IN FERNEM LAND

LICEU 2016/2017: DON GIOVANNI 1 amb variacions (Kwiecień-Sivko-Korchak-Remigio-Persson-Ignacio;Holten-Pons)


Mariusz Kwiecień (Don Giovanni) Liceu 2017 Fotografia A.Bofill

Un error de càlcul m’ha deixat sense poder veure el primer cast al complert i quan em vaig adonar que l’única possibilitat que tenia de gaudir-lo ja m’havia passat em volia fondre, perquè el que m’interessava més era escoltar el Leporello de Simon Orfila i la Zerlina de Julia Lezhneva, just els dos cantants que la direcció del Liceu va tenir “a bé” canviar en el la representació del torn T, la darrera de les programades.

Diumenge tarda i amb l’eufòria motivada pel Tancredi del dia abans a Les Arts, vaig assistir a aquesta darrera representació i com va succeir el dia que vaig assistir a la primera del segon cast, el millor, per a mi, va ser la direcció musical de Josep Pons, ja que ell va ser el que va fer possible la consistència del discurs musical, la personalitat del relat dramàtic i atorgar a la sonoritat de l’orquestra, la bellesa imprescindible per fer justícia a aquesta obra mestra.

La direcció de Pons va ajudar a donar la consistència a algunes àries o escenes amb cantants que no donaven el nivell vocal o el nivell dramàtic. Amb Mozart no n’hi ha prou amb cantar polit i bé. Si Donna Anna no és capaç de fer saltar guspires a “Or sai chi l’onore” o si Elvira té veu Zerlina, només si la direcció fent mans i mànigues per donar el just sentit dramàtic, va atorgar a la representació l’entusiasme per assolir un sonat èxit, per cert, generosament reconegut quan va sortir el mestre Pons i va fer alçar  l’orquestra..

La qualitat del so, tant del conjunt orquestral com el de les parts solistes va ser magnífic i si sempre s’obtingués la qualitat mostrada en aquest Don Giovanni, per a  res aliena a la direcció del mestre Pons, no ens lamentaríem de desgavells orquestrals com els de la senyora Oksana Lyniv en el vergonyant Der Fliegende Holländer.

El cor va estar millor diumenge que el dia 20, o és que potser la meva situació centrada hi va tenir molt a veure.

El veritablement notable d’aquest primer cast va ser el Don Ottavio del tenor Dmitry Korchak, per l’elegància, el control vocal i la bellíssima interpretació de les dues grans àries, sobretot la primera “Dalla sua pace” on va regalar amb generositat grans dosis de bellesa, musicalitat, distinció i elegància.

El baríton polonès Mariusz Kwiecień si no fos per el seu esclatant final en l’escena del sopar, el seu Don Giovanni seria modest. Actua molt bé, seguint les inclements acotacions escèniques que Kasper Holten li exigeix, té una figura molt jovenil i atractiva, d’aquelles que fa aixecar sospirs a les platees, però el seu cant no em semblar ni seductor en la serenata o “la ci darem la mano”, ni de gran personalitat en el brindis o en els imprescindibles recitatius, no va ser fins iniciar “Già la mensa è preparata” que es va créixer, i es va deixar anar en el voraginós final, on si em va convèncer, però no pas en el conjunt, on crec que Carlos Álvarez és molt superior tot i que no pugui lluir el “sex appeal” que tant es valora avui en dia sobre els escenaris.

Tornar a partir la mediocritat del Leporello d’Anatoli Sivko només em fa maleir a qui ens el va encolomar, ja que a banda del lloat Simon Orfila, em venen al cap uns quants barítons de casa que segur que haguessin dotat al personatge de la personalitat vocal i escènica per honorar un personatge tan cabdal en el relat.

Van aplaudir molt a Halfvarson i mèrits no en va fer ni un per merèixer aquella mostra d’estima, perquè el seu Commendatore és actualment, lamentable. Si l’hem d’aplaudir pel que va ser li fem un homenatge, però seguir contractant-lo amb resultats tan penosos, és un insult al públic.

Discret el Massetto de Valeriano Lanchas, de veu molt més sonora que Marsol, però poc distingit en un rol que hauria de ser més ben cantat.tot i tractar-se d’un camperol sotmès pel poder. Sembla poc creïble que Zerlina s’hi hagi enamorat.

Carmela Remigio va llegir bé el seu rol, però de llegir a interpretar hi va un abisme, i aquest abisme és el que es va evidenciar en les dues grans àries correctament exposades però sense l’aura que el personatge central de l’obra necessita per dotar-lo de la grandesa que les grans sopranos han sabut extraure d’aquest rol tan manipulador, com noble. Millor en el delicat “Non mi dir” que en un feble “Or sai chi l’onore”

Que la soprano sueca Miah Persson és una mozartiana de pro, no ho posaré en dubte, però si que sigui la veu idònia per fer front al rol de Donna Elvira,, Persson sembla una veu ideal per cantar Zerlina, però no la promesa oficial i abandonada del Don, rol que hauria de ser cantat per a una soprano lírica-spinto o fins i tot com a succeït alguna vegada per una mezzosoprano agosarada. Ella no pot cobrir amb suficiència tot el gruix central de la partitura i el seu “Mi tradi” em va semblar d’un anonimat exasperant.

No poder assistir al debut de la meva estimada Julia Lezhneva al Liceu encara que fos cantant Zerlina, no m’ho perdonaré mai, i dic encara que, perquè sempre he pensat, i ja ho vaig dir arran de l’estrena de la producció a la ROH, que la seva veu no em sembla la idònia per aquest rol, i en aquest cas deu condicionar-la més el físic que cap altra cosa. Jo friso per escoltar-la cantar Donna Anna. En el seu lloc tornar a escoltar a la senyora Ignacio em va crispar tant o més com el primer dia.

I amb aquest trist panorama mozartià com s’entén que al final es produís un èxit molt notable i sorollós? Doncs a banda d’ajudes més o menys forçades per part d’alguns membres alliçonats del públic, jo crec que bàsicament gràcies al mestre Pons perquè va saber mantenir la força i energia de la partitura durant tota la representació i també cal dir-ho, perquè Mariusz Kwiecień va decidir ser el Don en la cabdal darrera escena.

La producció ben vista, és a estones molt vistosa, brillant i enginyosa, però les idees de Holten aviat s’esgoten amb tant gir escenogràfic repetitiu i poc substancial, i amb tantes projeccions que després d’unes quantes sorpreses acaben sent un “déjà vu”. En cap cas les solucions escèniques, algunes brillants, justifiquen cap tall de la partitura, però aquest tema sembla que ja no inquieta a quasi ningú, en un públic més disposat a l’entreteniment d’un high-tech que al rigor de la fidelització interpretativa d’una obra d’art, com si una cosa estigués renyida amb l’altra.

La tarifa VI amb entrades de 220€ a 11€ es absolutament desorbitada en la franja que abraça de la zona 1 a zona 3.

De l’altre cast vaig dir això

23 comments

  1. OLYMPIA

    A mi també em va agradar molt Korchak!. Lezhneva sempre canta bé però no era la Zerlina a parer meu i Orfila va fer un Leporello, a voltes, magnífic. El Don, tens raó, no és prou seductor en el cant però el que sí és segur és que sap cantar i, com bé dius, actua molt bé.

    M'agrada

    • colbran

      Pues a mí, querida Gloria, este barítono polaco sólo me interesó en su Malatesta y en su Zurga del Met, el resto que le he visto no me ha interesado para nada, incluído este Don Giovanni. No lo considero buen actor, camina como Pablo Iglesias -incluso se le parece- encorvado hacia delante, lo cual en un seductor es poco seductor. Tanto como actor como cantante Carlos Alvarez le da ciento y raya; lamentablemente en esta ocasión el extraordinario barítono malagueño ha estado acompañado de un reparto de cuarta, es decir que sólo tenía el respaldo de Josep Pons, dirigiendo estupendamente una orquesta “irreconocible” (por lo buena) del Liceu y así no se va a ninguna parte.

      El domingo me aburrí más que en la función del lamentable segundo reparto que sólo era aprovechable por Alvarez y la orquesta porque los colorines, los dichosos “mappings”, los giros estúpidos del decorado y las insoportables escaleras, con peligro constante para los artistas, especialmente para el pobre Leporello y las damas con tanta falda, no hacían más que aumentar mi aburrimiento y ganas de irme del Liceu. Si añadimos las encajonadas butacas de la primera fila del cuarto piso y las barritas que dividen la visión del escenario en tres partes dan como resultado que la asistencia a una representación de una obra maestra recortada se convierte en un suplicio. Pero, nada, el público lo bravea todo, lo acepta todo y “anything goes”. Les doy la enhorabuena a quienes hayan disfrutado de este “Don Giovanni” que junto con el dirigido por Calixto Bieito forman las peores representaciones que he visto en vivo y en grabación.

      Y ahora viene la tortura de “Il trovatore”,…Ay, Señor!!!

      M'agrada

      • colbran

        Que he visto en vivo y en grabación de esta inmortal ópera, quise decir, considerada por muchos musicólogos y artistas -Josep Carreras por ejemplo lo manifestó en su momento- como la ópera perfecta.

        M'agrada

  2. Retroenllaç: Noticias de julio 2017 | Beckmesser

  3. Leonor

    Buenos días, infernems. Casi recién llegada de estos días en Barcelona, comento por repartos (los que yo vi) y lamentando no haber descubierto ni a Joaquim ni a Fede, pues me habría encantado saludaros y departir con vosotros; espero que con el “Ballo” de Verdi haya más suerte.
    Función del día 2 de julio, casi lleno el Liceo y huecos al inicio del segundo acto (¿Por qué?). Desde quinto piso, observé bastante bien la función (lo que me interesaba) y me concentré en las voces y la dirección de esta magífica ópera (¡a la que se le cortó música!); por partes:
    El Don Giovanni de Mariusz Kwiecen fue desaforado, en actuación y canto: recitativos, ni uno (parlatos, gritados a veces) y su concepción del personaje (lo estrenó él) era la del déspota joven al que le fastidian un poco, un niño caprichoso. A su favor jugaron la experiencia con la producción, la intensidad (a veces sobreactuada) de su última escena y los aficionados polacos que estaban animando cada vez que abría la boca (eso sí, correctísimos; a mi lado los tenía). Este barítono pudo crear un Don Juan de categoría vocal pero se fue al fácil trazo y apenas arañó al mito; voz tiene, muy interesante, me preocupa que la gaste así. La serenata no fue serenata (en forte), en el brindis la voz perdía color (no sé qué hace ni porqué). Sabe que es una estrella y lo muestra; de verdad, ojalá descanse y cambie, falta hacen cantantes con voz (y la tiene). Muy lejos de su Almaviva de “Nozze”, en el Teatro Real, hace ya años, que sí escuché y ahí sí estuvo bastante bien.
    Leporello no hubo (en el “Notte e giorno faticar” se vio todo) y desapareció prácticamente de todo concertante (e incluso de momentos solistas).
    Mejor Halfvarson que el otro Comendador (eso sí, vaya paseos se dan ambos durante la obra entera).
    Rocío Ignacio defendió su “Vedrai carino” (que me gustó) aunque no entiendo qué pasa con ella pues voz tiene, pero como Zerlina estaba agobiada (preocupada, no sé, no tengo ni idea) y no es la campesina seductora que seduce a la vez a Don Juan.
    Miah Persson se equivocó con la elección de Elvira (y por lo que vi ha cantado Fiordiligi) ya que le faltaron centro y graves vocalmente y las intenciones dramáticas (su voz es muy ligera para este desgarrado personaje, las coloraturas la agobiaron).
    Carmela Remigio dotó a Doña Ana de altivez y rotundidad vocales aunque de inconsistencia dramática (prometedor recitativo “Era giá avanzatta la notte” pero su “Or sai che l’onore” estaba falto de la “vendetta” que pide), eso sí, la voz era homogénea y muy segura en la franja centro-aguda-sobreaguda y de ahí el premio, aparte de un delicado “Non mi dir” (tampoco entiendo cómo se apuró con el “abbastanza per te”, pues lo que les exige Mozart es que sea cantado en Si bemol sobreagudo, pianissimo).
    La gratísima sorpresa, había Don Octavio: Korchak pudo con este enojoso personaje, mucho mejor en el aria “Il mio tesoro” y con delicadeza contenida su “Dalla sua pace” (de registro centro-grave), dotándola de fraseo muy imaginativo; quizá el lado heroico (lo tiene) no quedaba demasiado acentuado, pero su creación fue muy bella y así lo reconoció y premió en sus romanzas y al final el Liceo.
    Aplausos al Coro (¿dónde estaba la directora? ) y a Pons, extensivos a la orquesta que sonó bastante bien en esta última representación de “Don Giovanni”.

    M'agrada

    • Korchak provocó en la sala lo que ningún otro cantante, ese entusiasmo espontáneo que ningún otro consiguió por si solo. Quizás Kwiecien però para mi no se impone hasta la escena final y aquí Pons le ayudó mucho en tensionar dramáticamente su interpretació.

      M'agrada

  4. Mercè

    Holaaaaa!
    La veritat és que allò que es diu disfrutar, disfrutar… doncs, no massa, noi!
    De entrada, la posada en escena em va resultar ingeniosa però excessivament tecnològica, la qual cosa fa desaparèixer la màgia que té (per a mi) aquesta òpera.
    Ja ho sabem que amb els ordinadors i els videos es poden fer meravelles, però les subtileses i el dramatisme poc que s’aconsegueixen amb les màquines, sinó amb una técnica actoral treballada.
    Penso que els pobres cantants es van cansar més de pujar i baixar escales contínuament que no pas cantant.
    Donna Anna plora pel seu pare assassinat però ni se l’hi acosta; el commendatore, reduït a un bust de guix, poc que pot agafar la mà de don Giovanni des del balcó, i aquest, poc que baixa als inferns (això no és el càstig que Mozart preté, tot i que s’adiu amb la realitat)
    Aquell sopar sumptuós, l’últim que farà don Giovanni, ai senyor!! Relegat a un plat de plàstic i una ampolla en un graó d’una de les moltes escales…
    Entre la Zerlina i en Masetto hi trobo poca química i una comèdia aigualida quan ell exagera el dolor de la pallissa que ha rebut.
    El “là ci darem la mano” el vaig trobar mancat d’aquell desitg, que ella sent, culpable però irrefrenable, i ell… Bé, ja paro.
    Les veus.
    La Lezhneva em va agradar, però abusa del trinat, que li surt molt bé però que aquest paper penso que no ho reclama.
    Kwiecien es va créixer al segon acte i, en resum, puc dir que em va agradar, encara que no puc entrar en detalls com ho faria en Joaquim o en Colbran..
    Donna Anna i Donna Elvira van tenir bons moments, però no em va acabar de convencer.
    Leporello: Em va agradar moltíssim en Simon Orfila!!!

    Salut!!

    M'agrada

  5. Pere

    Vaig assistir a la funció del dimecres 28. Coincideixo en la majoria d’apreciacions sobretot pel que fa a les veus femenines que em van semblar un parell de graons per sota del la resta. Quant a la Lezhneva, crec que té molt bona veu però inadequada per Zerlina fins i tot en alguna ocasió em va semblar que tendia una mica a cantar estil Zampieri, ja m’enteneu. La vaig trobar convincent en el personatge i en general correcta però sense fer escarafalls.
    Discrepant amb la majoria, a mi em va agradar força el Kwiecien. Tan vocalment com escènica. És possible que a alguns no els sedueixi. Aquest aspecte és tan personal. No havia caigut en la comparació que fa en Colbran. No hi vaig pensar gens. L’hauria de tornar a veure per fer-me’n càrrec. El Leporello d’Orfila el trobo fantàstic i el mateix puc dir d’en Korchak. Ambdós són cantants que han demostrat amb escreix la seva categoria i no cal dir el tenor que va estar igualment esplèndid en l’Otello rossinià.

    Pel que fa a la producció estic totalment d’acord amb els teus comentaris. Efectista però marejant en algunes ocasions. Molt pròpia dels nostres dies. Fa poc vaig coincidir amb un conegut que em va dir que l’Holandès errant li havia semblat extraordinària, ja que no es podia imaginar que li expliquessin tan bé una història, que els cantants fossin tan bons (???) i que Wagner tan assequible. Em van venir ganes de dir-li: “doncs si haguessis vist la Jones i l’Estes…”. En fi….

    Poc públic i més aviat fred. Només es va aplaudir al final i no hi va haver distincions entre cantants. Tots van rebre algun bravo, la qual cosa, donades les evidents diferències, demostra que s’aplaudeix TOT independentment de la seva prestació. A tall d’anècdota diré que em tocava la funció del dissabte 1 de juliol però per motius personals vaig canviar-la pel dimecres 28. No vaig trobar l’equivalent de les meves butaques ja que estava tot venut i em vaig haver de rascar la butxaca pagant un suplement per unes platees laterals. Doncs el dia de la funció, pràcticament totes les butaques de 2a i 3a fila de llotges estaven buides…..

    M'agrada

    • Diumenge pensava també en la injusta resposta del públic, tothom va tenir el seu bravet, fins i tot en Sivko. Però el més greu va sr l’entussiasme per Persson, tan limitada i inadequada Donna Elvira. En fi…

      M'agrada

  6. Xavier C.

    Doncs no és per fer-te dentetes (com ens fas tu amb Les Arts!), però Lezhneva ha estat la millor de tots el casts, seguida només en part pel poker Korchak/Kwicien/Álvarez/Orfila. La resta, quan no decebedors, ben oblidables.

    Sobre els èxits que et sorprenen tant, no hi donis gaires voltes: no en sabem més. Anem al teatre, gaudim de Mozart, ens ho passem fenomenal, creiem que ho han fet bé, i sortim eufòrics. Què allò es pot cantar (i ha estat cantant) mil vegades millor? No ho sabem. Standing ovation i en Joaquim i Colbran fent-se creus.

    M'agrada

      • Joan

        També podries pensar Bah estaban verdes, és clar que sí! Els errors de planificació dolen. Mira jo perdent.me Tancredi sense cap necessitat. Perquè sense saberne massa un se.n.adona i es rendeix als seus peus. No havent escoltat la Bartoli al seu moment ella roman per a mi la referència moderna. De fet d.haver pogut hauria repetit el dia 1 , cosa que no faig sovint:tornar a veure una òpera de repertori xq un cantant secundari m.ha agradat molt.I sí, de la Donna Elvira en guardo un bon record.
        Feliç de poder llegir els comentaris de.n Xavier C. al blog encara q de vegades coincidim.

        M'agrada

      • L’estaven verdes no em serveix perquè sé que no ho estaven o no tant.
        Potser no és només una manca de planificació, potser ja és una de motivació. El Liceu cada vegada em motiva menys repeticions i quasi et diria que no em desvisc com fa uns anys per veure-ho tot, senzillament perquè la suma de desencisos pesa molt i relativitzar molt les nits glorioses també va bé per viure més tranquil.

        M'agrada

  7. JordiP

    Doncs jo al final, per motius pressupostaris, la vaig deixar fora i no hi he anat. M’alegra però veure els comentaris sobre l’actuació de l’orquestra. Crec que ha quedat palès que el mestre Pons la coneix i sap extreure’n el millor, a veure si els que regenten la casa se n’adonen i el veiem més sovint a la tarima i ens regala més alegries com aquesta.

    M'agrada

  8. Vaig assistir a la representació del dissabte 1 , encara que a aquestes alçades ja està tot dit, tenint en compte que era el meu primer Don Giovanni en directe , em va deixar bastant satisfet. La direcció musical va ser magnífica i això ja fa molt . Dels cantants destacaria sobretot Álvarez, la Goikoetxea em va agradar bastant i la Papatanasiu em va anar a més al avançar l’obra .Orfila amb el seu Leoporello va estar sensacional . La Lezhneva , em va agradar força, encara que no tinc prou bagatge per poder valorar si és una Zerlina adequada, he de dir que anava ben predisposat doncs fa algun temps que la segueixo.

    De la posada en escena, coincideixo en que encara que no aporta res de nou, el mapping es fa a vegades reiteratiu i el pujar i baixar escales pot atavalar i fer patir pels cantants , a mi em va agradar en bastants moments, estava bastant aprop del escenari i en la meva opinió es deixava veure i era bastant entretinguda.

    Escoltant i gaudint de la magnífica direcció musical del mestre Pons extreta de la orquestra, no vaig poder evitar pensar en com hagués sonat l’Holandés amb ell al capdavant……

    M'agrada

  9. nozzefigaro

    Bastant d’acord amb totes les opinions.
    Jo sóc de les que ho van deixar pel final i vaig assistir a la del dia 2 de juliol.
    No em repetiré amb els comentaris perquè ja s’ha dit tot, però pel que fa a la producció si que anava previnguda, doncs la retransmissió des de la ROH de fa uns anys va ser una de les meves primeres experiències d’òpera al cinema.
    Si que he de dir que em vaig emportar una mica de decepció amb la Miah Persson perquè mitjançant gravacions l’havia vista amb altres Mozarts i aquí va estar fluixa.
    Grata sorpresa amb Korchak, ja que Don Ottavio és un personatge que mai m’ha dit especialment res però aquest cop em va deixar força embadalida.
    Ara que ho recordo és cert que al saludar el cor la directora no va sortir, i mira que em va semblar veure-la de trascantó a l’escenari…
    I si, el públic potser va ser massa efusiu però a nivell de volums alguna diferenciació entre cantants es va fer (tot i que jo hauria baixat encara més els decibels amb l’aparició de d’Anatoli Sivko, un Leporello totalment desaparegut).
    Però he de dir que en conjunt vaig sortir contenta, a mi Mozart m’alegra el dia, la setmana i si m’apures part del mes i l’orquestra s’ha de dir que “chapeau”.
    Jo acabo aquí la temporada, “Il Trovatore” ja m’ha fet mandra i fins al setembre no m’hi torno a posar així que espero que hi hagi sort!
    Salut i bon estiu!

    M'agrada

  10. Abel

    Hola: Vam haver d’anar el dia 28 amb el primer cast com en Pere, per canvi d’abonament i deixant-nos dinerets. Entenc i comparteixo en general les crítiques, però les pondero de forma diferent. M’explico.
    Els cantants no van estar tots a alt nivell, més desafortunades les noies. Així i tot, em va agradar molt teatralment i a voltes musicalment (sobretot al final) el Kwiecien-Don Giovanni, preciós en el cant Korchak-Don Ottavio malgrat el personatge bleda bullida (el seu Il mio tesoro intanto em va posar la pell de gallina) i magnífic en tots els sentits Leporello-Simon Orfila. Per a mi, entre els cantants, el gran triomfador de la nit.
    Em va agradar força el treball teatral. El moviment potser no ajudava els cantants, però crec que sí a l’història. Pitjor al final, amb recursos per a mi poc encertats (el bust, el sopar…) i una escenografia amb el mapping que ja cansava.
    Però sens dubtes, el millor, l’orquestra dirigida pel mestre Pons. Sé que és injust destacar ningú entre els músics, però em quedo amb un moment màgic: El primer violoncel del “Batti batti o bel Massetto” (malgrat la Zerlina-Lezhneva que no em va conquerir), un noi jove a qui el Pons va donar molta corda (perdó per l’acudit) i a qui vaig veure esforçar-se al màxim per fer-ho perfecte. I ho va aconseguir. Sublim, només per això va pagar la pena anar-hi.
    Tot plegat, malgrat els defectes, en vaig sortir molt content. I és que quantes vegades últimament veiem una òpera amb aquest nivell musical, amb alguns bons cantants i amb una escenografia que, com a mínim, té alguns encerts? I a sobre, una obra excelsa com Don Giovanni, que segueix estant al meu Olimp particular de favorites malgrat el pas del anys.
    Perdoneu per escriure tan tard, però és que ho havia de dir. Bon estiu!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: