LES ARTS 2016/2017: I VESPRI SICILIANI


Les circumstàncies van fer que manqués a les esperades cites anuals a les temporades de Les Arts i des del Festival del Mediterrani de l’any 2013 amb aquell memorable Otello dirigit per Mehta i Livermore, interpretat per Kunde, Agresta i Àlvarez, no hi havia tornat, era l’1 de juny, com oblidar-ho! (IFL m’ajuda a recordar, beneït sigui).

Les circumstàncies de tota mena també han fet que a la Comunitat Valenciana hagin passat moltes coses d’aleshores ençà i òbviament moltes d’aquestes coses quasi totes no artístiques, han afectat i de quina manera al Palau de Les Arts Reina Sofia.

Aquell miratge que mentre passava tothom era conscient que no podia durar gaire, ja és història i s’han confirmant els auguris pessimistes i d’aquella etapa que no arriba a dècada prodigiosa, encara queda una orquestra que per a nosaltres (Liceu) voldríem tot i alguns signes que evidencien febleses impensables en aquells any que Maazel i Mehta s’alternaven les direccions, i un cor, aquest aparentment indemne, que són el goig i orgull de la casa. De fet l’orquestra i el cor he dit mil i una vegada que són el fonament de qualsevol projecte artístic de qualsevol casa operística que vulgui ser, per tant l’avís que em permetria llençar als responsables culturals del País Valencià i de l’ajuntament de València és que no deixin perdre aquestes dues joies de la corona, perquè sense elles la “falla de Calatrava no té cap sentit.

La inauguració operística de la temporada 2016/2017 va tenir lloc abans d’ahir, dissabte 10 de desembre, amb I vespri siciliani de Giuseppe Verdi, una raresa en els escenaris i no perquè sigui una obra menor com algú deia ahir per els corredors del teatre en l’únic descans que incomprensiblement en una òpera de quasi tres hores de música ens van deixar, sinó que a banda d’un llibret poc consistent (no pitjor que “Il Trovatore” o “La Forza del destino” que han tingut molta més sort), sense les garanties de que les exigents condicions vocals i el refinament musical necessaris és millor ni apropar-se a aquesta òpera, per això segurament, sense els cantants a l’alçada i malgrat la partitura musical bellíssima, els teatres l’obvien.

Les condicions canviants de les que parlava a l’inici de l’apunt, han fet que de la titularitat de Maazel hagin passat a la de Roberto Abbado i no cal dir que el sotrac, malgrat la correcció que sempre havia caracteritzat al “nipotino” del gran Claudio, sigui enorme. Tot i així jo creia que seria capaç d’atorgar a la direcció d’aquesta òpera, la grandesa i el tremp dramàtic necessari, alhora que de la imprescindible subtilesa i refinament que s’exigia a tota Grand Òpera francesa. No oblideu que es va estrenar el 13 de juny de 1855 a Académie Impérial de Musique de Paris com “Les vêpres siciliennes”, seguint tots els patrons estètics i estilístics de la tradició francesa.

Només cal veure l’exigència orquestral que tenien les grans òperes que s’estrenaven a la capital francesa per adonar-se’n que el tractament orquestral del mateix Verdi a les immediates òperes precedents: Traviata, Trovatore o Rigolettio, res tenia a veure amb La Juive (1835) Robert le diable (París, 1831), Les Huguenots (1836), Le prophète (1849) o L’africaine (1865). Per tant aquestes “vêpres siciliennes” suposen malgrat mantenir una estructura de números musicals tancada, amb el tradicional recitatiu, ària i cabaletta de rigor per a quasi tots els protagonistes, uns recitatius en moltes ocasions secs o els finals d’acte concertants, una evolució que no trigaria a fructificar amb l’estrena al Teatro Apollo de Roma de “Un ballo in maschera”. I precisament per aquestes “Vêpres” amb les Verdi comptava amb una orquestra molt més capaç i nombrosa del que era habitual en els teatres italians, va escriure una partitura amb una orquestració refinada, riquissima i eminentment elegant, molt a l’estil francès.

Doncs bé, Roberto Abbado em va semblar que no tenia en compte tots aquests importants aspectes de la partitura a l’hora de dirigir i concertar l’estrena de la temporada operística valenciana, ja que va predominar el traç gruixut, el volum excessiu i la manca absoluta de subtilesa en l’acompanyament als cantants i en la recerca dels timbres, les atmosferes i els variats colors d’aquesta partitura complexa i per a mi tan estimada. Semblava més que Abbado tractés “I vespri siciliani” com si fos una òpera dels anys de galeres, però a més a més sense relat, sense transició dramàtica entre els diferents números deixant que els recitatius, secs o acompanyats, fossin un llast en el discurs dramàtic més que un vehicle de transició, sense atorgar l’amplitud de les línies melòdiques, l’acompanyament a les grans escenes solistes  i tampoc sense estructurar els grans concertants finals de cada acte. Va ser una direcció plana, sense vida, sense tensió, que queia sovint en una simple lectura sense la cohesió d’un tot i amb l’error manifest d’escollir un so gruixut i un volum excessiu allà on no podia arribar , l’elegància expositiva , el tremp dramàtica i la unitat discursiva. Sembla mentida que comptant amb una orquestra de la qualitat que té la de la Comunitat Valenciana, capaç d’oferir tot allò que se li proposi, ell hagi estat tan decebedor.

Abbado també hagués pogut ajudar amb la seva direcció a extraure dels cantants més varietat interpretativa, però és clar, amb lectures planes sembla força cpmplicat que els cantants puguin oferir una interpretació més variada i menys monòtona, ja que no tenien l’imprescindible complicitat el fossat.

L’orquestra continua sent excel·lent, amb uns metalls de prodigiosa qualitat però sense l’equilibri admirable que lluïa fa tres anys. La corda té un so preciós, però dissabte quedava tapada i això que en els pocs moments de subtilesa que Abbado es va permetre, va acompanyar l’ària de Guido de Monforte a l’inici del tercer acte “In braccio alle dovizie” amb detalls de qualitat.

El cor de la Generalitat Valenciana sota la direcció de Francesc Perales és una autèntica joia, per la cohesió, la bellesa del so, l’equilibri i la varietat dinàmica que exhibeix. L’òpera té molts moments on el cor ha de demostrar la seva vàlua i en tots van excel·lir. Bravo! Si no van quadrar en alguns moments concertants no va ser pas per culpa seva, més aviat van ser els problemes que Abbado va evidenciar amb els cantants que no l’acabaven de seguir i que van arrossegar al conjunt.

Vocalment la representació va patir una traumàtica cancel·lació a pocs dies de la inauguració, ja que del cast inicialment presentat va saltar Anna Pirozzi, la gran soprano dramàtica italiana i per a mi el valor vocal operístic més interessant del moment. Substituir-la no era gens fàcil, sobretot perquè aquesta no és precisament una òpera de repertori i per tant hi ha poques cantants que la portin en repertori. No sé si Radvanovsky encara la canta (quan ho feia era excepcional), també crec recordar que l’ha cantat Angela Meade o Barbara Haveman, però Les Arts, que en altra temps acostumava a treure sempre un as de la màniga i sobretot en una ocasió tan sonada com la inauguració,  va anunciar a la soprano Sofia Soloviy per a substituir-la i va mantenir a la soprano andalusa Maribel Ortega per la darrera representació. Però el dia abans i després de l’assaig general que va cantar Soloviy, el Palau de Les Arts va anunciar que els dies 10,16 i 21 cantaria Maribel Ortega i els dies 13 i 15 la ucraïnesa.

Sóc conscient de les dificultats a les que estan sotmesos els teatres quan hi ha cancel·lacions de darrera hora, però Les Arts ha modificat substancialment la qualitat del producte ofert, perquè personalment crec que la senyora Maribel Ortega mai hauria d’acceptar cantar el rol de la duchessa Elena o dit d’una altra manera, el responsable artístic de Les Arts no hauria d’oferir mai un rol a un cantant que no pot cantar-lo, ni en la darrera representació ni en cap altra.

Maribel Ortega té una interessant veu de soprano lírica amb un poderós agut quan està ben projectat ja que sovint crida, però el rol és per a una dramàtica coloratura i la cantant de Jerez per veu queda desbordada i superada tan aviat ha de cantar en un centre ample que ella no té prou potent i molt menys en un registre greu inexistent. Per tant, a banda de les reserves que la cantant va fer en els tres primers actes per arribar més íntegre en el compromès 4at acte, en la majoria de la seva exigent partitura, la veu desapareixia i no traspassava el fossat. Una estafa

Però és que tècnicament Ortega tampoc estava capacitada per cantar el rol, amb greus problemes en el cant legato, sense cap habilitat en les coloratures de la cabaletta de sortida “Coraggio, su coraggio!” o en el famós bolero de l’acte cinquè que va esgarrar de manera escandalosa, ni en la pulcritud de les escales descendents a la meravellosa ària “Arrigo! Ah, parli a un core…” on ella va fer una particular i maldestra adaptació a les seves possibilitats que va posar en evidència allò que els responsables del cast haguessin hagut de veure abans que el públic atònit de la inauguració. Ortega mereix oportunitats, és un valor a tenir en compte però no en teatres de la categoria de Les Arts i per fer rols per els quals no està encara preparada, per tant la seva insensata acceptació del rol no és tan greu com insensatesa de qui volia oferir-la en l’últim dia de les representacions, com si el públic d’aquell dia hagués de pagar una penitència especial. Que ella, precisament ella carregués amb la responsabilitat de l’estrena i amb l’afegitó de dos dies més. És una manera d’ajudar a ensorrar-la de la que ella també és còmplice.  Dissabte mateix amb deien a les xarxes davant de la meva perplexitat avant match, que calia donar oportunitats als valors nacionals i és obvi que no hi puc estar més d’acord, però el que han fet amb Ortega no és donar-li una oportunitat, té un altra qualificatiu més groller que no reproduiré aquí, tots us ho podeu imaginar.

Sense Elena, tol quedava en mans de l’equip masculí encapçalat per Gregory Kunde que ja havia estrenat aquesta producció al Regio de Torí, teatre que la co-produïa amb l’ABAO. La valentia de Kunde en un moment que sembla desinhibit de qualsevol repte que li puguin proposar, sigui el que sigui, és total, però el cantant nord-americà ho assumeix en una època molt madura de la seva carrera i això fa que cada any siguin més evidents les seves peculiaritats i mancances vocals. La veu, com la d’Ortega, brilla a partir del centre a l’agut, que continua sent esclatant i poderós,  però el centre i el greu són més àfons i descolorits, amb sons més oberts que treuen coherència a l’emissió i un legato que cada vegada és més problemàtic si bé en l’absoluta entrega i en l’agut ¡, que en l’òpera i en els tenors són un valor garantit d’èxit, i ell en tots dos aspectes juga fort i guanya.

El baríton Juan Jesús Rodriguez potser de tots era l’única veu veritablement verdiana, amb una extensió de registre complerta i una emissió neta i potent que combina amb una bona exhibició de recursos tècnics. Res a dir si no fos que ell tendeix a una certa monotonia expressiva i Abbado no el va ajudar gens. Dir correctament de manera tècnica una partitura amb les frases, els reguladors, les mitges veus o els aguts ben col·locats no són garantia d’emoció.  Estic segur que amb la seva excel·lent línia, veu i capacitats tècniques, però en mans d’un director com Muti obtindria un resultat radicalment diferent i molt més òptim, per suposat. Bravo per ell però per a mi no va ser suficient.

El baix Aléxander Vinogradov va cantar el rol de Giovanni da Procida. La veu és de baix, i això ja és d’agrair, és molt generosa i omplia tota la sala, quelcom que sempre agrada, però tampoc anava sobrat d’emotivitat. No canta amb la perfecció de Rodríguez, la línia no és tan regular ni exhibeix la varietat tècnica del baríton espanyol, però les facultats enlluernen i la poca exigència del públic va fer la resta. Va obtenir un èxit sonat, per  a i no merescut del tot.

En els rols més petits es va comptar amb alumnes del centre del perfeccionament Plácido Domingo en una iniciativa excel·lent i segurament econòmica que s’agreix. Tots van estar prou correctes: Andrea Pellegrini com a Bethume, Nozomi Kato com a Ninetta, Moisés Marín com a Danieli, Andrés Sulbarán com a Tebaldo, Jorge Álvarez com a Roberto i Fabián Lara com a Manfredo.

La producció de Davide Livermore, intendent del propi teatre, ofereix un interessant inici que malauradament aviat perd força i acaba sent un contrasentit. Jo entenc que canviar la trama original d’uns fets històrics ocorreguts a la Sicília del segle XII sota dominació francesa, actualitzats a la Itàlia de finals del segle XX sota la dominació de la màfia, el polítics corruptes i els mitjans de comunicació al servei del poder corromput ha d’acabar grinyolant per força, ja que el text original de Charles Duveyrier i Eugène Scribe de valor més que discutible acaba condicionant l’actualització que Livermore pretén fer a partit de l’assassinat del jutge Falcone a la Sicília de 1992, ja que les situacions del llibret operístic acabant grinyolant en moltes de les escenes quan es vol, justificar l’opressió francesa que justament va donar peu a la creació de la màfia (Morte A Francia, Italia Anella) com a grup alliberador. En la Itàlia de finals del XX, suposo que ara també, la corrupció, la màfia i els mitjans de comunicació degudament utilitzats (Berlusconi i la TV5 en són un exemple evident en la producció) emetent el que interessa i censuren allò que els molesta. La dóna d’un dels policies assassinats en l’atemptat a Falcone va ser degudament censurada per un capellà situat al seu costat, quan ella va desobeir la coneguda omertà en el funeral. Aquell fet que va marcar tota una època de la història italiana serveix d’interessant  inici per la proposta de Livermore, sent ara Elena qui es dirigirà al poble en la seva sortida “Deh! tu calma, o Dio possente” quan a l’òpera original és invitada a cantar per a les tropes franceses. Mantenir aquesta brillant proposta durant els cinc actes és una tasca impossible i Livermore no se’n surt ja que ha de lluitar amb escenes no tan fàcils de re-orientar i cau en inexplicables moments absurds i risibles com el de les núvies o el parlament italià en lloc de la festa al palau de Guido de Monforte. Jo no diria que sigui una proposta absolutament fallida, perquè hi ha moments molt bons, però o bé no va saber desenvolupar-ho amb més enginy, o l’enginy no és suficient per sortir d’un cul de sac o ell tot solet hi va entrar sense pensar en com sortir-ne.

Al final un èxit notable, molt merescut per el cor i l’orquestra, si bé Rodríguez, Kunde i Vinogradov van ser bravejats, per a mi en excés, és clar que fins i tot Abbado i Ortega van rebre l’aprovació del públic i només Livermore, que va ser també aplaudit, es va endur amb unes tímides protestes el judici negatiu d’una inauguració que es mereixia molt més rigor per part del públic, si bé és cert que el de dissabte era un públic amb molts representats públics poc propensos a emetre judicis artístics. Jo em vaig quedar amb les ganes de repartir llenya, però m’he fet gran

El millor de la nit va venir després amb un ressopó amb els sempre amables i entranyables amics valencians.

Tinc ganes de tornar a Les Arts, només espero que en la propera ocasió el que ens ofereixin sigui millor. Estàvem molt mal acostumats? No, vivíem un somni.

27 thoughts on “LES ARTS 2016/2017: I VESPRI SICILIANI

  1. Tal como te dije en el teatro, decepcionante VESPRI en lo vocal ( Rodriguez y Vonogradov planos y poco expresivos, Kunde con voz cansada al final en una de sus peores actuaciones últimas y Ortega mal e impropia para cantar en teatros de primer e incluso de segundo nivel ), así como en la direcciòn ruidosa y sin refinamiento de Abbado
    Lo mejor ,los coros

    M'agrada

  2. Retroenllaç: Noticias de Diciembre 2016 | Beckmesser

  3. Fue un placer saludarte en el entreacto.
    Leo con fruición y aprendo cada día de las entradas de tu blog.
    Solo señalar que el estreno de Les Vêpres Siciliennes no tuvo lugar en el Palais Garnier (que todavía no estaba construido en 1855) sino en la Salle Le Peletier, sede en aquel momento de la Académie Impérial de Musique.
    Un abrazo.
    Nibelungo.

    M'agrada

  4. Sap greu viatjar i posar il·lusions en una representació i després que comencin a fallar els al·licients que ens motivaven a assistir-hi.
    És una òpera que no he vist mai en un teatre i només he escoltat en disc. segurament per això encara fa més ràbia que no resulti un èxit perquè són aquelles obres que no tenim gaires oportunitats de veure representades.
    A Les Arts hi vaig baixar per veure una Valquíria i vaig quedar impressionat.

    M'agrada

    • L’objectiu principal era I vespri siciliani, però no et negaré que Pirozzi era un reclam indispensable.Llàstima, sí, perquè la substituta no va estar a l’alçada. Va ser un error gran, diria que imperdonable.

      M'agrada

  5. Com ho sento! És una òpera preciosa però vosaltres sabeu tan bé com jo que requereix de primeres veus. Qualsevol altra intent amb recursos escassos esguerra una meravella com aquesta.

    M'agrada

  6. Una òpera maquíssima, que només he escoltat i he vist al cinema des del Covent Garden. Llàstima que no fos una representació perfecte. Ho mereixieu després de tantes coses passades aquests anys. I perquè sempre l’esmentaves amb ganes de veure-la, Joaquim. De totamanera felicitats pel retorn a València.

    M'agrada

  7. No hemos tenido suerte con esta representación. Pero ha valido la pena efectuar esta salida para volvernos a encontrar con los buenos amigos de Valencia y coincidir con otros buenos amigos de Barcelona que también se habían desplazado para asistir a la primera función de esta obra tan estupenda e infravalorada que es “I vespri siciliani” y que se inicia con la obertura más hermosa que compusiera Verdi.

    Creo que Roberto Abbado no acierta con su visión de la obra ni con sus sonidos estridentes, a pesar de que en la obertura matizara dos momentos en pianísimo que para mi fue lo mejor de toda la representación, en lo que a su aportación se refiere. Error tremendo escoger a Maribel Ortega, carente de graves y del dominio de la coloratura y gran actríz tampoco es; afortunadamente quedé plácidamente dormido durante su interpretación del “Bolero” con el que se inaugura el quinto acto porque ya cuenta Joaquim que fue lamentable. Kunde, menos Kunde de lo habitual, pero aún con vigor y agudos, si bien como actor se comportó como si nadie le hubiera dirigido.
    El mejor intérprete Juan Jesús Rodríguez, pero pecó de monótono, como también le ocurrió al bajo Vinogradov que posee un vozarrón y puede mejorar.

    Los dos puntales de Les Arts, como ya sabemos todos, son el magnífico coro y la estupenda orquesta que ayer no se lució como es habitual por culpa de Roberto Abbado.

    El público, no obstante, braveó de lo lindo aunque también hubo algunas protestas dirigidas, supongo, a la absurda escena.

    Yo me aburrí bastante.

    M'agrada

    • Potser si algú s’hagués atrevit a protestar a la soprano, altres haguessin seguit, però tot va resultar molt políticament correcte, malgrat alguns imputats passejant per la platea com aquell qui res.

      M'agrada

  8. Joaquin, muchas gracias por su blog. Gracias especiales por la pequeña joya (Otelo,LesArts,Valencia 2013). Fueron otros tiempos, pero en este caso es algo bueno. Gracias. Concha Ferrer concha.ferrer@terra.com

    2016-12-12 1:32 GMT+01:00 IN FERNEM LAND :

    > Joaquim posted: ” Les circumstàncies van fer que manqués a les esperades > cites anuals a les temporades de Les Arts i des del Festival del > Mediterrani de l’any 2013 amb aquell memorable Otello dirigit per Mehta i > Livermore, interpretat per Kunde, Agresta i Àlvarez, no h” >

    M'agrada

    • Gracias Concha por comentar. No sé si volverán aquellos tiempos de Les Arts, quizás no sea especialmente bueno que vuelvan si para ello se tienen que repetir modelos y gestiones claramente mejorables. Lo que no debería perderse es la ilusión que generó la inauguración de Les Arts y si no ponen empeño en mantener el teatro es posible que la desazón acabe imponiéndose.

      M'agrada

  9. Coincido con Fede en esa sensación de aburrimiento que es lo peor que puede pasar. Tu crónica es muy acertada, la puesta en escena es un gran desacierto.
    Resulta muy cansino para mi dedicar tiempo a averiguar qué ha querido decir el Sr. Livermore cuando el resultado estético es de tan baja calidad.

    Mucha alegría volveros a ver, sin duda lo mejor de la noche.

    M'agrada

  10. de esta opera he visto una grabación, con daniela dessi, fabio armiliato y leo nucci en el papel de “el malo” (en primera instancia, luego es el padre, etc. etc.), me gustó mucho, tot i que hi havia una química evidente entre la dessi y el armiliato, el tema edad cantava una miqueta, así que no imagino a Kunde fent de un chaval de vint anys… hay una entrevista con Kunde donde se queja (amargamente) que esto de streamings, cines y tal no es bueno para la opera porque claro se prima la presencia física, disiento con él, si se canta se canta independiemente del aspecto, esa es la magina del teatro hacer creible lo increible. Lo que contais de la puesta en escena pone los pelos de punta.

    M'agrada

    • Busca las grabaciones del MET con Caballé y Gedda, o la del Liceu con Caballé y Domingo, por no hablar de la de Maria Callas o Anita Cerquetti.
      En vídeo la de la ROH no sé si disponible en IFL es mucho mejor que la de Les Arts.

      M'agrada

  11. De las VESPRI y aparte la famosa función liceistica del Liceu enero 1975, con una gran Caballé ( como aguantó su agudo al final del concertante del tercer acto, en detrimento y con enfado entonces de Domingo), un irregular Domingo en alguna función, un notable Bordoni y un muy buen Justino D, con la única dirección liceísta de Eve Queler, he asistido a la versión original francesa que se dio en Paris Bastille en 2003 con creo fue el debut de Sondra Radvanosky ( espléndida) más Giordani ( entonces en forma y con buenos agudos), Michaels Moore ( discretito) y Furlanetto ( bien ), dirigidos todos ellos por el entonces maestro titular de Paris James Conlon y reggia de A.Serban
    Recordar como anécdota que en las VESPRI repuestas en alla Scala en 1.989 y dirigidas por Muti, los famosos “viudos” se cargaron a la Studer en el Arrigo contra un cor y en el posterior Bolero. Arrigo fue entonces, Chris Merritt antes de iniciar su declive vocal
    Precioso y elegante este Verdi, estilo grand opèra

    M'agrada

    • Merritt no era el cantante idóneo como tampoco lo es ahora Kunde. En la ROH Hymel estuvo mucho más acertado, también Bystrom, aunque Volle no era el Monforte ideal, pero aquella versión en francès era muy superior a esta de Les Arts.

      M'agrada

  12. A part de la versió de Caballé -Domigo al Liceu vaig anar a Frankfurt a veure una funció en versió original francesa dirigida per el magnífic Pablo Heras Casado.Les veus van oscil·lar del notable al exel·lent : Elza Van Der Heever,Alfred Kim,Quinn Kelsey i Raymond Aceto.
    Crec que un dels millors moment de tota la partitura és l’aria de Guy de Monfort .
    Aquí la teniu magistralment cantada per un grandíssim baríton del que en parlem molt poc i com anècdota puc dir que és el predilecte de Giuseppe Giacomini.Espero que us agradi.

    M'agrada

  13. Jo no l’he vista mai en directe, solament el vídeo de l’Scala (Muti) i he escoltat els cd de Levine amb Domingo, Arroyo, Milnes. Ara hauré de “repassar-ho” per si hi trobo tots els matisos tan ben descrits aquí.
    Llàstima que la funció de les Arts no fos prou bona.

    M'agrada

  14. Moltes gracies, la cercaré.
    Per cert, referent al teu comentari “… i d’aquella etapa que no arriba a dècada prodigiosa, encara queda una orquestra que per a nosaltres (Liceu) voldríem…”
    Ahir varem anar a Paper de Musica de Capellades a un concert per 5 membres de l’orquestra de l’opera de Valencia (el Elan Quintet). Doble descobriment.: El Quintet (excel·lent) i la música de G Onslow (boníssima).

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s