IN FERNEM LAND

LIFE VICTORIA 2017: KETEVAN KEMOKLIDZE-MARCO EVANGELISTI i Anna Niebla-Eric Ledesma


Potser en el dia més poc propici de la història i en el auditori més inadequat, va tenir lloc un dels concerts estel·lars del LIFE Victoria 2017, el que protagonitzava la mezzosoprano georgiana Ketevan Kemoklidze acompanyada per Marco Evangelisti oferint un ele`ctic lidrabend que abraçava Beethoven, Schumann, Brahms, Glinka, Txaikovski, Rakhmàninov, Machavarian,  i Montsalvatge. Previ al concert estel·lar i com és habitual en el LIFE, sota el nom de LIFE New Artists, va tenir lloc un petit recital de la soprano Anna Niebla acompanyada per Eric Ledesma, amb obres de Jordi Sabatés, Serguei Rakhmàninov i Piotr Íllitx Txaikovski.

La Capella de Santa Àgata a la Plaça del Rei és un lloc preciós, carregat d’història i simbolisme, un marc d’aquells incomparables que donen molta rellevància estètica i escènica a un recital, però l’acústica és la que és, i quan per sobre de tot el que anem a fer és escoltar i gaudir de la música, un art que necessita de les millors condicions acústiques, no sembla que la capella sigui el millor dels auditoris possibles. La reverberació habitual de les esglésies fa que un liderabend, on és tan important escoltar nítidament el text, fa impossible que la interpretació, per molt bona que sigui, arribi falsejada, distorsionada i perillosament desequilibrada.

Els que anem habitualment al Liceu coneixem bé a Ketevan Kemoklidze, si bé fins ara només ha fet rols relativament secundaris o petits, per això l’anunci de la seva participació en el LIFE Victoria del 2017 em va motivar un especial atractiu ja que vaig suposar que podia esdevenir la definitiva consagració a casa nostra d’una artista i una veu important.

Efectivament la veu de Kemoklidze és important, bonica i generosa, però el marc no l’ha beneficiat, tot i que ella a banda de ser intel·ligent, musical i dúctil, va intentar adaptar-se a les inclemències acústiques amb cura, tot i que els excesos d’emissió es paguen cars en un liderabend que va tenir més reminiscències operístiques que liderístiques.

No em va motivar gaire entusiasme el blog inicial dedicat al romàntics alemanys, Beethoven, Schumann i Brahms, però quan la mezzosoprano georgiana es va endinsar en el repertori eslau es va assolir un nivell de comunió entre obra i artista, òptim. Magnífica a Glinka, TxaikovskiRakhmàninov, Machavarian, Taktakishvili i finalment Montsalvatge, en una demostració de versatilitat estilística i domini idiomàtic absolutament exemplar.

La veu, la intenció, el fraseig, el domini escènic o el gest, tot en Kemoklidze no és improvisat, tot té nivell, tot és notable. Hagués pogut reduir les intensitats en algun moment expansiu perquè l’excés i l’acústica la perjudicaven. Ella ja és una cantant experta que llueix una varietat expressiva amb bona tècnica, per tant no calia excedir-se i potser una mica més de contenció l’hagués ajudat a arrodonir una vetllada de nivell. On creia que m’agradaria menys quasi us diré que és on em va agradar més, ja que les cinc cançons negres de Montsalvatge van ser un prodigi de sensibilitat, sensualitat i deliciosa tendresa.

Hi va haver dues pròpies, el deliciós Canticel de Toldrà cantat en un català quasi comprensible i el “Près Des Remparts De Séville”  de la Carmen de Bizet, que van afegir el català i el francès en un recital poliglota.

L’acompanyament al piano de l’expert Marco Evangelisti va arrodonir un recital que mereixia un lloc més adient, sense els inconvenients afegits de la manca d’aïllament del brogit exterior, en una nit especialment sorollosa al costat de la Plaça Sant Jaume, al bell mig de l’epicentre de la festa ciutadana.

Els New Artists que van iniciar el recital van ser la soprano Anna Niebla, una veu important, bonica i de projecció generosa que no va calibrar els efectes acústics i que va ser incapaç de cantar per sota del mezzo forte/forte, alhora que va dotar en les 7 obres interpretades d’una excessiva teatralitat que en el lied no li fan cap falta. Cal ser més intimista i mesurar bé el sentit de la frase per arribar a commoure en un liderabend reeixit.

En les quatre primeres cançons de Jordi Sabatés quasi hagués pogut dir que cantava en rus mentre que en Txaikovski o Rakhmàninov no hagués pogut jurar que cantava en rus. És obvi que estem davant d’una veu operística gran que necessita escenari i sala, a ser possibles també grans, per regalar-nos nits de glòria, ara bé, el lied de moment no és el seu fort, perquè allà menys és més..

Per la seva banda el pianista semblava que volia demostrar-nos el bo que era i en més d’una ocasió es va excedir, traint el principi bàsic de qualsevol sessió, l’equilibri entre veu i piano o la comunió entre cantant i acompanyant.

En una nit amb petards i fins i tot traques que no van respectar els darrers compassos de la interpretació de la soprano esparreguerina, em va semblar prodigiós que la capella de Santa Àgata s’omplís i és que la música ho pot tot.

8 comments

  1. jaumeM

    Des de que va la varem sentir quan va guanyar un premi al concurs Viñas la seva veu ens ha impressionat i posteriorment agradat molt amb els papers que li hem vist aquí (al Otello, Linda de Chamonix, Faust), ens hages agradat sentir-la a un recital de lied, però pel que dius l’acústica no la va afavorir, llàstima.

    M'agrada

  2. Retroenllaç: Noticias de octubre 2017 | Beckmesser

  3. Retroenllaç: Noticias de noviembre de 2017 | Beckmesser

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: