IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA 2015/2016: TANNHÄUSER


El 22 de desembre de 1977 s’estrenava al MET sota la direcció de Jame Levine, la nova producció que Otto Schenk va fer de Tannhäuser (McCracken, Rysanek, Weikl, Bumbry,Macurdy),  una producció que ja va néixer antiga , només cal veure alguna fotografia de la producció que Wieland Wagner va fer de la mateixa òpera al Festival de Bayreuth, vint-i-tres anys abans que Shenk al Met, per adonar-se’n que mentre que la de Wieland encara  ens agradaria avui, la de Schenk exaspera fins i tot als més ultra ortodoxes del conservadurisme wagnerià, senzillament perquè resulta teatralment plana i plàsticament ridícula, amb un vestuari impossible (cavalcada de reis de ciutat provinciana) i una escenografia que després dels dos primers minuts que ens permet admirar el grau de hiperrealisme proposat, deixa de interessar, senzillament perquè si l’òpera també és teatre, que ho és, en aquesta producció no n’hi ha. Sorprèn que quasi 38 anys després de la seva estrena, el MET encara conservi aquesta antigalla.

També continua al capdavant de la direcció musical, malgrat un estat físic problemàtic, James  Levine, el director de la casa vitorejat per un públic que l’adora tot i que la direcció d’aquest Tannhäuser del 2015 no és el millor que li hem escoltat darrerament. Davant d’una orquestra en plena forma que sempre he dit que si és bona, amb Levine encara millora i es transforma en excelsa, en questa ocasió va brillar a estones, amb unes intervencions dels solistes magnífiques (oboè, clarinet, flauta, fagot…), però amb unes caigudes de tensió molt notables, sobretot en el primer acte, ja que en el segon i sobretot en el tercer, Levine va semblar superar-ho. El director nord-americà ha renunciat a dirigir Lulu, que alternava amb aquest Tannhäuser per concentrar-se amb l’obra wagneriana i és que veure’l dirigir, encara que continua posant tota l’energia i passió que l’ha caracteritzat tota la vida, fa patir. Penso que li deu costar molt i no li deu resultar especialment còmode estar tanta estona castigant la seva columna i potser això fa que mantenir el tremp i la tensió dramàtica li resulti complicat.

A partir del concurs de cant del segon acte va semblar connectar-se definitivament i en el tercer és on més em va agradar més, amb una magnífica escena inicial d’una nocturnitat de sonoritats flotants encisadora i un acompanyament de la pregaria d’Elisabeth que va esdevenir una veritable filigrana, no tant el cant de l’estel, i que amb l’entrada de Tannhäuser i el tens relat de Roma, va  prendre una notorietat dramàtica de gran impacte.

També hem escoltat millors actuacions del Cor del Met que la d’ahir, amb una manca de cohesió i una qualitat de so millorable, tant en el primer acte com en l’entrada dels invitats al segon, massa tensa. Només en el final climàtic del tercer acte em va semblar que el cor, tot i que massa tard, responia adequadament a l’important repte.

Vocalment la cosa va anar molt bé gràcies sobretot a Johan Botha, que malgrat no es pugui mirar degut a una nul·la capacitat de convèncer com a actor i a una obesitat que l’impedeix moure’s amb una mínima dignitat escènica, va cantar meravellosament bé, mesurant amb convicció i intel·ligència els seus generosos recursos i fent un relat en el tercer acte, pletòric,  amb una sòlida emissió  en totes les zones del registre, sense que aparentment la veu mostrés cap defallença notòria. Vaig comprovar, perquè fent-ho tampoc em perdia gran cosa, que tancant els ulls el resultat del que escoltava millorava molt,  ja que el cant és molt més expressiu, amb un fraseig intents i variat, del que les imatges denoten. Sempre m’ha agradat el cant de Botha, però potser en aquest Tannhäuser d’ahir al MET, és quan més m’ha agradat. Bravo!

Eva-Maria Westbroek és com sabeu, una soprano per la que sento debilitat, aquest fet no fa que jo pensi que Elisabeth no sigui el millor rol per una veu tan opulenta, carnosa i sensual com la seva, diria que ella és més Venus, o potser hagués pogut fer els dos rols com alguna il·lustre col·lega ha fet. Ara bé, no per això us diré que no m’agradés, ja que la soprano holandesa, tret d’alguns aguts una mica tibats o algun només lleugerament intuït per evitar possibles desgràcies, canta una intensa Elisabeth més adequada per imposar-se en el llarg concertant del segon acte que per mostrar una virginitat angelical en l’entrada a la gran sala, que ni la seva presencia, ni la seva veu ajudant a imaginar. En el tercer acte va saber aplegar-se a la pregària i commoure amb aquest cant tan directa que la caracteritza. Com que m’agrada molt hagués volgut gaudir més del seu cant i penso que l’opció d’una Venus amb la seva rotunditat seria tot un encert.

Michelle DeYoung canta bé el rol de Venus, però no deixa especial empremta ja que a la seva veu li manca brillantor, segurament perquè el registre agut no és prou carnós i la resta del seu registre vocal, enmig de la soprano dramàtica i la mezzosoprano, resulta massa mat. A la curta intervenció del tercer acte li va mancar sensualitat fogosa, imprescindible  per esdevenir la perillosa temptació que farà anomenar “Elisabet!”  a Wolfgang com a últim recurs per salvar a Tannhäuser d’un “Déu nos en guard d’un ja està fet”.

El baríton suec Peter Mattei canta un Wolfram emmirallat a Fischer-Dieskau, si bé no excel·leix com l’alemany en el tercer acte que incomprensiblement és el que li queda més curt de volada. Va començar de manera magnífica en la darrera escena del primer acte, amb unes intervencions molt notables, tant per la línia i l’elegant legato, com per la projecció. La seva clara veu de baríton no és obstacle per donar profunditat al seu cant i no acabo d’entendre com en el fragment més famós, la cançó de l’estel, no va donar el mateix rendiment que en la seva cançó del concurs, dita de manera refinada. malgrat els petits retrets, també Mattei és la vegada que més m’ha agradat de totes les que l’he vist en rols operístics.

Esperava més del Hermann de Günther Groissböck, un dels baixos amb més capacitats de l’actualitat, però ahir va quedar una mica pàl·lid, sobretot en un registre greu de escassa rotunditat i uns aguts massa blanquinosos, o és que potser encara és massa jove per assumir aquests rols de pare de la noia quan podria ser el germà?. Bromes a banda, ell ha demostrat moltes vegades la seva vàlua i estic segur que aquest rol el pot cantar amb més rotunditat i autoritat del que ho va fer ahir al MET.

De la resta de cantants, tos a un bon nivell, cal destacar per sobre de tots i de manera molt notòria el pastor de la soprano xinesa Ying Fang, per la seguretat, claredat, frescor, projecció i afinació en un fragment quasi a cappella, on per tant es canta sense xarxa i on qualsevol petit entrebanc es magnífica. Aquesta noia que està destinada a fer grans coses va demostrar amb una desimboltura pròpia dels més grans, que un rol deixa de ser petit quan en el primer acte tots parlàvem més d’ella que no pas de DeYoung. L’any passat ja la vàrem veure com a una deliciosa Barbarina a Le Nozze di Figaro.

Entre el cavallers cal destacar el Biterolf del baríton-baix Ryan McKinny i una mica per sota el Walther del tenor Noah Baetge, si bé com ja he dit, el nivell de tots ells em va semblar notable.

No vull insistir en la no-producció, ja que entre les limitacions de Botha com a actor i la nul·la convicció del treball teatral de Schenk, que a hores d’ara no es deu acostar a supervisar allò que en l’estrena ja era pura convenció, ja que és limita a col·locar als cantants sobre l’escenari i deixar-los que s’inspirin, quelcom complicat ja que amb el vestuari i les perruques que els engiponen, el més difícil deu ser no esclatar a riure veient la fila que fan. Per exemple, si jo fos Mattei, em negaria a sortir d’aquella manera, i no cal dir els del cor, que són un mostrari que va dels 10 als 12 de la baralla de cartes espanyola. Us despropòsit escènic/estètic que pretén ser realista quan el que veiem a sobre l’escenari és una falsedat romàntica d’una edat mitja que mai va ser tan polida. 

Podria ser cruel parlant de la bacanal però no cal malgastar un minut més parlant del tema, el Wagner del segle XXI en un teatre de la categoria del MET es mereix un altre tracta i aquesta producció clama al cel una jubilació.    

Richard Wagner
TANNHÄUSER

Tannhäuser…………..Johan Botha
Elisabeth……………Eva-Maria Westbroek
Wolfram……………..Peter Mattei
Venus……………….Michelle DeYoung
Hermann…………….Günther Groissböck
Walther……………..Noah Baetge
Heinrich…………….Adam Klein
Biterolf…………….Ryan McKinny
Reinmar……………..Ricardo Lugo
Shepherd…………….Ying Fang

Pages: Daniel Katzman, Connor Tsui, Michael Graham, Thomas White, Ruby Gilmore, Emma Kramer, Andre Gulick, Brandon Harnett

Three Graces: Marybeth Hansohn, Ana Luiza Luizi, Sarah Weber Gallo

Director musical……………James Levine

Director escènic…………..Otto Schenk
Escenografia…………Günther Schneider-Siemssen
Disseny de vestuari……..Patricia Zipprodt
Disseny de llums…….Gil Wechsler
Coreografia………..Norbert Vesak
Director d’escenari……….Stephen Pickover
Director de TV………….Barbara Willis Sweete

No sé quants dies trigaré, però els més espavilats ja sabeu que aquí acabareu tenint la possibilitat de insistir-hi.

24 comments

  1. e

    A mi también es la vez que mas me ha gustado Mattei y Botha en el tercer acto estuvo magnífico, no hacia falta poner en práctica lo de cerrar los ojos porque el escenario estaba demasiado oscuro.
    Gracias por una crónica excelente,como siempre, y ……….gracias

    M'agrada

  2. dandini

    Estic bastant d’acord pero haig de dir que l’Eva Maria Westbreok m’aburreix una mica.La seva veu es situa sempre en un pla de mezzo-forte o forte i fuig del pianíssims i de les sfumature.Tots aquests fets i el vibrato (wobble ) reurrent (una mica Marton veterana) li donen poca varietat a l’expressió.
    Per la resta coincidim força.
    Us deixo un tast de Ryan McKinny (1981) que té una veu molt important .Un cantant amb moltes possibilitats segons el meu criteri.

    M'agrada

  3. Josep Olivé

    Com en l’anècdota hil.larant d’una audició de Rossini, tot privant de que el cantant procedís amb la segona ària (donant per fet que, fos com fos, milloraria), d’ahir es podria dir que no cal ni pensar amb com va ser la representació teatral de Tannhäuser en la seva estrena absoluta a Dresden. Segur segur que era més moderna que el que ahir es va veure. Renoi! Si en Wolfram no deixa anar la lira ni per ajudar a incorporar-se del terra Elisabeth l’inici del tercer acte! Tot un MET no pot estrenar producció nova per una òpera tan emblemàtica? Aixi com la part teatral em va decebre (cap sorpresa d’altra banda, sabent el calçat de la producció), la part musical ja va ser altra cosa. Efectivament hi va haver baixada de tensió en el divorci (unilateral) de la parella en el primer acte, dur d’aguantar donada l’hora que era (s’em tancaven els ulls amb certa comdescendència per la meva part), però la sorpresa del pastor, la sonoritat màgica de la seva veu i del corn anglès, aixi com el llarg concertant final em van reanimar, ja fins el final de tota l’obra. Veus, orquestra i direcció em van satisfer molt. Si voldria fer notar la persistència del realitzador en mostrar-nos a un Levine patint i que fa patir. És la força i l’amor a la música que el fa estar allí, dirigint espasmòdicament a uns músics entregats a aquet enorme director. Però els que l’hem vist en plena força vital dirigint aquesta i d’altres tantes obres, no ens fa falta que s’ens insisteixi, durant llargs minuts, en la seva condició física, a no ser que algú consideri que forma part de l’espectacle.

    M'agrada

    • La utilitat d’una producció estèril com la d’aquest Tannhäuser és la d’evidenciar que sent fidel a les acotacions del llibret, que és el que demanen els ultra ortodoxes no s’assoleix el que el compositor, en aquest cas Wagner, volia.

      M'agrada

  4. timamót

    Realment el muntatge, l’escenografia i el moviment escènic no van estar a l’altura de les veus, ni de l’orquestra. A la sala 8 el so del cor al primer acte sonava malament i “brut”.
    Molt d’acord amb les observacions fetes sobre els cantants. La veu fresca i pulcra de la Ying Fan va ser una sorpresa. El Botha canta molt millor que actua. I el Mattei també em va agradar força. (Ara que la lira sembla que portava un adhesiu contundent i se’ls hi havia enganxat a les mans a tots ;o))
    Em va semblar que tota la funció va ser millor en el segon i el tercer acte que en el primer.
    Sempre és agradable saludar als infernems que hi eren.

    M'agrada

    • A la 10 també, el primer acte tenia un so molt brut, després va millorar una mica, però les retransmissions del MET han de millorar molt aquest aspecte ja que el preu de les entrades no està a l’alçada del producte tècnic, tal i com l’ofereixen, l’artístic és tot un altre tema, i aquest dissabte passat semblava que veiéssim un reportatge de les passions tan nostrades.

      M'agrada

  5. Rosa

    El vestuari d’aquest “Tanhäuser” és inoblidable de tan horrorós.
    Una Edat Mitjana que no va existir mai, kitsch. Amb molta pedreria (cul de got) a vestits i joies i lúrex abundant. Les diademes eren impossibles. Penso que els cantants deurien cobrar més per disfressar-se d’aquesta manera.
    L’havien d’haver programat el mes de febrer per coincidir amb el carnaval.

    M'agrada

  6. marcozincone

    De momento me has regalado un poco de risas con gusto, que están muy bien para empezar la semana. A ver si un dia tendré ocasión de ver alguna escena de este Tannhauser auf dem Trampolin!

    M'agrada

  7. colbran

    Me ha parecido un “Tannhäuser muy flojo, con un gran protagonista que -muy inteligentemente cantó “en voz” el primer acto, dosificó su voz en el segundo, para llegar fantástico al tercero. Lástima que Johan Botha posea un físico tan siglo XIX -es decir de enorme envergadura- que le impide actuar. Cuando se arrodilla delante de quien será Santa Isabel de Hungría creí que se había caído…

    La Westbroek es una voz lujosa y potente, pero no creo que sea la cantante ideal para personificar a la santa, pues su físico es sensualmente opulento y sus reacciones -culpa del director de escena- no denotan ningún tipo de inocencia y virginidad. Tenéis razón quienes decís que la Venus le va como anillo al dedo, mientras que la De Young no aprovecha un rol -el de la citada Venus- para aportar sensualidad y erotismo y sí una voz mate y poco interesante, absolutamente carente de matices..

    En cuanto a las voces graves masculinas, Peter Mattei me gustó mucho en el primer acto, menos en el segundo y nada en el tercero. Günther Groissböck -vaya trabalenguas de apellidio!- es un barítono con algunas notas de bajo, pero nunca un bajo.

    El ballet/bacanal es la cosa más ridícula que he visto en años. La sensualidad brilla por su ausencia y en los movimientos danzantes se ejecutan unos pasos de fin de curso infantíl. Si así es el Venusberg no creo que haya nadie que se sienta tentado a pecar en ese monte.

    Qué pena me ha dado James Levine! Su versión actual de esta ópera carece de vigor y es plana por momentos, aunque eso sí, quien tuvo retuvo y a lo largo de la función fue de menos a más. Musicalmente, primer acto flojo, segundo mejor y tercero climático y emocionante. El coro bien, pero lo he escuchado mucho mejor. No me emocionó en ningún momento, ni en el “Coro de peregrinos” que ya es decir, pues siempre se me pone la piel de gallina cuando lo escucho.

    La escena una “quicada” del año “de la pera”, sin clima, sin dirección de actores, con decorados más que sobados y aburridos y un vestuario de juego español de cartas -como señala Joaquim- que no resiste una segunda visión. Tan mal están las cosas en el Met?

    Enfín si me hubiera quedado en casa no me habría perdido nada en cuanto a función de ópera. Lo realmente válido fue poder saludar a buenos amigos y conocidos que hacía meses -algunos- que no veía y fue un placer volverles a saludar y poder conversar con ellos..

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: