa)

https://www.mediafire.com/folder/ysyufvvrjd5yx/WERTHER_Salzburg_15082015

Beczala ens ofereix una més que possible alternativa al monopoli que ostenta  Kaufmann en el rol de Werther, ja que Rolando Villazón s’ha hagut de dedicar a investigar nous rols que s’adaptessin més a les seves circumstàncies actuals, és clar que també tenim a Juan Diego Flórez fent intents d’assolir el rol del torturat poeta, mentre que en la resta del més selecte panorama tenoril, tots els altres ja juguen a una altra divisió.

Veurem com evoluciona tot plegat.

11 comments

  1. Giorgio Audisio

    Caro Joaquin
    questa volta sono d’accordo con te in tutto.
    Beczala : bellissimo timbro ma canta come un allievo di conservatorio appena diplomato ( e quanti problemi con il FA diesis di passaggio ! )
    Gheorghiu: Charlotte non è (più) per lei.
    Anch’io penso che Werther sia una bellissima opera , la migliore di Massenet, ma appesantita da figure inutili e stucchevoli.
    Sempre grazie e saluti
    giorgio

    M'agrada

    • Penso che Beczala sta in un momento cruciale della sua carriera dove dovrà scegliere molto bene la strada corretta per non rovinare la bella voce. I prossimi ruoli sembrano adatti alla loro vocalità: Edgardo, faust, Hoffmann, Rodolfo, Duca, ma i miei dubbi sono molti verso il Lohengrin anche per il Riccardo di Un ballo in maschera, che fino adesso non mi ha piaciuto per niente.
      Grazie una volta in più per lasciare la tua opinione, sia o non sia simile a la mia.

      M'agrada

  2. dandini

    Recordo perfectament com en els anys 70 i 80 gairebe tots opinàvem que el millor Werther possible era Alfredo Kraus per adeqüació vocal ,estilística i interpretativa.Aleshores Josep Carreras i Plácido Domingo ocupàven en aquest rol un esplèndid 2º pla.Avui en dia si els comparessim estarien al cap davant de Piotr Beczala i amb diferència.
    Llevat del cas de Jonas Kaufmann i de Rolando Villazón(que ja no canta Werther) que sabia ser força més adaptable en l´aspecte estilístic hi ha un gran tenor nomenat Jean-François Borras (1975) que ha fet grans èxits en aquest rol al Met i a la SO de Viena i que supera amb evident facilitat la prestació de Piotr Beczala.Hi ha un video de Viena que sembla haver desaparegut que així ho demostra.Al seu costat una vocalment decadent Angela Gheorghiu sembla confondre Charlotte amb una habitual i entusiasta clienta de Christian Dior o de Louis Vuitton fet que segons el meu entendre li senta be al seu físic pero no a la personalitat del rol.Tot plegat un extraordinari ridícul.

    M'agrada

    • Segurament en Kraus ho continua sent, com el Cid guanya batalles mort.
      Tinc el vídeo sencer del Werther de Borras,està millor que Beczala, efectivament, però això no vol dir que al polonès se l’hagi de menystenir o descartar, de fet els principals teatres tampoc ho creuen i Thielemann aposta per ell per fer-li cantar el Lohengrin que serà un o el, esdeveniment operístic del 2016.

      M'agrada

  3. alex

    Villazón , Kauffman ( gran Werther ciertamente ), Beczala, …
    ¿¿Nadie se acuerda de un Werther – todavia lo tiene en repertorio -, llamado Roberto Alagna ??? Muy pero que muy superior vocal, expresivamente, etc… – al menos para mi-, tanto a Villazon como tambien a Beczala
    ( solo basta con escuchar el Werther de Alagna del pasado enero en Bilbao )

    Liked by 1 person

    • Es cierto Alex, aunque uno se olvida rápido de Alagna despues de pensar en sus últimas apariciones (Orange) y como está en una fase irregular de su carrera, por eso ni le mencioné, no me acordé de él, mala señal. ¿No te parece?

      M'agrada

      • alex

        Fuera de sus ” genialides ” – insensateces de Orange y cuando se lo toma con seriedad y descanso – casi siempre cuando canta el repertorio francès -, por carisma , vocalidad y expresividad sigue siendo el mejor tenor actualmente ( no solo por el Werther de Bilbao, sino por sus reciente LE CID y LE ROI ARTHUS )
        A ver que tal se prepara para su debut como Vasco de Gama en octubre y en Berlin

        M'agrada

  4. Leonor

    Recuerdo a Alagna como Lancelot que estuvo fabuloso, como siempre que se aproxima a los roles del repertorio francés; Beczala es un tenor que me gusta mucho y que me aterran algunos papeles ya cantados y otros en perspectiva: recuerdo su “Manon” con Netrebko en el MET donde algunos agudos no salieron tan limpios y en el “Onegin” con un bellísimo “Kuda, Kuda” que no me acabó de convencer.
    Una es egoísta y lo quiero escuchar bien mucho tiempo; que se acerque y centre en su repertorio y en Werther apasiona, aunque esta función no acaba de salir redonda por las razones arriba expuestas.
    Qué de lágrimas al final, ay…
    PD: perdón por el retraso, vaya días llevamos (¡y solo son cuatro!).
    ¡Gracias por el apunte, Joaquim! Esperemos ese “Werther” liceístico.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: