SICILIENNES eg

SICILIENNES eg

SICILIENNESpeg

Les circumstàncies van fer que manqués a les esperades cites anuals a les temporades de Les Arts i des del Festival del Mediterrani de l’any 2013 amb aquell memorable Otello dirigit per Mehta i Livermore, interpretat per Kunde, Agresta i Àlvarez, no hi havia tornat, era l’1 de juny, com oblidar-ho! (IFL m’ajuda a recordar, beneït sigui).

Les circumstàncies de tota mena també han fet que a la Comunitat Valenciana hagin passat moltes coses d’aleshores ençà i òbviament moltes d’aquestes coses quasi totes no artístiques, han afectat i de quina manera al Palau de Les Arts Reina Sofia.

Aquell miratge que mentre passava tothom era conscient que no podia durar gaire, ja és història i s’han confirmant els auguris pessimistes i d’aquella etapa que no arriba a dècada prodigiosa, encara queda una orquestra que per a nosaltres (Liceu) voldríem tot i alguns signes que evidencien febleses impensables en aquells any que Maazel i Mehta s’alternaven les direccions, i un cor, aquest aparentment indemne, que són el goig i orgull de la casa. De fet l’orquestra i el cor he dit mil i una vegada que són el fonament de qualsevol projecte artístic de qualsevol casa operística que vulgui ser, per tant l’avís que em permetria llençar als responsables culturals del País Valencià i de l’ajuntament de València és que no deixin perdre aquestes dues joies de la corona, perquè sense elles la “falla de Calatrava no té cap sentit.

La inauguració operística de la temporada 2016/2017 va tenir lloc abans d’ahir, dissabte 10 de desembre, amb I vespri siciliani de Giuseppe Verdi, una raresa en els escenaris i no perquè sigui una obra menor com algú deia ahir per els corredors del teatre en l’únic descans que incomprensiblement en una òpera de quasi tres hores de música ens van deixar, sinó que a banda d’un llibret poc consistent (no pitjor que “Il Trovatore” o “La Forza del destino” que han tingut molta més sort), sense les garanties de que les exigents condicions vocals i el refinament musical necessaris és millor ni apropar-se a aquesta òpera, per això segurament, sense els cantants a l’alçada i malgrat la partitura musical bellíssima, els teatres l’obvien.

Les condicions canviants de les que parlava a l’inici de l’apunt, han fet que de la titularitat de Maazel hagin passat a la de Roberto Abbado i no cal dir que el sotrac, malgrat la correcció que sempre havia caracteritzat al “nipotino” del gran Claudio, sigui enorme. Tot i així jo creia que seria capaç d’atorgar a la direcció d’aquesta òpera, la grandesa i el tremp dramàtic necessari, alhora que de la imprescindible subtilesa i refinament que s’exigia a tota Grand Òpera francesa. No oblideu que es va estrenar el 13 de juny de 1855 a Académie Impérial de Musique de Paris com “Les vêpres siciliennes”, seguint tots els patrons estètics i estilístics de la tradició francesa.

Només cal veure l’exigència orquestral que tenien les grans òperes que s’estrenaven a la capital francesa per adonar-se’n que el tractament orquestral del mateix Verdi a les immediates òperes precedents: Traviata, Trovatore o Rigolettio, res tenia a veure amb La Juive (1835) Robert le diable (París, 1831), Les Huguenots (1836), Le prophète (1849) o L’africaine (1865). Per tant aquestes “vêpres siciliennes” suposen malgrat mantenir una estructura de números musicals tancada, amb el tradicional recitatiu, ària i cabaletta de rigor per a quasi tots els protagonistes, uns recitatius en moltes ocasions secs o els finals d’acte concertants, una evolució que no trigaria a fructificar amb l’estrena al Teatro Apollo de Roma de “Un ballo in maschera”. I precisament per aquestes “Vêpres” amb les Verdi comptava amb una orquestra molt més capaç i nombrosa del que era habitual en els teatres italians, va escriure una partitura amb una orquestració refinada, riquissima i eminentment elegant, molt a l’estil francès.

Doncs bé, Roberto Abbado em va semblar que no tenia en compte tots aquests importants aspectes de la partitura a l’hora de dirigir i concertar l’estrena de la temporada operística valenciana, ja que va predominar el traç gruixut, el volum excessiu i la manca absoluta de subtilesa en l’acompanyament als cantants i en la recerca dels timbres, les atmosferes i els variats colors d’aquesta partitura complexa i per a mi tan estimada. Semblava més que Abbado tractés “I vespri siciliani” com si fos una òpera dels anys de galeres, però a més a més sense relat, sense transició dramàtica entre els diferents números deixant que els recitatius, secs o acompanyats, fossin un llast en el discurs dramàtic més que un vehicle de transició, sense atorgar l’amplitud de les línies melòdiques, l’acompanyament a les grans escenes solistes  i tampoc sense estructurar els grans concertants finals de cada acte. Va ser una direcció plana, sense vida, sense tensió, que queia sovint en una simple lectura sense la cohesió d’un tot i amb l’error manifest d’escollir un so gruixut i un volum excessiu allà on no podia arribar , l’elegància expositiva , el tremp dramàtica i la unitat discursiva. Sembla mentida que comptant amb una orquestra de la qualitat que té la de la Comunitat Valenciana, capaç d’oferir tot allò que se li proposi, ell hagi estat tan decebedor.

Abbado també hagués pogut ajudar amb la seva direcció a extraure dels cantants més varietat interpretativa, però és clar, amb lectures planes sembla força complicat que els cantants puguin oferir una interpretació més variada i menys monòtona, ja que no tenien l’imprescindible complicitat el fossat.

L’orquestra continua sent excel·lent, amb uns metalls de prodigiosa qualitat però sense l’equilibri admirable que lluïa fa tres anys. La corda té un so preciós, però dissabte quedava tapada i això que en els pocs moments de subtilesa que Abbado es va permetre, va acompanyar l’ària de Guido de Monforte a l’inici del tercer acte “In braccio alle dovizie” amb detalls de qualitat.

El cor de la Generalitat Valenciana sota la direcció de Francesc Perales és una autèntica joia, per la cohesió, la bellesa del so, l’equilibri i la varietat dinàmica que exhibeix. L’òpera té molts moments on el cor ha de demostrar la seva vàlua i en tots van excel·lir. Bravo! Si no van quadrar en alguns moments concertants no va ser pas per culpa seva, més aviat van ser els problemes que Abbado va evidenciar amb els cantants que no l’acabaven de seguir i que van arrossegar al conjunt.

Vocalment la representació va patir una traumàtica cancel·lació a pocs dies de la inauguració, ja que del cast inicialment presentat va saltar Anna Pirozzi, la gran soprano dramàtica italiana i per a mi el valor vocal operístic més interessant del moment. Substituir-la no era gens fàcil, sobretot perquè aquesta no és precisament una òpera de repertori i per tant hi ha poques cantants que la portin en repertori. No sé si Radvanovsky encara la canta (quan ho feia era excepcional), també crec recordar que l’ha cantat Angela Meade o Barbara Haveman, però Les Arts, que en altra temps acostumava a treure sempre un as de la màniga i sobretot en una ocasió tan sonada com la inauguració,  va anunciar a la soprano Sofia Soloviy per a substituir-la i va mantenir a la soprano andalusa Maribel Ortega per la darrera representació. Però el dia abans i després de l’assaig general que va cantar Soloviy, el Palau de Les Arts va anunciar que els dies 10,16 i 21 cantaria Maribel Ortega i els dies 13 i 15 la ucraïnesa.

Sóc conscient de les dificultats a les que estan sotmesos els teatres quan hi ha cancel·lacions de darrera hora, però Les Arts ha modificat substancialment la qualitat del producte ofert, perquè personalment crec que la senyora Maribel Ortega mai hauria d’acceptar cantar el rol de la duchessa Elena o dit d’una altra manera, el responsable artístic de Les Arts no hauria d’oferir mai un rol a un cantant que no pot cantar-lo, ni en la darrera representació ni en cap altra.

Maribel Ortega té una interessant veu de soprano lírica amb un poderós agut quan està ben projectat ja que sovint crida, però el rol és per a una dramàtica coloratura i la cantant de Jerez per veu queda desbordada i superada tan aviat ha de cantar en un centre ample que ella no té prou potent i molt menys en un registre greu inexistent. Per tant, a banda de les reserves que la cantant va fer en els tres primers actes per arribar més íntegre en el compromès 4at acte, en la majoria de la seva exigent partitura, la veu desapareixia i no traspassava el fossat. Una estafa

Però és que tècnicament Ortega tampoc estava capacitada per cantar el rol, amb greus problemes en el cant legato, sense cap habilitat en les coloratures de la cabaletta de sortida “Coraggio, su coraggio!” o en el famós bolero de l’acte cinquè que va esgarrar de manera escandalosa, ni en la pulcritud de les escales descendents a la meravellosa ària “Arrigo! Ah, parli a un core…” on ella va fer una particular i maldestra adaptació a les seves possibilitats que va posar en evidència allò que els responsables del cast haguessin hagut de veure abans que el públic atònit de la inauguració. Ortega mereix oportunitats, és un valor a tenir en compte però no en teatres de la categoria de Les Arts i per fer rols per els quals no està encara preparada, per tant la seva insensata acceptació del rol no és tan greu com insensatesa de qui volia oferir-la en l’últim dia de les representacions, com si el públic d’aquell dia hagués de pagar una penitència especial. Que ella, precisament ella carregués amb la responsabilitat de l’estrena i amb l’afegitó de dos dies més. És una manera d’ajudar a ensorrar-la de la que ella també és còmplice.  Dissabte mateix amb deien a les xarxes davant de la meva perplexitat avant match, que calia donar oportunitats als valors nacionals i és obvi que no hi puc estar més d’acord, però el que han fet amb Ortega no és donar-li una oportunitat, té un altra qualificatiu més groller que no reproduiré aquí, tots us ho podeu imaginar.

Sense Elena, tol quedava en mans de l’equip masculí encapçalat per Gregory Kunde que ja havia estrenat aquesta producció al Regio de Torí, teatre que la co-produïa amb l’ABAO. La valentia de Kunde en un moment que sembla desinhibit de qualsevol repte que li puguin proposar, sigui el que sigui, és total, però el cantant nord-americà ho assumeix en una època molt madura de la seva carrera i això fa que cada any siguin més evidents les seves peculiaritats i mancances vocals. La veu, com la d’Ortega, brilla a partir del centre a l’agut, que continua sent esclatant i poderós,  però el centre i el greu són més àfons i descolorits, amb sons més oberts que treuen coherència a l’emissió i un legato que cada vegada és més problemàtic si bé en l’absoluta entrega i en l’agut ¡, que en l’òpera i en els tenors són un valor garantit d’èxit, i ell en tots dos aspectes juga fort i guanya.

El baríton Juan Jesús Rodriguez potser de tots era l’única veu veritablement verdiana, amb una extensió de registre complerta i una emissió neta i potent que combina amb una bona exhibició de recursos tècnics. Res a dir si no fos que ell tendeix a una certa monotonia expressiva i Abbado no el va ajudar gens. Dir correctament de manera tècnica una partitura amb les frases, els reguladors, les mitges veus o els aguts ben col·locats no són garantia d’emoció.  Estic segur que amb la seva excel·lent línia, veu i capacitats tècniques, però en mans d’un director com Muti obtindria un resultat radicalment diferent i molt més òptim, per suposat. Bravo per ell però per a mi no va ser suficient.

El baix Aléxander Vinogradov va cantar el rol de Giovanni da Procida. La veu és de baix, i això ja és d’agrair, és molt generosa i omplia tota la sala, quelcom que sempre agrada, però tampoc anava sobrat d’emotivitat. No canta amb la perfecció de Rodríguez, la línia no és tan regular ni exhibeix la varietat tècnica del baríton espanyol, però les facultats enlluernen i la poca exigència del públic va fer la resta. Va obtenir un èxit sonat, per  a i no merescut del tot.

En els rols més petits es va comptar amb alumnes del centre del perfeccionament Plácido Domingo en una iniciativa excel·lent i segurament econòmica que s’agreix. Tots van estar prou correctes: Andrea Pellegrini com a Bethume, Nozomi Kato com a Ninetta, Moisés Marín com a Danieli, Andrés Sulbarán com a Tebaldo, Jorge Álvarez com a Roberto i Fabián Lara com a Manfredo.

La producció de Davide Livermore, intendent del propi teatre, ofereix un interessant inici que malauradament aviat perd força i acaba sent un contrasentit. Jo entenc que canviar la trama original d’uns fets històrics ocorreguts a la Sicília del segle XII sota dominació francesa, actualitzats a la Itàlia de finals del segle XX sota la dominació de la màfia, el polítics corruptes i els mitjans de comunicació al servei del poder corromput ha d’acabar grinyolant per força, ja que el text original de Charles Duveyrier i Eugène Scribe de valor més que discutible acaba condicionant l’actualització que Livermore pretén fer a partit de l’assassinat del jutge Falcone a la Sicília de 1992, ja que les situacions del llibret operístic acabant grinyolant en moltes de les escenes quan es vol, justificar l’opressió francesa que justament va donar peu a la creació de la màfia (Morte A Francia, Italia Anella) com a grup alliberador. En la Itàlia de finals del XX, suposo que ara també, la corrupció, la màfia i els mitjans de comunicació degudament utilitzats (Berlusconi i la TV5 en són un exemple evident en la producció) emetent el que interessa i censuren allò que els molesta. La dóna d’un dels policies assassinats en l’atemptat a Falcone va ser degudament censurada per un capellà situat al seu costat, quan ella va desobeir la coneguda omertà en el funeral. Aquell fet que va marcar tota una època de la història italiana serveix d’interessant  inici per la proposta de Livermore, sent ara Elena qui es dirigirà al poble en la seva sortida “Deh! tu calma, o Dio possente” quan a l’òpera original és invitada a cantar per a les tropes franceses. Mantenir aquesta brillant proposta durant els cinc actes és una tasca impossible i Livermore no se’n surt ja que ha de lluitar amb escenes no tan fàcils de re-orientar i cau en inexplicables moments absurds i risibles com el de les núvies o el parlament italià en lloc de la festa al palau de Guido de Monforte. Jo no diria que sigui una proposta absolutament fallida, perquè hi ha moments molt bons, però o bé no va saber desenvolupar-ho amb més enginy, o l’enginy no és suficient per sortir d’un cul de sac o ell tot solet hi va entrar sense pensar en com sortir-ne.

Al final un èxit notable, molt merescut per el cor i l’orquestra, si bé Rodríguez, Kunde i Vinogradov van ser bravejats, per a mi en excés, és clar que fins i tot Abbado i Ortega van rebre l’aprovació del públic i només Livermore, que va ser també aplaudit, es va endur amb unes tímides protestes el judici negatiu d’una inauguració que es mereixia molt més rigor per part del públic, si bé és cert que el de dissabte era un públic amb molts representats públics poc propensos a emetre judicis artístics. Jo em vaig quedar amb les ganes de repartir llenya, però m’he fet gran

El millor de la nit va venir després amb un ressopó amb els sempre amables i entranyables amics valencians.

Tinc ganes de tornar a Les Arts, només espero que en la propera ocasió el que ens ofereixin sigui millor. Estàvem molt mal acostumats? No, vivíem un somni.