IN FERNEM LAND

PREPARANT IL TROVATORE


Cal preparar una òpera com Il Trovatore?.

De la famosa i bellissíma trilogia popular “Il Trovatore” és conceptualment la més “antiga”. Composada entre el revolucionari Rigoletto i la pre verista i reivindicativa Traviata, Il Trovatore és com una  incomprensible mirada al passat (Ernani per exemple).

Si Rigoletto i Traviata prenen l’argument d’obres i autors rellevants (Hugo i Dumas), Il Trovatore pren com a inspiració una obra del dramaturg Antonio García Gutiérrez, escriptor gadità (Chiclana de la Frontera) que va tenir molta notorietat en el seu moment, però .que el temps ha deixat en el lloc que li correspon, ha fet justícia, vaja!, i hom, si no fos precisament gràcies a Verdi, no el recordarien. Res per altra part diferent al que succeeix amb la immensa majoria d’autors que omplien els teatres del segle XIX i que tret de dos o tres cognoms il·lustres, han desaparegut de la memòria dels mortals.

Tot i l’èxit de García Gutierrez sembla fins i tot rar que Verdi, ja en una etapa de consolidació i amb èxits tan rellevants a les seves esquenes, es fixés en aquest drama incomprensible, tant de cartró pedra i de personatges i situacions tan poc estimulants, però precisament per això, encara és més sorprenent que amb una base argumental tan estúpida i amb uns personatges tan poc creïbles, fos capaç d’escriure una partitura que ha conservat des de la seva estrena del fervor popular, l’estima dels cantants i també la predilecció de directors prestigiosos que han volgut deixar la seva empremta en una partitura escrita en un 3/4 obstinat que arreplega melodies inspiradíssimes i tensions dramàtiques escrites amb foc.

Un únic, dels cinc personatges principals de l’òpera, esdevé imprescindible i en ell rau l’atractiu i la fascinació vocal i dramatúrgica: Azucena (mezzosoprano dramàtica o contralt) és l’eix a l’entorn del qual la tragèdia viu, s’alimenta i fa moure al seu voltant els altres personatges, personatges que esdevenen titelles o caricatures estereotipades: el comte de Luna (baríton dramàtic) no admet matisos, es mou per la gelosia, el rancor i la venjança, l’esquema no ofereix dubtes i les possibilitats de dotar-lo d’una emotivitat que l’humanitzi són nul·les. Manrico (tenor) un de tants tenors verdians, un heroi amarat de testosterona, a qui Verdi no dóna la possibilitat de cantar un duet d’amor amb Leonora, quelcom que segurament l’humanitzaria, per postres tothom l’espera en la famosa i fatídica “pira”, una cabaletta més de les moltes que va escriure Verdi en la seva primera meitat de carrera (a partir de “Un ballo in maschera” desapareixen de l’estructura  musical de les seves òperes), i que malauradament sotmet als tenors que interpreten el rol, d’una pressió que a molts els acaba passant factura durant la representació. Leoonora (soprano) no assoleix la gran notorietat fins el quart acte quan en una llarguíssima intervenció, excel·leix, potser massa tard per acabar esdevenint un personatge estimat. La Leonora de “Il Trovatore” no toca de peus a terra, en mig de tanta visceral carnalitat, la seva distinció sembla extraterrestre. Fernando és un narrador que ajuda a classificar Il Trovatore en models del passat belcantista, sense anar més lluny, és una invenció de Cammarano ja que en l’obra de Gutierrez no existeix.

Són personatges que difícilment ens poden commoure..Es fa difícil trobar afinitats, complicitats i estima per Leonora, Manrico, Luna, Azucena o no cal dir Fernando, però acceptat el gran guinyol com animal de companyia, està clar que els personatges més foscs, tèrbols i mal nascuts de l’òpera, són els que tenen més possibilitats d’esdevenir els més estimats del públic.

Verdi exigeix molt als quatre protagonistes principals, si bé el cinquè, que assumeix el rol de Fernando, destinat a un baix si tot fos com hauria de ser, també ha de fer notòria gala de les seves capacitats vocals en el seu relat inicial, una mena de pròleg que no posa les coses fàcils a qui vulgui intentar comprendre el cúmul de despropòsits que l’argument conté.

A Il Trovatore no hem d’anar a buscar res més que rauxa. No hi ha cabuda per a un gran duo entre pare i fill/filla, que tant va inspirar a Verdi al llarg de la seva vida operística, ni tampoc cap moment d’exaltada i revolucionaria reivindicació política. No hi ha cap moment de veritat i per tant es fa difícil que entre el públic trobem a algú colpit per la grandesa d’un pare o la injustícia d’una malaltia que farà impossible el retrobament de dos amants impossibles, per tant també es fa difícil que qualsevol director teatral en pugui treure un particular fruit. Tots els intents que he vist per intentar aproximar-nos a la història inversemblant, han resultat estèrils, per tant jo crec que és  millor deixar-la com és i intentar trobar un cast que li faci justícia sota una direcció musical amb personalitat, és l’única manera d’assolir un èxit que d’altra banda acaba sent complicat, emmarcada en una direcció escènica neutre, que no molesti i sense necessitat de vestir els personatges com si fossin els reis de la baralla de cartes espanyola, o sense ambientar-la en la guerra civil del 36, recurs darrerament utilitzat amb molt poca destresa, fer que res molesti i deixi fluir la inspiració melòdica verdiana amb veus potents, amples, que facin ostentació del cant legato i que frasegin amb distinció, categoria i notorietat dramàtica, perquè si el gran guinyol  es fa bé, no deixarà de ser gran guinyol, però no serà vulgar, que és el que mai ha de ser Verdi.

Azucena és el primer gran rol de mezzosoprano verdiana. Abans havia escrit els rols de Cuniza i Giulietta di Kelbar, en les dues primeres òperes, Oberto, Conte di San Bonifacio i Un giorno di Regno, encara molt belcantistes i rossinans, i posteriorment els rols més aviat secundaris amb alguna intervenció destacada com són els rols de Fenena (Nabucco) i Federica, duquessa d’Ostheim (Luisa Miller).

Amb Azucena s’inaugura la vocalitat verdiana per a les mezzosopranos, amb arrels belcantistes i mirades de reüll a Meyerbeer i en concret a la Fidès de Le prophete, una altra mare amb caràcter que renega d’un fill . El rol necessita d’una cantant de mitjants poderosos amb una zona aguda poc habitual per a les contralts que s’haurien de trobar molt més còmodes en la zona central i sobretot greu de la gitana verdiana, però que no pot descuidar mai les dificultats tècniques d’un cant que l’obliga a un refinament que s’ha oblidat, convertint a la gitana en una mena de Mamma Lucia vinguda a més. En aquest sentit cal escoltar “Condotta ell’era in ceppi” per entendre bé aquest doble registre que fa estremir quan s’enfonsa a “drizzarsi ancor” i per altra part quan la gitana ha de fer front a la zona aguda que pot arribar a un DO5 a “Perigliarti ancor languente”, sense oblidar els embelliments de caire belcantistic a “Stride la vampa”, Associar gitana a vulgaritat ha estat un  dels crims més grans que s’han pogut cometre per aquelles cantants que volent vestir el personatge d’un verisme que mai es demana, l’han desvirtuat musicalment.

Leonora està escrita per a una soprano dramàtica d’agilitat, amb clares reminiscències belcantistes, amb cant ornamentat en les cabalettas d’àries i duet amb el baríton, però ja amb aquelles amplíssimes frases verdianes que han de recórrer tota l’amplia exigència de la tessitura amb homogeneïtat, capaç de fer levitar la veu en el concertant del convent amb frases com “Sei tu dal ciel disceso” i per altra banda mostrar-se embogida a “ Vivrà….contende il giubilo…”. És un personatge complex, rar, psicològicament parlant, poc definit, però vocalment un bombó. No té la força d’Azucena i per tant no li pot fer ombra, però sense cap mena de dubte és una hereva lògica de la vocalitat que va de Semiramide i Norma, concloent amb les heroïnes donizzetianes (les reines Tudor, sobretot), amb ella, Violetta i Hélène, i molt a la distància i potserr com a homenatge l’Alice Ford testamentària, Verdi conclourà la tipologia vocal que caracteritza quasi en exclusivitat a les sopranos de la primera època, a punt d’iniciar amb Amelia, l’altra Leonora, Elisabetta, Aida i Desdemona una variació formal definitiva.

Manrico és un altre hereu dels herois donizettians, la seva entrada “Deserto sulla terra” i sobretot ”Ah si ben mio”, malauradament per a molts una nosa abans de l’esperada cabaletta, denoten el lirisme romàntic d’amples i inspirades melodies. Verdi volia que la part fos cantada utilitzant la tan poc utilitzada “messa di voce”, que molts Manrico han oblidat davant la dificultat que representa per a cantants barroers de mitjans vocals poderosos cantar amb expressivitat i elegància un rol més proper al Duc d’Alba que a Turiddu. Hi ha moments de força com el significatiu tercet que tanca el primer acte, el “Mal regdendo ” o la tan valorada “Pira”, que cal tenir en compte que no acaba en l’agut que ha imposat la tradició ençà que Lauri Volpi imitant a Baucardé (tenor que va estrenar el rol) que va acabar la cabaletta amb un do esclatant el mateix any de l’estrena però la “proesa” la va fer a Flòrencia, o Tamberlick que sembla ser que ho va demanar al propi Verdi rebent el consentiment del compositor, ho va imposar amb una decisió em temo que massacrant per a tots aquells tenors que podent cantar el rol amb molta més elegància del que s’acostuma, declinen l’oferiment per la pressió ambiental que suposa fer un “All’armi” tan triomfant com el “Vinceró” “turandotià” i no com deia la partitura original. Això segurament ha perjudicat una línia de cant imprescindible per fer honor, sobretot, a Verdi.

Tenint en compte que els tenors que cantaven Manrico a l’època de l’estrena eren els mateixos que cantaven El Guillaume Tell o l’Otello de Rossini, Pollione de Bellini o Poliuto de Donizetti, per no parlar dels grans rols meyerberians, segurament el Manrico  tal i com es va cantar a l’estrena ara el titllaríem erròniament de poc adequat.

El Comte de Luna és l’exponent del baríton verdià. Es presenta de sobte en l’escena del jardí en el que esdevindrà l’estimulant tercet final del primer acte “Di geloso amor sprezzato”. És un personatge primari de caràcter enèrgic, tot d’un tros, irat, gelós i malvat. En la seva enamoradissa ària “Il balen del suo sorriso” ha de fer front a una inclement i exigent zona aguda poc apropiada per a barítons dramàtics. Verdi abans del Luna ja havia deixat proves enormes de l’estima als barítons i la llista és tan gloriosa com coneguda (Nabucco, Macbeth, Don Carlo, Miller, Rigoletto….) però potser cap té una tessitura tan aguda com aquest i el “legato” i el “slancio” de les seves frases nobles afegeixen dificultat a qualsevol baríton que s’apropi al rol.

ESTRUCTURA MUSICAL

Parte 1 “IL DUELLO”

  • 1 Introduzione
    • Coro All’erta, all’erta! (Ferrando, Familiari, Armigeri) Scena I
    • Racconto Di due figli vivea padre beato (Ferrando, Coro) Scena I
    • Seguito e stretta dell’Introduzione E il padre? (Coro, Ferrando) Scena I

Escoltem l’escena cantada per Nicola Zaccaria sota la direcció de Karajan l’any 1956.

  • 2 Cavatina di Leonora
    • Scena Che più t’arresti?… (Ines, Leonora) Scena II
    • Cavatina Tacea la notte placida (Leonora) Scena II
    • Tempo di mezzo Quanto narrasti di turbamento (Ines, Leonora) Scena II
    • Cabaletta Di tale amor, che dirsi (Leonora, Ines) Scena II

Escoltem ara a Leontyne Price,, una de les grandioses Leonora, sota la direcció de Karajan l’any 1962 a Salzburg

  • 3 Scena, Romanza di Manrico e Terzetto
    • Scena Tace la notte! (Conte) Scena III
    • Romanza Deserto sulla terra (Manrico) Scena III
    • Scena Oh detti!… oh gelosia!… (Conte, Leonora, Manrico) Scena III-IV
    • Terzetto Qual voce!… Ah, dalle tenebre (Leonora, Conte, Manrico) Scena V

Escoltem la tercera escena per Leonard Warren, Leontyne Price i Richard Tucker acompanyats per l’Orchestra del Teatro dell’Opera di Roma dirigits per Arturo Basile l’any 1959.

Parte 2 “LA GITANA”

  • 4 Coro e Canzone d’Azucena
    • Coro Vedi! le fosche notturne spoglie (Zingari) Scena I

Escoltem el popular inici del segon acte dirigit per un energètic James Levine al MET l’any 1988

  • Canzone Stride la vampa! (Azucena) Scena I
  • Scena Mesta è la tua canzon! (Zingari, Azucena, Manrico) Scena I
  • Coro Chi del gitano i giorni abbella? (Zingari) Scena I

Escoltem la versió d’Ebe Stignani a la Scala de Mià sota la direcció d’Antonino Votto l’any 1953

  • 5 Racconto d’Azucena
    • Scena Soli or siamo (Manrico, Azucena) Scena I
    • Racconto Condotta ell’era in ceppi (Azucena, Manrico) Scena I

Per il·lustrar aquest fragment no cal que us digui que cal passar per l’apunt de la tria que ofereix 12 versions de referència:

https://infernemland.blog/2017/07/07/la-darrera-tria-de-la-temporada-12-condotta-ellera-in-ceppi/ 

Però per no repetir-ne cap us proposo escoltar a la contralt brasilera Jean Madeira, acompanyada per Carlo Bergonzi a Atlanta el 4 de maig de 1960. La presa de so, amb una orquestra massa present respecte a les veus que queden en un segon pla no fa del tot justícia a una interpretació vibrant i notable de la gran cantant.

  • 6 Scena e Duetto di Azucena e Manrico
    • Scena Non son tuo figlio?… (Manrico, Azucena) Scena I
    • Duetto Mal reggendo all’aspro assalto (Manrico, Azucena) Scena I
    • Tempo di mezzo L’usato messo Ruiz m’invia! (Manrico, Azucena) Scena I-II
    • Cabaletta Perigliarti ancor languente (Azucena, Manrico) Scena II

Ara us proposo escoltar a dos cantants massa oblidats si ens atenem a les veus i a aquest cant sincer, extravertit però acurat, parlo de Giacomo Lauri Volpi i Miriam Pirazzini, dirigits per Fernando Previtali l’any 1951

Però si voleu escoltar una Azucena que faci el Do 5 us proposo la versió de Dolora Zajick amb Luciano Pavarotti l’any 1988 al MET. Per l’ascensió oppure (no obligada) aneu al minut 07:27, la mezzosoprano nord-americana l’ataca amb exultant precisió i  desvergonyiment. Encara en la darrera versió transmesa de Il Trovatore des del MET, ara amb Marcelo Álvarez la mezzosoprano continua fent la nota, això sí, amb molta prevenció. preparant-la amb una nota prèvia de recolzament i mezzo forte, però després de tants anys de carrera és tota una proesa.

  • 7 Aria del Conte
    • Recitativo Tutto è deserto (Conte, Ferrando) Scena III
    • Aria Il balen del suo sorriso (Conte) Scena III
    • Tempo di mezzo Qual suono!… oh ciel… (Conte, Ferrando) Scena III
    • Cabaletta Per me, ora fatale (Conte) Scena III

Per escoltar la difícil ària del Comte di Luna us proposo un baríton llunyà en una versió de so esplèndid. Appollo Gramforte l’any 1930 amb Cor i l’Orchestra del Teatro alla Scala di Milano dirigit per Carlo Sabajno. Veu de color i tonalitats inconfusiblement baritonals, capaç de fer front a les notes agudes, utilitzant les mitges veus i no defugint els aspectes belcantistes d’un cant lleugerament ornamentat, fins i tot ell afegeix alguna variació a la cabaletta.

  • 8 Finale II
    • Coro Ah!… se l’error t’ingombra (Coro di religiose) Scena III
    • Seguito del Finale II Perché piangete? (Leonora, Donne, Conte) Scena IV
    • Concertato E deggio… e posso crederlo? (Leonora, Conte, Manrico, Donne, Ferrando, Seguaci) Scena IV
    • Stretta del Finale II Urgel viva! (Ruiz, Manrico, Conte, Leonora, Ferrando, Armati, Seguaci) Scena V

Escoltem el concertant amb Maria Callas, Leonard Warren, Kurt Baum i Nicola Moscona al Teatro Bellas Artes de Mèxic l’any 1950

Part III  IL FIGLIO DELLA ZINGARA  

  • 9 Coro
    • Coro Or co’ dadi, ma fra poco (Armigeri, Ferrando) Scena I

La versió és la del cor del MET sota la direcció de James Levine

  • 10 Scena e Terzetto
    • Scena In braccio al mio rival! (Conte, Ferrando, Azucena, Coro) Scena II-III-IV
    • Terzetto Giorni poveri vivea (Azucena, Ferrando, Conte, Coro) Scena IV

Tornant al Bellas Artes de Mèxic en aquella memorable edició de l’any 1950 escoltem a Leonard Warren i Giulietta Simionato, una Azucena gens vulgar, exemple d’una cantant temperamental, intel·ligent i distingida.

  • 11 Aria di Manrico
    • Scena Quale d’armi fragor poc’anzi intesi? (Leonora, Manrico) Scena V-VI
    • Aria Ah! sì, ben mio, coll’essere (Manrico) Scena VI
    • Tempo di mezzo L’onda de’ suoni mistici (Leonora, Manrico, Ruiz) Scena VI
    • Cabaletta Di quella pira l’orrendo foco (Manrico, Leonora, Ruiz, Armati) Scena VI

Farem un exercici filològic que en el seu moment es va saldar amb una escridassada injusta de part del públic del Teatro Comunale de Florència quan Riccardo Muti va fer cantar a Carlo Cossutta la “pira” tal i com estava escrita. Sembla que va importar poc que l’esforçat tenor argentí s’ajustés de forma exemplar a les acotacions de la partitura.

Ara l’escoltem tal i com la tradició l’ha imposat en la versió que Luciano Pavarotti va cantar al MET l’any 1988. La veu sonora, brillant i seductorament lluminosa del tenor italià s’imposa per sobre de qualsevol altra apreciació que es pot fer a la seva interpretació. L’acompanya una poc apropiada Eva Marton, en un moment culminant de la seva carrera.

Però encara us vull fer escoltar una tercera ara des de la Royal Opera de Stockholm amb Jussy Bjorling dirigit per Herbert Sandberg, la soprano que escoltareu que canta Leonora és Hjördis Schymberg. La versió és entusiasmant

Parte IV  IL SUPLIZZIO

  • 12 Scena e Aria di Leonora
    • Scena Siam giunti; ecco la torre (Ruiz, Leonora) Scena I
    • Aria D’amor sull’ali rosee (Leonora) Scena I
    • Miserere Miserere d’un’alma già vicina (Voci interne, Leonora, Manrico) Scena I
    • Cabaletta Tu vedrai che amore in terra (Leonora) Scena I

No he hagut de pensar-m’ho gaire, entre totes les possibles versions que podia posar d’aquest escena cap m’agrada tant com la de Montserrat Caballé a Florència l’any 1968, dirigida per Thomas Schippers. El Manrico va ser Richard Tucker. La Caballé reunia les reminiscències belcantistes i d’agilitat imprescindibles per fer front al rol, a banda del control llegendari del fiato i un cant legato encisador, i alhora l’extensió de tessitura del rol, amb un bon centre i un greu més que suficient. La lliçó és mestrívola i el resultat absolutament captivador en la fermesa i en el control de la veu, en els trinats, en les escales ascendents i descendents, en els mítics reguladors, els pianissims, les notes flotants i els arcs melòdics dibuixats amb un legato bellíssim. Per a mi aquesta és una de les 5 representacions més memorable d’una carrera farcida de moments històricament memorables.

  • 13 Scena e Duetto del Conte e Leonora
    • Scena Udite? Come albeggi (Conte, Leonora) Scena II
    • Duetto Mira, di acerbe lagrime (Leonora, Conte) Scena II
    • Tempo di mezzo Conte… – Né cessi? (Leonora, Conte) Scena II
    • Stretta del duetto Vivrà!… contende il giubilo (Leonora, Conte) Scena II

Escoltem la versió de Giovanni Inghilleri e Ernestina Poli-Randaccio, veus sòlides de cant expansiu en una gravació que malgrat ser de l’any 1929 és esplèndida.

  • 14 Finale ultimo
    • Scena Madre?… non dormi? (Manrico, Azucena) Scena III
    • Duettino Sì, la stanchezza m’opprime, o figlio… (Azucena, Manrico) Scena III

Escoltem la primera part de l’última escena per Franco Corelli, un Manrico espectacular i enyorat, i la gran Fedora Barbiri, en una gravació en directa de l’any 1961 a Berlín amb Oliviero De Fabritiis dirint l’orquestra de l’òpera de Roma.

  • Scena Ciel!… non m’inganna quel fioco lume?… (Leonora, Manrico) Scena IV
  • Terzettino Parlar non vuoi?… (Manrico, Leonora, Azucena) Scena IV
  • Scena finale Ti scosta… – Non respingermi… (Manrico, Leonora, Conte, Azucena) Scena IV

Pel final d’aquesta il·lustració us proposo el primer Trovatore que vaig conèixer quan tot just començava a l’inici dels temps a tenir consciència que això de l’òpera seria quelcom cabdal i imprescindible en la meva vida. I aquelles veus imponents m’han acompanyat tota la vida perquè es fa impossible renegar dels que em van fer estimar tantes obres per primera vegada. És clar que les veus i els artistes no ´son qualsevol cosa, parlo de Renata Tebaldi, Mario del Monaco, Giulietta Simionato i Ugo Savarese sota la direcció de Alberto Erede en la gravació de la DECCA de l’any 1959. La fascinació que em van provocar la calidesa i sumptuositat de Tebaldi, l’exp`losiuó vocal de Del Monaco i el que ara sé que és elegància i distinció de Simionato, continuen intactes. Greandisos!

DISCOGRAFIA

Per prepara-vos l’òpera hi ha una llarguíssima discografia i videografia que us pot ajudar molt si escolliu els cantants que més us motivin, certament hi ha molt i no tot és bo, jo us he marcat amb vermell les que trobo més interessants:

ANY CAST Director i orquestra discogràfica
1930 Aureliano Pertile,
Maria Carena,
Irene Minghini-Cattaneo,
Apollo Granforte,
Bruno Carmassi
Carlo Sabajno,
La Scala Orchestra and Chorus, Milan
CD: Aura Music
Cat: LRC 11104-2
1930 Francesco Merli,
Bianca Scacciati,
Giuseppina Zinetti,
Enrico Molinari,
Corrado Zambelli
Lorenzo Molajoli,
La Scala Chorus and Orchestra, Milan
CD: Naxos “Historical”
Cat: 8.110162-63
1951 Giacomo Lauri-Volpi,
Maria Callas,
Cloe Elmo,
Paolo Silveri,
Italo Tajo
Tullio Serafin,
Teatro di San Carlo Orchestra and Chorus, Naples
(Recording of a performance in Naples, 27 January)
CD: Mondo Musica
Cat: MMO 91117
1952 Jussi Björling,
Zinka Milanov,
Fedora Barbieri,
Leonard Warren,
Nicola Moscona
Renato Cellini,
RCA Victor Orchestra and the Robert Shaw Chorale
CD: RCA Victor
Cat: 6643
1953 Gino Penno,
Maria Callas,
Ebe Stignani,
Carlo Tagliabue,
Giuseppe Modesti
Antonino Votto,
La Scala Chorus and Orchestra, Milan
CD: Urania
Cat: B000CS24UO
1956 Mario Del Monaco,
Renata Tebaldi,
Giulietta Simionato,
Ugo Savarese,
Giorgio Tozzi
Alberto Erede,
Grand Théâtre de Genève Orchestra and Maggio Musicale Fiorentino Chorus
CD: DECCA
Cat: 470 589-2
1956 Giuseppe Di Stefano,
Maria Callas,
Fedora Barbieri,
Rolando Panerai,
Nicola Zaccaria
Herbert von Karajan,
La Scala Orchestra and Chorus, Milan
CD: EMI Classics
Cat: 56333 & 77365
1957 Mario Del Monaco,
Renata Tebaldi,
Giulietta Simionato,
Ugo Savarese,
Giorgio Tozzi
Fernando Previtali Coro ed Orchestra della RAI di Milano G.O.P.
1957 Mario Del Monaco,
Leyla Gencer,
Fedora Barbieri,
Ettore Bastianini,
Plinio Clabassi
Fernando Previtali,
RAI Milano Orchestra and Chorus
DVD: Hardy Classics
1959 Richard Tucker,
Leontyne Price,
Rosalind Elias,
Leonard Warren,
Giorgio Tozzi
Arturo Basile,
Rome Opera Orchestra and Chorus
CD: RCA Victor
Cat: 60560-2-RG
1962 Franco Corelli,
Leontyne Price,
Giulietta Simionato,
Ettore Bastianini,
Nicola Zaccaria
Herbert von Karajan,
Vienna Philharmonic and the Vienna State Opera Chorus
(Live recording of a performance at the Salzburg Festival on 31 July)
CD: Deutsche Grammophon
Cat: 447659
1963 Carlo Bergonzi,
Antonietta Stella,
Fiorenza Cossotto,
Ettore Bastianini,
Ivo Vinco
Tullio Serafin,
La Scala Orchestra and Chorus, Milan
CD: Deutsche Grammophon
Cat: 768402
1964 Franco Corelli,
Gabriella Tucci,
Giulietta Simionato,
Robert Merrill,
Ferruccio Mazzoli
Thomas Schippers,
Rome Opera Orchestra and Chorus
CD: EMI Classics
Cat: 763640 2
1964 Carlo Bergonzi,
Gabriella Tucci,
Giulietta Simionato,
Piero Cappuccilli,
Ivo Vinco
Gianandrea Gavazzeni,
La Scala Orchestra and Chorus, Milan
(Live recording of a performance given in Moscow in September)
CD: Opera d’Oro
Cat: 7045
1964 Bruno Prevedi,
Gwyneth Jones,
Giulietta Simionato,
Peter Glossop,
Joseph Rouleau
Carlo Maria Giulini,
Royal Opera House, Covent Garden Orchestra and Chorus
(Live recording of a performance given in London on November 26)
CD: Royal Opera House
Cat: ROHS011
1969 Plácido Domingo,
Leontyne Price,
Fiorenza Cossotto,
Sherrill Milnes,
Bonaldo Giaiotti
Zubin Mehta,
New Philharmonia Orchestra, London
CD: RCA Red Seal
Cat: 74321-39504-2
1976 Luciano Pavarotti,
Joan Sutherland,
Marilyn Horne,
Ingvar Wixell,
Nicolai Ghiaurov
Richard Bonynge,
National Philharmonic Orchestra and the London Opera Chorus
CD: Decca
Cat: 417137
1977 Franco Bonisolli,
Leontyne Price,
Elena Obraztsova,
Piero Cappuccilli,
Ruggero Raimondi
Herbert von Karajan,
Berliner Philharmoniker and Chor der Deutschen Oper Berlin
CD: EMI Classics
Cat: o.69311
1978 Plácido Domingo,
Raina Kabaivanska,
Fiorenza Cossotto,
Piero Cappuccilli,
José van Dam
Herbert von Karajan,
Vienna State Opera Orchestra and Chorus
(Live recording of a performance on 1 May)
CD: RCA Red Seal
Cat: 74321 61951-2
1978 Plácido Domingo,
Raina Kabaivanska,
Fiorenza Cossotto,
Piero Cappuccilli,
José van Dam
Herbert von Karajan,
Vienna Philharmonic and Vienna State Opera
DVD: TDK
Cat: DV-CLOPIT
1980 José Carreras,
Katia Ricciarelli,
Stefania Toczyska,
Yuri Mazurok,
Robert Lloyd
Sir Colin Davis,
Royal Opera House, Covent Garden Orchestra and Chorus
CD: Philips Classics
Cat: 446151
1983 Luciano Pavarotti,
Éva Marton,
Dolora Zajick,
Sherrill Milnes,
Jeffrey Wells
James Levine,
Metropolitan Opera Orchestra and Chorus
DVD: Deutsche Grammophon
Cat: 0730029
1984 Plácido Domingo,
Rosalind Plowright,
Brigitte Fassbaender,
Giorgio Zancanaro,
Yevgeny Nesterenko
Carlo Maria Giulini,
Santa Cecilia Academy Rome Orchestra and Chorus
CD: Deutsche Grammophon
Cat: 423858
1988 Kenneth Collins,
Joan Sutherland,
Lauris Elms,
Jonathan Summers,
Donald Shanks
Richard Bonynge,
Elizabethan Sydney Orchestra and Australian Opera Chorus
DVD: Image Entertainment
Cat: ID931ORADVD
1990 Luciano Pavarotti,
Antonella Banaudi,
Shirley Verrett,
Leo Nucci,
Francesco Ellero d’Artegna
Zubin Mehta,
Maggio Musicale Fiorentino Orchestra and Chorus
(Live recording of a performance of 7 June)
CD: Decca
Cat: 430694
1991 Plácido Domingo,
Aprile Millo,
Dolora Zajick,
Vladimir Chernov,
James Morris
James Levine
Metropolitan Opera Orchestra and Chorus
CD: Sony
Cat: 48070
1994 Maurizio Frusoni, Daniela Longhi, Irina Tschistiakova, Roberto Servile, Franco de Grandis, Will Humberg Cor i Orquestra de l’Estat Hongarès NAXOS
1998 Warren Mok, Iano Tamar, Sylvie Brunnet, Nicola Milajovic, Marco Guidari Orquestra Festival de Martina Franca versió francesa cantada en francès DYNAMIC
1999 Boiko Zvetanov,
Anda-Louise Bogza,
Graciela Alperyn,
Igor Morozov,
Vladimir Kubovcik
Ivan Anguelov
Radio Symphony Orchestra Bratislava, National Opera Chorus
(Live recording of a performance of March)
CD: Arte Nova
Cat:
2000 Salvatore Licitra,
Barbara Frittoli,
Violeta Urmana,
Leo Nucci,
Giorgio Giuseppini
Riccardo Muti,
La Scala Orchestra and Chorus, Milan
(Live recording of performance(s) of 7 to 22 December)
CD: Sony
Cat: 89553
2001 Roberto Alagna,
Angela Gheorghiu,
Larissa Diadkova,
Thomas Hampson,
Ildebrando D’Arcangelo
Antonio Pappano,
London Symphony Orchestra and London Voices
CD: EMI Classics
Cat: 57360
2001 Andrea Bocelli,
Verónica Villarroel,
Elena Zaremba,
Carlo Guelfi,
Carlo Colombara
Steven Mercurio,
Orchestra and Chorus of the Teatro Massimo Bellini, Cantania.
CD: Decca,
Cat: 475 366-2
2002 José Cura,
Verónica Villarroel,
Yvonne Naef,
Dmitri Hvorostovsky,
Tomas Tomasson
Carlo Rizzi,
Royal Opera House Chorus and Orchestra
(Stage director:Elijah Moshinsky)
DVD:Opus Arte
Cat:OAMO6010D[3]
2010 Marcelo Álvarez,
Teresa Romano,
Mzia Nioradze,
Claudio Sgura,
Deyan Vatchkov
Yuri Temirkanov,
Teatro Regio di Parma orchestra and chorus
DVD:C Major
Cat:723408[4]
2011 Herbert Lippert,
Simone Kermes,
Yvonne Naef,
Miljenko Turk,
Josef Wagner
Michael Hofstetter,
Orchestra of Ludwigsburg Schlossfestspiele
CD: Oehms Classics
Cat:OC951[2]
2011 Marcelo Álvarez,
Sondra Radvanovsky,
Dolora Zajick,
Dmitri Hvorostovsky,
Stefan Kocán
Marco Armiliato,
Metropolitan Opera Orchestra and Chorus
DVD: Deutsche Grammophon
Cat: 800165549-09
2013 Gastón Rivero, Anna Netrebko, Marina Prudenskaya, Plácido Domingo, Philipp Stölzl, Daniel Barenboim Staatskapelle de Berlín DVD Deutsche Grammophon
2014 Misha Didyk, Marina Poplavskaya, Sylvia Brunet-Grupposo, Scott Hendryks Mark Minkovsky – Dmitri Tcherniakov Orquestra i Cor de La Monnaie de Brussl·les BelAir
2016 Piero Pretti, Anna Pirozzi, Enkelejda Skokosa, Marco Caria Frnac isco Negrin- Daniel Oren Coro Lirico Marchegiano Orchestra Regionale delle Marche Dynamic

IL TROVATORE AL LICEU:

Il Trovatore va arribar aviat a Barcelona una mica més d’un any de l’estrena a Roma arribava al Liceu el 20 de maig de 1854 i 9 representacions amb el següent repartiment

Conte di Luna: Antonio Superchi
Leonora: Amalia Corbari
Azucena: Elena D’Angri
Manrico: Ettore Irfrè
Ferrando: Agustí Rodas
Ines: Joana Fossa
Ruiz: Luigi Devezzi
Un vecchio zingaro: Josep Obiols
Un messo: Joan Artigas

Director: Gabriel Balart
Director d’escena: Giuseppe Cavalletti

Va agradar molt perquè la temporada següent es va tornar a programar però només se’n va fer 3 representacions, però a partir d’aleshores es va programar cada temporada amb moltes representacions (13, 8, 13, 13, 13, 14…) en total fins el 1897 de es van arribar a fer 192 representacions en 43 anys és una barbaritat, esdevenint l’òpera més representada al Liceu fins l’any 1890 que va ser desbancada pel Faust de Gounod i aquesta per l’Aida. Entre el 1854 i el 1869 es va representar cada any!!!

Entre els noms que trobem en la llista que el mestre Jaume Tribó ha preparat per documentar el programa de ma, hi ha molts dels grans noms mítics de la història de l’òpera i com a curiositat cal dir que l’any 1863 el tenor Giuseppe Musiani va fer el primer Do a la “Pira”, al menys que hi hagi constància escrita. L’any 1890 es va repetir la “proesa” però amb una certa trampeta que esdevindrà habitual, ja que “Francesco de Marchi” va acabar “all’armi!”  mig to més baix. L’any 1897 un tenor anomenat Vicente Duc va tornar a fer el mític Do, mal anomenat de pit.

Fins el 30 de desembre de 2009, darrera temporada al Liceu, s’han fet 275 representacions. Està clar que el ritme dels primers 50 anys es va abaixar.

En la temporada 2016/2017 s’han programat 9 representacions amb dos repartiments que van alternant-se:

 

Fitxa artística

DIRECTOR MUSICAL
Daniele Callegari
DIRECTOR D’ESCENA I CONCEPTE ESCENOGRÀFIC
Joan Anton Rechi
ASSISTÈNCIA A LA DIRECCIÓ D’ESCENA
Albert Estany
VÍDEO
PROJECT 2 (Sergio Gracia)
VESTUARI
Mercè Paloma
ASSISTÈNCIA AL VESTUARI
Núria Cardoner
IL·LUMINACIÓ
Albert Faura
COPRODUCCIÓ
Gran Teatre del Liceu i Ópera de Oviedo
ORQUESTRA SIMFÒNICA I COR DEL GRAN TEATRE DEL LICEU
DIRECTORA DEL COR
Conxita Garcia
ASSISTÈNCIA A LA DIRECCIÓ MUSICAL
Daniel Mestre
ASSISTENTS MUSICALS
Veronique Werklé, Rodrigo de Vera, Pau Casan, Vanessa García i Jaume Tribó

Repartiment

Comte de Luna Artur Ruciński 17,20,23,26,29 de juliol
George Petean 18,21,24,28 de juliol
Leonora Kristin Lewis 17,20,23,26,29 de juliol
Tamara Wilson 18,21,24,28 de juliol
Azucena Marianne Cornetti 17,18,21,23,24,26,28,29 de juliol
Larisa Kostyuk 20 de juliol
Manrico Marco Berti 17,20,24,28 de juliol
Piero Pretti 18,21,23,26,29 de juliol
Ferrando Carlo Colombara 17,20,23,26 de juliol
Marco Spotti 18,21,24,28,29 de juliol
Ines Maria Miró
Ruiz Albert Casals
Goya Carles Canut

La producció que havia de ser un reciclat d’aquell nyap de Gilbert Deflo que varem patir la darrera temporada, ha acabat sent una nova producció dirigida per Joan Anton Rechi.

Ja parlarem dels dos repartiments però d’entrada no són gaire estimulants

Més informació a:

Jo aniré el divendres 21 i el diumenge 23, l’endemà d’ambdós dies tindreu a IFL el corresponent apunt.

16 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de julio 2017 | Beckmesser

  2. alex

    Gracias Joaquim por los apuntes
    Yo tengo previsto ir los días 24 y 26, sobre todo para escuchar a los 2 Manricos previstos y asimismo, me interesa la verdiana y wagneriana, Tamara Wilson, ex ganadora de un Viñas con entonces una voz espectacular
    ( los 2 Lunas previstos me parecen más que discretos y la tal Kristin Lewis es de una vocalidad plana que aburre hasta a las ovejas )

    M'agrada

  3. Manuel

    El pasado 27 de junio se estrenó “Il Trovatore” en la Helikon-Opera de Moscú, en una puesta en escena de Dmitri Bertman, ambientada en la Siria de nuestros días.
    Los comentarios que me han llegado no son demasiado buenos pero, al parecer, el público estaba encantado.

    M'agrada

  4. kàtia

    Estic escoltant les meravelles que ens ha deixat Quim i em quedo aclaparada.No tornarem mai més a tenir veus com aquestes?? El segle passat va ser d’una collita extraordinària.En Trovatore pensava i seguexo pensant que el millor d’aquesta opera està en Azucena,poques vegades fallant en aquest passatge,La Notte placida,exquisita i en quan a tenor p Ma reggendo es fantàstic.No m’oblido de Il balen,fabulosa la escena.Verdi deuria estar inspirat en aquesta i en moltes d’altres pero Trovatore no té pérdua des del principi fins al final.Ja us he clavat la pallissa

    M'agrada

  5. colbran

    El día de la retransmisión en directo de “Il trovatore” desde el Met Pavarotti hizo un “gallo” espectacular en la dichosa “pira” que se corrigió para su explotación comercial que es la incluída por Joaquim, cosa que considero legítima porque los artículos han de venderse en las mejores condiciones, En una célebre gala del Met de 1991, con motivo del 25 aniversario de su enclave en el Lincoln Center y que consistía en el tercer acto de “Rigoletto”, el tercer acto de “Otello” y el segundo acto de “Die Fledermaus”, Pavarotti emitió tres rotundos “gallos”, uno en “La donna é mobile” y dos luego en la repetición parcial interna que también fueron “arreglados” para su explotación comercial, como en el famoso caso de Domingo en “La Gioconda” de Viena, y tantos otros que es prolijo enumerar. Pero repito no considero tramposo que se arreglen para su venta, pero si sucedió sucedió, como le ocurrió a Caruso en su debut en el Liceu cantando “La donna é mobile” y en la misma pieza a Nicolai Gedda. En estos últimos casos no hubo que rectificar nada porque con Caruso no se pudo grabar y con Gedda si se grabó no se comercializó.

    En esta preparación espectacular “marca Joaquim” a la que con tanto empeño se ha dedicado, nos propone lo mejor de lo mejor en la interpretación de una obra que requiere los más ínclitos cantantes del mundo para satisfacer al público exigente. De no ser así es un título que no se aguanta ni por el infumable argumento ni por la serie de valses que se escuchan y que si no dispone de una batuta de prestigio puede hacerse insoportable, al menos para mí. Comprendo el entusiasmo que siempre ha provocado y provoca pero en mi caso es una ópera que tengo superada y si quiero disfrutarla tengo que recurrir a versiones discográficas: la de Renato Cellini con Milanov, Barbieri, Bjoerling, Warren, la de Alberto Erede con Tebaldi, Simionato, del Monaco, Bastianini o la de Herbert von Karajan con Callas, Barbieri, Di Stefano, Panerai, por destacar tres que siempre me han gustado.

    Enhorabuena Joaquim por esa ingente labor que nadie te exige (bueno, a veces sí) y tan generosamente ofreces siempre.

    M'agrada

    • Gràcies.
      L’atractiu de Il Trovatore és que ens parla directament a les emocions i això en l’òpera és fonamental. Si hi afegeixes el geni verdià ja tens l’explicació de perquè amb un argument tan surrealista ha esdevingut una òpera tan popular

      M'agrada

  6. Guillermo

    Gràcies Joaquim. Malauradament crec que ja no escoltarem veus com aquestes ni tampoc aquesta manera de cantar.
    No tinc cap expectativa la veritat, em toca a més més sense Tamara Wilson que tant em va agradar en Norma al Liceu.
    A Kristin Lewis la vaig veure al Don Carlo en la Royal Opera del Covent Garden al maig i no em va agradar en gairebé tota l’òpera. Això sí al final va sostenir l’agut una bona estona d’una manera sorprenent, una mica com la Caballé, salvant les distàncies és clar, en un Don Carlo ja no recordo on.

    M'agrada

  7. Rai

    Moltes gràcies per aquests apunts preparatoris Joaquim! Sempre acabo descobrint cantants en cada un d’ells!
    A mi m’hagués fet gràcia poder escoltar Yonghoon Lee i m’han encolomat al Berti… No l’he escoltat mai en directe però res del que li he pogut escoltar m’ha agradat gens… A la Kristin Lewis tampoc l’he pogut escoltar en directe i només la conec per un Ballo al Regio di Parma al costat de Francesco Meli on ni un ni l’altre són capaços d’aixecar-lo… de la resta del cast no conec ningú… Colombara pel nom, però no he tingut la oportunitat d’escoltar-lo…

    M'agrada

  8. JordiP

    Ma noi! Això és un post, i la resta tonteries!!! Llegit està, resta la feina de treballar-lo amb aquests “momentos musicales” que incorpora. Dedicaré especialment la meva atenció a la Caballé per què la teva descripció és realment emocionada, així que estic segur que mereixerà reclinatori.

    Salut i força

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: